Anar al contingut

Selene

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Selene (desambiguació).
Selene i Endimión. Fresca antiga de Pompeya.
Selene i Endimión.

En la mitologia grega, Selene (en grec: Σελήνη,[1] en llatí: Lūna)[2] era la deesa i personificació de la «lluna», i pertany a la segona generació de titanes.[3] Selene és la conductora del carro de la lluna: en acabant de que Heli, el Sol, termine el seu viage a través del cel, Selene comença el seu quan la nit cau sobre la terra. Segons Károly Kerényi, el seu nom està relacionat en selas, «llum».[4] Pausanias nos diu que en Élide i Tálamas es rendia cult a Selene.[5] Existixen variants gràfiques de Selene, com Mene o Mena[6] o, segons Alcmán, Melana.[7]

En les fonts tardanes, encara que el seu principal paper és la de deidad llunar, va terminar sent identificada en Artemisa (o Diana), especialment en les obres dels autors romans. Cicerón dona bo conte d'això, identificant al sol en Apolo i a la lluna en Diana.[8] A esta mateixa Diana li la crida 'omnívaga', perque li la conta entre els sèt astres errantes.[9]

Mits

[editar | editar còdic]

Ascendència

[editar | editar còdic]

Ya en la Teogonía a Selene li la fa filla dels titanes Hiperión i Tea,[10][11] esta última coneguda en atres fonts com Eurifaesa[12] o Etra.[13] Els seus germans són, puix, Heli i Eos, l'Aurora.[10] En els himnes homéricos Selene és filla de Palante, a la seua volta fill de Megamedes.[14]

Atres fonts minoritàries imaginen a Selene com a filla, i no germana, de Heli,[15] o be va nàixer de Zeus i Leto.[16][17] Selene, junt en el seu germà Heli, va ser criada per la seua tia Tetis, quan encara no li havien creixcut les banyes.[18] Plutarco nos diu que Selene li va demanar a la seua mare que li teixira una penyora a la seua mida pero esta va ser incapaç de fer-ho per la naturalea canviant de la Lluna.[19] En una versió tardana Selene, filla de Basilea, es va matar a sí mateixa despuix de vore cóm els seus tios degollaven el seu germà Heli. Va prometre en somis que emergiria com un astre diví.[20]

Selene i Endimión

[editar | editar còdic]

Es diu que Selene es va enamorar d'Endimión per la seua extraordinària bellea[21][22] i abdós varen yacer nuets.[23] Quan Selene encara era una deesa verge, en una cova de Latmos, des del cel contemplava a Endimión, que dormia junt a les seues vaques; va ser llavors quan va quedar apassionadament prendada del jove pastor.[24] Cicerón diu que va ser la pròpia Selene la causant del somi etern de Endimión, per a poder besar-li mentres el seu amat dormia.[25] Luciano diu que Selene i Muya competien per l'amor de Endimión. Selene, irritada contra el seu rival perque en el seu incessant cháchara despertava a Endimión, la va transformar en mosca.[26] Siga com anara, Pausanias nos diu que frut de l'amor entre Selene i Endimión varen nàixer cinquanta filles —les menaí o «llunes» — , que es presupon són les cinquanta lunacions o mesos que transcorren entre les olimpíadas.[22] Nono, en canvi, diu que el jove i bell Narciso va nàixer d'esta unió.[27]

Atres amoríos i descendents

[editar | editar còdic]
Estàtua romana de la deesa Lluna/Selene.

Es diu que al seu degut temps Zeus i Selene es varen enamorar, es varen mesclar en l'amor i d'esta unió va nàixer la bella Pandía.[28] Uns atres diuen que la chicona era Ersa, deesa del rocío[29] o ben Nemea, nimfa epónima.[30] Els poetes llatins diuen que d'esta unió també va nàixer Dioniso.[31] Quint de Esmirna fa a Selene i el seu germà Heli pares de les quatre Estaciones: la Primavera (Εἷαρ), l'Estiu (Θέρος), l'Autumne (Φθινόφωρον) i el Hivern (Χειμών). També afig que les quatre són assistentes personals de la pròpia Hera.[32]

Els poetes tardans diuen que Selene va tindre una unió amorosa en el deu arcadio Pa. Este, oferint-se envolt en un vellón de llana blanca, va seduir a Selene cridant-la des de les profunditats del bosc.[33] Selene també va ser la creadora del lleó de Nemea i atres criatures monstruosas.[34] Diuen que este va caure de la Lluna i va ser comandado per Hera per a ruïna d'Heracles,[35] o que Selene va ser la seua nodriça i havia criat al lleó en un mont en dos coves.[36] Per últim, es diu que Selene, sense especificar el consorte, va ser la fabulosa mare del poeta épico Museu,[37] o ben Selene es va unir a Eumolpo per a engendrar-ho.[38]

Versió órfica

[editar | editar còdic]

Els órficos diuen que Selene va ser creada per Fanes; Selene és el nom que usen els hòmens pero els deus utilisen la forma Mene («més»), establint aixina l'orige del pas del temps.[39] Atres autors més l'associen en una tríade —Diana, Lluna i Hécate—, especialment en els círculs órficos.[40]

Atres episodis

[editar | editar còdic]

Es diu que Lileo era un pastor indi que només adorava a Selene entre els deus i realisava els seus rituals i misteris de nit. Els demés deus, enfurits, li varen enviar dos lleons per a que ho dilaceraren. Selene va convertir llavors a Lileo en el mont Lileo.[41]

Un dels pocs episodis en a on Selene mostra el seu còlera succeïx en Ámpelo, un sàtir jove amat per Dioniso.[42] Es diu que un dia Ámpelo va montar en un bou i es va atrevir a comparar-se en Selene, dient que era el seu igual, puix tenia banyes i montava un bou com ella. La deesa, agraviada, li va enviar un tábano que va picar al bou; l'animal va entrar en pànic, tirant al sol a Ámpelo, en a on lo corneó fins a matar-ho.[43]

Representacions

[editar | editar còdic]

En l'art, Selene era representada com una dòna molt bella, de níveos braços i extenses ales, conduint un carro d'argent tirat per un jou de bous blancs o un parell de cavalls. A sovint era retratada montant un cavall o un bou, vestint corfolls, duent una mija lluna sobre el seu cap i portant una antorcha.

D'ella, del seu cap immortal, emana envolent a la terra la seua resplandor, arreplegat en el cel, i molta és la bellea que sorgix a la resplandor de la seua llum. S'allumena l'aire sense llums en una corona d'or, i els seus rajos lluïxen com la llum del dia quan, despuix de haver banyat el seu bell cos en l'Oceà, abillada en vestes que lluïxen en la lluntea, la divina Lluna, una volta que ha uncido els seus esplèndits potros de poderosos colls, impulsa raudament cap a avant els seus corceles de belles crines a la vespradeta, mediat el més. El seu gran círcul s'ompli. És llavors quan sorgixen els més lluents rajos del creixent, i constituïx la referència i senyal per als mortals.
Himne homérico 31 (a Selene)

Referències modernes

[editar | editar còdic]
  • L'element químic seleni va ser batejat en honor a la deesa.
  • La selenita també és un mineral d'algeps.
  • També va donar el seu nom a un dels asteroides, Selene.
  • El seu nom és la raïl de selenologia, l'estudi de la geologia de la Lluna.
  • El seu signe zodiacal li pertany i regide a Càncer.
  • Els selenita, gentilici dels hipotètics habitants de la Lluna.
  • El selenisme és una forma de cult a la Lluna basat en un teisme agnòstic.
  • El helioselenisme és el mateix cult, pero en una dualitat: Lluna (Dòna) i Sol (Home).
  • El nom de Lluna té la seua onomàstica el 30 de juny i el 15 d'agost. Selene és Lluna en espanyol.
  • En la cultura popular, el mit de Selene va servir d'inspiració per al mànega i anime de Sailor Moon.
  • En la saga del Inframundo la vampira immortal és cridada Selene.
  • En el videojoc Hades II, Selene fa presència com una de les deidades que brinda soport a la protagonista Melinoë.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En grec antic Σελήνη: Selếnê; Σελάνα: Selána en dòric; i Σελάννα, Sélanna en eòlic.
  2. ↑ El seu equivalent en la mitologia romana era la deesa Lluna, baixe una interpretatio graeca, pero no existien diferències entre abdós.
  3. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas IV, 55 ss
  4. ↑ Kerényi, p. 195.
  5. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia III 26, 1
  6. ↑ Trifiodoro, La pren de Ilión 514; Nono, Dionisíacas V, 67 ss.; Himne homérico 32 (a Selene)
  7. ↑ Alcmán, fr. 5 (en escolio), citat en el Papir de Oxirrinco 2390.
  8. ↑ Estrabón, Geografia 14 1, 6
  9. ↑ Cicerón, Sobre la naturalea dels deus 2, 27
  10. ↑ 10,0 10,1 Hesíodo: Teogonía 371
  11. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 2, 2
  12. ↑ Himne homérico 31 (a Heli), 5
  13. ↑ Higino: Faules (prefacio)
  14. ↑ Himne homérico a Hermes (4), 99–100
  15. ↑ Eurípides: Les fenicias 175–176 (en escolio)
  16. ↑ Escolio a Eurípides, Les fenicias 179
  17. ↑ Virgilio: Eneida 9, 404
  18. ↑ Claudiano, El rapte de Perséfone 2, 44–54
  19. ↑ Plutarco, Moralia 157 C
  20. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica 3, 57
  21. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 7, 5
  22. ↑ 22,0 22,1 Pausanias, Descripció de Grècia V 1, 4
  23. ↑ Propercio, Elegies 2, 15
  24. ↑ Quint de Esmirna, Posthoméricas X 127
  25. ↑ Cicerón, Tusculan Disputations I 38, 92
  26. ↑ Luciano, Elogi de la mosca 10
  27. ↑ Nono, Dionisíacas 48, 581–583
  28. ↑ Himne homérico 32 (a Selene), 15-16
  29. ↑ Alcmán fr. 57 (Campbell), citat en Plutarco, Moralia, 659 B
  30. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia 2, 15, 3
  31. ↑ Cicerón: De Natura Deorum III 21-23
  32. ↑ Quint de Esmirna, Posthoméricas X, 336–343
  33. ↑ Virgilio, Geórgicas III, 391–393; Servio, comentari sobre les Geórgicas de Virgilio III, 391
  34. ↑ Séneca, Hércules furiós 83 ss
  35. ↑ Eliano, Història dels animals XII, 7
  36. ↑ Higino: Faules 30
  37. ↑ Platón, República 2, 364i; Filodemo, De Pietate; Papir Herculaneum 243 fr. 6 (Obbink 2011)
  38. ↑ Filócoro, citat en escolio a Aristófanes, Les granotes, 1065; Diógenes Laercio, proemi 3
  39. ↑ Proclo, en Platón, Timeo II 48, 15
  40. ↑ Nono, Dionisíacas 44, 198 ss
  41. ↑ Pseudo-Plutarco, Sobre els rius 25.4
  42. ↑ Ovidio, Fastos III, 409–410
  43. ↑ Nono, Dionisíacas 11, 167–223

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Selene&oldid=881974»