Idioma protoindoeuropeo
El protoindoeuropeo (abreviat PIE) és el hipotètica protolengua, llengua mare reconstruïda, que hauria donat orige a les llengües indoeuropeas. La reconstrucció llingüística es porta a terme sobre l'evidència de les considerades com a llengües indoeuropeas descendents, que ho varen sobreviure, per mig del método comparatiu.[1]
Tècnicament, es reserva el nom protoindoeuropeo per a designar la reconstrucció més primerenca que s'ha fet del indoeuropeo comú. S'accepta la fragmentació del IE (indoeuropeo) cap al 3000 a. C. o una miqueta més vesprada. Esta reconstrucció llingüística s'efectua per mig del cridat método comparatiu a partir de les evidències de similituts entre el sánscrito, el grec clàssic, el llatí, el germànic i demés llengües indoeuropeas.
El protoindoeuropeo no deu confondre's en el pre-protoindoeuropeo, parcialment accessible per mig de reconstrucció interna i que hauria segut l'antecessor del protoindoeuropeo pròpiament dit.
Possiblement, el poble que parlava dita llengua es va estendre demogràfica, cultural o militarment i va acabar absorbint a atres ètnias que parlaven prèviament llengües distintes; que posteriorment formarien els subgrups llingüístics derivats de la llengua mare comuna, en major o menor influència de les llengües prèviament parlades en eixes zones.
Divisió dialectal
[editar | editar còdic]
El hipotètic idioma protoindoeuropeo se situa entre els anys 3500 i 2500 a. C. i hauria estat format per varietats dialectals estretament relacionades. Les variacions geogràfiques, aumentades en el temps, varen produir una notable diferenciació que, en el temps, resultaria en les llengües indoeuropeas molt diferents actualment. El coneiximent que es té d'esta llengua es deu al método comparatiu i al desenroll modern del mateix: la llingüística històrica. Eixos métodos permeten una reconstrucció aproximada de moltes característiques del protoindoeuropeo; no obstant, no són capaços de dilucidar en claritat el problema de la variació dialectal. De fet, la diferenciació dialectal inicial del protoindoeuropeo no es pot conéixer i ha segut objecte de controvèrsia. Es considera que les agrupacions actuals de les llengües indoeuropeas deuen reflectir d'alguna manera la diferenciació inicial del protoindoeuropeo.
Es creu que la primitiva civilisació indoeuropea, que habitava entre el nort del Caucas i el nort del mar Caspio, es va desenrollar durant el mileni iv
Entre els anys 4000 i 3500 a. C., es varen produir els seus primers moviments migratoris cap als actuals territoris d'Ucrània, Romania, els Balcans i l'est de Hongria. En una segona onada (entre els anys 3500 i 3000 a. C.), els primitius pobles indoeuropeos s'haurien assentat en Europa central i septentrional, la regió balcànica, Anatolia i nort d'Iran. Per últim, es va produir el seu desplaçament cap a Grècia i la zona mediterrànea oriental. Durant el curs de la seua expansió, els indoeuropeos varen entrar en contacte en atres poblacions, la llengua de les quals va ser reemplaçada per la dels conquistadors.
Subgrups principals
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Llengües indoeuropeasSubdivisions principals.
Si ben els grups filogenético de nivell intermig estan clars (itálico, tocario, anatolio, helènic, germànic, indoiranio, etc), no existix un acort sobre la relació exacta entre estos grups i sobre quin seria un arbre filogenético adequat per a la família indoeuropea. En l'actualitat existixen dos models àmpliament comentats: l'arbre de Gray-Atkinson (The 'New Zealand' family tree, 2003)[2] i l'arbre de Ringe-Warnow-Taylor (The 'Pennsylvania' family tree, 2002).[3] El primer es basa estrictament en lèxic compartit i substituït, mentres que el segon es basa en isoglosses fonològiques i morfològiques. Encara que abdós classificacions presenten alguns punts comuns, també diferixen de manera important en atres detalls. Algunes de les unitats mínimes que abdós arbres coincidixen en agrupar són:
Quan s'intenten agrupar eixos grups segons diversos criteris sorgixen diferents arbres, per lo que les relacions d'alt nivell, que presumiblement deurien donar informació sobre els dialectes originals del indoeuropeo, no semblen reconstruibles. Una atra coincidència universal en totes les classificacions és que el anatolio i el tocario varen ser les primeres llengües en separar-se del tronc comú (curiosament estos dos grups de llengües no eren pròpiament coneguts per als indo europeistes de el XIX).
Satem/Centum
[editar | editar còdic]En el XIX, August Schleicher i atres Indo europeistes varen considerar que la divisió fonamental venia donada per una isoglossa que dividia a la família en dos grups diferents: Les llengües indoeuropeas orientals o llengües satem i les llengües occidentals o llengües centum, d'acort a l'evolució del fonema /kj/: en les primeres llengües hi hauria palatalisació d'este fonema en /*š/ (i posteriorment en algunes llengües variaria a [ʃ], [ɕ] o [s]), mentres que en les segones quedaria com velar. L'eixemple més divulgat d'esta divisió, i que dona nom a la pròpia divisió, és el del canvi que s'observa de la paraula indoeuropea *kntom ‘cent’, que en sánscrito és śatam [ɕa'təm] i en llatí és centum ['kentum], mentres que en avéstico la paraula es va convertir en satem [sa'təm]. Per això les llengües indoeuropeas s'han classificat be per pertànyer a la branca occidental (del centum), o be a l'oriental (del satem).
Certes famílies d'idiomes d'orige indoeuropeo (albanés, armeni, indoiranio, eslau i en part el bàltic) són llengües satem. No obstant, esta traça hui es considera marginal i resultat d'una difusió relativament tardana d'una isoglossa que, en graus diferents d'exhaustividad, va afectar principalment a les llengües orientals.[4] No obstant, les llengües orientals com el tocario no presenten palatalisació, sugerint que esta palatalisació no va jugar cap paper en el indoeuropeo més antic. Ademés, es considera que atres traces distintives són més importants dins de la família indoeuropea.
La primera divisió de les llengües indoeuropeas és la dels grups danubiano i nòrdic.
Antic europeu
[editar | editar còdic]L'antic europeu va ser propost inicialment presuponent que va existir una llengua precursora parlada en territori europeu, que per diversificació va donar lloc als següents grups:
- grec (dividit en aqueo, jonio —i de la mescla d'abdós eolio—, dorio, grec nort-occidental i uns atres),
- itálico (orige del llatí i llengües propenques, sabélico, osco-umbro i uns atres),
- celta (orige del bretón, britano, gal i uns atres) i
- germànic (dividit a la seua volta en la branca nòrdica —orige del noruec, suec, danés i uns atres—, la branca gòtica i la branca alemana, orige del alemà, l'anglés, el neerlandés i uns atres).
No obstant, estes llengües, en molta provabilitat, no constituïxen una unitat filogenéticament vàlida, ya que, per eixemple, la branca grega mostra més rodalia en la branca armènia que en cap atre grup actual del indoeuropeo (la rodalia del grec en algunes llengües paleobalcánicas no és ben coneguda, pero podria ser similar a la que guarda en l'armeni).
El «poble» indoeuropeo
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Poble protoindoeuropeo.
A pesar d'alguns usos no científics de la paraula, no hi ha evidència científica d'una ètnia indoeuropea. No obstant, durant el xix i la primera mitat de el xx, va ser comuna usar el terme per a designar una suposta raça, denominada raça ària. La paraula «ari» prové del sánscrito arya dels texts védicos, els qui presumiblement varen dur les llengües indoeuropeas al Indostán. D'acort a les suposicions d'alguns autors de el xix, dita raça ària es caracterisava per la pell blanca i els cabells clars.[5] En l'auge del nacionalsocialisme al poder, el terme va alcançar majors nivells de manipulació. Al final de la Segona Guerra Mundial, els estudiosos varen escomençar a plantejar-se llimitar l'utilisació del terme a lo estrictament llingüístic.
El terme «indoeuropeo» solament està correctament definit en contexts llingüístics, i es presupon que va existir algun tipo d'ètnia o grup de ètnia que parlaven llengües indoeuropeas. No obstant, l'identificació arqueològica d'alguns pobles antics en les ètnia indoeuropeas seguix sent controvertida.
Vore també
[editar | editar còdic]- Lleis fonètiques del indoeuropeo
- Vocabulari indoeuropeo (sustantius)
- Vocabulari indoeuropeo (no substantius)
- Llesta de Swadesh en vàries protolenguas indoeuropeas
- Verp indoeuropeo
- Verp copulativo indoeuropeo
- Llengües indoeuropeas
- Hidrónimos antics europeus
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ ¿Quí eren els indoeuropeos? (traduït de Charles Barber, Joan C. Beal i Philip A. Shaw: The English Language. A Historical Introduction, Cambridge University Press)
- ↑ Gray i Atkinson: artícul en la revista Nature, 426, 2003.
- ↑ Ringe, Warnow i Taylor: artícul en la revista Transactions of the Philological Society, 100, 2002.
- ↑ Rodríguez Adrados, 1975, pág. 1128-1129.
- ↑ Eride Edicions.
- Cap. 2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- «Voiceless high vowels and syncope in older Indo-European». Martin Kümmel, department of Indo-European linguistics, University of Jena.
- «Uvular Stops or a Glottal Fricative? Theory and Data in Recent Reconstructions of PIE "Laryngeals"». Martin Kümmel, department of Indo-European linguistics, University of Jena.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma protoindoeuropeo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.