Anar al contingut

Leto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Leto
Johann Georg Platzer (1704-1761): Latona convertix en granotes als llauradors licios (cap a 1730).

En la mitologia grega, Leto (en grec antic: Λητώ, Lētṓ)[1] és una filla dels titanes Ceo i Febe[2]—li la denomina en el patronímico de Ceide[3] o Ceántide—[4] i, en el panteón olímpic, mare en Zeus dels mellizos Apolo i Artemisa.[5] A ella la va allumenar en Ortigia i a ell en Delos.[6] En la mitologia romana es latinizó el seu nom com Latona.[7]

En la Teogonía és enumerada com una de les esposes de Zeus, sent esta la sexta i anterior a Hera.[8] Es diu que Leto de azulado peplo, sempre dolç, benévola en hòmens i deus immortals, i dolç des del seu orige, era la més amable dins de l'Olimp.[9][6] En les rapsòdia órficas se nos diu aparentment que Leto va ser la mare d'Hécate.[10] Un fragment d'Esquilo sembla donar a entendre que Leto va ser la mare de Selene,[11][12] i que Zeus va ser el pare;[13] i en les fonts llatines es diu que Lluna era filla de Latona.[14]


Quan els deus es varen enfrontar entre ells despuix de triar un bando durant la guerra de Troya, Leto va recolzar al bando troyano i es va enfrontar a Hermes armada en el seu arc i les seues fleches, pero el propi Hermes es va retirar de la batalla, puix es negava a combatre contra una de les esposa de Zeus.[15] Sobre eixe enfrontament, alguns filòsofs disertan sobre el seu nom, en un joc de paraules etimològic, i diuen que Leto poguera provindre acàs de letho, açò és «oblit», com opost de Hermes, la paraula o memòria.[16]

Quan Tifó va decidir atacar l'Olimp Leto va fugir, com la majoria de deus, pero esta va decidir prendre la forma de musaraña.[17] També es descriu a Leto lluitant contra els jagantes durant la Gigantomaquia, com apareix representada en l'altar de Pérgamo. Leto i Apolo varen criar personalment a Carneo, un profeta i fill de Zeus i Europa.[18] Les súpliques de Leto varen evitar que Zeus sumira en el Tàrtar a Apolo, puix este, encolerizado per la mort d'Asclepio, s'havia atrevit a matar als Cíclopes, assistents de Zeus.[19]

Adoració

[editar | editar còdic]

En Creta, en la ciutat de Dreros, l'arqueòlec grec Spyridon Marinatos va excavar en 1935 un temple de llar[20][21] de el VIII a. C. en el que va trobar tres estatuillas de cult de la tríade apolínea: Apolo, Artemisa i Leto.[22][23] L'estatuilla de Leto va ser realisada en l'estil orientalizante enjorn de finals de el VIII a. C.[24] (o be cap al 650 a. C.),[20] usant la tècnica del ___protected_title_6___: martillando làmines de bronze sobre un núcleu de fusta que els donava forma.[20][21][23] Té 40[24] o 45 cm,[21] i posseïx un cos i vestit d'estil geomètric que anticipa ya l'estil dedálico.[24] Walter Burkert senyala en ___protected_title_7___ que en Festos apareix relacionada en un rito d'iniciació.

Leto era la deesa principal de la Licia anatolia. El seu santuari, el Letoon prop de Janto, unia la confederació licia de ciutats-estat. La gent de Cos també reclamava a Leto com a seua.


Una mida d'una deesa Leto tan primordial pot reconéixer-se en el seu pare titán, el nom de la qual, «Ceo», ho vincula en l'esfera del cel de pol a pol; i la seua mare, el nom de la qual, «Febe», és precisament l'epítet «pura» i «purificadora» de la lluna plena.

Naiximent de Artemisa i Apolo

[editar | editar còdic]

Zeus havia intentat violar a la germana de Leto, Asteria, que s'havia escapat transformant-se en guala, tirant-se a la mar i convertint-se en l'illa flotant Ortigia.[25]

Hera va perseguir a Leto i va conseguir que ningú l'acollira llevat l'illa de Ortigia (Asteria) que estava deserta. Va tractar Hera d'impedir el naiximent prohibint a la seua filla Ilitía, deesa dels parts, que l'atenguera. Quan ya tenia Leto un retart de nou dies, varen commoure els seus dolors als deus, que varen fer que naixquera primer Artemisa per a ajudar a la seua mare en el alumbramiento d'Apolo.

L'illa Ortigia va quedar fixada al fondo en quatre columnes, i va canviar el seu nom pel de Delos, que significa lluent (per Apolo, deu de la llum). Pitón, fill de Gea, va perseguir a Leto per a matar-la, ya que el seu destí era que moriria a causa del part, pero no ho va conseguir i quatre dies despuix de nàixer, Apolo va matar a la serp en les seues fleches.

Apolo i Artemisa varen ser grans protectors de la seua mare, i varen matar al jaganta Ticio per intentar violar-la.

També la varen defendre de les burles de Níobe, esposa d'Anfión, en el que havia tingut sèt fills varons i sèt dònes, i es burlava de Leto per la seua escassa descendència. Níobe va ser castigada a vore morir per les fleches d'Apolo i Artemisa a tots els seus fills llevat Cloris.

Leto, despuix de donar a llum a Apolo i a Ártemis en l'illa de Asteria, va aplegar a Licia per a dur als seus fills als banys del Janto. No ben va haver aplegat a aquella terra, va trobar en el seu camí la font Mélite i va sentir desijos de banyar en les seues aigües als chiquets, abans d'aplegar al Janto. Pero uns boyeros la varen expulsar d'allí, per a que els seus bous pogueren beure; Leto va abandonar, llavors, la font Mélite i es va alluntar del lloc. Saliéronle al pas uns llops, que varen donar, al vore-la, mostres de content i, servint-li de guia, la varen conduir fins al riu Janto. Leto va beure de l'aigua, va banyar als seus fills i va consagrar el Janto a Apolo. I, al país que fins a llavors es dia Tremílide, ho va denominar Licia, en recort dels llops que li havien mostrat el camí. Més vesprada, va tornar de nou a la font, per a impondre un castic als boyeros que el havien expulsat d'allí. En eixe moment, estaven ells encara al peu de la font per a banyar als bous; Leto els va transformar a tots en granotes, i, colpejant-los en una pedra rugosa l'esquena i els muscles, els va precipitar a tots a l'interior de la font i els va fer viure en l'aigua. I, encara hui, croan a la vora dels rius i dels estanys.[26]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En la mitologia romana Leto és denominada com Latōna baixe una òptica de interpretatio graeca. No obstant no hi ha diferència entre abdós.
  2. ↑ HESÍODO: Teogonía 404; Biblioteca mitològica i.9; DIODORO SÍCULO: Biblioteca històrica v.67.1; HIGINO: Faules (prefacio).
  3. ↑ Calímaco: Himne IV (a Delos) 151
  4. ↑ Himne órfico, XXXV
  5. ↑ HESÍODO: Teogonía 918, Treballs i dies 770; Ilíada i.9 i xxi.495; Odissea vaig vore.100 i xi.318; Himne homérico a Artemisa 27; PÍNDARO: Oda nemea 6 i 8, Vora de les processons en Delos; ESQUILO: Euménides 323; Himne órfico 35; CALÍMACO: Himne a Artemisa i Himne a Delos; Biblioteca mitològica i.21 i iii.46; PAUSANIAS: Descripció de Grècia viii.9.1 i viii.53.1; HIGINO: Faules 9 i 140.
  6. ↑ 6,0 6,1 «¡Salve, Leto bienaventurada, perque vares parir fills ilustres: Apolo sobirà i Artemisa, diseminadora de darts, a l'una en Ortigia, a l'atre en la rocosa Delos, quan et vares recolzar en la gran montanya i en l'altura del Cinto. molt prop de la palmera, cap les corrents del Inopo». Himne homérico III a Apolo, 14-20.
  7. ↑ La forma «Latona» està atestada, per eixemple, en Higino; Faules, prefacio, o Ovidio: Les metamorfosis VI, 185 ss.
  8. ↑ Hesíodo: Teogonía 918
  9. ↑ Hesíodo: Teogonía 404 ss.
  10. ↑ Proclo, Comentari sobre el Crátilo de Platón 406 b (p. 106, 25 Pasqu.) [= fr. órfico OF 317 Bernabé]; West 1983
  11. ↑ Esquilo, fr. 170 Sommerstein [= fr. 170 Radt, Nauck].
  12. ↑ La maternitat de Leto dona a entendre que el text es referix a Artemisa en associació en Selene, i no la deesa de la Lluna individualment, Esquilo ya associava a Apolo en el sol i a Artemisa en la lluna.
  13. ↑ Escolio a Eurípides, Les fenicias 179
  14. ↑ Virgilio: Eneida IX, 404
  15. ↑ Homero: Ilíada XX, 72
  16. ↑ Pseudo-Heráclito: Alegoria de Homero, 55
  17. ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis XXVIII
  18. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia III 13, 5
  19. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 10, 3
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «Dreros (Site)» (en anglés). Perseus Digital Library. Consultat el 21 de febrer de 2009.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 González Serrano (2000). Història Universal de l'Art. Volum 2: Grècia i Roma, Madrit: Espasa-Calp, p. 33. ISBN 8423961567.
  22. ↑ (1996) Grècia emergent. Volum I, Barcelona: Foli, p. 42. ISBN 8441302464.
  23. ↑ 23,0 23,1 Troso, Cristina (2004). ___protected_title_9___ i ___protected_title_10___, en Maggi, Stefano; Troso, Cristina (2006). Guies d'art i viages: Els tesors de Grècia, Madrit: Libsa, pp. 565, 579. ISBN 8466213368.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Boardman, John (2006). ___protected_title_11___ en (2006) Palagia, Olga (ed.). Greek sculpture. Function, Materials, and Techniques in the Archaic and Classical Periods, Cambridge University Press, pp. 2–3. ISBN 0521772672.
  25. ↑ «Ortigia» significa «illa de les guales».
  26. ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis XXXV


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Leto&oldid=882450»