Poble protoindoeuropeo

Erro al crear miniatura:

Resum de la proposta d'expansió de pobles indoeuropeos, entre el 4000 a. C. i el 1000 a. C., conforme a la hipòtesis dels kurganes.

El terme '___protected_title_0___' es referix als individus pertanyents a una hipotètica ètnia o grup de ètnia de l'Edat del Coure i la primera Edat del Bronze. Els protoindoeuropeos provablement varen viure durant el Neolític tardà, o aproximadament en el mileni iv L'erudición convencional els ubica en la zona de estepa póntico-caspio en Eurasia (actual Ucrània i el sur de Rússia), que se supon que parlaven variants del idioma protoindoeuropeo i compartien una cultura material i patrons culturals similars.

La cultura protoindoeuropea va alcançar certes ventages sobre atres pobles, com la ganaderia equina, el carro o l'agricultura del blat, i els seus descendents es varen ser expandint per casi tota Europa i part d'Àsia durant 2 o 3 milenis fins a comprendre l'espai entre el círcul polar àrtic, el sur de Portugal i l'Índia. Estos pobles s'expressaven en una llengua de la que descendixen les que es parlen hui en la major part d'Europa, Iran i Índia, incloent llengües mortes com el llatí, el grec clàssic, el sánscrito o el hitita, conegudes totes elles com llengües indoeuropeas.

La falta d'escritura durant el periodo protoindoeuropeo ha privat als històriadores de senyes fefaents, pero alguns arqueòlecs, com Marija Gimbutas, aventuren la hipòtesis dels kurganes, segons la qual el tronc comú a les cultures indoeuropeas seria un conjunt de gents seminómadas que va trobar els seus fonaments materials en el cavall, la roda, el desenroll del metal, l'agricultura i la ganaderia. El hipòtesis dels kurganes igualment apunta a que arqueológicament es puedea identificar a alguns dels parlants de protoindoeuropeo en la cultura Yamna. Entre les característiques culturals comunes als protoindoeuropeos es troba una religió comuna politeiste en varis deus celestials. Possiblement posseïren algunes ventages tecnològiques que els varen permetre expandir-se a costa d'atres pobles, encara que alguns autors argumenten sobre una base arqueològica que l'expansió va ser pacífica.

La cultura comparada permet conjeturar que posseïen tradició poètica, que varen usar per a cantar els ardits dels seus deus i héroes que sembla ser antiquíssima. La cultura indoeuropea sembla constituir la raïl de la civilisació europea antiga, aixina com de la civilisació indoirania antiga.

Història del concepte

El terme llengües indoeuropeas engloba a un grup de llengües emparentades filogenéticament que deriven de la protolengua comuna, cridada protoindoeuropeo parlada cap al mileni iv El parentesc i l'idea de que dites llengües procedien d'una font comuna va ser reconegut ya per William Jones en el XVIII. Durant el XIX diversos filòlecs varen iniciar l'estudi comparat de les llengües indoeuropeas, desenrollant el método comparatiu que va permetre reconstruir certs aspectes de la llengua original.

En conexió en el treball estrictament llingüístic, durant el mateix XIX es va escomençar a especular sobre el poble o pobles originaris que varen parlar el protoindoeuropeo. En eixa época es concebia que dit poble podia ser un supòsit grup ètnic racialment homogéneu i en tradicions uniformes, al que es va cridar «raça ària». Encara que eixa proposta no es basava en un treball estrictament científic ni sembla correctament assentada, ràpidament va donar lloc a interpretacions racistes de la «mentalitat ària», que supostament contrastaria en la mentalitat dels semitas, que a la seua volta parlarien un atre grup de llengües.

A principis de el XX, el filòlec germanista Gustaf Kossinna, tractant d'unir les teories llingüístiques en les racials que caracterisaven als indoeuropeos com dolicocéfalos rossos, va afirmar que el seu orige era el nort d'Alemània. Poc despuix, el prehistoriador australià Vere Gordon Childe va publicar un llibre titulat Els Aris, nom en el que va denominar al supost poble indoeuropeo primigeni. El terme ari prové del sánscrito arya ‘noble’, i els reis perses com Darío el Gran —que eren indoeuropeos— es dien a sí mateixos aris. En 1926, quan va aparéixer el tom de Childe, que era marxiste, s'estava gestant el moviment nacional-socialiste. Per a desolació del seu autor, l'abús i utilisació política d'eixa hipòtesis intelectual va conduir al racisme que va fonamentar part de l'ideologia del nazisme alemà.

Hui en dia el hipòtesis de que els pobles protoindoeuropeos es varen desenrollar en territori alemà ha segut completament abandonada, i es considera simplista que la seua societat fora similar a les descripcions de Childe de la «societat ària». La genètica igualment ha contribuït a desacreditar estes idees inicials. Les similituts entre diferents pobles indoeuropeos a nivell cultural, religiós i llingüístic no impliquen l'existència d'una raça homogénea, per això, el concepte indoeuropeo pertanydria a la llingüística i no a la genètica de poblacions.

Dita corrent antropològica insistix que, encara que pot considerar-se la possibilitat de que existiren migracions de pobles indoeuropeos que difongueren traces culturals, entre uns atres la llengua, en un periodo de l'Edat Antiga, i en un espai que aniria de la costa atlàntica d'Europa al nort de l'Índia i Iran, seria impropi parlar d'una única ètnia indoeuropea originària en l'actualitat.

Això no resulta inconvenient per a que atres arqueòlecs, com la reputada Marija Gimbutas, situen els orígens indoeuropeos en els assentaments de fa casi sèt milenis en les estepas de les riberes entre el curs mig i inferior del riu Volga.

Evidències de la cultura indoeuropea

Evidències llingüístiques

La principal evidència de l'existència d'una llengua protoindoeuropea parlada per un grup ètnic concret procedix del vocabulari compartit per les llengües indoeuropeas referent a la cultura material (tecnologia, plantes i animals domèstics, institucions culturals). La paleontologia llingüística és la disciplina que tracta de reconstruir aspectes parcials de la cultura de certs pobles prehistòrics sobre la base de la comparació del vocabulari heretat de la protolengua comuna.

En tot, la relació idiomàtica es considera corroborada. Des de principis de el XIX, numerosos llingüistes varen arribar a la tesis d'un tronc comú repartit en diverses famílies. Treballant cada u pel seu conte, dos investigadors, el danés Rasmus Christian Rask i l'alemà Franz Bopp, varen aplegar a la mateixa conclusió, que va haver una sola llengua matriu en l'àrea d'expansió dels indoeuropeos.

Rask va demostrar la relació del islandés i les llengües germàniques en el grec i el llatí. Bopp va demostrar el parentesc entre algunes llengües orientals, com el sánscrito de l'Índia, en les occidentalés grec i llatí.

Bopp comparava la gramàtica, mentres que els esforços de Rask es varen centrar en la fonètica. Entre abdós varen fundar la Llingüística comparada i, despuix d'ells, a mitan de el XIX va poder assegurar-se científicament que totes les llengües europees modernes, llevat cinc —vasca, finés, estonio, hongarés i lapón, distintes pel seu lèxic i per la seua estructura com a llengües— procedixen d'un idioma primigeni comú, font aixina mateix de numeroses llengües orientals. Este idioma va ser cridat «indogermano» pels seus primers analistes, que eren alemans, i despuix, responent al seu àmbit de difusió, indoeuropeo.

Basant-se en la paleontologia llingüística, s'ha intentat averiguar quin podria ser la cultura originària dels indoeuropeos. Al principi es va situar en l'Índia, pero després es va demostrar que el sánscrito era una llengua més recent, i l'orige es va ser desplaçant paulatinament cap al mar Bàltica i el riu Danubio. Més vesprada es va treballar a partir del llenguage i les paraules en raïls indoeuropeas, deduint que el paisage pel que es movia aquell poble primigeni estava integrat per una flora i fauna dominada per hages i abedulls, aixina com cérvols, cavalls, llops, orsos, javalins i oques, en freqüents pluges i tormentes, lo que descartava la possibilitat de zones climàtiques excessivament caloroses i seques per a aquella cultura.

Evidències arqueològiques

L'arqueologia i l'estudi de les religions arcaiques revelen coincidències entre societats molt alluntades que podrien ser conseqüència d'una conquista del territori pels pobles indoeuropeos, en la consegüent imposició de la seua cultura. En canvi, la gran diversitat cultural que s'aprecia entre els pobles indoeuropeos apunta la possibilitat de que la seua llengua i patrimoni s'establira per contagi, sense desbancar les cultures originals, encara que les diferències també varen poder sorgir de l'adaptació als successius territoris durant l'expansió, resultant en variants d'una mateixa cultura indoeuropea.

Existixen vàries propostes d'identificació d'antigues cultures testimoniades arqueológicament en els possibles parlants indoeuropeos. Sobre la zona, l'época i el poble a on va sorgir l'idioma matriu, han existit diverses teories, basant-se en l'arqueologia.

Una hipòtesis que ha gojat de molta popularitat és la hipòtesis dels kurganes de Marija Gimbutas que identifica l'orige en la cultura dels kurganes, situada en l'estepa russa i sur d'Ucrània. La base de dita identificació es basa que la cultura material atribuible als pobles indoeuropeos a partir de les especulacions de la paleontologia llingüística és similar a la cultura material dels kurganes. Atres propostes d'identificació són les de Colin Renfrew i diversos autors com T. V. Gamkrelidze i V. V. Ivanov, que proponen identificacions diferents, des de la península anatolia. En qualsevol cas, alguns de les traces culturals que se'ls atribuïxen són la domesticació del cavall i l'us de carros, junt en la ganaderia i l'agricultura.

Evidències genètiques i arqueogenéticas

El genetista italià L. L. Cavalli-Sforza va portar a terme un anàlisis de components principals de la freqüència de certs marcadors genètics del ADN dels europeus, determinant que pràcticament tota la variació trobada podia ser explicada a partir de cinc components principals. El tercer component principal hayado per Cavalli-Sforza s'associa comunament a l'expansió de pobles en genètica relacionada en pastors de l'estepa occidental que sembla provable parlaren algun tipo de llengua proto-indoeuropea.

Este tercer component trobat per primera volta per Cavalli-Sforza i posteriorment trobat en l'evidències arqueogenétiques es va superpondre a atres dos linajes arqueogenéticos, que són molt similars als factors principals identificats per Cavalli-Sforza. El factor o component principal més important sembla relacionat arqueológicament en les dates de l'expansió de l'agricultura neolítica en Europa fa entre 10 mil i 6 mil anys. Este component no mostra correlació en lo que provablement va poder ser l'expansió de les llengües indoeuropeas en el continent i està associat al linaje arqueogenético associat als primers agricultors europeus. El segon component mostra un gradient nort-sur; Cavalli-Sforza va especular en que poguera estar relacionat en expansió de pobles urálicos, encara que actualment s'interpreta com el gradient associat a les regions a on les poblacions europees descendents del mesolítico varen sobreviure en major mida i, per tant, este component s'associa en el linaje arqueogenético associat als Caçadors-recolectors occidentals.

Cultura material dels protoindoeuropeos

El lèxic reconstruït del protoindoeuropeo té térmens per a la majoria d'objectes coneguts pels pobles d'Europa central en l'Edat del Coure que vivien llunt de la costa. A partir d'un anàlisis precís de la distribució de certs animals i plantes, i un llistat d'objectes presents en el seu cultural material, s'ha intentat ubicar sobre el mapa l'orige dels protoindoeuropeos. No obstant, actualment existixen diferents propostes incompatibles entre sí i a la seua volta compatibles en l'evidència llingüística disponible, lo que sugerix que la paleontologia llingüística per sí mateixa no pot resoldre adequadament la qüestió de l'orige dels indoeuropeos.

Tecnologia

L'evidència de les llengües indoeuropeas sugerixen que els parlants de protoindoeuropeo coneixien a lo manco un metal (h₂éyos) i coneixien el cultiu de cereals. No existixen massa térmens comuns per a conceptes mariners o de navegació, la qual cosa sugerix que es va tractar d'una cultura que vivia en l'interior del continent. Sí es coneixen els térmens per a roda (k^weklos) i per a carros tirats per animals (*weg^h-) Ademés de tindre lèxic relacionat en tasques agrícoles, existix un gran número d'evidències de sobre les tècniques textils, sent dos teixits ben reflectits en el lèxic la llana (*wlh₂nā) i el lli (*linom) i la confecció de vestits (*wes-, *drap-).

Domesticació d'animals

El protoindoeuropeo conta en térmens per a denotar al ganado vacú: g^wow- 'vaca, bou' i *tauros 'bou' i al guanyat oví: h₂owi-. També coneixien els cavalls (*ek^wvos 'cavall') i els porcs (per als que existixen la denominacions *porkos i *suw-). Ademés coneixien animals salvages com l'orso (h₂rtkos > h₂rtkos 'orso') i el llop (*wlk^wvos 'llop').

Els animals domèstics europeus descendixen de:

• el ganado vacú dels uros o auroch. Les vaques europees són en general més robustes i produïxen més llet que les asiàtiques i les africanes.
• el ganado porcí de javalíés (els seus scrofa). Els porcs europeus són en la seua majoria allargats en comparació a atres races de cos més curt. La majoria són blanques o rosades, en algunes excepcions com el porc ibèric.
• el ganado oví del muflón (ovis musimon). Les ovellas europees no presenten acumulació de greix en la coa, donen prou llana i menys llet que atres races d'Àsia.

Lèxic domèstic

El lèxic domèstic inclou la raïl *dem- / *dom- ‘conjunt de familiars’, ‘casa’, del que deriva el hitita pam ‘casa’, llatí domus i el grec donem ‘poble’ i inclús ‘déspota’ de *dems-potis ‘senyor de la casa’. S'ha senyalat que l'organisació política podria basar-se en clans, que compartirien un conjunt de cases woikos (llatí vīcus, grec oikos).

Institucions culturals protoindoeuropeas

Religió

Artícul principal → Religió indoeuropea.

El lèxic reconstruït sugerix que un dels deus o forces naturals divinizadas més importants en la cultura dels antics indoeuropeos era un ‘Deu pare’ del cel *dyeus patēr(< *dyews ph₂ter). Esta expressió sobreviu tant a través del grec Zdeus (<*dyeus), com a través del llatí Iu-piter (*dyeus patēr). De fet la paraula per a la resplandor del dia i deu deriven de la mateixa raïl (*dyw-). Ademés, la comparació entre els deus de les diverses mitologia de pobles indoeuropeos, sugerix que s'hauria tractat d'una religió politeiste encapçalada per una trinitat de deus suprems.

Organisació social

Artícul principal → Societat protoindoeuropea.

Entre els térmens reconstruïts està la raïl *rēg- (< *h₃rēg-) interpretat com a ‘rei’, encara que la raïl originalment podria haver significat simplement ‘gobernant’ o ben ‘poder’, ‘força’, ya que en sánscrito védico apareix eixa accepció.

Entre els conceptes abstractes està el de *h₂yw- ‘prosperitat’, ‘orde’, ‘llei’ que apareix en llatí com a iūs ‘llei humana’, en avéstico com yaoš ‘salut’, ‘prosperitat’ i en sánscrito āyu (nom.)/yós (gen.).

Llengües indoeuropeas

Artícul principal → Llengües indoeuropeas.

Erro al crear miniatura:

Distribució actual aproximada de les diferents branques de les llengües indoeuropeas en Eurasia:

Helènic (grec)  Itálico (romànic)  Indoiranio  Cèltic  Germànic

Armeni  Bàltic  Eslau  Albanés  Llengües no-indoeuropeas

Les àrees rayadas indiquen àrees multilingües.

L'idea d'un tronc comú a les famílies de llengües indoeuropeas va ser anticipada en el XVIII i provada en a major part dels seus detalls en el XIX, molt especialment pels treballs de Rasmus Christian Rask i Franz Bopp, que varen relacionar en un tronc comú les llengües germàniques en les mediterrànees clàssiques a través de la gramàtica, aixina com en les llengües indo-iranias per estudis sobre la fonètica, especialment en el nom dels seus respectius deus. Dita tesis ve ademés avalada pels estudis de l'expert en religions comparades Georges Dumézil, especialment despuix del descobriment del Jurament de Mattiwaza, tractat de pau entre el regne Mitanio i l'imperi Hitita, en el que es posen per testics tant als deus hititas, siris i babilonios, com als deus indoiranios (Mitra, Indra, etc.).

Per una atra part, segons els erudits més escèptics a el hipòtesis indoeuropea, les principals divisions dins de la família de llengües indoeuropeas es remonten a varietats dialectals mútuament inteligibles o cuasi-inteligibles que existien en l'últim periodo indoeuropeo. Açò es reflectix en el fet de que, vàries de les branques o subfamílies indoeuropeas compartixen isoglossas comunes incompatibles en un model d'arbre genealògic. Aixina el protobalto, el protocéltico, el protoeslavo i el protogermánico compartixen certes traces, que els diferencien d'atres branques de la família, aun cuando provablement mai existira un tronc comú i anterior als idiomes bàltics, eslaus i germànics^{cita requerida}.

Les innovacions comunes a branques diferents del indoeuropeo, sugerixen que la situació precedent a la diversificació de les llengües indoeuropeas, era la d'un conjunt de dialectes en els que ocasionalment una innovació o canvi fonètic traspassava les fronteres dialectals i es produïa també en els dialectes adjacents^{cita requerida}.

Si es pren en consideració l'existència d'innovacions que varen afectar a dos branques: proto-A i proto-B, sense que això presuponga que va existir un proto-AB permet explicar les similituts entre llengües itálicas sense presupondre l'existència d'un protoitálico, o les similituts entre llengües eslaves i bàltiques sense presupondre l'existència d'un protobaltoeslavo^{cita requerida}.

Tesis dels Kurganes

Artícul principal → Hipòtesis dels kurganes.

Erro al crear miniatura:

Perspectiva del hipòtesis dels kurganes.

Encara que no ha pogut ser verificada per la historiografia, es tracta d'una de les teories més completes i documentades sobre l'orige i expansió dels indoeuropeos, aixina com de les seues traces culturals i el món que vivien.

Despuix de haver treballat com a arqueòloga en les estepas ucranianes, Marija Gimbutas va desenrollar una teoria completa sobre l'orige, desenroll i evolució dels pobles indoeuropeos, l'orige dels quals va creure haver trobat en la zona que va excavar, datada cap als milenis vaig vore-v

Ho va cridar «Cultura dels Kurganes», pel nom que se li dona als túmulos o sepultures antigues en la regió. Els pobles dels kurganes haurien desenrollat la movilitat necessària per a ocupar vastes zones a partir del seu mestrage en l'equitació i el seu coneiximent i us dels carros, vehículs que a sovint solen aparéixer sancers o desmontats baix els túmulos.

El procés d'expansió d'eixe poble nómada o seminómada s'hauria desenrollat a lo llarc de milenis, unes voltes a partir de migracions en massa i atres voltes a través d'estacions o ocupacions intermiges.

D'acort a Gimbutas, des de la seua llar original —les estepas al sur del riu Volga— els indoeuropeos haurien traspassat les montanyes del Caucas cap al surest, passant successivament a Iran, Mesopotamia i l'Índia, a on varen aplegar en el XX; en eixe viage cap a l'est es varen forjar l'idioma sánscrito, el kurdo, i la llengua dels perses. Una atra branca va alcançar la península d'Anatolia, a on va florir la cultura hitita, la llengua de la qual s'ha dessifrat per analogia en les europees.

L'ocupació d'Europa pels indoeuropeos va deure fer-se en vàries onades a partir de el XXXIV, segons Gimbutas. Una d'elles hauria ocupat la regió dels monts Balcans i Grècia cap a 2700 a. C., mentres que una atra branca pujava al nort, cap a Escandinavia i el mar Bàltica.

A la seua volta, els pobles indoeuropeos que es varen assentar en Europa Central haurien constituït el grup que després es diferenciaria en celtes, itálicos i armenis, entre uns atres.

Alguns d'estos pobles, units per llaços llingüístics i tal volta culturals, varen prosperar i seguixen vius en nosatres, en nostra llengua, lleis i filosofia, com els llatins o els helens. Uns atres, com els hititas, varen florir durant varis sigles i després varen desaparéixer.

Europa abans dels indoeuropeos, segons la tesis dels Kurganes

L'aspecte més interessant de la tesis de Gimbutas és la seua idea dels pobles que hi havia en Europa abans de les invasions indoeuropeas, entre els milenis vaig vore-iv

Segons ella, ocupava el subcontinent un conjunt de societatés agrícoles —els indoeuropeos eren majoritàriament ganaders—, relativament pacífiques i igualitarias, en les que les dònaés tenien un paper predominant —front al patriarcat i la societat aristocràtica pròpia dels indoeuropeos—.

No serien molt hàbils en la guerra, i triaven planures fèrtils per a assentar-se, i no llocs elevats de difícil accés, com en canvi sí feyen els indoeuropeos.

Tindrien un profunt sentit religiós, rendien cult a la Deesa Mare —front al Deu Pare indoeuropeo i semítico— i, segons pareix, varen inventar alguna forma d'escritura en époques tan remotes com el mileni v

Pero no coneixien el bronze en el que els indoeuropeos forjaven els seus armas, i varen sucumbir a la seua espente, no sense abans mesclar-se en ells en una proporció indeterminada.

Vore també

• Religió indoeuropea
• Societat protoindoeuropea
• Cosmogonia indoeuropea
• Migracions indoeuropeas
• Urheimat protoindoeuropeo

Bibliografia

• Renfrew, A.C. (1987): Archaeology and Language: The Puzle of Indo-European Origins, London: Pimlico. ISBN 0-7126-6612-5

• Thomas V. Gamkrelidze i Vjačeslav V. Ivanov (1995): Indo-European and the Indo-Europeans. A Reconstruction and Historical Analysis of a Proto-Language and a Proto-Culture, Berlín - Nova York.
• J. P. Mallory i D. Q. Adams (2006): The Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, ISBN 978-0-19-929668-2.

Enllaços externs

• Indo-European Origins in Southeast Europe. [1] archivat en Wayback Machine. (anglés)