Archaeohyracidae

Els arqueohirácidos (Archaeohyracidae) són una família extinta del suborden Hegetotheria, del orde, també extint, d'ungulats suramericans Notoungulata pertanyent als Meridiungulata. Varen viure en Sudamérica des del Eoceno fins al Mioceno. Varen ser ungulats d'aspecte generalisat. Presenten un gran semblat en els hiracoideos actuals, encara que no hi hauria cap relació en els mateixos (vore evolució convergent).

Història

El naturaliste Florentino Ameghino els va considerar antepassats dels Hyracoidea, d'ahí el seu nom Archaeohyracoidae, hiracoides antics. La seua morfologia va confondre als primers naturalistes, en moltes espècies fòssils que per la seua semblança física en els hiracoideos, varen ser batejades erròneament com a pertanyents a estos. Santiago Roth en 1903 va ser el primer paleontòlec en identificar-los com a pertanyents a l'orde Notoungulata.

Generalitats

Els archaeohirácidos eren animals menuts poc diversificados en un principi. Varen ser notoungulados primerencs en creiximent accelerat de les dents, sense aplegar a presentar creiximent continu (hipsodoncia). Se'ls ha considerat en una posició basal dins dels Typotheria i en totes les característiques dels ungulats primitius. Varen passar de tindre l'aspecte i ocupar el caseta ecològica dels damanes, a ser el grup més abundant en espècies, comprenent 9 tàxons. La família consta de 13 espècies de archaeohirácidos. És notable la denominada Fauna de Tinguiririca del centre de Chile. S'han trobat ademés en el llit del riu Ix-la de Bolívia, Argentina, i Uruguay.

Es varen originar en Sudamérica fa 50 millons d'anys. A pesar de que solament se solen trobar cràneus de les diverses espècies, estudiant-los i estudiant a on s'han trobat, se supon que solien viure en grups i es comunicaven en els seus congèneres per mig de diversos crits. El seu oït estava molt desenrollat. Les espècies terrestres eren diürnes i més gregarias, es refugiaven dels depredadors en caus i clavills de les roques. Les espècies arbòrees eren nocturnes i vivien en grups més menuts que solien refugiar-se en els buits dels arbres durant el dia. S'alimentaven de distints vegetals depenent del tipo d'espècie. Es tractava de menuts herbívors que ocupaven un caseta ecològica i biòtop semblant al dels hiracoideos i són els més semblats als menuts ungulats primitius de l'Era Terciaria del que va evolucionar l'orde Notoungulata; plantígrats, en cinc dits davant i cinc en els membres posteriors, posseïxen piteus i els seus molar són lofodontos,cims units en crestes.

Al començament del terciario, fa entre 50 i 60 millons d'anys, hi havia una mar oberta, o tal volta res més que una cadena d'illes esporàdiques, entre Amèrica del Nort i Amèrica del Sur. Procedents de menuts i primitius animals herbívors sense competidors, potser a penes propencs entre sí filogenéticoment, varen evolucionar independentment i aïllats del restant dels ungulats durant casi tot l'extens periodo del Cenozoico, les formes primigènies dels meridiungulados, similars als Notioprogonia i Hyrax.

Han segut denominades archaeohirácidos pel seu gran paregut físic en els hiracoideos. En un principi, es va pensar que tots els archaeohirácidos eren els seus ascendents i es va classificar a les espècies en els seus gèneros.

Els archaeohiracidae eren membres de l'orde Notoungulata relacionats en els Perissodactyla. Els hiracoideos en canvi pertanyen al grup dels Afrotheria, de la mateixa manera que els elefants.

Considerats els grups Mesotheriidae i Hegetotheriidae monofileticos, la diversificació i #especialisació que es varen produir en els Archaeohyracidae varen ser adquirides de forma independent en les tres famílies. La seua diversitat d'adaptacions dentals és indicativa de l'àmplia varietat de casetes herbívores que varen aplegar a ocupar. Per la seua semblança als Hyracoidea (damanes), molts varen ser batejats erròneament com si hagueren segut antepassats d'estos: Acoelohyrax, Archaeohyrax, Archaeotypotherium, Eohyrax, Protarchaeohyrax, Pseudhyrax, entre uns atres.