Idioma acadio

Erro al crear miniatura:

Idioma acadio

El acadio (en cuneïforme: 𒀝𒅗𒁺𒌑(𒌝) Akkadû(m)) és una llengua semítica actualment extinta, parlada en l'antiga Mesopotamia principalment per assiris i babilonios durant el II mileni a. C. En el seu temps va aplegar a ser lingua franca de tota la regió. S'escriu usant un sistema d'escritura cuneïforme derivat del sumerio. El nom procedix de la ciutat d'Acad. El babilonio i el assiri són formes tardanes de acadio empleades en els regnes de Babilonia i Asiria, respectivament.

El acadio aplega a Mesopotamia des del nort en els pobles semíticos. Els primers noms propis acadios arreplegats en texts sumerio es remonten al 2800 a. C., lo que indica que, a lo manco en eixa época, gent de parla acadia s'havia instalat en Mesopotamia. Les primeres tablillas escrites enterament en acadio usant el sistema cuneïforme daten de 2400 a. C. pero no hi ha un us important del acadio en l'escritura abans del 2300 a. C. És llavors, en formar-se l'Imperi acadio en Sargón I, que creix l'importància de la llengua i el seu us en documents escrits fins a aplegar a convertir-se en la llengua dominant en Mesopotamia per espai de 1000 anys. En açò el acadio relega l'ocupació del sumerio a texts llegals o religiosos.

Els faraons egipcíacs i els reis hititas varen utilisar el acadio per a comunicar-se entre sí. Els funcionaris d'Egipte escrivien en este idioma en les seues relacions en les seues vassalls en Síria i la majoria de les cartes trobades en el-Amarna estan escrites en acadio.

Aspectes històrics, socials i culturals

Escritura

El acadio antic està present en tablillas de fanc des d'aproximadament el 2600 a. C. S'escriu en l'escritura cuneïforme presa dels sumerios. No obstant, a diferència del sumerio, en el acadio l'escritura evoluciona fins a un sistema silàbic complet. Els logogramas passen a ocupar un paper secundari i se seguixen amprant sobretot per a paraules molt comunes, com «Deu», «temple» i atres semblants. És aixina com el símbol AN s'usa tant per al logograma de «Deu» com per al Deu An i per al símbol silàbic -an-. El símbol també s'utilisa com determinativo per als noms de deus.

L'eixemple 4 en l'image inferior mostra una atra particularitat del sistema d'escritura cuneïforme acadio: molts símbols silàbics carixen d'un valor fonètic clar. Alguns, com AḪ, no diferencien la vocal. Tampoc hi ha una referència clara en l'atre sentit, d'un sò donat a un símbol específic. Aixina, la sílaba -ša- pot representar-se tant en el símbol ŠA com en el símbol NÍĜ. Açò ocorre inclús en el mateix text de manera intermitent.

Archiu:AkkadischLand.png

Cuneïforme (forma neoasiria)
(1 = Signe lexical (SL) "mesclar"/signe silàbic (SS) ḫi,
2 = SL "Pou",
3 = SS aʾ,
4 = SS aḫ, iḫ, iḫ, oḫ,
5 = SS kam,
6 = SS im,
7 = SS bir).

Desenroll de l'idioma

El acadio antic s'usa fins al final de el III mileni a. C., quan és reemplaçat pel babilonio i l'assiri. Ya en el XXI estos dos dialectes principals s'han fet clarament diferenciables. El babilonio antic, com l'idioma mariota, molt pròxim a ell, és molt més innovador que l'assiri antic, que és més arcaizante, i que l'eblaíta, del que està més alluntat des del punt de vista llingüístic i geogràfic. Per eixemple, en el babilonio antic es troba per primera volta la forma lu-prus (yo vullc triar) en lloc de la més antiga la-prus. Aixina i tot, l'assiri també introduïx innovacions, com l'anomenada harmonia vocal asiria, una harmonia vocàlica diferent al sistema del turc o del finés. l'eblaíta és molt arcaizante. Est coneix un dual productiu, aixina com pronoms relatius diferenciats per cas, número i gènero. Abdós elements ya havien desaparegut en el acadio antic.

Archiu:Cuneiform script.jpg

Escritura acadia.

El babilonio antic és l'idioma del rei Hamurabi, qui crea el Còdic de Hamurabi, un dels texts llegals més antics. A partir de el XV es parla del babilonio mig. La divisió es produïx en l'irrupció dels casitas, que conquisten Babilonia cap a 1550 a. C. i governen allí per uns 300 anys. Estos prenen l'idioma acadio per al seu us sense influir molt en el seu idioma d'orige. Durant la seua edat d'or, el babilonio mig és considerat com l'idioma escrit de la diplomàcia en tot l'antic Orient, inclús en Egipte. En este temps es produïxen també numerosos préstams dels idiomes semitas del Noroest i del hurrita, encara que estos s'usaven davant tot en les regions limítrofes de la regió de parla acadia.

Despuix del fi del regne mesopotámico en la conquista de la regió pels perses, el acadio, que solament existia en forma del babilonio tardà, es veu reemplaçat com a idioma del poble, encara que seguix sent usat com a idioma escrit. Encara despuix de l'invasió dels grecs en Alejandro Magne en el IV, el acadio es manté com a llengua oficial de la regió. Hi ha molts indicis de que el acadio ya no és idioma parlat en eixe moment o que com a molt és amprat per poques persones. Els texts més recents en acadio es remonten a el III.

Dialectologia i variants

l'asiriologia dividix la llengua acadia en vàries formes segons el seu orige i época en que es varen amprar:

• Paleoacadio: es parla i escriu fins a la caiguda de l'III dinastia de Ur en Mesopotamia, les regions a l'est del Tigris, entre Susa i Gasur, i en l'Éufrates mig (Mari). 2500–1950 a. C.
• Paleoasirio: dialecte del acadio procedent de la mateixa branca que el paleoacadio, parlat en l'alvertent més septentrional del Tigris, cap als monts Zagros. 1950–1750 a. C.
• Paleobabilonio: dialecte més tardà que el paleoasirio, els parlants del qual varen descendir per la zona del Éufrates fins a Babilonia, substituint al paleoacadio en la zona i convertint-se en la llengua lliterària de la tradició mesopotámica pràcticament sense modificacions fins a la desaparició de l'escritura cuneïforme, tant en Babilonia com en Asiria. En este dialecte està escrit el Còdic de Hammurabi. 1950-1530 a. C.
• Assiri mig: des de 1500 fins a 1000 a. C.
• Babilonio mig: des de 1530 fins a 1000 a. C.
• Neoasirio i neobabilonio: des de 1000 fins a 600 a. C. aproximadament.
• Babilonio tardà: des de 600 a. C. fins a la seua desaparició com a llengua viva.

La següent taula conté els dialectes que s'han conseguit identificar en el acadio.

Dialecte	Regió
Assiri	Mesopotamia septentrional
Babilonio	Mesopotamia central i meridional
Eblaita	Síria del Nort (en i al voltant d'Ebla)
Mariítico	Éufrates mig (en i al voltant de Mari)
dialecte Tall Baydar	Síria septentrional (en i al voltant de Tall Baydar)

Alguns científics (com Sommerfeld, 2003) assumixen que el acadio antic que es troba en els texts més vells, no va ser una forma precursora dels posteriors dialectes assiri i babilonio, sino un dialecte propi que va ser desplaçat per estos dos i que es va extinguir tempranament.

Escritura

L'antic acadio es va utilisar des de 2600 a. C., aproximadament, en tablillas d'argila, i es va escriure en l'escritura cuneïforme adoptada dels sumerio. A diferència del sumerio, el acadio va ser transformant-se gradualment en un sistema silàbic plenament format. El caràcter logográfico d'esta escritura va passar a un segon pla. No obstant s'utilisava encara el respectiu logograma, sobretot en paraules molt freqüents com “Deu”, “Temple”, entre unes atres. Aixina, va aplegar a representar-se per un costat en el signe AN la paraula "Deu", i per un atre al deu An; també era el signe silàbic de an; ademés era el signe determinativo dels noms de deus.

Archiu:Accadian text.png

Text en acadio d'una expedició de Senaquerib cap al Mediterràneu.

Dessiframent

El danés Carsten Niebuhr redescubre el acadio en 1767, quan prepara grans cantitats d'escritures cuineiformes i les presenta en Dinamarca. De colp i repent comencen numerosos esforços per dessifrar l'escritura. Els texts políglotas que contenen, entre unes atres, parts en persa antic i acadio, resulten particularment útils. Com a molts noms de reis apareixen en estos texts, és possible identificar a lo manco alguns símbols cuneïformes que Georg Friedrich Grotefend presenta al públic en 1802. Ya en eixe moment la gent reconeix que el acadio és un idioma semítico. L'èxit definitiu en el dessiframent de l'escritura i de l'idioma acadio ho conseguix en el XIX Henry Rawlinson i Edward Hincks.

A principis de el XXI, es va demostrar que es pot conseguir una traducció automàtica d'alta calitat del acadio utilisant métodos de processament de llenguage natural, com les rets neuronals convolucionales.

Descripció llingüística

Classificació

Archiu:Amarna Akkadian letter.png

Una de les cartes de Amarna en escritura cuneïforme gravada en una tablilla d'argila.

El acadio, junt en el restant de les llengües semíticas, pertany a les llengües afroasiáticas, família que està ubicada en el Nort d'Àfrica i Oriente Pròxim.

El acadio, entre totes les demés llengües semíticas, utilisa la preposició ina com locatiu i ana com dativo-elativo. Moltes llengües veïnes del noroest, com el hebreu i l'arameo, tenen en canvi bi/bə per a locatiu i li/lə per a dativo. L'orige de les preposicions de lloc de la llengua acadia està sense aclarir.

A diferència de la majoria dels idiomes semitas, el acadio té solament la fricativa ḫ [x] i ha perdut tant les consonants glotales com les faríngees fricativas, típiques en el restant de les llengües semíticas. Les sibilants del acadio eren, per lo manco fins a l'época antiga de Babilonia (ca. XIX a. C.), exclusivament africadas.

El acadio es diferencia dels idiomes semíticos del noroest i del sur per la posició típica de les paraules, que és Subjecte Objecte Verp (SOV), mentres que en les atres branques preval la forma Verp Subjecte Objecte o Subjecte Verp Objecte. Este orde es deu a l'influència del sumerio, que també tenia un orde SOV.

Fonologia

D'acort en lo que es pot deduir de l'ortografia cuneïforme, varis fonema protosemitas es varen perdre en acadio.

Consonante

El fonema *ʔ (^ʔalef) del protosemita, aixina com les fricativas *ʕ (^ʕayin), h, *ḥ i *ġ es varen perdre com a consonants, ya siga per canvi de sò o per ortografia, i varen donar lloc a la calitat vocal i no present en el protosemita. l'interdental i les fricativas laterals sordes (*ś, *ṣ́) es varen fondre en les sibilants com en els idiomes cananeos, en lo que varen quedar 19 fonema consonàntics:

b p d t ṭ š z s ṣ l g k q ḫ m n r w i

	Bilabial	Dental		Palatal	Velar		Uvular
		simple	emfàtic		simple	emfàtic
Nassal	m	n
Oclusiva	p b	t d	tˁ <ṭ>		k ɡ	kˁ <q>
Fricativa	v <w>	s z	sˁ <ṣ>	ʃ <š>			χ <ḫ>
Vibrant alveolar		r
Aproximante		l		j <i>

Vocals

L'inventari vocàlic ve donada per:

	anterior		central		posterior
	-lab	+lab	-lab	+lab	-lab	+lab
tancada	i					o
mija	i/ɛ (i)
oberta			a

La majoria dels experts del acadio presumixen l'existència d'una vocal posterior central (o o ɔ), pero l'escritura cuneïforme no oferix proves d'açò.

Tant les consonante com les vocals poden ser llargues o curtes. En les transcripcions del acadio, la duració llarga de les consonante s'expressa en les transcripcions per mig de la duplicació de la consonante corresponent. Les vocals llargues s'expressen en un signe sobre la vocal /ā, ē, ī, ū/. Esta diferenciació és fonémica, p. eix. iprusu ('que ell va decidir') front a iprusū ('varen decidir').

Gramàtica

Com en totes les llengües semitas, el acadio utilisa la flexió de temes. El tema d'una paraula, que conté el significat base, està compost per lo general per tres consonants, les cridades radicals. Les transcripcions en freqüència mostren les radicals o consonante temàtiques en lletres mayúscules, com PRS (decidit, separar). Entre i al voltant d'estes consonante el acadio usa diversos infijos, prefixs i sufixs que tenen funcions gramaticals i de formació lexical diverses. El patró consonant-vocal servix per a expandir o modificar el significat base dels temes. La radical pot ser simple o doble (allargada). Esta diferenciació és rellevant per a determinar el significat de la paraula.

Substantius

Cas, número i gènero

El acadio té dos gèneros, masculí i femení. Els sustantius i adjectius femenins tenen per lo general un -(a) t al final de la seua base, com en l'àrap. El sistema de declinació és senzill. En singular conté tres casos, el nominatiu, el genitiu i acusativo, pero en plural sol dos casos: el nominatiu i el cas oblicuo. Els adjectius concorden en cas, número i gènero en els sustantius i per lo general es coloquen darrere d'estos.

Un eixemple dels sustantius šarrum (rei) i šarratum (reina) i de l'adjectiu dannum (fort) es mostra en la següent taula en el sistema de declinació en babilonio antic:

Case/Número	masculí	femení
Substantivo
Nominatiu singular	šarr-um	šarr-at-um
Genitivo singular	šarr-im	šarr-at-im
Acusativo singular	šarr-am	šarr-at-am
Nominatiu plural	šarr-ū	šarr-ātum
Oblicuo plural	šarr-ī	šarr-ātim
Adjectiu
Nominatiu singular	dann-um	dann-at-um
Genitivo singular	dann-im	dann-at-im
Acusativo singular	dann-am	dann-at-am
Nominatiu plural	dann-ūtum	dann-ātum
Oblicuo plural	dann-ūtim	dann-ātim

Estats

El sustantiu acadio té tres tipos d'estats nominals. Estos expressen la relació sintàctica del sustantiu en atres parts de l'oració. El status rectus (estat principal) és la forma bàsica. El status absolutus (estat absolut) s'utilisa quan un sustantiu és usat en una oració nominal (p. eix. A és un B) com predicat.

(1)	Awīl-um	šū	šarrāq.
	Persona - Nominatiu	ell	lladre (Status Abs.)
	"Esta persona és un lladre."

Si el sustantiu és seguit per un pronom possessiu o per un sustantiu en genitiu, té que estar en status constructus, que en freqüència es forma com el status absolutus per mig de la separació del sufix del cas.

(2)	mār-šo
	Fill (St.constr.) - 3.Persona Singular.masc.Pronom possessiu
	"el seu fill", ‚"del seu fill", ‚"al seu fill", ‚"el seu fill"

(3)	mār	šarr-im
	Fill (St.constr.)	Rei- Genitivo.Singular
	"el fill del rei"

També es pot crear un enllaç genitivo per mig de la partícula ša. El sustantiu del que depén la frase en genitiu està llavors en status rectus. La mateixa partícula s'usa també per a enllaçar oracions relatives.

(4)	mār-um	ša	šarr-im
	fill - Nominatiu.Singular	Atribut	rei - Genitivo singular
	"el fill del rei"

(5)	awīl-um	ša	māt-am	i-kšud-Ø-o
	Persona - Nominatiu singular	Atribut	País - Acusativo singular	3.Persona - conquistar (passat simple) - singular.masc. - subordinat
	"la persona que va conquistar el país"

Verps

Morfologia dels verps

Els verps poden classificar-se segons quatre tipos de temes. El tema base és la forma inicial. El tema duplicat (D) s'usa per a produir les formes de l'aplicatiu, acusativo i intensiu. Este tema rep el seu nom de la duplicació del radical mig, que és típica d'esta forma, encara que també apareix en les atres. El tema de tipo Š (generat en el prefix š-) s'usa per al causativo. En les formes D i Š els prefixos de la conjugació canvien la seua vocal a /o/. El tema N expressa el passiu. L'element n- en este cas s'adapta a la primera consonante que ho seguix, la qual és allargada. En algunes formes no està front a una consonante, per lo que conserva la seua forma original.

Nr.	Forma	Anàlisis/Tema (G, D, Š, N)	Traducció
1	i-PARRES-Ø	3.Persona-Presente.G-Singular.masc	"ell decidix"
2	i-PARRES-Ø-o	3.Persona-Present.G-Singular.masc.-Subordinativo	"que ell decidixca"
3	i-PRuS-Ø	3.Persona-Pretérito.G-Singular.masc.	"ell decidia"
4	i-PtaRaS-Ø	3.Persona-Perfecte.G-Singular.masc.	"ell va decidir/ha decidit"
5	i-PtaRRaS-Ø	3.Persona-Reflexiu.G-Singular.masc.	"ell es decidix"
6	i-PtanaRRaS-Ø	3.Persona-Iterativo.G-Singular.masc.	"ell decidix volta despuix de volta"
7	o-PaRRiS-Ø	3.Persona-Pretérito.D-Singular.masc.	"ell va decidir definitivament"
8	o-šaPRiS-Ø	3.Persona-Pretérito.Š-Singular.masc.	"ell va fer decidir"
9	i-PPaRiS-Ø	3.Persona-Pretérito.N-Singular.masc.	"ell va ser decidit"
10	PuRuS	Imperatiu.G-2.Persona Singular.masc.	"¡decidix!"
11	PāRiS-um	Participi.G-Nominatiu.Singular.masc.	"decisiu, decidint"
12	PARIS-Ø	Estativo.G-3.Persona Singular.masc.	"és decidit"
13	PaRS-um	Adjectiu verbal.G-Nominatiu.Singular.masc.	"decidit"
14	PARELLāS-um	Infinitiu.G-Nominatiu.Singular.masc.	"decidir"
15	naPRuS-um	Infinitiu.N-Nominatiu.Singular.masc.	"ser decidit"
16	ta-PARRES-ī-niš-šunūtu	2.Persona-Present.G-Sg.feme.-Ventivo-3.Pers.Plural.Acusativo	"Tu (feme.) decidixes eixes (Plural) per mi"

Una forma verbal finita del acadio està sempre en concordancia en el subjecte de l'oració. Esta concordancia es marca sempre per un prefix, en algunes formes també per un sufix adicional. Els prefixos de les formes G i N es diferencien de les dels temes D i Š per la seua vocal.

En la següent taula es poden vore totes les formes congruents del verp PRS (decidir, dividir) en el passat dels quatre temes (vore dalt per a la traducció). Com es veu, els gèneros gramaticals només es diferencien en la segona persona del singular i en la tercera persona del plural.

Persona/número/gènero	Base G	Base D	Base Š	Base N
1. persona singular	a-prus-Ø	o-parris-Ø	o-šapris-Ø	a-pparis-Ø
1. persona plural	ni-prus-Ø	nu-parris-Ø	nu-šapris-Ø	ni-pparis-Ø
2. persona singular masculí	ta-prus-Ø	la teua-parris-Ø	la teua-šapris-Ø	ta-pparis-Ø
2. persona singular femení	ta-prus-ī	la teua-parris-ī	la teua-šapris-ī	ta-ppars-ī
2. persona plural	ta-prus-ā	la teua-parris-ā	la teua-šapris-ā	ta-ppars-ā
3. persona singular	i-prus-Ø	o-parris-Ø	o-šapris-Ø	i-pparis-Ø
3. persona plural masculí	i-prus-ū	o-parris-ū	o-šapris-ū	i-ppars-ū
3. persona plural femení	i-prus-ā	o-parris-ā	o-šapris-ā	i-ppars-ā

Aparte de la concordancia en el subjecte pot haver fins a dos sufixos pronominals agregats al verp. Estos marquen el cas directe i indirecte. Els sufixos pronominals són iguals per a totes les bases verbals. Els gèneros gramaticals, al contrari que en el cas de la concordancia, es diferencien tant en la segona com en la tercera persona del singular i del plural.

Quan es marquen els casos directes i indirectes al mateix temps, l'objecte indirecte (dativo) precedix a l'objecte directe o acusativo. Els sufixos per a l'objecte indirecte de la primera persona del singular (a mi, per a mi) corresponen als sufixos de la forma ventiva. S'usa -am quan la concordancia és sense sufix, -m despuix del sufix -ī i -nim despuix dels sufixos -ā i -ū. Els sufixos ventivos apareixen en freqüència junt en atres sufixos dativos o en els sufixos de la primera persona singular del acusativo.

La següent taula conté les formes dels sufixos objectes usats en babilonio antic:

Persona/número/gènero	Objecte directe (acusativo)	Objecte indirecte (dativo)
1. persona singular	-ni	-am/-m/-nim
1. person plural	-niʾātu	-niʾāšim
2. person singular masc.	-ka	-kum
2. person singular feme.	-ki	-kim
2. person plural masc.	-kunūtu	-kunūšim
2. person plural feme.	-kinātu	-kināšim
3. person singular masc.	-šo	-šum
3. person singular feme.	-ši	-šim
3. person plural masc.	-šunūtu	-šunūšim
3. person plural feme.	-šinātu	-šināšim

La -m dels sufixos dativos s'assimila a les següents consonante (vore eixemple 7). Els següents eixemples ilustren l'us de les morfemes en qüestió:

(6)	i-ṣbat-Ø-kunūtu
	3. persona - passat atrapar - singular.masc. (subjecte) - 2.persona.plural.masc.acusativo
	‚ell/ella/això va atrapar (a) vosatres‘

(7)	i-šruq-ū-nik-kuš-šo
	<*i-šruq-ū-nim-kum-šo
	3. persona - passat furtar - ventivo - 2.persona.singular.masc.dativo - 3.persona.singular.masc.acusativo
	‚ells t'ho varen furtar‘

Estativo

Una forma molt usada que pot construir-se de substantivos i adjectius és el passiu d'estat o estativo. Substantivos que seguixen al predicativo (en status absolutus) equivalen al verp ser. Junt en un substantivo o adjectiu verbal s'usa per a expressar un estat o situació. Este estativo equival al pseudoparticipio de l'egipcíac antic. La següent table mostra les diverses formes en el substantivo šarrum (rei), l'adjectiu rapšum (ample) i l'adjectiu verbal parsum (decidit).

Persona/Número/Gènero	šarrum	rapšum	parsum
1. Persona singular	šarr-āku	rapš-āku	pars-āku
1. Persona plural	šarr-ānu	rapš-ānu	pars-ānu
2. Persona singular masc	šarr-āta	rapš-āta	pars-āta
2. Persona singular feme	šarr-ātu	rapš-ātu	pars-ātu
2. Persona plural masc	šarr-ātunu	rapš-ātunu	pars-ātunu
2. Persona plural feme	šarr-ācup	rapš-ācup	pars-ācup
3. Persona singular masc	šar-Ø	rapaš-Ø	paris-Ø
3. Persona singular feme	šarr-at	rapš-at	pars-at
3. Persona plural masc	šarr-ū	rapš-ū	pars-ū
3. Persona plural feme	šarr-ā	rapš-ā	pars-ā

šarr-āta pot significar "vares ser rei", "eres rei" i "seràs rei". El estativo no expressa la temporalitat.

Pronoms

Com en atres idiomes semitas, en acadio hi ha distinció de gènero en la segona persona del singular. En la següent es presenten els pronoms personals acadios junt en l'equivalència en àrap estàndart, hebreu, arameo bíblic i espanyol.

Acadio Àrap Hebreu Arameo bíblic Espanyol anāku anā aní ʔanā yo atta anta atá ʔant(ā) tu (masculí) atti anti atí ʔant(i) tu (femení) šū hūwa hu huwʔ ell šī hīya hi hijʔ ella nīnu naḥnu anahnu náhnā nosatres, -as attunu antūm atem ʔantun vosatres attina antunna nuguen *ʔantɛn vosatres šunu hum hem himmo(n) ʔinnun ells šina hunna hen ʔinnin elles Pronoms enclítics Els pronoms enclítics són els següents: Genitiu Acusativo Dativo Persona singular Plural Singular Plural Singular Plural 1.ª -i, -ya -ni -ni -niātu -am/-nim -niāšim 2.ª masculí -ka -kunu -ka -kunūtu -kum -kunūšim femení -ki -kina -ki -kinātu -kim -kināšim 3.ª masculí -šū -šunu -šū -šunūtu -šum -šunūšim femení -ša -šina -ši -šinātu -šim -šināšim Pronoms demostrativos Els pronoms demostrativos acadios diferixen de la varietat dels idiomes semitas occidentals. La següent taula mostra els pronoms demostrativos acadios d'acort en la deixis propenca i lluntana: Deixis Prop Llunt Masc. singular annū "este" ullū "eixe" Fem. singular annīel teu "esta" ullīel teu "eixa" Masc. plural annūel teu "estos" ullūel teu "eixos" Fem. plural annāel teu "estes" ullāel teu "eixes" Pronoms relatius Els pronoms relatius del acadio poden vore's en la següent taula: Nominatiu Acusativo Genitiu Masc. singular šo ša ši Fem. singular šāt šātu Dual šā Masc. plural šūt Fem. plural šāt Al contrari que els pronoms relatius plurals, els pronoms relatius sengulares acadios es declinen per complet. No obstant, solament la forma ša (singular masculí acusativo) va sobreviure, mentres que les atres formes varen desaparéixer en el temps. Pronoms interrogativos La següent taula mostra els pronoms interrogativos acadios: Acadio Espanyol mannu ¿quí? mīnū ¿qué? ayyu ¿quin? Preposicions El acadio té preposicions formades per una sola paraula (p. eix. ina (en, de, per, baix), ana (a, para, cap a), adi (fins a), aššo (per), eli (en, sobre), išla teua/ultu (de), mala (segons), itti (en)). També té algunes preposicions compostes en ina i ana (p. eix. ina maḫar (para), ina balu (sense), ana ṣēr (cap a), ana maḫar (davant)). Totes les preposicions són seguides del genitiu. Eixemples: ina bītim (en casa, de casa), ana... dummuqim (per a fer...), itti šarrim (en el rei), ana ṣēr mārīšo (al seu fill). Numerals En l'escritura cuneïforme els números s'escrivien usualment en forma de sifres. Per això encara no se sap en certea cóm es deuen llegir molts números. Els numerals apareixen en status absolutus quan estan seguits d'un sustantiu al que determinen. Com atres casos són molt rars, solament es coneixen les formes del status rectus d'alguns numerals. Els numerals 1 i 2, aixina com 21-29, 31-39, 41-49 etc., concorden en gènero gramatical en el sustantiu que determinen. Els numerals 3-20, 30, 40 i 50 mostren una polaritat de gènero: davant els sustantius masculins apareix la forma femenina i davant els femenins, la forma masculina. Esta polaritat és típica per als idiomes semitas i també apareix en l'àrap clàssic. Els numerals 60, 100 i 1000 són iguals en abdós gèneros. El sustantiu està en plural a partir de dos. En el cas de parts del cos que vénen en parells pot aparéixer la forma dual, que no és productiva. Eixemples: šepum (peu) es convertix en šepān (dos peus). Els números ordinals es creen per lo general en agregar un sufix de cas a la forma nominal PaRuS, a on P, R i S han de reemplaçar-se per les consonante del numeral en qüestió. És de notar que en el cas del número un l'ordinal i el cardinal són iguals. En el número quatre es produïx una metátesis. La següent taula mostra les formes masculines i femenines d'alguns numerals cardinals acadios i els ordinals corresponents. Número masculí cardinal femení cardinal congruència cardinal masculí ordinal femení ordinal 1 ištēn išetʾat, ištāt congruència ištēn išetʾat 2 šinā šittā congruència šanûm šanītum 3 ša elāš ša elāšat polaritat ša elšum šaluštum 4 erbē erbēt polaritat rebûm rebūtum 5 ḫamiš ḫamšat polaritat ḫamšum ḫamuštum 6 šediš šiššet polaritat šiššum šeduštum 7 sebē šebēt polaritat sebûm sebūtum 8 samānē samānat polaritat samnum, samnûm samuntum 9 etšē tušīt polaritat tušûm, etšûm tušūtum, etšūtum 10 išer išeret polaritat išrum išurtum 60 šūš sense distinció de gènero desconegut 100 emʾat, mât sense distinció de gènero desconegut 1000 līm sense distinció de gènero desconegut Eixemples: erbē aššātum (quatre esposes) (note's l'us del numeral masculí), emʾat ālānū (cent ciutats). Formació de paraules L'idioma acadio, aparte de la derivació de diverses bases verbals, posseïx numeroses formacions nominals de les raïls verbals. Una nominalizaació molt freqüent és la forma ma-PRaS. Esta pot expressar el lloc d'un succés, la persona que realisa alguna cosa, pero també atres coses. Si una de les consonante de la raïl (radicals) és un sò labial (p, b, m), el prefix es convertix en na-. Eixemples: maškanum (lloc) de ŠKN (posar), mašraḫum (glòria) de ŠRḪ (ser imponent), maṣṣarum (guardià) de NṢR (vigilar), napḫarum (suma) de PḪR (sumar, resumir). La forma maPRaSt és un patró paregut. Els sustantius creats per mig d'esta forma són de gènero femení. S'usen ací les mateixes regles que per a la forma maPRaS-Form. Eixemple: maškattum (depòsit) de ŠKN (posar), narkabtum (carrossa) de RKB (cavalcar, anar). El sufix -ūt servix per a produir sustantius abstractes. Els sustantius creats en esta forma són femenins. El sufix pot ser agregat a sustantius, adjectius i verps. Eixemples: abūtum (paternitat) de abum (pare), rabûtum (grandea) de rabûm (gran), waṣūtum (partida) de WṢJ (anar-se). També hi ha numerosos verps creats a partir de sustantius, adjectius i numerals. En general es crea una base D a partir de la raïl del sustantiu o adjectiu, lo que obté el significat "convertir-se en X" o "convertir en X". Eixemples: duššûm (deixar brotar) de vaig donaršo (mont), šullušum (fer alguna cosa per tercera volta) de ša elāš (tres). Sintaxis Frase nominal Tots els determinants d'un substantivo vénen despuix d'est llevat en el cas dels numerals. Açò és aixina per a adjectius, oracions relatives i aposició. El següent eixemple mostra un anàlisis de la frase erbēt šarrū dannūtum ša ālam īpušū abūja (els quatre reis forts, que varen construir la ciutat, els meus pares). Paraula Anàlisis Part de la frase nominal erbēt quatre: femení (polaritat de gènero!) numeral šarr-ū rei: nominatiu plural substantivo (cap de la frase) dann-ūtum forta: nominatiu plural masculí Adjectiu ša marcador d'atribut Oració relativa āl-am ciutat: acusativo singular īpuš-ū construir: 3.ª persona plural masculí ab-ū-ja pare: plural masculí, 1.persona, pron. possessiu Aposició Sintaxis de l'oració L'orde preferit de l'oració en acadio és Subjecte-objecte-verp. Este orde, rar per als idiomes semíticos, és producte de l'interacció en el sumerio, que també té este orde. No obstant, en texts lliteraris es poden observar atres formes. Un dels efectes lliteraris és el revertir l'orde normal. Un eixemple del cilindre de Babonides (2:20-2:21) mostra açò: nīq tašriḫt-i ebb-i maḫar-šunu aqqi-ma ošamḫanar kadrā-ja Ofrena (St.constr.) bellea: genitivo pura: genitiu davant ells vaig oferir i vaig fer rebre el meu regal de benvinguda.acusativo Objecte Frase adverbial local forma verbal forma verbal objecte primera oració segona oració "Una ofrena de pura bellea vaig oferir davant ells i els vaig deixar rebre el meu regal de benvinguda." Les formes verbals de les oracions subordinades que comencen en una conjunció duen el sufix subordinativo -o. Est desapareix si usa un atre sufix en una vocal inicial. L'única conjunció que sempre apareix sense subordinativo en la forma verbal és šumma (si, quan). Encara no se sap quin és la raó d'açò. Atres conjuncions són ša (per a oracions relatives), kī(ma) (que, tan pronte, quan), ūm (quan, mentres), adi (mentres) i aššum (perque). El acadio no usa còpules en les oracions nominals. En lloc d'això, apareix el sustantiu en forma predicativa o l'adjectiu en forma estativa. Eixemple: Awīlum šū šarrāq. (este home és un lladre, o, més lliteralment, home este lladre). Vocabulari El vocabulari acadio és predominantment d'orige semita. A continuació es mostren alguns eixemples del acadio en comparació a atres idiomes semitas: Significat Proto-semita (reconstrucció) Acadio Àrap Hebreu Ge'ez oït *ʾoḏn- uzn-um ʾoḏn ʾōzæn ʾəzn mare *ʾimm- umm-um ʾumm ima ʾəmm casa bayt- bīt-um bayt bayiṯ bet sanc dam- dam-um dam dām däm cinc (femení) *ḫamiš- ḫamiš ḫams ḥāmēš ḫäməs gos kalb- kalb-um kalb kælæḇ kälb rei malik- malk-um malik mælæḵ mäläkä "governar" (ell) va sentir/sent ya-šmaʿ i-šmē ya-smaʿ-o yi-šmaʿ iə-smaʿ cap raʾš- rēš-um raʾs rōš rəʾs dia yawm- ūm-um yawm iōm yom Aixina i tot, les condicions especials del seu desenroll històric han fet que hi haja molts elements sense una relació evident en idiomes de la mateixa família. Açò ha dut als llingüistes a classificar el acadio en un subgrup particular, el de "llengua semita oriental". Algunes d'estes paraules no relacionades en atres idiomes semitas són: māru "fill" (en semita usualment *bn), qāla teua "mà" (en semita *jd), šēpu "peu" (en semita *rgl), qabû "dir" (en semita *qwl), izuzzu "estar de peu" (en semita *qwm), ana "a, per a" (en semita *li), etc. El vocabulari acadio té molts préstams del sumerio i del arameo. Les paraules prestades del arameo en els primers sigles de l'I mileni a. C. s'usaven principalment en el nort i centre de Mesopotamia, mentres que els préstams sumerio s'usaven en tota la zona en que es parlava el acadio. Aparte d'estos idiomes, es varen prendre alguns sustantius relacionats en els cavalls i en la vida casera de l'idioma hurrita i del casita. Algunes paraules varen vindre del ugarítico. La següent taula conté eixemples de préstams en acadio. Acadio Traducció Orige Paraula en la llengua d'orige dû tossal sumerio du6 erēqu fugir arameo Raïl ʿRQ gadalû vestit en lli sumerio gada lá ḫabad (o) part de carrossa casita ḫabad isinnu festa sumerio ezen kasulatḫo instrument de coure hurrita kasulatḫ- kisallu pati sumerio kisal laqāḫo prendre ugarítico Wurzel LQH per aššannu partix de l'ensellament hurrita per aššann- purkullu cantero sumerio bur-gul qaṭālu matar arameo Raïl QṬL uriḫullu castic convencional hurrita uriḫull- Pero el acadio també va ser font de préstams, sobretot a el sumerio. Alguns eixemples: sumerio dona-rí (continu, del acadio dāru), sumerio ra-gaba (mensager, del acadio rākibu). Vore també Arameo Imperi acadio Grotefend Sumerio Uruk Bibliografia sobre l'idioma acadio Gramàtiques En alemà Rykle Borger: Babylonisch-assyrische Lesestücke. Roma 1963. Teil I: Elemente der Grammatik und der Schrift. Übungsbeispiele. Glossar. Teil II: Die Texte in Umschrift. Teil III: Kommentar. Die Texte in Keilschrift. Kaspar K. Riemschneider: Lehrbuch dones Akkadischen. Enzyklopädie, Leipzig 1969, Langenscheidt Verl. Enzyklopädie, Leipzig 1992 (6. Aufl.). ISBN 3-324-00364-4. En anglés Richard Caplice: Introduction to Akkadian. Biblical Institute Press, Rome 1988, 2002 (4. edició). ISBN 88-7653-566-7. John Huehnergard: A Grammar of Akkadian, Eisenbrauns; New Ed edition. ISBN 978-1-57506-922-7. Diccionaris Jeremy G. Black, Andrew George, Nicholas Postgate: A Concise Dictionary of Akkadian. Harrassowitz-Verlag, Wiesbaden 2000. ISBN 3-447-04264-8. Wolfram von Soden: Akkadisches Handwörterbuch. 3 Bde. Wiesbaden 1958-1981. ISBN 3-447-02187-X. Martha T. Roth, ed.: The Assyrian Dictionary of the Oriental Institute of the University of Chicago. 21 vols. in 26. Oriental Institute of the University of Chicago, Chicago 1956-2010. (disponible debades en llínea [1] archivat en Wayback Machine.) Lliteratura sobre temes específics En anglés Ignace J. Gelb: Old Akkadian Writing and Grammar. Materials for the Assyrian dictionary. Bd 2. University of Chicago Press, Chicago 1952, 1961, 1973. ISBN 0-226-62304-1 ISSN 0076-518X. En alemà Markus Hilgert: Akkadisch in der Ur III-Zeit. Rhema-Verlag, Münster 2002. ISBN 3-930454-32-7. Walter Sommerfeld: Bemerkungen zur Dialektgliederung Altakkadisch, Assyrisch und Babylonisch. In: Alter Orient und Altes Testament (AOAT). Ugarit-Verlag, Münster 274.2003. ISSN 0931-4296 Referències Bibliografia (2004) «8. Akkadian and Eblaite», R. D. Woodard (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. 218-287. ISBN ISBN 0 521 56256 2.