Cultura del got campaniforme
Es coneix en el nom de cultura del got campaniforme la cultura arqueològica prehistòrica associada al Calcolítico i al periodo inicial de l'Edat del Bronze en Europa Occidental. La seua cronologia i interpretació són controvertides, havent generat al respecte abundant lliteratura. Gràcies a la revisió sistemàtica de les senyes proporcionades pel radiocarbono en gots campaniformes de tota Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats en l'àrea del baix Tajo (Portugal), en una cronologia que aniria del 2900 al 2500 a. C.[2] Segons atres autors, la seua aparició se situaria, en canvi, sobre el 2400 a. C., desapareixent cap al 1800 a. C.[3]
El seu nom és la conseqüència de les especials característiques d'estes vasijas (en arqueologia denominades gots) en forma de campana invertida i profusament decorades que s'han trobat, generalment en contexts funeraris, en bona part d'Europa: per casi tota la península ibèrica, en illes del Mediterràneu occidental, en la França mediterrànea i atlàntica, Gran Bretanya i Irlanda, els Països Baixos i part d'Europa Central.
La seua presència està relacionada en la difusió de la metalúrgia del coure per Europa occidental, fins al punt de haver-se convertit en fòssil director d'esta expansió.[4]
Base arqueològica
[editar | editar còdic]_01.jpg)
La base arqueològica del horisó campaniforme queda definida per l'aparició de dits gots ceràmics acampanados, be manufacturados, de color roig o marró-rojós, decorats profusament en bandes horisontals incisas (gravades) o impreses, en temes geomètrics, rayados, ajedrezados, etc. Els gots més primerencs han segut descrits com de estil internacional, que inclouria els grups Marítim i AOO (all over ornamented: completament ornamentado i encordado), denominat aixina perque han segut trobats en totes les regions mencionades més dalt, mentres que els estils posteriors s'emmarquen en distints desenrolls regionals.[5] Encara que apareixen usualment en contexts funeraris, també li'ls troba en àmbits domèstics. Atres peces de ceràmica associades (que formarien part d'autèntics “servicis”) es constaten només en determinats grups locals.
Associats al got solen trobar-se en les tombes atres objectes, de manera tan freqüent que han segut adscrits com a característics del fenomen campaniforme: punyals de lengüeta, puntes de flecha tipo Palmela, joyes d'or (diademes), braçalets de arquero i botons d'os en perforació en ___protected_title_0___. Tot això sempre en contexts funeraris masculins.[6]
No solament existien diferències en l'aixovar funerari sino també en la colocació dels cadàvers: mentres que els hòmens es colocaven sobre el seu costat esquerre en el cap orientat cap al nort, les dònes yacer sobre el dret en el cap dirigit al sur.[7]
Cronologia
[editar | editar còdic]Gràcies a la revisió sistemàtica de les senyes proporcionades pel radiocarbono en gots campaniformes de tota Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats en l'àrea del Baix Tajo, en Portugal, en jaciments com Zambujal i Vila Nova de São Pedro, en una cronologia que va del 2900 al 2500 a. C., alguna cosa més antiga que els d'Andalusia, que estarien entre el 2500 i el 2200 a. C.[2]
Sobre el final, convé situar-ho sobre el 1700 a. C., puix existixen interferències entre campaniformes i grups del Bronze antic, com El Argar, Bronze Manchec, Wessex, etc. No es reconeixen perpetuació més tardanes com alguna volta es va pretendre per al grup de Ciempozuelos.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Richard John Harrison: «Ancient peoples and plaus» (pág. 97), en The beaker folk: Copper Age archaeology in Western Europe. Londres: Thames and Hudson, 1980.
- ↑ 2,0 2,1 J. Muller i S. van Willigen: «New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the consequences for the diffusion of the Bell Beaker Phenomenon» (págs. 59-75), en Franco Nicolis (ed.): Bell beakers today: pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe, 2001.
- ↑ Richard Bradley: The prehistory of Britain and Ireland (pág. 144). Cambridge University Press, 2007, ISBN 0-521-84811-3.
- ↑ Fullola, Josep Mª (1992). La Prehistòria del Home, primera edició, Barcelona: Ed. Salvat, pp. 74-76. ISBN 84-8031-012-X.
- ↑ P. N. Peregrine i M. Ember: The encyclopedia of prehistory (pág. 24), 2001.
- ↑ (1993) Els orígens de la civilisació. El Calcolítico en el Vell Món, primera edició, Madrit: Editorial Síntesis, pp. 150,189. ISBN 84-7738-181-X.
- ↑ González Marcén, Paloma (1992). Arqueologia d'Europa, 2250-1200 a. C. Una introducció a l'Edat del Bronze, primera edició, Madrit: Editorial Síntesis, p. 60. ISBN 84-7738-128-3.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura del vaso campaniforme» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.