Batalla de Ipsos

Archiu:Lisymachus, marble - Ephesus Museum.JPG

Batalla de Ipsos

Plantilla:Campanya Guerres dels diádocos La batalla de Ipsos va tindre lloc en 301 a. C. i s'inscriu en el curs de la quarta guerra dels Diádocos (308 a. C.-301 a. C.), és dir, dels successors d'Alejandro Magne. Esta batalla va enfrontar a les forces coaligadas de, per un costat, Seleuco (emperador de Babilonia i dels sátrapas orientals), de Casandro (rei de Macedònia) i de Lisímaco (sobirà de Tracia) i, per un atre, els eixèrcits d'Antígono i del seu fill Demetrio I Poliorcetes, que havien conseguit agrupar baix el seu égida l'Alce: Síria, Àsia Menor i Grècia (en 302 a. C.).

Segons Plutarco, l'eixèrcit antigónida estava compost per 70 000 hòmens a peu, 10 000 a cavall i 75 elefants, front a una força coaligada de 64 000 hòmens, 15 000 ginets, 400 elefants, aixina com 120 carros de guerra.

La nit que va precedir a la batalla, Antígono va tindre un presagie: Alejandro Magne, revestit en una magnífica armadura, va anar a preguntar-li quin seria el seu crit de guerra durant la batalla, a la qual cosa el sobirà tòrt li va respondre: «Zeus i la victòria». Alejandro li va donar l'esquena i es va dirigir al camp enemic exclamant: «Llavors yo vaig en els teus adversaris, perque ells em rebran en tots els honors que em són deguts…»

Al sendemà, quan la batalla va escomençar, Demetrio, al cap de la seua millor cavalleria, va atacar a Antíoco, fill de Seleuco, que va fugir en espantada. Pero en lloc de detindre's, Demetrio va alvançar i, ràpidament, els elefants de l'eixèrcit coaligado li varen bloquejar l'eixida caent en la trampa. La major part de la seua cavalleria va tindre por de ser massacrada i va canviar de bando. El restant va ser derrotat. Antígono va lluitar bravament i va morir abandonat per tots, salve per Thorax de Larisa. Estant l'infanteria antigónida privada del sostingues de la seua cavalleria, l'eixèrcit coaligado es va llançar a l'assalt general, la cavalleria al cap, i el front es va trencar.

Despuix de la derrota, Demetrio, que havia dirigit al restant de l'eixèrcit en absència del seu pare, va fugir en 9000 hòmens a Éfeso. Al final d'esta batalla, els vencedors es varen repartir l'imperi de Antígono: Ptolomeo es va apoderar del Mediterràneu oriental, Casandro de Grècia i Seleuco, el gran vencedor, de tota Àsia Menor i de Síria.

Bibliografia

• Spencer Tucker (2011) [2010]. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict. ABC-CLIO, Santa Bàrbara, Califòrnia. ISBN 978-1-59884-430-6.
• Hans Delbrück (1990). History of the Art of War: Warfare in Antiquity. Tom I. Westport: University of Nebraska Press. Traduït per Walter J. Renfroe Jr. ISBN 978-0-8032-9199-7.