Anubis
Anubis o Inpu, és un deu de la mitologia egípcia que companyava als morts al Més Allà i presidia les embalsamacions.[1]. És el guardià de les tombes associat en la mort i la vida despuix d'esta en la religió de l'Antic Egipte, senyor de les necròpolis i patró dels embalsamadors.
Se representava com un gran cánit negre gitat sobre el seu estómec, provablement un chacal o un gos salvage, o com un home en cap de gos. El significat d'Anubis, Inpou en egipci antic, Anub en copte, Ἄνουβις (Anoubis) en grec antic seguix sent fosc: de numeroses explicacions s'han propost, pero pot ser a soles una onomatopeya que expressa el chacal aullant. Provablement, la forma canina del deu fon inspirat pels antics egipcis pel comportament dels canins, sovint carronyers oportunistes passejant per la nit en els cementeris en busca de cadàvers que desenterrar. Al contrari, Anubis era el protector i guia dels difunts, profusament representat en l'art funerari.
En l'imperi romà, fon assimilat al deu Hermes psicopompo.[2] L'emperador Còmmode complí en el ritual del seu cult i en les seues monedes apareixia Anubis, Isis i Serapis.[2]
Els principals epítets del deu Anubis resalten els seus vínculs en els grans cementeris del país i el seu paper com deitat funerària. El seu cult està atestat en tot el territori d'Egipte des del sigle XXXII a. C. i va ser intens durant més de tres milenis, solament apagat entre els sigles IV i VI en implantar-se el cristianisme. Encara que Anubis era una deitat nacional, estava no obstant estretament vinculat als nomos XVI i XVIII de l'Alt Egipte i en especial a la ciutat d'Hardaï, més coneguda pel nom grec de Cinópolis, que significa «ciutat dels gossos».
Els sacerdots egipcíacs són l'orige de moltes de les tradicions relatives als vínculs familiars d'Anubis, fent d'ell el fill de Ra en Neftis. Una versió del grec Plutarco en el sigle II narra que era el fill illegítim de Neftis i Osiris. Quan este va ser assessinat i desmembrat per Set, Anubis va participar junt a Isis i Neftis en la reconstrucció del cos d'Osiris, inaugurant, en este gest, la pràctica de la momificació. Assignat per a vigilar el «Paraís Occidental» —un eufemisme per a referir-se a la terra dels morts— Anubis dona allí la benvinguda als morts, momifica els cossos per a fer-los incorruptibles i eterns, purifica els cors i els esperits contaminats per la baixea terrestre, evalua les ànimes en el pesaje del cor i proporciona moltes ofrenes d'aliments per a que el difunt alcance el ranc d'ancestre.
Denominació[editar | editar còdic]
La deitat egipcíaca Anubis és un dels seus més antics deus. La manera d'escriure el seu nom en caràcters jeroglífics ha evolucionat a lo llarc dels sigles, anant des del símbol únic del gos gitat a un grup de signes fonètics determinats a voltes en el símbol caní. A pesar de numeroses suposicions, el significat del nom és confús i inexplicable. Les últimes proponen una onomatopeya. Les diferents funciones funerals d'Anubis es reflectixen en els seus cinc principals epítets i li convertixen en senyor del domini dels morts.
El deu Anubis, o un deu caní tipo Anubis, és un dels deus més antics de l'Egipte antic. Des del periodo predinàstic es coneix el jeroglífic del caní recostat (en el sol o sobre una capella). Les excavacions arqueològiques en Umm el-Qaab, la necròpolis real de la ciutat d'Abidos, varen descobrir fragments d'etiquetes de ceràmica i marfil que inclouen l'ideograma del caní recostay, datades en temps del rei Escorpió del periodo protodinàstic d'Egipte i del rei Den de la primera dinastia (entre 3200 i 3000 a. C.). Durant l'imperi Antic es troben freqüentment texts jeroglífics en fòrmules d'ofrenes funeràries que generalment els egiptòlecs interpreten com a símbol d'Anubis. És molt difícil atribuir divinitat a est, perque el nom d'Anubis no s'escriu en jeroglífics fonètics abans de la dinastia VI, al voltant de 2200 a. C. En els monuments, l'ideograma és l'únic modo d'escritura durant l'IV i V dinastia.
Iconografia[editar | editar còdic]
Anubis era representat com un home en cap de cànit o com un gos egipcíac o chacal negres, pel color de la putrefacció dels cossos i de la terra fèrtil, símbol de resurrecció. Ocasionalment apareix com un cànit que acompanya a Isis. L'associació en el chacal es deu, provablement, a l'hàbit d'este animal de desenterrar els cadàvers de les tombes per a alimentar-se. Anubis era representat en pelaje negre, a pesar de que els chacals tenen un pelaje rojós, degut a que eixe color simbolisava la resurrecció i la fertilitat, pel color de la rovina duta pel Nil cada any, que renovava la fertilitat dels camps. En l'art funerari es mostra a Anubis atenent a la mòmia del fallit i assentat sobre la tomba protegint-la. Els sagells de les tombes durant l'Imperi Nou també mostraven al chacal Anubis assentat sobre els nou arcs simbolisant el seu domini sobre els enemics d'Egipte.
Mitologia[editar | editar còdic]
Anubis era l'antic deu de la Duat o inframon. Anubis estava relacionat no solament en la mort sino també en la vida d'ultratumba i era representat en color negre, color que representa la regeneració, la conservació eterna i la fertilitat.
Quan Osiris va pujar al poder en el món dels morts, la Duat, Anubis va prendre un paper secundari, llimitant-se a embalsamar els cossos dels difunts, guiar-los a la necròpolis i protegir-los en la seua vida. Els sacerdots d'Anubis usaven unes caraces rituals en la seua figura en la cerimònia d'embalsamament. També Anubis era l'encarregat de vigilar, junt a Horus, la balança en la que es pesaven els cors dels difunts durant el Juí d'Osiris.
Els primers texts religiosos no li assignen progenitors, encara que en els Texts de les Piràmides la seua filla és Qebehut, la deesa que purificava al difunt. En els Texts dels Sarcòfecs, Bastet o Hesat, eren mencionades com la seua mare. En atres texts era fill de Ihet (deesa de la mitologia d'Esna); també de Ra i Neftis, de Seth i Neftis, de Sejmet-Isis i Osiris (en Menfis), o de Sopedu.
Plutarco va escriure que Anubis era fill d'Osiris i Neftis. Osiris va deixar embarassada a Neftis, la germana d'Isis, en lloc de la seua esposa perque Neftis es va disfrassar d'Isis, segons atres texts. Aixina,*Neftis va engendrar a Anubis.
També Anubis és considerat fill illegítim de Seth, engendrat per Neftis. Set decidix assessinar-ho en enterar-se del seu naiximent, pero Neftis entregarà el chiquet a Isis, la germana i esposa d'Osiris, qui ho protegix i crià. Quan Set mata a Osiris, Anubis ajudarà a Isis a resucitar al deu. Per esta raó Anubis era l'encarregat d'embalsamar als faraons i guiar-los a la necròpolis.
Rols[editar | editar còdic]
Embalsamador[editar | editar còdic]
El que està en el lloc d'embalsamament, Anubis es va associar en la momificació. També va ser nomenat ḫnty zḥ-nṯr, el que presidix la cabina del deu, a on cabina podria referir-se al lloc en el que es va portar a terme l'embalsamament o a la cambra funerària del faraó.
En el mit d'Osiris, Anubis va ajudar a Isis a embalsamar a Osiris. De fet, quan va sorgir el mit d'Osiris es va dir que en acabant de que Set matara a Osiris els òrguens d'est varen ser entregats a Anubis com a regal. En esta conexió Anubis es va convertir en el deu patró dels embalsamadors; les ilustracions del Llibre dels Morts a sovint mostren a un sacerdot durant els ritos de momificació en la caraça de chacal sostenint a la mòmia empinada.
Protector de tombes[editar | editar còdic]
Anubis era el protector de tombes i cementeris. Varis epítets adjunts al seu nom en texts egipcíacs i inscripcions es referixen a eixe paper. Khenty-Amentiu, que significa principal dels occidentals i també era el nom d'un deu funerari caní diferent, aludia a la seua funció protectora perque els morts solien ser enterrats en la vora occidental del Nil. Va prendre atres noms en relació en la seua funció funerària, com tpy-ḏw.f, el que està sobre la seua montanya (és dir, vigilant les tombes des de dalt), i nb-t3-ḏsr (Neb-ta-djeser), el senyor de la terra sagrada, que ho designa com a deu del desert en les necròpolis.
El papir Jumilhac conta una història en la que Anubis va protegir el cos d'Osiris de Set. Set va intentar atacar el cos d'Osiris transformant-se en un lleopart. No obstant Anubis va detindre i va sometre a Set i va marcar la pell d'est en un ferro candent. Despuix Anubis desollà a Set i va usar la seua pell com una advertència contra els malfatans que profanaren les tombes dels morts. Els sacerdots que atenien als morts vestien pells de lleopart per a commemorar la victòria d'Anubis sobre Set. La llegenda d'Anubis marcant la pell de Set en forma de lleopart es va usar per a explicar cóm el lleopart va obtindre les seues taques.
La major part de les tombes antigues tenien oracions a Anubis tallades en elles.
Guia d'ànimes[editar | editar còdic]
A finals de l'época faraònica (664-332 a. C.) Anubis era representat a sovint com a guia de les persones a través del llindar del món dels vius cap a l'inframon. Encara que a voltes Hathor en cap de vaca eixercitava un paper similar, Anubis era més comunament elegit per a complir eixa funció. Els escritors grecs del periodo romà de l'història egipcíaca varen designar eixe paper com el de psicopompo, un terme grec que significa guia de les ànimes que usaven per a referir-se al seu propi deu Hermes, qui també eixercitava eixe paper en la religió grega. L'art funerari d'eixe periodo representa a Anubis guiant a hòmens o dònes vestits en robes gregues a la presència d'Osiris, qui para llavors havia reemplaçat a Anubis com a governant de l'inframon.
Pesador de cors[editar | editar còdic]
Anubis és retratat guiant al difunt cap a avant i manipulant la balança, baixe l'escrutini de Thoth en cap d'ibis. Un dels papers d'Anubis era el de guardià de les balances. L'escena crítica que representa el pesaje del cor, en el Llibre dels Morts, mostra a Anubis realisant una medició que determinava si la persona era digna o no d'entrar en el regne dels morts (l'inframon, conegut com Duat). En pesar el cor d'una persona fallida en Ma'at (Veritat), que a sovint es representava com una ploma d'esturç, Anubis dictava el destí de les ànimes. Les ànimes més pesades que una ploma serien devorades per Ammit i les més llaugeres que una ploma entrarien a una existència paradisíaca.
Epítets[editar | editar còdic]
Va rebre els epítets i títuls de: Senyor de les necròpolis, Senyor de la Terra Sagrada, Senyor del País Sagrat, Senyor de Rosetau, El que està sobre la seua montanya, Senyor de les cavernes, El que presidix la capella divina, El que està en la cambra de l'embalsamament, Senyor dels embalsamadors, El que està sobre les benes, El que conta els cors, i Senyor de Nubia.
Sincretisme[editar | editar còdic]
Tant en Asiut com en Menfis se li va relacionar en Osiris. Vàries de les seues manifestacions són Jentyamentiu, Tepydyeduef o Nebtadyeser, ademés estava estretament relacionat en Horus (Heru-em-Anpu) i Sokar. Estava també relacionat en Nemty.
Cult[editar | editar còdic]
Deu originari de Behedet, segons Jacques Pirenne, i deu principal de Bata, va ser venerat en Inpu (Cinópolis), Naret-ef-jent o*Sauty (Licópolis) i Menfis, i també en els santuaris de moltes necròpolis. En l'época grega, helenística o tolemaica (sigles IV a I a. C.), els grecs el varen fusionar en Hermes, en ser abdós guies dels morts, creant a Hermanubis en el centre del seu cult en Cinópolis. Encara que grecs i romans en general despreciaven als deus egipcíacs en cap d'animal com a estranys i primitius, a voltes varen associar a Anubis en l'estrela Siri en el cel i en Cerbero i Hades en l'inframon.
Referències[editar | editar còdic]
- Assmann, Jan (2005) [2001], Death and Salvation in Ancient Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-4241-9
- Blázquez, José María. Dioses, mitos y rituales de los semitas occidentales en la antigüedad
- H. Brown, Samuel. Diccionario de Mitología Egipcia
- Hornung, Erik (1999). El uno y los múltiples: concepciones egipcias de la divinidad (Julia García Lenberg, trad.). Biblioteca de ciencias bíblicas y orientales 4. Trotta. pp. 262 páginas. ISBN 9788481642421
- Jordan, Michael. Enciclopedia de los dioses
- Rachet, 1998, p. 22, Desroches Noblecourt, 2004, p. 106.Spence y Putman, 1998, p. 49-51.
Holger Kockelmann (2008). «Anubis».
- Traunecker, Claude (2001) [1992], The Gods of Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-3834-9
- Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
- Castel, Elisa: Gran Diccionario de Mitología Egipcia, en egiptologia.com
- Grimal, Nicolas. Historia del Antiguo Egipto. Akal. ISBN 84-460-0621-9
- Lara Peinado, Federico (2009). Libro de los Muertos (Julia García Lenberg, trad.) (5 edición). Madrid: Tecnos. ISBN 9788481642421
- Melton, J. Gordon (2009), Encyclopedia of American Religions (8.ª edición), Gale Cengage Learning, ISBN 0-7876-9696-X
- Naydler, Jeremy: El templo del cosmos. Madrid: Siruela, 2003. ISBN 978-84-7844-726-8
- Pinch, Geraldine (2002). «Anubis». Handbook of Egyptian mythology. Ed. ABC-CLIO. ISBN 1-57607-242-8
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anubis.