Arbitrismo

El arbitrismo és el nom genèric que es dona a una corrent de pensament polític i econòmic desenrollat en la Monarquia Hispànica, fonamentalment en la Corona de Castella, durant la segona mitat de el XVI i el XVII, relacionada intelectualment en la cridada Escola de Salamanca. Pot considerar-se el arbitrisme com la primera lliteratura econòmica digna de tal nom, simultànea i en bona partix precedent del mercantilisme d'atres nacions europees, com França i Anglaterra.El seu principal objectiu seria propondre una variada bateria de reformes que favoriren la productivitat agrícola i manufacturera mentres es buscava una reducció de les despeses superfluos i el dèficit de la Corona.

Context històric i valoració

Es denomina arbitrio en este context a qualsevol mida que el rei pot adoptar en benefici del regne, en eixercici del seu sobirania i per la seua pròpia voluntat, com correspon al concepte de monarquia autoritària de l'época dels Habsburgo. En plural, arbitrios era un nom que es donava a certs imposts en que s'arbitren fondos per a despeses públiques; una figura fiscal que reporta beneficis a curt determini i no requerix negociar en els contribuents.

Arbitrista és qui dirigix un memorial al rei solicitant-li que prenga tal o com arbitrio. La producció de lliteratura memorialística va sofrir una inflació comparable a la que s'estava donant en l'economia real durant la revolució dels preus de el XVI i es va incrementar en la [[crisis del sigle XVII|crisis de el XVII]], en una conjuntura econòmica depressiva.

El terme arbitrio i arbitrista (solució, solucionador) es varen terminar considerant despectius en l'época i equivalents a dictàmens desbaratats i impossibles i a certs personages cridats "locos razonadores" o "locos repúblicos i de govern" de l'época. S'ha localisat el primer us del concepte arbitrismo en eixe context en El coloqui dels gossos, una de les noveles eixemplars de Cervantes (1613), i es divulga en la década següent. Quevedo, en varis passages de les seues obres, descriu a bienintencionados arbitristas ("arcigogolantes") causant tota classe de catàstrofe; un d'ells està tan enfrascado en escriure les seues teories que no es dona conte de que s'ha tret a sí mateixa un ull en la ploma.

Pero és evident que entre ells hi havia molts personages lúcits que varen saber atisbar en agudea els problemes i anticipar algunes solucions factibles, si be en la majoria d'ells la seua visió es veu llimitada pel fet de reduir els problemes econòmics a un sol factor, com és propi de la fase mercantilista de la història del pensament econòmic. Les figures més importants d'esta escola de pensament, centrada sobretot entorn a les ciutats de Salamanca, Valladolit i Toledo són, entre molts uns atres, Luis Ortiz, Sancho Moncada, Tomás de Mercat i Pedro Fernández de Navarrete. La consciència de la decadència econòmica i la necessitat de polítiques actives per a remediar-l'està en la base de la política econòmica del Comte-duc d'Olivares (reformes monetàries i fiscals, creació de múltiples Juntes), el fracàs de les quals va contribuir al desprestigie dels seus inspiradores teòrics.

En el XVIII, despuix de l'arribada de l'influència francesa del colbertisme de Jean Orry o Michel Amelot, el herència del arbitrisme es va traslladar al cridat Proyectismo ilustrat en major elevació intelectual, en el que poden enquadrar-se personalitats més propenques a la fisiocràcia de Quesnay (el Marqués de l'Ensenar en el seu famós Catastre) o el lliberalisme d'Adam Smith (Campomanes o Jovellanos), o personages de menor nivell polític, com Eugenio Larruga. Posteriorment, en el XIX, és innegable la conexió intelectual en el Regeneracionismo.

El paper dels arbitristas dels sigles XVI i XVII va ser menysvalorat per la mateixa historiografia econòmica espanyola en els seus primers estudiosos, com és el cas de Manuel Colmeiro. Va caldre esperar a l'arribada dels hispanista per a la seua reivindicació, especialment per l'obra d'Earl J. Hamilton. En posterioritat han segut estudiats per molts uns atres, tant estrangers com a espanyols, com Pierre Vilar, José Antonio Maravall, Fabián Estapé, etc.

Tomás de Mercat

Artícul principal → Tomás de Mercat.

Archiu:El padre Juan de Mariana (Museo del Prado).jpg

Juan de Mariana.

Tomás de Mercat, sevillà fallit en 1575, va continuar l'escola de Salamanca i va marchar jove a Mèxic, per lo que la seua visió dels problemes econòmics va tindre també en conte el món americà; allí va professar en l'Orde de Predicadores en 1553, doctorant-se en teologia i destacant com a moralista. Va reflexionar sobre l'ètica de les relacions comercials i en retornar a Espanya va ensenyar en les universitats de Sevilla i Salamanca; en esta última es va relacionar en Martín de Azpilcueta i en 1569 va publicar la seua famosa Suma de tractes i contractes, que va ser reeditada dos anys més vesprada i a on es descrivien els usos mercantils de l'época en Sevilla i Medina del Camp. En esta obra es reflexiona sobre el fonament del interés alabant els usos ètics del mateix front a l'interpretació restrictiva de l'Iglésia catòlica que ho tenia com a usura, i planteja i profundisa en la teoria quantitativa dels diners a partir de la tradició de l'Escola de Salamanca, en especial en lo tocante a la circulació internacional de divises.

L'òptica teològica sobre les activitats econòmiques seguix sent una font de producció lliterària important, com és el cas de De monetae mutatione, una de les parts del Tractatus septem del Pare Mariana (publicat en Colónia en 1609), que va ser denunciat per les alusions als ministres que varen modificar el pes de la moneda (és el temps com valgut del Duc de Lerma, famós per la seua corrupció) i li va causar un ingrés en la presó.

Luis Ortiz

Luis Ortiz, actiu durant la segona mitat de el XVI i contador de Facenda de Castella durant el regnat de Felipe II, va escriure un Memorial al Rei per a que no ixquen diners d'Espanya, despuix de la bancarrota dels Austrias, primer text dels mercantilista espanyols, en el que considera que el descens dels preus radica en la conservació de l'or en Castella i, per a tal fi, crea un pla en el que pretén el foment dels recursos, que va ser publicat en 1558 i no va trobar massa repercussió, pese a la seua iluminador anàlisis de la crisis econòmica del regne. Entre les principals mides que proponia es trobava la retirada de tot tipo d'oci, l'introducció de treball i l'elaboració de productes manufacturados en lloc d'exportar únicament les matèries primeres, aixina com la supressió de les aduana existents entre els diversos regnes hispans, la desamortisació dels bens de l'iglésia i una reforma fiscal. Va analisar els problemes monetaris d'Espanya i va estudiar solucions per a resoldre les situacions creades en el país a causa de la tendència a exportar matèries primeres i importar manufactura pagades en les reserves d'or americà. Va intuir el concepte d'estructura econòmica i de forma conseqüent va propondre no una, sino un ampli palmito d'iniciatives que haguera pogut traure al regne del marasmo en que es trobava, com aumentar la productivitat, fomentar el creiximent demogràfic, estendre els regadius i iniciar una repoblament forestal. És més, va ser conscient del problema derivat de les remeses d'or i argent que aplegaven d'Amèrica i va propondre restringir l'expansió monetària i desincentivar el consum.

Martín González de Cellorigo

Martín González de Cellorigo, naixcut en Pancorbo (Burgos) en 1559 i fallit cap a 1633, actiu durant la primera mitat de el XVII, va estudiar en l'universitat de Valladolit i va ser advocat de la Real Chancillería d'esta ciutat. Va continuar les idees de l'escola de Salamanca i va dirigir dos memorials al futur Felipe III, senyalant que l'inflació provocada per l'arribada de l'argent americà era la principal causa dels mals del regne, ya que els diners en circulació devia llimitar-se a la cantitat de transaccions produïdes. Era convicció seua que la riquea només creix "per la natural i artificial indústria" i, per tant, les operacions especulatives i els privilegis administratius empobrien de fet al regne generant l'abandó dels oficis i les activitats productives. En 1600 i en Valladolit es va publicar la seua principal obra, Memorial de la política necessària i útil restauració d'Espanya i estats d'ella, i eixercite universal d'estos regnes. Va ser partidari de l'expulsió dels moriscos.

Sancho de Moncada

Sancho de Moncada, també en el XVII, pot considerar-se igualment lligat a l'escola de Salamanca. En 1619 va fer uns Discursos que serien posteriorment reeditats en 1746 com a Restauració política d'Espanya. Afonda en la teoria quantitativa dels diners i representa el més complet model espanyol de Mercantilismo. Va senyalar les debilitats de l'economia espanyola i especialment la penúria hacendística i l'invasió de productes estrangers, i va denunciar que el regne s'havia convertit en un deutor de les potencies enemigues. La seua solució va ser propondre un sever Proteccionisme de disciplina mercantilista supervisat per l'Inquisició. Ademés calia promocionar l'indústria com propondrà més vesprada Colbert en França. La seua obra, a diferència de la d'atres arbitristas, va gojar de gran prestigi i influència i va ser assumida pels grans ilustrats de el XVIII, en que es va reeditar..

Pedro Fernández de Navarrete

El rioixà Pedro Fernández de Navarrete, canonge de Santiago, humaniste traductor de Séneca i conseller real, es va inspirar en Cellorigo i Moncada per a escriure la seua Conservació de les monarquies, obra de biaix mercantilista que preconisava el control de les importacions i el foment de les exportacions, si ben no va caure en la trampa del bullonisme, perque entenia que la sobreabundancia de diners és perniciosa si no hi ha bens que puguen ser adquirits. Va propondre el desenroll d'inversions productives i va criticar el lux i el despreci als oficis industrials i manuals per part de la noblea i l'hidalguía de l'Espanya de la seua época.

Luis Valle de la Cerda

Luis Valle de la Cerda va escriure en 1600 Eixercite del patrímonto del seu Majestad i dels regnes, sense dany del Rei i vassalls, i en descans i consol de tots, per mig dels Eraris públics i Monte. La seua obra va ser molt valorada per les Corts, que recolzaven eixa iniciativa, i la varen reeditar en 1618. Els Monte eren una idea en cert modo similar als Pósitos que ya funcionaven, com a entitats de crèdit de fundació municipal i almagasens de gra que prestaven als llauradors.

La fundació del primer Monte va ser realisada en Madrit pel Pare Piquer al començament de el XVIII, i a mitan de el XIX va ser associat en la Caixa d'Aforros (fundada pel Marqués de Pontejos). Estes institucions financeres ya corresponen a un món protocapitalista, en el que també funcionaven atres importants institucions, com els Cinc Gremis Majors de Madrit o el Banc de Sant Carlos, precedent del Banc d'Espanya.

Atres autors

Archiu:Jacinto de Alcázar Arriaza (1646) Medios políticos para el remedio único y universal de España.png

Jacinto d'Alcázar Arriaza. Mijos polítics per al remei únic, i uniuersal d'Espanya lliurats en l'execució de la seua pràctica. 1646.

• Jacinto d'Alcázar Arriaza economiste espanyol de el XVI, natural d'Huete, que va defendre la teoria de la contribució única en una obra titulada "Mijos polítics per al remei universal d'Espanya" (1646).
• Encara que Antonio Serra no és espanyol, sino napolitano (i per tant súbdit de la mateixa Monarquia Catòlica dels Habsburgo), convé associar al context històric i intelectual del arbitrisme castellà la seua obra Breu trattato delle cause che possono far abbondare li regni d’ore i d’argento dove senar sono miniere (1613), que va escriure encarcerat (per una conjura en la que també va intervindre el filòsof Tommaso Campanella), atribuint l'escassea de moneda en el Regne de Nàpols a un dèficit en la balança de pagaments, terme que definix en un complet anàlisis, rebujant l'idea de que l'escassea monetària es poguera deure al tipo de canvi, i proponent com a solució incentius a les exportacions. També sembla que va formular un concepte similar a la llei de rendiments decreixents per a l'agricultura.
• Cristóbal Pérez de Herrera, militar, mege i filántropo, és autor del memorial En raó de moltes coses tocantes al be, propietat, riquea, futilitat d'estos regnes i restauració d'ells, a on propon el foment de la laboriositat i l'aforro per a conseguir la recuperació d'agricultura, ganaderia i població, que denuncia decayentes.
• Mateo López Bravo, magistrat i alcalde de casa i cort, en la seua Del rei i de la raó de governar, 1616, ampliat en 1627, condena l'ociositat i els mayorazgos i propon una política que incloga la repressió de la mendicitat, aixina com el foment del treball i d'una alta natalitat per a lluitar contra el despoblació.
• Pedro de Valéncia, que va escriure Discurs de la taxa de pa (a on propon una reforma agrària que conseguixca igualar les desigualtats socials, aplegant a extrems tals que crida als rics explotadores "antropófagos" i "homicides") i Discurs contra l'ociosidad (en que advoca, entre atres coses, pel treball femení, i dividix la societat en tres estaments llaugerament distints als medievals: governants civils i eclesiàstics, soldats i poble pla -llauros i artesans-), i va ser contrari a l'expulsió dels moriscos.
• Antonio López de Vega (Heráclito i Demócrito del nostre sigle), considera que és la guerra la causa de la decadència.
• Francisco Martínez de Mata (Memorials i Discursos, 1650-1660), motrileño, tanca cronològicament la série de arbitristas de la Corona castellana.
• En la Catalunya posterior a la tumult dels catalans de 1640, el arbitrisme està representat per Narcís Feliu de la Penya (Polític discurs... a S. M. suplicant mane i procure impedir el sobrat tracte i us d'algunes robes estrangeres que acaben el comerç i perden les arts en Catalunya, 1681, i Fénix de Catalunya, 1683), explícitament proteccionista, partidari de la substitució d'importacions i de la fundació d'una companyia privilegiada de comerç en Amèrica en base en Catalunya.

En Aragó destaca la figura señera de Gerónimo Ardid.

• Més alluntat del món intelectual dels arbitristas està José Penso de la Vega, judeu d'orige espanyol (sefardí) que en Ámsterdam va reflexionar sobre la naixent Bossa (Confusió de confusions: diàlecs curiosos entre un philosopho agut, un mercader discret, i un accioniste erudit, descriviendo el negoci de les accions, el seu orige, el seu ethimología, la seua realitat, el seu joc, i el seu enredre, 1688).
• Eixint-se cronològicament del periodo i adinsant-se en el XVIII, Jerónimo de Uztáriz, que pot considerar-se un postmercantilista, desenrolla els temes colbertistas d'obtenció d'identificació de la riquea nacional en la balança comercial excedentaria.

Vore també

• Bullionismo
• Cameralismo
• Colbertismo
• Dirigismo