Aparelle (nàutica)
En nàutica, el aparelle és el conjunt de pals, vergas, jarcias i vés-les que li permeten a l'embarcació posar-se en moviment aprofitant el moviment de l'aire que els impulsa (vent).
La força del vent es transmet directament sobre les veles. Estes ho transmeten a les veles, al pal i a la jarcia, segons les veles i cóm estiguen dispostes. El conjunt transmet l'espente al caixco del barco.
Components d'un aparelle
[editar | editar còdic]Màstils
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → màstil.
Els màstilés són grans pals, rectes i verticals, clavats perpendicularment en la coberta i el cos del barco, i que soporten el pes de la major part de l'aparelle. Com és natural, les naus de major tamany tendixen a posseir un major número de màstils. Estan subjectes per mig de jarcias mortes als laterals del barco, lo que aumenta la seua estabilitat i la seua capacitat per a soportar esforços laterals.
Quan es varen construir màstils adicionals, varen ser rebent els següents noms: Pal trinquet, un màstil més propenc a la proa (alvançat) que el màstil principal o pal major. Pal de mesana és un pal situat darrere (més prop de la popa) que el màstil principal o pal major. Pal de contramesana o buenaventura: en els barcos en quatre màstils verticals era el nom que rebia el segon màstil (ademés del de mesana) situat darrere del pal major. Pal bauprés, únic màstil no vertical. Descolla de la proa (formant entre 15° i 45° aproximadament en l'horisontal) i en ell s'engarzar les veles anomenades foques, triangulars. En el XVIII el bauprés va alcançar tamanys casi tan grans com el pal de trinquet.
Vergas
[editar | editar còdic]Les vergas són pals engarzar transversalment en els màstils, a una determinada altura de la coberta del barco. La seua missió és servir de soport a les veles quadrades, subjectant-les pel seu costat superior o inferior. Quan s'arrepleguen les veles, s'arrepleguen sobre les vergas, lo que permet un desplegament ràpit.
Les vergas i els màstils conformen la arboladura de l'embarcació.
Vés-les
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → vés-la (nàutica).
Les vés-les són cossos plans i flexibles de lona o loneta que reben directament l'acció del vent. Transmeten l'espente del vent a les vergas, els qui a la seua volta ho transmeten al màstil.
Les veles han adoptat diverses formes en funció de les necessitats i tècniques nàutiques de l'época. Segons el tipo de veles utilisades, l'aparelle pot rebre els següents noms:
- Aparelle redó: format per veles de formes quadrades (poden ser cridades redones a pesar de la seua forma) o trapezoidals. El primer utilisat, és ideal per a rebre el vent des de la popa, per la seua major superfície. Té l'inconvenient de no poder cenyir el vent, és dir, navegar formant un àngul menor de 90° respecte la direcció del vent.
- Aparelle llatí: format per veles de formes triangulars, de gavinet, o áuricas. Va sorgir posteriorment. Les veles llatines permeten cenyir el vent, conseguint la navegació en contra de la direcció d'est.
A partir de cert tamany i complexitat, els barcos montaven uns aparejos en combinació dels dos anteriors.
Jarcias
[editar | editar còdic]Les jarcias són les vetes i cordes del barco, que subjecten o estabilisen el restant dels components de l'aparelle. Existixen dos tipos de jarcias: la jarcia ferma o morta, que permaneix fixa i tensada a abdós costats dels màstilés per a subjectar-los i proporcionar-los major estabilitat lateral, i la jarcia mòvil o de llabor, formada per les vetes i cordes que poden nugar-se i desnugar-se durant una maniobra. (vore Jarcia)
Història i evolució dels aparejos
[editar | editar còdic]L'aparelle en l'Antic Egipte
[editar | editar còdic]
Els primers barcos aparellats per a navegar en la força del vent apareixen en l'Antic Egipte, cap a l'any 1300 a. C., per a la navegació fluvial a lo llarc del Nilo. Sobre un màstil central i una verga travesser, els egipcíacs varen montar una vés-la quadrada, ideal per a la navegació en vent de popa. Dos rems en la part lateral atrassera (aleta) dels barcos permetien la direcció.
Es va poder aplegar a prescindir dels remeros ya que en la vall del Nilo el vent sol bufar des del nort (riu dalt), i per a navegar riu avall només tenien que deixar-se dur per la corrent.
Navegació pel Mediterràneu
[editar | editar còdic]
En l'Antiguetat clàssica la dependència dels rems seguia sent important. En el Mediterràneu, sent el barco domininante el trirreme i les seues variants (que ya solien contar en vés-les), els romans varen inventar un nou barco de guerra al que varen cridar liburna, en només una o dos files de rems i una gran vés-la quadrada que permetia moure's en major rapidea si es contava en vent favorable. No obstant, era difícil que un barco d'este tipo s'enfrontara a travessies llargues sense remeros, ya que les veles quadrades no permetien navegar en una direcció contrària al vent.
Durant l'Edat Mija varen ser estenent-se naus (coca) en aparelle llatí o combinat, que en la seua major part realisaven navegació de cabotaje (costera). D'esta época cal destacar: El drakkar vikingo: montava una sola vés-la quadrada, per lo que en vents desfavorables es veen obligats a usar rems. El dromón bizantí: va substituir com a nau de guerra al trirreme romà. Montava tres màstils d'aparelle llatí. Encara tenia rems. La coca, va existir durant cinc sigles (XIII - XVIII). Els primers models montaven una única vés-la quadrada, aplegant a alcançar els quatre màstils en el XVIII, sempre en aparejos predominantment redons. El jabeque, evolució del drómón i la galera. Nau d'aparelle exclusivament llatí, lo que li concedia una agilitat ideal per a ser usada pels corsarios i pirates berberiscos que la varen popularisar. La galera medieval, típicament mediterrànea, que montava un aparelle llatí de dos màstils. Conservava no obstant rems per a assegurar abordages ràpits en cas de vent fluix o nul.
L'aparelle en la carabela i el galeón colonials
[editar | editar còdic]En l'época immediatament anterior al descobriment d'Amèrica es produïx un punt d'inflexió en l'evolució de la navegació a vela per mig de l'evolució de la carabela, aumentant el seu tamany i resistència per a conseguir la nao o carraca. Esta podia montar un aparelle redó o llatí. Va aumentar el tamany de les naus i també el número de màstils.
La dependència dels rems va ser cada volta menor, fins a aplegar al punt de que chicotetes naus proveïdes de les seues aparejos com a únic mig de propulsió, pogueren operar de forma autònoma en grans travessies oceàniques, a voltes durant anys.
El galeón és model més representatiu de la navegació en l'época colonial. Montava un aparelle de tres màstilés verticalés més un bauprés ya prou gran, i contava en algunes veles llatines entre una majoria de quadrades.
Evolució en els sigles XVII i XVIII
[editar | editar còdic].JPG){kind=link}
Durant els sigles XVII i XVIII, els barcos varen aumentar de tamany i varen passar a soportar aparejos molt majors. L'evolució més cridanera respecte d'époques anteriors és la vela anomenada estay, triangular, enganchada entre dos pals consecutius (per eixemple, entre el pal major i el trinquet).
En esta época la guerra naval alcança gran transcendència, per lo que proliferen els tractats i manuals teòrics sobre aparejos i aprofitament del vent. Les grans navíos de llínea i fragatas d'esta época montaven sobretot aparejos redons, pero afegien també vés-les triangulars en els pals de mesana i bauprés (ademés dels estayés) que els permetien cenyir el vent en ànguls molt tancats.
Despuix d'esta época d'esplendor i desenroll de la navegació de vela, l'aparició de la màquina de vapor substituiria ràpidament als aparejos tradicionals, que varen ser caent en desús fins a reduir-se a una utilisació únicament deportiva o lúdica (embarcacions de recree).
L'aparelle deportiu
[editar | editar còdic]En XX els aparejos nàutics s'ha beneficiat de molts alvanços realisats per l'indústria aeronàutica. Moltes embarcacions de recree han substituït les tradicionals vés-les flexibles de lona o loneta per atres més rígides que, alineades en el vent, prenen impuls segons el mateix principi físic que permet la sustentació en les ales d'un avió. Estes embarcacions són capaces de cenyir el vent de forma molt més tancada que qualsevol vés-la flexible. Un dels més utilisats és l'aparelle Marconi.
El restant dels components dels aparejos nàutics mantenen la seua existència i les seues funcions, pero els materialés de fabricació han sofrit profundes modificacions. En els màstils i vergas, la fusta va deixar pas a atres materials com acer, alumini, i més recentment fibres de vidre o de carbono, que són més llaugeres, fortes i resistents.
Vore també
[editar | editar còdic]- Embarcació vela
- Botavara
- Bauprés
- Màstil
- Fragata, per nomenclatura de arboladura.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Fernández Fontecha, Francisco (1998): Construcció aparelle i maniobres, Reproducció de "Llibreta marítima o manual de construcció i maniobres dels bucs de vela", obra de l'any 1876. Barcelona: Llagut. ISBN 978-84-932385-7-5.
- Tyle, Frank (2000): Història de la navetación a vela. Barcelona: Ultramar. ISBN 978-84-459-0591-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aparejo (náutica)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.