Andrea Mantegna

Archiu:Andrea Mantegna 049 detail possible self-portrait.jpg

Andrea Mantegna

Andrea Mantegna (Isola vaig donar Carturo, actual Piazzola sul Brenta, ca. 1431-Mantua, 13 de setembre de 1506) va ser un pintor i gravatr del Quattrocento italiano.

Vida i obra

Inicis

Andrea Mantegna va nàixer en Isola vaig donar Carturo, un burc en les rodalies de Pàdua, pero que en l'época pertanyia al comtat de Vicenza. De chiquet, solia guardar ganados, encara que va conseguir ser, pels seus propis mèrits, cavaller. Igualment, als 10 anys comença a treballar en el taller de pintura de Francesco Squarcione en Pàdua. Squarcione era un entusiasta de l'antiga Roma: va viajar per Itàlia, i potser també per Grècia, coleccionant estàtues, relleus, gerros, etc. antics, dels que feya dibuixos ell mateix i després va posar la seua colecció a disposició d'uns atres per a que l'estudiaren. Mentrestant, va continuar realisant treballs per encàrrec, als que varen contribuir els seus alumnes, de la mateixa manera que ell mateixa. Squarcione, en descobrir el gran talent de Mantegna, ho va adoptar. Aixina, sent conscient Squarcione de que no era el més hàbil dels pintors i en el propòsit de que Andrea deprenguera més de lo que ell sabia, li va fer estudiar les còpies d'algeps d'estàtues antigues i algunes pintures sobre tela. D'esta manera, Andrea va deprendre molt en la seua joventut. Aixina mateix, la rivalitat en atres discípuls del seu mestre (Marco Zoppo de Bolonya, Dario de Treviso, Niccolò Pizzolo de Pàdua) li va servir d'ajuda i, sobretot, d'estímul. De fet, en dèsset anys va fer la pintura per a l'altar major de Santa Sofia, en Pàdua, obra que sembla d'un artiste expert i no d'un simple chicon. Després li varen assignar a Squarcione la decoració de la capella de Sant Cristóbal, en l'iglésia dels flares Ermitaños de Sant Agustín i est va confiar el treball a Niccolò Pizzolo i a Andrea. Niccolò va fer al Pare Etern, assentat majestuosament en mig dels Doctors de l'Iglésia, de gran calitat artística, i Andrea va pintar els quatre Evangelistes.

Als 17 anys es va independisar, cansat de que el seu talent artístic fora apropiat pel seu mantenedor. Ademés, en 1453 es va casar en Nicolosia Bellini germana dels també reconeguts artistes Giovanni Bellini i Gentile Bellini, i, per tant, filla de Jacopo Bellini, rival de Squarcione. Este fet li durà a l'enemistat en el que havia segut el seu mestre. A partir d'eixe episodi entre mestre i discípul, Squarcione va ser molt dur criticant al seu antic alumne. A pesar de que inicialment estes crítiques varen ferir a Mantegna, també li varen fer progressar.

En aquells moments, Pàdua era un lloc especialment propici per a l'art de Mantegna, qui freqüentava els anticuarios de la ciutat, prestant especial atenció a la pintura i l'art de l'antiga Roma i perfilant aixina el seu propi estil.

Mecenage dels Gonzaga

En 1459, Luis III Gonzaga convenç a l'autor per a que es trasllade a Mantua. A partir d'este moment treballarà tota la seua vida per a la família Gonzaga, baix el mecenage directe d'Isabel d'Este, marquesa de Mantua i esposa de Francisco II Gonzaga. Com a principal frut d'estos casi 50 anys de patronazgo artístic queden els dos treballs més importants de Mantegna: la decoració mural de la «Cambra dels esposos» en el Palau Ducal dels Gonzaga i Els triumfos del César, série de grans llenços que hui es conserva en el palau d'Hampton Court en Gran Bretanya. També realisa Mantegna El Parnaso (1497) para Isabel d'Este (Museu de Louvre).

Va realisar ademés, per a la capella del castell ducal mantuano, un retaule del que forma part el Trànsit de la Verge que es conserva en el Museu del Prat.

Anteriorment, va realisar el Sant Sebastià ara conservat en Viena (Kunsthistorisches Museum), i s'expandix la seua fama per tota Itàlia.

Interludio en Roma

En 1488, Mantegna va ser cridat pel Papa Inocencio VIII, oferta que no es pot rebujar per a decorar en #fresca la galeria del Menut Palau Belvedere en el Vaticà. Esta série de #fresca, inclós un notable batisme de Crist, varen ser destruïts per Pío VI en 1780 per a formar la Galeria de les Estàtues (Roma, Museu Pio-Clementino). El Papa tracta a Mantegna en menys generositat que en la cort de Mantua; pero, en definitiva, el seu acort, que va finalisar en 1500, no va ser en modo algun desventajoso per a cap de les parts. Mantegna també coneix al famós rehé turc Jem i estudia detenidamente els monuments antics, pero la seua impressió de la ciutat és en general decepcionant. En retornar a Mantua en 1490, va reprendre en força la seua visió més lliterària i amarga de les antiguetats grecorromanas i es va vincular estretament en Isabel d'Est, convertida en nova marquesa des de febrer, una dòna culta i inteligent.

Regrés a Mantua

De tornada a la seua ciutat adoptiva, ara governada per Francisco II Gonzaga, va continuar el seu treball en les nou pintures al temple per a Els triumfos de César, que provablement va començar abans de la seua partida a Roma, i que va completar cap a 1492. Estos grans llenços quadrats que medixen més de dos metros de costat estaven destinats a decorar una gran sala de recepció del castell de Sant Jorge. Estan pintats per a glòria de Francisco Gonzaga i la tradició familiar a través del vencedor dels eixèrcits de la Galia, els mateixos que el duc va tornar a derrotar en 1495 en el riu Taro. Estes composicions varen ser enormement valorades per l'aristocràcia britànica des de finals de el XVII per motius patrimonials: conservades en les coleccions reals des de 1640, varen acabar eclipsant atres obres importants de Mantegna; Stendhal ho va observar en pesar en 1823, en els seus estudis sobre la pintura renaixentista italiana.

Posteriorment, en El Crist mort, Mantegna donarà la pauta de la pintura dels anys següents. El seu treball té certa semblança en el del seu contemporàneu Melozzo dona Forli, seguidor de Ansuino, encara que en concret, l'original perspectiva utilisada per Mantegna per a la figura la seua Crist mort és completament inusual en la pintura renaixentista.

La figura humana clàssica serà una de les seues obsessions, i reflectirà en les seues obres cossos de perfectes proporcions, sòlits i de gran expressivitat. De fet encara que, despuix d'independisar-se de Squarcione, va conseguir perfeccionar-se en el dibuix de figures del natural, Andrea sempre va defendre la perfecció i hermosura de les bones estàtues de l'antiguetat; pensava que els mestres de l'Antiguetat combinaven en una única figura les #perfecció (que rara volta es donaven juntes en un únic individu), donant lloc a eixemplars incomparables de bellea. Tot açò va ser influint en el seu estil.

Donatello serà la seua influència en este periodo cridat «pétreo». Els primers anys de el XVI estaran clarament influenciats per Mantegna en tota la pintura italiana. Ademés, Andrea Mantegna va millorar el método per a dibuixar les figures en escorzo, vistes des d'avall, lo que fon un invent difícil i admirable.

Fi de la vida i obra de Mantegna

Andrea va construir i va pintar per al seu us personal una bella casa en Mantua, en la que va residir tota la seua vida.

Els últims anys d'Andrea Mantegna en la Cort de Mantua els va passar baix la protecció d'Isabel d'Este, unànimement reconeguda com una de les dames humanistes més ilustrades de la Renaixença Italiana que es va rodejar en el seu chicotet estudi o Studiolo del Castell de Sant Jorge, part del complex del Palau Ducal de Mantua, d'una important cort d'artistes i pintors del moment. Junt a ella, un casi vell Andrea Mantegna va cultivar sobretot la temàtica mitològica, destacant obres com El Parnaso, El Triumfo de la Virtut, o Isabel d'Est en el Regne d'Harmonia, obres totes elles hui conservades en el Museu parisenc del Louvre.

Andrea Mantegna moriria un dia de setembre de 1506, contant res menys que en 75 anys d'edat i acuciado per varis deutes ya que, les noves modes pictòriques propostes per artistes de la nova generació havien fet que els seus encàrrecs es resentiren.

En 1516, els seus fills li varen erigir un bell monument en l'iglésia de Sant'Andrea, a on havia pintat el retaule de la capella mortuoria. La cúpula està decorada per Correggio.

Gravats

A Mantegna li agradava gravar en coure. Va produir aixina, diversos gravats, un mig apropiat per a difondre el seu dibuix incisiu. Varen tindre gran repercussió i es varen distribuir inclús en Alemània, per lo que varen influir a artistes de varis països europeus.

En tot, la seua autoria no és segura: se li assignen en seguritat solament sèt planches, i les demés s'atribuïxen a gravadors més o menys pròxims al seu círcul o taller, com Giovanni Antonio dona Brescia (Zoan Andrea) i varis anònims diferenciats en noms com Premier engraver i Master of 1515. La Royal Academy de Londres els va dedicar especial atenció en l'exposició antològica Andrea Mantegna i en el corresponent catàlec (ed. Thames and Hudson, 1992).

En 1599, ya molt despuix de fallit Mantegna, el gravador Andrea Andreani va realisar una famosa série de xilografias de chiaroscuro copiant Els triumfos del César.

Existixen gravats de Mantegna en Espanya, com El combat dels deus marins (Madrit, Biblioteca Nacional d'Espanya) i Crist baixant al Llim (Madrit, Palau de Llíria, colecció de la casa d'Alba).

Per molt temps Mantegna va ser considerat l'autor d'una série de 50 gravats particulars, el Tarot de Mantegna, enigmàtica obra mestra de l'art del gravat. Pero, com va ser demostrat per Giordano Berti en el catàlec de l'exposició A casa vaig donar Andrea Mantegna. Cultura artistica a Mantova nel Quattrocento (Mantua, 2006), no es tracta pròpiament d'un Tarot, ni tampoc d'una creació del célebre pintor. Esta baralla, de la que es conserven una decena d'eixemplars en diverses biblioteques i museus, es va realisar en Itàlia, en Ferrara o en una ciutat del Véneto, cap a 1465. Es tractava clarament d'un joc educatiu que representa una concepció del món típica de l'Edat Mija, és dir un cosmos en miniatura expressat per cinc grups: condicions humanes, Apolo i les Muses, Arts lliberals, principis còsmics i virtuts cristianes, cossos celests.

Obres destacades

Vore també: Categoria:Quadros d'Andrea Mantegna

• #Fresca en escenes de les vides de Santiago i sant Cristóbal (1454-1457) en la capella Ovetari de l'iglésia dels Eremitas de Pàdua. Un bombardeig dels aliats l'11 de març de 1944 va provocar la destrucció de les #fresca de la capella, en els que havien participat, ademés de Mantegna, Antonio Vivarini, Ansuino dona Forli i atres mestres. Únicament es varen salvar L'Asunción i el martiri de sant Cristóbal de Mantegna, que prèviament havien segut despresos del mur i transferits a llenç, i alguns fragments molt danyats i dispersos. En 1946 varen ser recolocados els fragments menys danyats i en 2009 va concloure una delicada reconstrucció a partir dels trossos salvats i el reintegrament de les parts perdudes gràcies a l'informació proporcionada per antigues fotografies en blanc i negre.
• Retaule Verge i Chiquet en sants (1457-1459), basílica de Sant Zenón, Verona.

• Crist en el Mont de les Oliveres (ca. 1460), National Gallery de Londres.

• Trànsit de la Verge, o Mort de la Verge (1461), Museu del Prat, Madrit.

• Arribada de la moradura Francesco Gonzaga (ca. 1465-1474), Palau Ducal de Mantua.

• Cambra dels esposos o Cambra dels nóvios (Camera degli Sposi) (ca. 1470, possiblement acabats en 1474), en Palau Ducal de Mantua. En esta sala d'audiències va pintar a Ludovico Gonzaga i la seua família, aixina com a cortesanos, animals i paisages. En la volta destaquen trampantojos. És en el Palau Ducal a on es trobava la seua obra Els triumfos del César hui en Anglaterra.

• Crist baixant al Llim, abans en la Colecció Barbara Piasecka Johnson.

• L'adoració dels macs, Museu J. Paul Getty de Los Àngeles.

• Crist mort (ca. 1475-1490), temple sobre llenç, 68 x 81 cm, Pinacoteca de Brera, Milà. Considerada el seu magnum opus.

• Série de Els triumfos del César (Palau d'Hampton Court, Royal Collection britànica).

• La Verge i el Chiquet en santa María Magdalena i sant Juan Bautista, ca. 1490-1505, National Gallery de Londres.

• Sant Sebastià; hi ha fins a tres quadros en este títul:
  • 1456-1459, Museu d'Història de l'Art de Viena;
  • 1480, Museu del Louvre, París;
  • 1490, Ca' d'Ore, Venècia.

• Adoració dels Pastors (ca. 1450-1451), Museu Metropolità d'Art
• Judit i el seu sirvienta en el cap de Holofernes (ca. 1490), Galeria Nacional d'Art
• Adoració dels Macs (ca. 1497-1500), Museu Getty de Los Àngeles
• Ecce homo (ca. 1500), Museu Jacquemart-André de París.

Valoració i llegat

Giorgio Vasari elogia a Mantegna, encara que senyala el seu caràcter litigioso. Li agradaven els seus companyers de Pàdua i en dos d'ells, Dario dona Trevigi i Marco Zoppo, va mantindre amistats estables. Mantegna es va tornar molt car en les seues costums, a voltes va caure en dificultats financeres i va tindre que presentar les seues reclamacions vàlides de pagament a l'atenció del marqués.

En térmens de gust clàssic, Mantegna es va distanciar de tota competència contemporànea. Encara que substancialment relacionat en el XV, la seua influència en l'estil i les tendències de la seua época va ser molt marcada en l'art italià en general. Giovanni Bellini, en les seues obres anteriors, òbviament va seguir l'eixemple del seu cunyat Andrea. Alberto Durero es va deixar influenciar pel seu estil durant els seus dos viages a Itàlia, reproduint varis dels seus gravats. Leonardo dona Vinci va prendre de Mantegna l'us de #decoració en festones i frutes.

Es considera que el principal llegat de Mantegna és l'introducció de l'ilusionisme espacial, tant en les #fresca com en les pintures de conversació sacra: la seua tradició en la decoració de sostres es va seguir durant casi tres sigles. A partir de la tènue cúpula de la Camera degli Sposi, Correggio es va basar en l'investigació del seu mestre i colaborador en construccions en perspectiva, i finalment va produir una obra mestra com la cúpula de la Catedral de Parma.

Vore també

• Transfiguración (Bellini, Venècia)

Bibliografia

• Rossetti, William Michael (1911). "Mantegna, Andrea". In Chisholm, Hugh (ed.). Encyclopædia Britannica. Vol. 17 (11th ed.). Cambridge University Press. pp. 602–603.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Andrea Mantegna.
• Biografia de Mantegna en les Vides de Giorgio Vasari, edició Torrentina, 1550.
• Andrea Mantegna. Fotos [2] archivat en Wayback Machine. i biografies [3] archivat en Wayback Machine.
• Andrea Mantegna, pintor de tall en Aparences