Aqüeducte romà de Albarracín-Cella
El aqüeducte romà de Albarracín-Cella, també conegut com de Albarracín-Gea-Cella, s'estén a lo llarc de tres térmens municipals: Albarracín, Gea de Albarracín i Cella (comarca de la serra de Albarracín, província de Terol, Espanya).[1]
Correspon a una infraestructura hidràulica d'época romana i té una llongitut aproximada de 25 quilómetros,[2] a través dels quals s'abastia d'aigua del riu Guadalaviar,[3] a un núcleu de població que va existir en l'actual emplaçament de Cella i que va deure tindre una certa importància industrial, pese a que desconeixem el seu nom romà. És sense dubte una de les obres públiques hidràuliques més importants de l'Aragó romà, junt en l'assut de Muel i l'aqüeducte d'Els Bañales (Uncastillo).[4][5]
En 2002 va ser declarat be d'interés cultural en categoria de monument.[6][7]
Investigacions
[editar | editar còdic]Si atenem a l'época en la que es va produir la romanización de la península ibèrica, es pot afirmar que l'aqüeducte de Albarracín-Cella data de el I[2]
Es tenia constància de l'existència d'esta obra hidràulica per referències documentals i lliteràries, com aparéixer en el Poema del meu Cid com “Celfa, la del canal”, o les referències que realisen de l'obra autors com Ceán Bermúdez en la seua obra Sumari de les antiguetats romanes que hi ha en Espanya, en especial les pertanyents a les Belles arts (Madrit, 1832) que es va editar pòstumament; o Federico Andrés en 1897.[4][5]
De tots modos, l'inexistència de senyes concloents que fixaren la cronologia de l'obra i la dificultat del seu coneiximent, varen donar lloc a una falta d'atenció per part dels arqueòlecs que estudiaven la província de Terol. D'esta manera nos trobem en que el primer treball d'importància que es fa sobre esta obra hidràulica romana es retarda fins a 1978, moment en el que es va publicar un llibre d'Aguirre Lahuerta (L'àngel dels Silaos, ISBN 9788440052711)[8] sobre l'història de Cella, en el que en el pròlec de la segona edició es fa menció de l'aqüeducte.[4][5]
En 1981 Eustaquio Castellà Zapater incorpora l'aqüeducte a la bibliografia científica en el seu estudi “Un aqüeducte romà en la província de Terol (Albarracín - Gea - Cella)”, publicat en Terol, en la Revista de l'Institut d'Estudis Turolenses, ISSN 0210-3524, N.º 66, 1981, págs. 155-170. D'esta forma, a partir dels anys 80 es porta a terme un estudi més exhaustiu de l'aqüeducte, descobrint-se més trams del mateix com el barranc dels Rucs, o la llínea de putei, abdós en la partida denominada Les Hoyas, en el terme de Gea de Albarracín.[5] En el mateix any 1980, la llavors Directora del Museu de Terol, Purificació Atrián dirigix la campanya d'excavacions que s'estaven realisant en la zona de la Cañada de Monteverde, en el terme municipal de Gea de Albarracín,[4] i en any següent, i fins al seu decés en 1983, el professor Martín Almagro Basch s'unix a les excavacions realisant treballs arqueològics que permaneixen inèdits. La desaparició del professor Almagro va supondre la paralisació de les excavacions fins a l'any 1997, moment en el que els arqueòlecs Jaime Vicente i Beatriz Ezquerra, del Museu de Terol, reinicien l'estudi,[4] a l'hora que es procedix a iniciar el procés per a la declaració del monument com be d'interés cultural en 2000.[5] Per mig del Decret 286/2002, de 3 de setembre, el Govern d'Aragó, declara be d'interés cultural en la categoria de monument en el nom d'Aqüeducte Romà de Albarracín-Gea de Albarracín-Cella (Terol), publicat en el BOA 16/09/2002.[3]
Els treballs arqueològics s'han estés en el temps, aixina, en 2004 es firma un Conveni de Colaboració entre el Govern d'Aragó, la Diputació Provincial de Terol, Ibercaja i els Ajuntaments de Albarracín, Gea de Albarracín i Cella, per a recuperar l'aqüeducte;[3] i de l'any 2006 al 2008 es va portar a terme una nova intervenció arqueològica que va descobrir i va fer accessibles varis trams de l'aqüeducte, que es poden visitar en l'actualitat.[5]
Descripció
[editar | editar còdic]Els primers estudis arqueològics que es varen portar a terme varen permetre fixar l'época de construcció de l'aqüeducte en el I, i es va aplegar a la conclusió de que es va deixar d'utilisar en el XII, en realisar un pou artesiano i sortir una font permanent d'aigua en Cella.[3]
Originàriament es componia de arquerías i canals oberts, que es completaven en galeries subterrànees i pous verticals. De fàbrica de mampostería i argamasa, en l'actualitat els restants existents consistixen en grans arcades i galeries excavades en la roca i un gran número de pous.[3] L'aqüeducte s'estén entre Albarracín i Cella, passant per Gea de Albarracín. El recorregut presenta una difícil orografia, que seguix parcialment el recorregut del riu Gualalaviar, per lo que té que sortejar les estribaciones de la serra de Albarracín, per a lo que feya precís l'us d'arcs, l'aprofitament de les curves de nivell, i inclús túnels en les roques, per a conseguir alcançar el seu fi, pese a que no es conserven els arcs, si és que en alguna ocasió varen tindre que amprar-se.[2]
A continuació, s'indiquen els trams visitables de l'Aqüeducte del que no se sap a ciència certa el total del seu traçat, ya que presenta una deficient conservació, i inclús hi ha trams totalment desapareguts.[4]
1. Pren d'aigua
Si be són vàries les opcions que els investigadors han defés, el punt de captació més factible se situaria en el azud de Albarracín, a uns 2 quilómetros dalt del Castell de Santa Croche, en Albarracín (Terol), a través d'un dic, situant-se el canal per la vora esquerra del riu. Si ben Martín Almagro va defendre en el seu moment un primer traçat per la marge dreta del riu fins a l'entorn de Santa Croche, els últims estudis invaliden esta opció.[2][4][5]
El traçat d'este tram, conegut com Azud de l'Alberc de Albarracín, corre en paralel al caixer del Guadalaviar, introduint-se en galeries que es varen excavar en la roca —del total del traçat que té uns 25 quilómetros, al voltant de 9 quilómetros són d'excavacions en la roca en diferents llocs— i utilisant al temps canals sense cobertura. També es poden apreciar en els trams les obres que es realisaven pous per a donar ventilació i allumenament a les galeries, aixina com per a entrada dels treballadors o per a l'desescombro de residus. Estes galeries excavades en la roca varen ser utilisades per pastors, agricultors i animals, despuix del seu desús com a aqüeducte.[2][4][5]
2. Galeries dels Espills i del túnel carreter
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Constituiria tècnicament el primer tram construït i conservat de l'aqüeducte. Discorre junt a la carretera i constituïx la part més coneguda del mateix. El seu recorregut alterna els trams del canal al descobert, en galeries excavades en la roca, que presenten varis orificis laterals o pous per a l'extracció de la terra, encara que partix d'estos varen ser destruïts en l'ampliació de la carretera a Albarracín, efectuada en els anys 80. Les dimensions d'esta galeria són considerables, en 2 metros d'altura i un esgambi que oscila entre 1 i 1,5 metros.[5] El llímit provable d'este tram es trobaria en les rambles del Barranc Serón, que impediria la continuació de la galeria, forçant a vorejar o a construir el canal d'obra.[2]
3. Galeria damunt del azud de Gea de Albarracín
Es tracta d'un túnel d'uns 300 metros de llongitut, perfectament conservat. Les seues dimensions màximes són de 2,25 metros d'altura per 1,25 metros d'esgambi. Els seus orificis laterals estan separats entre sí per uns 11 metros.[5] Al final del penya-segat, coincidint en el llímit entre els térmens de Gea i Albarracín, desapareixen de nou els vestigis de l'aqüeducte, que possiblement travessaria la loma per a desembocar en el cridat barranc dels Rucs.[2][4]
4. Barranc dels Rucs
L'aqüeducte es localisa seguint el traçat de la rambla o "Barranc dels Rucs", just en terminar les últimes cases de la localitat de Gea, direcció Albarracín, presentant unes característiques constructives similars al tram anterior que rodeja el barranc. L'obra continua a cel obert fins a adinsar-se en les primeres cases de Gea, a on desapareix. Lo curiós del traçat és que en lloc d'utilisar arcs per a salvar el barranc, els constructors varen mantindre la cota de nivell i inclinament i varen continuar la curva del barranc excavant en la roca.[2][5]
5. La Cañada de Monterde i Les Hoyas
L'aqüeducte, que és encara subterràneu, voreja provablement les lomas ocupades hui per l'actual població de Gea fins a penetrar en el barranc de gran esgambi anomenat «La Cañada», a on es varen identificar zones en restants del canal a cel obert, construït en mampuesto i argamasa de calç i vores rodades molt fins. El seu esgambi aproximat és 80 cm. Seguint este tram del canal construït es va poder localisar la boca del gran túnel excavat en la roca que abandona ya el caixer del riu i pren direcció a Cella, travessant una loma d'uns 4 quilómetros.[2]
El descobriment de l'interior del túnel de «Les Hoyas» permet explicar la presència d'uns grans pous excavats en la part alta de les lomas que separen Gea de Cella, conegudes en la zona en el significatiu nom de «Les Hoyas». Varen ser identificats 13 pous, en un separació prou regular de 30 o 35 metros. Té forma quadrangular o rectangular i dimensions variables (de 8 a 40 metros quadrats). La seua perfecta alliniació fa supondre que servirien com a pous de aireación al mateix temps que permetien l'extracció de terres procedents de l'excavació de l'aqüeducte.[4]
Les Hoyas indiquen la direcció final de l'aqüeducte i el seu estudi permetrà resoldre el traçat referent al desaiguador del canal i la seua distribució en Els Plans de Cella.
6. La Teixiria de Cella
A 4 km del poble de Cella es localisen dos pous de aireación, similars a les Hoyas del tram anterior, que corresponen al sector final del gran túnel de l'aqüeducte, encara que la boca d'eixida no s'ha conseguit descobrir encara. L'aqüeducte és a partir d'ací a cel obert seguint el barranc de Rubiol i el canal té uns murs fets en mampuesto i argamasa.[2][4]
7. Les Eres de Cella
L'últim tram de l'aqüeducte, descobert en gran part, està format per un canal en obert excavat en la roca, en major pendent, en una profunditat d'un metro i un esgambi de 0,60 metros.[2]
8. Caixco urbà de Cella
El final de l'aqüeducte deuria estar en el castellum aquae, és dir, el depòsit de distribució d'aigua per la ciutat, pero es desconeix la seua situació, pese a que s'han trobat els restants d'una gran cisterna recoberta en morter hidràulic de 15 x 13 x 2,3 metros i una capacitat de 487,5 m³ d'aigua prop de la plaça Major.[2][4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadapatrimoni Aragó - ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2015. Consultat el 2 de juny de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 2 de juny de 2015.
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de juny de 2015. Consultat el 2 de juny de 2015.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 2 de juny de 2015.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaBOA - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaMC - ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de juny de 2015. Consultat el 2 de juny de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acueducto romano de Albarracín-Cella» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.