Cimerios

Archiu:Cimmerian Migrations.jpg

Les migracions cimerias a través d'Àsia Occidental

Els cimerios o gómeres eren antics nómadas ecuestres que, segons l'historiador grec Heródoto (V), habitaven originàriament en la regió nort del Caucas i el mar Negra, en l'actual Rússia i Ucrània, entre el VIII i el VII

Registres assiris ademés els ubiquen en la regió d'Azerbaiyan en el 714 a. C.

Els propis cimerios no varen deixar registres escrits, i la major part de l'informació sobre ells procedix dels registres del Imperi neoasirio dels sigles VIII a VII a. C. i d'autors del món grecorromano de el V i posteriors.

Orígens

Els seus orígens són obscurs, podrien ser tant indoeuropeos com urálicos o túrquicos. El seu idioma es considera que podria estar emparentat en el tracio o en les llengües iranias.

La «hipòtesis tracia» està basada en el fet de que l'autor grec Estrabón relaciona en un passage als treri en els tracios i en un atre en els cimerios. La «hipòtesis irania», per un atre costat, argumenta que la cultura material dels cimerios en Àsia Menor és indistinguible de la contemporànea dels escitas; adicionalment, els térmens assiris Gimirri (cimerio) i persa Saka (escita) són usats com a sinònims en fonts de l'antic Oriente Pròxim, notòriament en la famosa Inscripció de Behistún. Per estos dos motius, molts experts, incloent al rus Askold Ivancik, suponen la seua relació pròxima en els escitas. De totes maneres, encara si els cimerios anaren tracios, o pertanyents a alguna desconeguda branca indoeuropea o no indoeuropea, podrien haver tingut una classe irania dominant, com va ser el cas dels escitas. Al començament de el XX varen ser associats en els protoindoeuropeos.

Molt poc se sap arqueológicamente dels cimerios de la costa septentrional de la mar Negra. S'ha sugerit que constava de la cridada cultura de catacumbes de la Rússia meridional, que sembla haver segut derrocada per la cultura Srubna que alvançava des del Extrem Oriente. Açò concordaria en el relat grec de cóm els cimerios varen ser desplaçats pels escitas. Alguns restants arqueològics trobats en Ucrània i el nort del Caucas han segut relacionats en els cimerios. Els mateixos són d'un estil clarament diferent tant dels posteriors escitas com dels anteriors Yamna/Kemi-Oba.

També en la Bíblia el profeta Ezequiel relata en l'any 593 a. C. que Gog (els escitas) de les terres de Magog (estepas del Turquestán) dirigia els atacs de conquista contra varis pobles del Mig Orient. En l'idioma acadio estos noms són Gugu i Mat Gugu. No obstant, l'expulsió de la cultura de les catacumbes data del segon mileni abans de Crist, varis sigles ans que hi haja registres de l'aparició dels escitas en Àsia; les diferències de dates són difícils de reconciliar. Gómer, Net de Noé i primer fill de Jafet mencionat per nom; va nàixer despuix del Diluvi, és provable que haja segut l'antecessor dels cimerios. Ell i els seus fills —Askenaz, Rifat i Togarmá— apareixen entre “les famílies dels fills de Noé segons les seues descendència familiars”; d'estes famílies s'escamparien les nacions. (Gé 1, 2; 10:3, 32. 1Cr 1:4, 5). El seu nom apareix en la profecia de Ezequiel concernent a l'atac de “Gog de la terra de Magog” contra el poble reunit de Jehová (una profecia que va terminar d'escriure's cap a 591 a. C.), “Gómer i totes les seues partides” apareixen entre les forces de Gog, junt en Togarmá “de les parts més remotes del nort, i totes les seues partides”. (Eze 38:2-8)

Relats històrics

Archiu:Urartu715-713.png

Invasions cimerias de la Cólquida, Urartu i Asiria, durant el regnat de Russa I.

El primer registre històric dels cimerios apareix en els anals d'Asiria en l'any 714 a. C. Allí es descriu cóm un poble denominat Gimirri va ajudar a les forces de Sargón II a véncer al regne d'Urartu. La seua terra original, cridada Gamir o Uishdish, sembla haver estat ubicada dins del Regne de Mannai. El geógrafo Claudio Ptolomeo ubicaria després la ciutat cimeria de Gómara en esta regió.

Alguns autors moderns sostenen que els cimerios eren mercenaris, que els assiris coneixien com Khumri, reubicats allí per Sargón. Uns atres els relacionen en la cultura del got campaniforme de ceràmica adjudicats a mercaders cimerios que varen aplegar fins a Europa. No obstant, relats grecs posteriors descriuen als cimerios vivint prèviament en les estepas, entre els rius Tyras (Dniéster) i Tanais (Dò). Els mateixos són descriptos en el Llibre 11 de la Odissea d'Homero com a habitants d'una terra de boira i obscuritat a la vora del món, en la costa del Oceà. Varis reis cimerios són mencionats en fonts gregues i de la Mesopotamia, incloent Tugdamme (Lígdamis de Naxos en grec; mediats de el VII), i Sanda Kshatra (finals de el VII).

D'acort en les Històries d'Heródoto (anys 440 a. C.), els cimerios haurien segut expulsats de les estepas en algun punt del passat pels escitas. Per a assegurar el sepeli en la seua terra ancestral, els hòmens de la família real cimeria es varen dividir en grups i varen lluitar entre sí fins a la mort. Els llauradors cimerios varen enterrar els cossos a lo llarc del riu Tyras i varen fugir de l'alvançada escita, a través del Caucas fins a Anatolia i l'Oriente Pròxim. La seua influència sembla haver-se estés des de Mannae cap a l'est a través dels assentaments medos dels monts Zagros, i al sur fins al Elam.

Les migracions dels cimerios varen ser registrades pels assiris, el rei dels quals, Sargón II, va morir en batalla contra ells en 705 a. C. Subsecuentemente els registres sobre este poble apunten la seua conquista de Frigia en 696-695 a. C., lo que va dur al rei frigio Medixques a enverinar-se abans de ser capturat. En 679 a. C., durant el regnat d'Esarhaddon de Asiria, varen atacar Cilicia i Tabal (o Tubal) baix el seu nou líder Teushpa. Esarhaddon els derrota prop d'Hubushna (tentativamente identificada en la moderna Capadocia).

En el 654 o 652 a. C. —la data exacta no és clara— els cimerios varen atacar el regne de Brega,^{cita requerida} matant al rei bregue Giges i causant gran destrucció en Sardes, la capital Brega. Varen retornar dèu anys més vesprada durant el regnat del fill de Giges Ardis II i esta volta varen capturar la ciutat, en l'excepció de la ciutadella. La caiguda de Sardes va ser un gran colp als poders de la regió. Els poetes grecs Calino i Arquíloco varen registrar el pavor que este fet va inspirar en les colónies gregues de Jonia, algunes de les quals varen ser hostigadas per assaltants cimerios i de Treres.

L'ocupació cimeria de Lidia va ser, no obstant, breu, possiblement per un brot de plaga. Entre els anys 637 i 626 a. C. varen ser derrotats per Aliates II de Lidia.^{cita requerida} Esta derrota va marcar efectivament el fi del poder cimerio. El terme Gimirri va ser usat prop d'una centuria despuix en la Inscripció de Behistún (515 a. C.) com un equivalent babilonio del persa saka (escitas), pero no existixen mencions posteriors dels cimerios en Àsia, sent el seu destí final incert. S'ha especulat que es varen assentar en Capadocia, coneguda en armeni com Gamir (el mateix nom que la terra ancestral cimeria en Mannae). No obstant, certes tradicions franques els ubiquen en la desembocadura del Danubio (Sicambres).

Cronologia

• 721-715 a. C.: Sargón II menciona la terra de Gamirr, prop d'Urartu.
• 714: suïcidi de Russa I de Urartu, després de la seua derrota front a assiris i cimerios.
• 705: Sargón II de Asiria mor en una expedició contra els kulummu.
• 679/678: Gimirri —baixe el liderage de Teushpa— invadix Asiria des d'Hubuschna (¿Capadocia?). Esarhaddon de Asiria els derrota en batalla.
• 676-674: els cimerios invadixen i destruïxen Frigia, aplegant a Paphlagonia.
• 654 o 652: Giges de Lidia mor en batalla contra els cimerios. Saqueig de Sardes; cimerios i treres saquegen les colónies jonias.
• 644: els cimerios ocupen Sardes, pero es retiren poc despuix.
• 637-626: Els cimerios són derrotats per Aliattes II.
• 593-528: el profeta Ezequiel descriu a Gomer; Ciro mor a mans dels escitas masageta.
• c. 515 a. C.: últim registre històric dels cimerios, en la Inscripció de Behistún de Darío I el Gran.

Idioma

De l'idioma dels cimerios, solament uns pocs noms propis han sobrevixcut en inscripcions asirias:

• Et-ush-pa, mencionada en els anals d'Esarhaddon, ha segut comparada a la deidad hurrita de la guerra Teshub; uns atres l'interpreten en iraní, en el nom aqueménida Teispes.
• Dug-dam-em (Dugdammê) rei dels Ummán-Mana (nómadas) apareix en una pregària d'Asurbanipal a Marduk, en un fragment conservat en el Museu Britànic. Atres nomenclatures inclouen Dugdammi i Tugdammê. Yamauchi (1982) traduïx el nom com a iraní, citant el significat Ossetico tux-domaeg que significa ‘governant en força’. El nom apareix com a corrupte a Lygdamis en Estrabón.
• Sanda Kshatru, fill de Dugdamme. Esta és una llectura iraní del nom, i Mayrhofer (1981) senyala que el nom també podria llegir-se Sandakurru. Mayrhofer aixina mateix rebuja la traducció de ‘per pura regència’ com una mescla d'iraní i indo-ariano. Ivancik sugerix una associació en Sanda (deidad d'Anatolia).

Alguns investigadors han intentat seguir el rastre de varis nomenes de llocs fins als seus orígens cimerios. S'ha sugerit que el nom de Crimea va sorgir dels cimerios aixina com la ciutat armènia de Gyumri. Açò, no obstant, és una premissa dubtosa. El nom «crimea» es pot relacionar fins a la paraula tártara qirim (lliteralment ‘el meu estepa’ de ‘el meu tossal’), i la península va ser coneguda com Táurica (península dels Táuridas) en l'antiguetat.

Els cimerios són usualment classificats com un poble iranio, pero basant-se en fonts històriques gregues, s'assumix en ocasions una associació tracia o (menys freqüentment) celta. Segons l'historiador i orientaliste alemà Carl Ferdinand Friedrich Lehmann-Haupt, l'idioma dels cimerios podria ser un «esclavó perdut» entre l'idioma tracio i les llengües iranias.

Possibles filials cimerias

Els cimerios són considerats com a possibles ancestros de numerosos pobles per alguns investigadors com el asiriólogo Jean Bottéro en trobar evidència recent en tablillas cuneïformes asirias de que els cimerios varen quedar fragmentats en tres grups principals al guerrear contra els escitas, un grup es va quedar en la península de Tamán (estret de Kerch) en Crimea, un atre va emigrar al noroest dels Medos i el restant es va assentar en el centre de Turquia a on sigles despuix es varen mesclar en els Gálatas (celtes) invasores en el 390 a. C. Els tracios han segut identificats com una possible branca occidental d'aquells. Modernamente per varis historiadors s'han contabilisat prop de 77 tribus de tracios conegudes. Segons Heródoto, abdós pobles varen habitar la costa nort del mar Negra, i abdós varen ser desplaçats en la mateixa época per invasores de l'est. Mentres que els cimerios haurien deixat la seua terra ancestral dirigint-se a l'est i al sur a través del Caucas, els tracios migraron a l'oest i el sur cap als Balcans, a on varen establir una duradora i pròspera cultura. Part d'estes migracions varen ser motivades per l'agotament de les seues terres i al canvi climàtic en les estepas (postglaciación), els deserts des de fa 10 000 anys seguixen expandint-se en distintes parts de la terra per les oscilacions de la precesión dels equinoccios i atres factors associats. Els táuridas, habitants originaris de Crimea, es vinculen en ocasions als tracios en els seus orígens.

Si ben els registres històrics dels cimerios solament apareixen en l'escenari de l'història mundial durant un breu periodo (durant el VII), numerosos pobles celtes i germànics tenen entre les seues tradicions la de que descendixen dels cimerios i escitas, i alguns dels seus noms ètnics semblen corroborar dita creència (per eixemple Cymru, Cwmry o Cumbria, Cimbri). És poc provable que tant els protoceltas com els protogermanos hagen entrat a Europa tan tardíamente com el VII, ya que la seua conformació és comunament associada en la cultura dels camps d'urnes i l'Edat de Bronze nòrdica respectivament. És concebible, no obstant, que una migració tracio-cimeria en chicoteta escala (en térmens de població) en el VIII haja disparat canvis culturals que varen contribuir a la transformació de la cultura dels camps d'urnes en la cultura de Hallstatt, introduïda en l'Edat de Ferro europea.

Vore també

• Celta
• Asiria
• Urartu
• Regne de mannai

Enllaços externs

• Mapa de la distribució de les troballes de bronze atribuïts als cimerios en Europa (en anglés)
• Cimerios per Jona Lendering (en anglés)

Bibliografia

• Nou Diccionari Bíblic Ilustrat. Editorial Clie 1985. pag.433 Gomer. ISBN 84-7645-049-4

• Alimen, M.H.; Steve, M.J. Prehistòria. Història Universal. Vol. 1 Catorzena edició en Castellà, 1980. Mèxic, Sigle XXI. P. 112. Els agricultors escitas. P. 125. Tombes cimerias. P. 127. Els assiris els coneixien com els Gimirrai. Pp. 128-133. Atres cultures relacionades en els cimerios. ISBN 84-323-0034-9 (Vol. 1)/ ISBN 968-23-0009-6 (obra completa).
• Perspicàcia per a comprendre les Escritures, vol. 1, p. 1030.
• Adalı, Selim Ferruh. «Cimmerians and the Scythians: the Impact of Nomadic Powers on the Assyrian Empire and the Ancient Near East», Eurasian Empires in Antiquity and the Early Middle Ages Contact and Exchange between the Graeco- Roman World, Inner Àsia and China, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 60–82. ISBN 978-1-107-19041-2.
• Asimov, Isaac (1991). Asimov's Chronology of the World, New York City, United States: HarperCollins, p. 50. ISBN 978-0-062-70036-0.
• Barnett, R. D.. «Phrygia and the Peoples of Anatolia in the Iron Age», History of the Middle East and the Aegean Region c. 1380-1000 B.C. (vol. 2), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 417–442. ISBN 978-0-521-08691-2.
• Barnett, R. D.. «Urartu», The Prehistory of the Balkans; and the Middle East and the Aegean world, tenth to eighth centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 314–371. ISBN 978-1-139-05428-7.
• Batty, Roger. Rome and the Nomads: The Pontic-Danubian Realm in Antiquity, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-198-14936-1.
• Bouzek, Jan. «Cimmerians and Early Scythians: the Transition from Geometric to Orientalising Style in the Pontic Area», North Pontic Archaeology: Recent Discoveries and Studies, Leiden, Netherlands: Brill Publishers, pp. 33–44. ISBN 978-9-004-12041-9.

• Braun, T. F. R. G.. «The Greeks in Egypt», The Expansion of the Greek World, Eighth to Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 32–56. ISBN 978-0-521-23447-4.
• Brinkman, J. A.. «Babylonia in the Shadow of Assyria», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 1–70. ISBN 978-1-139-05429-4.
• Cook, J. M.. «The Eastern Greeks», The Expansion of the Greek World, Eighth to Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 196–221. ISBN 978-0-521-23447-4.
• Cunliffe, Barry. The Scythians: Nomad Warriors of the Steppe, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-198-82012-3.
• Dona-li, Alexander (2 de agost 2015). “WALWET and KUKALIM: Lydian coin legends, dynastic succession, and the chronology of Mermnad kings”. Kadmos 54: 151–166. doi:10.1515/kadmos-2015-0008.

• Diakonoff, I. M.. «Mija», The Cambridge History of Iran (vol. 2), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, p. 36-148. ISBN 978-0-521-20091-2.
• “A New Typology of Arrowheads from the Clapix Iron Age and Persian Period and Its Historical Implications” . Israel Exploration Journal 70 (1): 64–89.
• Graham, A. J.. «The colonial expansion of Greece», The Expansion of the Greek World, Eighth to Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 83–162. ISBN 978-0-521-23447-4.
• Grayson, A. K.. «Assyria: Tiglath-pileser III to Sargon II (744-705 B.C.)», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 71–102. ISBN 978-1-139-05429-4.
• Grayson, A. K.. «Assyria: Sennacherib to Esarhaddon (704-669 B.C.)», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 103–141. ISBN 978-1-139-05429-4.

• Grayson, A. K.. «Assyria 668-635 B.C.: the reign of Ashurbanipal», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 142–161. ISBN 978-1-139-05429-4.
• Grousset, René (1970). The Empire of the Steppes: A History of Central Àsia, New Brunswick, United States: Rutgers University Press. ISBN 978-0-813-51304-1.
• Hammond, N. G. L.. «Illyria, Epirus and Macedònia», The Expansion of the Gree World, Eighth to Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 261–285. ISBN 978-0-521-23447-4.
• Harmatta, János. «10.4.1. The Scythians», From the Seventh Century B.C. to the Seventh Century A.D. (vol. 3), Londres, United Kingdom; New York City, United States; Paris, France: Routledge; UNESCO, pp. 181–182. ISBN 978-9-231-02812-0.
• Hawkins, J. D.. «The Neo-Hittite States in Syria and Anatolia», The Prehistory of the Balkans; and the Middle East and the Aegean world, tenth to eighth centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 372–441. ISBN 978-1-139-05428-7.

• Ivantchik, Askold. Els Cimmériens au Proche-Orient (en fr), Fribourg, Switzerland; Göttingen, Germany: Editions Universitaires (Switzerland); Vandenhoeck & Ruprecht (Germany). ISBN 978-3-727-80876-0.
• Ivantchik, Askold. “LES GUERRIERS-CHIENS: Loups-garous et invasions scythes en Asie Mineure”. Revue de l'histoire dones religions 210 (3): 305–330. doi:10.3406/rhr.1993.1478.
• Ivantchik, Askold. The Scythian 'Rule Over Àsia': the Classical Tradition and the Historical Reality, Leiden, Netherlands: Brill, pp. 497–520. ISBN 978-9-004-11190-5.
• Ivantchik, Askold. Киммерийцы и скифы: Культурно-исторические и хронологические проблемы археологии восточноевропейских степей и Кавказа пред- и раннескифского времени (en ru), Moscow, Russia: Paleograph Press. ISBN 978-5-895-26009-8.
• Ivantchik, Askold. “The Current State of the Cimmerian Problem”. Ancient Civilizations from Scythia to Siberia 7 (3): 307–339. doi:10.1163/15700570152758043.
• Ivantchik, Askold. The Golden Deer of Eurasia: Perspectives on the Steppe Nomads of the Ancient World, New Haven, Connecticut, United States; New York City, United States; Londres, United Kingdom: The Metropolitan Museum of Art; Yale University Press, pp. 146–153. ISBN 978-1-588-39205-3.
• Ivantchik, Askold. “Sinope et els Cimmériens” (fr). Ancient Civilizations from Scythia to Siberia 16 (1–2): 65–72. doi:10.1163/157005711X560318.
• Jacobson, Esther (1995). The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World, Leiden, Netherlands: Brill Publishers. ISBN 978-9-004-09856-5.
• “Shifts in the Genetic Landscape of the Western Eurasian Steppe Associated with the Beginning and End of the Scythian Dominance” . Current Biology 29 (14): 2430–2441. Cell Press. doi:10.1016/j.cub.2019.06.019. PMID 31303491.

• “Ancient genomes suggest the eastern Pontic-Caspian steppe as the source of western Iron Age nomads” . Science Advances 4 (10): eaat4457. American Association for the Advancement of Science. doi:10.1126/sciadv.aat4457. PMID 30417088. Bibcode: 2018SciA....4.4457K.
• «La Lydie d'Alyatte et Crésus: Un royaume à la croisée dones cités grecques et dones monarchies orientals. Recherches sur són organisation interne et sa politique extérieure».University of Liège.1
• Liverani, Mario (2014). The Ancient Near East: History, Society and Economy, Londres, United Kingdom; New York City, United States: Routledge. ISBN 978-0-415-67906-0.
• Mellink, M.. «The Native Kingdoms of Anatolia», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 619–665. ISBN 978-1-139-05429-4.
• Melyukova, A. I.. «The Scythians and Sarmatians», The Cambridge History of Early Inner Àsia, Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 97–117. ISBN 978-0-521-24304-9.
• Melyukova, Anna I.. «2. Scythians of Southeastern Europe», Nomads of the Eurasian Steppes in the Early Iron Age, Berkeley, United States: Zinat Press, pp. 27-61. ISBN 978-1-885979-00-1.

• «Thrace Before the Persian Entry into Europe», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 591–618. ISBN 978-1-139-05429-4.
• «Problem of Archaism and Innovation in the Eastern Iranian Languages».Charles University.
• (2018) The Royal Inscriptions of Ashurbanipal (668–631 BC), Aššur-etel-ilāni (630–627 BC), and Sînšarraiškun (626–612 BC), Kings of Assyria (vol. 1), University Park, United States: Eisenbrauns, p. 309. ISBN 978-1-575-06997-5.
• Olbrycht, Marek Jan (2000a). «The Cimmerian Problem Re-Examined: the Evidence of the Classical Sources», Collectanea Celto-Asiatica Cracoviensia, Kraków: Księgarnia Akademicka, pp. 71–100. ISBN 978-8-371-88337-8.
• Olbrycht, Marek Jan (2000b). «Remarks on the Presence of Iranian Peoples in Europe and Their Asiatic Relations», Collectanea Celto-Asiatica Cracoviensia, Kraków: Księgarnia Akademicka, pp. 101–140. ISBN 978-8-371-88337-8.
• Parfitt, Tudor (2003). The Lost Tribes of Israel: The History of a Myth, Phoenix. ISBN 1-84212-665-2.
• Parpola, Simo. Neo-Assyrian Toponyms, Kevelaer, Germany: Butzon & Bercker, pp. 132–134.
• Parzinger, Hermann. Die Skythen (en de), Munich, Germany: Verlag C.H.Beck. ISBN 978-3-406-50842-4.
• Petrenko, Vladimir G.. «1. Scythian Culture in the North Caucasus», Nomads of the Eurasian Steppes in the Early Iron Age, Berkeley, United States: Zinat Press, pp. 5-25. ISBN 978-1-885979-00-1.

• Phillips, E. D.. “The Scythian Domination in Western Àsia: Its Record in History, Scripture and Archaeology”. World Archaeology 4 (2): 129–138. doi:10.1080/00438243.1972.9979527.
• Rolle, Renato (2 de agost 1977). “Urartu und die Reiternomaden” (de). Saeculum 28 (3): 291–339. doi:10.7788/saeculum.1977.28.3.291.
• Spalinger, Anthony (2 de agost 1976). “Psammetichus, King of Egypt: I”. Journal of the American Research Center in Egypt 13: 133–147. doi:10.2307/40001126.
• Spalinger, Anthony J.. “The Dona't of the Death of Gyges and Its Historical Implications”. Journal of the American Oriental Society 98 (4): 400–409. doi:10.2307/599752.
• Spalinger, Anthony (1 de agost 1978). “Psammetichus, King of Egypt: II”. Journal of the American Research Center in Egypt 15: 49–57. doi:10.2307/40000130.
• Sulimirski, T.. “Scythian Antiquities in Western Àsia”. Artibus Asiae 17 (3): 282–318. Ascona, Switzerland: Artibus Asiae Publishers. doi:10.2307/3249059.
• Sulimirski, T. (1985). «The Scyths», The Medien and Achaemenian Periods (vol. 2), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 149–199. ISBN 978-1-139-05493-5.
• «The Scythians», The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C. (vol. 3), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 547–590. ISBN 978-1-139-05429-4.
• Terenozhkin A.I., Cimmerians, Kiev, 1983

• Tokhtas’ev, Sergei R.. “Der Name dones kimmerischen Königs Lygdamis” (de). Milesische Forschungen 5: 607–612.
• Tuplin, Christopher (2 de agost 2004). “Medes in Mija, Mesopotamia, and Anatolia: Empire, Hegemony, Domination or Illusion?”. Ancient West & East 3 (2): 223–251. doi:10.1163/9789047405870_002.
• Tuplin, Christopher (2 de agost 2013). “Intolerable Clothes & a Terrifying Name: the Characteristics of an Achaemenid Invasion Force”. Bulletin of the Institute of Classical Studies 124: 223–239.
• Vaggione, Richard P.. “Over All Àsia? The Extent of the Scythian Domination in Herodotus”. Journal of Biblical Literature 92 (4): 523–530. doi:10.2307/3263121.
• van Loon, Maurits Nanning. Urartian Art: Its Distinctive Traits in the Light of New Excavations, Istanbul, Turkey: Nederlands Historisch-Archaeologisch Instituut.
• Vitchak, K. T.. “Скифский язык: опыт описания”. Вопросы языкознания 5: 50–59.
• Xydopoulos, Ioannis K.. «The Cimmerians: their origins, movements and their difficulties», The Danubian Lands Between the Black, Aegean and Adriatic Sigues (7th Century BC-10th Century AD): Proceedings of the Fifth International Congress on Black Siga Antiquities (Belgrade - 17-21 September 2013), Oxford, United Kingdom: Archaeopress Publishing Limited, pp. 119–123. ISBN 978-1-784-91192-8.
• Young, T. Cuyler (1988). «The early history of the Medes and the Persians and the Achaemenid empire to the death of Cambyses», Pèrsia, Greece and the Western Mediterranean, c. 525 to 479 B.C. (vol. 4), Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, pp. 1–52. ISBN 978-0-521-22804-6.