Idioma protogermánico
El protogermánico (o germànic comú) és l'ancestro comú hipotètic de totes les llengües germàniques, que inclouen, entre unes atres, l'anglés, el neerlandés, l'alemà i les llengües nòrdiques.
La llengua protogermánica no ha segut confirmada directament per cap text, pero ha segut reconstruïda per mig de métodos comparatius. Solament s'han trobat unes poques inscripcions rúniques en Escandinavia datades de ca. 200 d. C. que es pensen que representen una etapa del protonórdico immediatament posterior al protogermánico. Algunes paraules preses prestades del germànic primerenc, que existien en llengües no germàniques veïnes, es creu que varen ser preses del protogermánico; un eixemple és en finés i estonio la paraula kuningas «rei», que és similar a la paraula reconstruïda del protogermánico *kuningaz.
El protogermánico és una llengua descendent del protoindoeuropeo. Posseïa solament dos temps verbals (passat i present), en comparació als sis o sèt temps del grec, llatí i sánscrito. Part d'esta diferència és deguda a la deflexió caracterisada per la pèrdua de temps del present en el protoindoeuropeo, per eixemple, el pretérito perfecte. No obstant, molts dels temps verbals d'atres llengües semblen ser innovacions separades en cada una d'elles.
Descripció llingüística
[editar | editar còdic]Fonologia
[editar | editar còdic]D. Ringe (1997) arreplega el següent inventari consonàntic per al protogermánico:
Labial Dental Alveolar Palatal Velar Llavi-
velaroclusiva sorda p t k kʷ sonora b d g gʷ fricativa f þ s, z h hʷ nassal m n sonorante l r j w
Les oclusivas sonores */b/, */d/, */ɡ/ alternaven entre oclusivas [b], [d], [ɡ] i fricativas [β], [ð] i [ɣ]. Els alòfons oclusivos apareixien:
- A l'inici d'una paraula (no en el cas de */ɡ/).
- Despuix d'una consonante nassal.
- Quan estaven geminadas.
- En el cas de */d/, despuix de */l/, */z/ i possiblement */r/.
En totes les atres ocasions apareixien els alòfons fricativos.
La nassal no labial */n/ va ser velar [ŋ] abans de */k/ i */ɡ/ i labiovelar [ŋʷ] abans de */kʷ/ i */ɡʷ/. Abans de */h/ va desaparéixer i va causar que la vocal anterior fora nasalizada i llarga.
Sobre les vocals, haurien existit quatre vocals breus /*i, i, a, o/, cinc vocals llargues /*ī, *ē, *ā, *ō, *ū/ i dos vocals extralargas o trimoraicas /ê, ô/. La diferència entre /*ē, ê/ és la mateixa que entre lo que atres autors reconstruïxen com /*ē1, *ē2/. Alguns autors transcriben /h, hʷ/ com /x, xʷ/, ya que en moltes posicions eixos fonema haurien tingut alòfons velares (més que glotales).
Evolució del protogermánico
[editar | editar còdic]L'evidència arqueològica sugerix que ans que la llengua es diferenciara en branques individuals, els pobles germànics habitaven en el sur d'Escandinavia i a lo llarc de les seues costes, des dels Països Baixos en l'oest, fins al riu Vístula en l'est, ca. 750 a. C.[1]
El protogermánico pertany a la família de llengües indoeuropeas que es va desenrollar cap al final de la cultura neolítica de l'Europa Occidental, incloent la cultura dels gots d'embut i la cultura de ceràmiques cordadas en el sur de Escandinavia i Jutlandia.[2]
Alguns sugerixen que el protogermánico va evolucionar en el temps de manera relativament aïllada. La seua evidència es basa principalment en el vocabulari, a on afirmen que un terç del vocabulari bàsic és d'un orige no indoeuropeo. Atres erudits disputen sobre este aspecte i han sugerit etimologies del protoindoeuropeo a la majoria de les paraules qüestionades.
El protogermánico comprén l'etapa de la llengua que constituïx l'antepassat comú més recent de les llengües germàniques, datat com de l'última mitat de l'I mileni a. C. Els dialectes parlats durant l'Edat de Bronze nòrdica, al voltant del 2500–500 a. C., aun cuando no tenen cap descendent atestat en excepció de les llengües germàniques, li'ls crida «pre-protogermánicos». El fet de que un terç del vocabulari protogermánico tinga una etimologia indoeuropea ambigua no és estrany per a una llengua de ca. 500 a. C.; en atres branques del indoeuropeo va succeir lo mateix.
Cap a l'any 250 a. C., el protogermánico es va dividir en cinc grups diferents de llengües germàniques (dos cap a l'oest i nort i un cap a l'est).[1]
Gramàtica
[editar | editar còdic]El protogermánico era una llengua flexiva com el restant de llengües indoeuropeas antigues testimoniades. El nom i l'adjectiu distinguien tres classes de número gramatical (singular, dual i plural), tres gèneros gramaticals (masculí, femení i neutre) i sis casos (nominatiu, vocatiu, acusativo, genitiu, dativo-ablatiu i instrumental).
El verp incloïa dos veus (activa i passiva), tres modos (indicatiu, subjuntiu, imperatiu) i tres temps gramaticals (present, passat i futur).
Els pronoms personals reconstruïts del protogermánico són:
| Singular | Dual | Plural | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1.ª | 2.ª | 3.ª | 1.ª | 2.ª | 1.ª | 2.ª | 3.ª | |||
| masc. | fem. | neut. | ||||||||
| Nominatiu | ik/ek | þū | iz | si | ita | wit | jut | wīz | juwiz>jūz | ijoz |
| Acusativo | mik | þik | ina | ija | ita | unk | inkw | uns | iz? | ijoz |
| Dativo | miz | þiz | imma | izai | imma | unkiz | inkwiz | unsiz | izwiz | |
| Genitiu | mīnaz | þīna | iz | izos | iz | unkeraz | inkweraz | unseraz | izweraz | |
Lèxic
[editar | editar còdic]Una gran part del lèxic del protogermánico deriva per evolució directa del protoindoeuropeo. Junt en eixe lèxic directament heretat existixen uns pocs préstams d'atres llengües indoeuropeas no heretats directament pel protogermánico. Entre estos préstams són especialment numerosos els préstams del protocelta, com per eixemple: rīk- 'rei', *īsarną 'ferro', *ambahtaz 'esclau', *brunjōn- 'cota de malla', lēkijaz (*lêkijaz?) 'mèdic', gīslaz 'rehé', Rīnaz 'Rin' i *walhaz ‘estranger’ (que és una adaptació del nom de la tribu anomenada pels romans Volcae). El terme rīk- és identificable com a préstam celta per la seua primera vocal, sent cognado del llatí, rēx, rēg- ‘rei’; la vocal del protogermánico hauria segut *ē si el terme haguera segut heretat directament del protoindoeuropeo. No obstant, en protocelta eixe sò va evolucionar a *ī. El mateix argument s'aplica al terme per a 'ferro' derivat del protoindoeuropeo *ésH2r ‘sagne’.
En comparació als préstams celtes, els procedents del llatí són prou menys numerosos en protogermánico. Ademés de rūmōnīz < rōmānī 'romans', es troben els préstams *pundą < pondus 'lliura', *katilaz 'tetera' i una família de paraules a partir de la raïl *kaup- < caupō 'comerciant' (alemà kaufen). També es varen prestar una série de paraules llatines comunes com *sikuraz (de securus), *skribana (del scribere), *munito (de moneta) i *kaisaraz (del nom de Juliol César). Estes paraules mostren que són clarament préstams, ya que no varen ser afectades per la llei de Grimm. Ademés és notori que totes estes paraules tinguen que vore en el comerç. Posteriorment, els préstams llatins es varen fer més freqüents en les llengües germàniques més meridionals, especialment en gòtic i alt alemà antic.
Finalment, el protogermánico exhibix ademés uns pocs préstams de llengües orientals. El bálico i l'eslau semblen haver pres préstams del protogermánico més que en sentit invers. Entre les paraules comunes que no podrien ser préstams estan els térmens per a 'onze', 'dotze' i 'mil'. Un préstam obvi del iranio és *paþaz 'camí', clarament pres en acabant de que la llei de Grimm haguera deixat d'actuar i d'ahí presenta p- inicial. Un atre eixemple és el terme per a 'treball' *wurstwą (anglés > work), la *-s del qual- no podria ser explicable en térmens de vocabulari heretat; de fet, reflectix el sò *š del protoiranio (comparar l'avéstico vərəštuua-). Atres dos térmens prestats abans del final de la llei de Grimm són *hanapiz 'cànnabis' (anglés > hemp) o *paidō 'capa’, abdós presos d'alguna llengua oriental no especificada.
A continuació es donen alguns térmens reconstruïts comparats en els seus descendents testimoniats en llengües germàniques antigues:
| PROTO- GERMÁNICO |
anglosaxó antic |
alt alemà antic |
nòrdic antic |
gòtic | GLOSA |
|---|---|---|---|---|---|
| hunhruz | hungor | hungar | hungr | hūhrus | 'fam' |
| fanhaną fanganaz |
fōn fangen |
fāhan gifangan |
fá fenginn |
fāhan fāhans |
'prendre, apoderar-se' 'pres, caputado' |
| bringaną branhtē |
bringan brōhte |
bringan brāhta |
briggan brāhta |
'dur' '[ella] du' | |
| sitjaną | sittan | sizzen | sitja | 'assentar[es]' | |
| etaną | etan | iʒʒan | eta | 'menjar' |
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Antonsen, E. H., On Defining Stages in Prehistoric Germanic, Language 41, 1965, 19ff.
- Cercignani, Fausto, Indo-European ē in Germanic, en Zeitschrift für vergleichende Sprachforschung, 86/1, 1972, 104-110.
- Cercignani, Fausto, Proto-Germanic */i/ and */i/ Revisited, en Journal of English and Germanic Philology, 78/1, 1979, 72-82.
- Cercignani, Fausto, Indo-European ē in Germanic, en Zeitschrift für vergleichende Sprachforschung, 86/1, 1972, 104-110.
- Cercignani, Fausto, Indo-European eu in Germanic, in Indogermanische Forschungen, 78, 1973, 106-112.
- Cercignani, Fausto, Early «Umlaut» Phenomena in the Germanic Languages, in Language, 56/1, 1980, 126-136.
- Krahe, Hans - Meid, Wolfgang, Germanische Sprachwissenschaft, Berlín: de Gruyter, 1969
- Lehmann, W. P., A Definition of Proto-Germanic, Language 37, 1961, 67ff.
- Ringe, Dò (2006): From proto-indo-european to proto-germanic. Oxford (Regne Unit): Oxford University Press, 2006. ISBN 978–0–19–928413–9.
- Voyles, Joseph B., Early Germanic Grammar. London: Academic Press, 1992. ISBN 0-12-728270-X.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma protogermánico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.