Batalla de Coronea (394 a. C.)

Batalla de Coronea (394 a. C.)

Plantilla:Campanya Guerra de Corinto La batalla de Coronea de 394 a. C. va ser una batalla de la guerra de Corinto en la que es varen enfrontar Esparta i els seus aliats, comandados pel rei espartano Agesilao II, contra una força de tebanos i argivos que intentaven bloquejar la seua marcha cap al Peloponeso. La batalla va terminar en victòria espartana.

Preludi

La guerra de Corinto va començar en 395 a. C. quant Tebas, Argos, Corinto i Atenes, junt en el respal i la finançació de Pèrsia, es varen unir per a opondre's a l'intervenció d'Esparta en Lócrida i Fócida. Al començ de la guerra, Agesilao es trobava en Jonia, en campanya contra els perses. Quan varen començar les hostilitats, va ser cridat de nou a Esparta, i va començar una marcha terra adins a través de Tracia i la Grècia central cap al Peloponeso. En entrar en Beòcia es va trobar en l'oposició d'una força composta principalment per tebanos, els seus aliats beocios i argivos.

Les forces de Agesilao estaven compostes d'un regiment i mig d'espartiatas, aumentats en la força dels hilotas lliberats, i una força considerables de tropes aliades del Peloponeso i de Jonia. Enfront es va trobar, prop del mont Helicón, un eixèrcit format per beocios, atenienses, argivos, corintios, eubeos i locrios. En total, els aliats podrien tindre uns 20 000 hoplitas, mentres que Agesilao podia contar en uns 15 000. Les forces de cavalleria d'abdós bandos serien semblades, pero Agesilao tenia substancialment més peltastas.

Abans de la batalla, alguns dels membres de l'eixèrcit de Agesilao es trobaven preocupats per un presagie del que havien segut testics uns dies abans, quan el sol va aparéixer en forma creixent. Per a donar-los seguritat, Agesilao primer els va recordar la recent victòria espartana en Nemea i després els va dir que el navarca espartano Pisandro havia mort en una victòria contra la flota persa. De fet, Agesilao sabia que havia mort en una aplastant derrota en la batalla de Cnidos, encara que la seua mentira va servir per a aumentar la moral de les seues tropes abans de la batalla.

La derrota de Nemea, per una atra part, pesava en els argivos i corintios. Els atenienses tampoc tenien la moral molt alta: estaven massa familiarizados en els altibaixos del seu anterior llarga i desastrosa guerra contra Esparta en la guerra del Peloponeso, i en la facilitat persa de canviar de bando segons els seus interessos. Solament els beocios semblaven estar confiats en conseguir la victòria.

La batalla

A mida que els eixèrcits s'aproximaven, Agesilao comandaba ell mateixa l'extrem dret de l'eixèrcit, format pels espartanos. Al seu costat es trobaven els veterans dels Dèu Mil, després els grecs d'Àsia Menor, després els focidios i els orcomenios en l'extrem esquerre. Els tebanos es varen enfrontar als orcomenios i els argivos als espartanos.

Abdós eixèrcits varen alvançar en silenci total. A unes 200 yardes de distància, els tebanos varen cridar el seu crit de guerra i es varen llançar en una càrrega. A unes 100 yardes els veterans dels Dèu Mil, comandados per Herípidas, i els grecs asiàtics varen carregar contra les tropes que tenien enfronte i pronte varen envoldre als seus enemics.

Entre els argivos cundió el pànic ans que els espartanos comandados per Agesilao pogueren siquiera aplegar a ells. Varen fugir cap al mont.

Els mercenaris propencs a Agesilao varen assumir que la batalla havia acabat i inclús varen oferir una condecoració al rei per a commemorar la seua victòria. Just llavors varen aplegar notícies de l'atre flanc: els tebanos havien trencat les files dels orcomenios i estaven damunt dels carruages en els suministraments, arramblando en el botí que duyen d'Àsia. Res més enterar-se, Agesilao va fer girar el seu falange immediatament i es va dirigir contra ells, moment en el que els tebanos es varen donar conte de que els seus aliats havien fugit. Varen formar en l'idea desesperada de trencar les files de Agesilao per a unir-se en el mont en el restant de l'eixèrcit.

Agesilao va decidir posar el seu falange directament en el seu camí en lloc d'intentar alcançar-los per darrere o pel flanc, possiblement influït per la seua animositat contra els tebanos, i lo que va ocórrer va ser un dels pijors banys de sanc de l'història de les batalles de hoplitas. Jenofonte ho va descriure: «Escut apretat contra escut lluitaven, mataven i morien a canvi». Al final uns pocs tebanos varen conseguir aplegar fins al mont pero, en paraules de Jenofonte, «molts uns atres varen morir en el camí».

Vore també

• Guerra de Corinto
• Agesilao II

Referències

• Jenofonte, Helèniques iv. 3.16; iv.15-23.
• Jenofonte, Agesilao ii.9.
• Diodoro Sículo, Biblioteca històrica xiv.84.1-3.