Armada Invencible

Armada Invencible

La Gran i Felicísima Armada o Gran Armada de 1588 (malnomenada posteriorment Armada Invencible) va ser una expedició militar marítima que, despuix del triumfo en la batalla de Lepanto i la consolidació del poder espanyol en Europa, va ser planificada pel monarca espanyol Felipe II per a destronar al seu contraparte Isabel I i invadir Anglaterra. L'atac que va portar a terme va ocórrer en el context de la guerra anglo-espanyola de 1585-1604, i encara que va fracassar, la guerra es va prolongar setze anys més i va terminar en el Tractat de Londres de 1604, favorable a Espanya.

Felipe II va decidir articular l'atac conjuntament i de manera complexa des dels ports del llitoral atlàntic espanyol (d'Andalusia a Guipúscoa passant per Portugal —des d'a on va salpar el gros de la flota—, Galícia, Astúries, Santander i Viscaya; i des de les possessions espanyoles en els actuals Països Baixos). Es va armar una gran flota en ports espanyols que va rebre el nom de Gran i Felicísima Armada. Les naus enviades des de la península ibèrica participarien en el combat, mentres que les forces espanyoles que ixqueren simultàneament des dels Països Baixos, en els Terços de Flandes, es trobarien entre el canal de la Taca i el mar del Nort en les que havien partit de la península ibèrica, en l'objectiu de desembarcar en Anglaterra. Esta invasió no pretenia l'anexió de les illes britàniques al Imperi espanyol, sino l'expulsió d'Isabel I del tro anglés, i responia a l'eixecució de María Estuardo, a la política antiespañola de pirateria i a la guerra de Flandes. Devia governar-la l'almirant de Castella Álvaro de Bazán, marqués de Santa Creu, pero va fallir poc abans de la partida de la flota, i li va substituir a tota pressa Alonso Pérez de Guzmán (VII duc de Medina Sidonia). Estava composta per 137 barcos que varen salpar de Lisboa, i d'ells, 122 barcos varen entrar en el canal de la Taca.

Les turbulentas condicions meteorològiques en la mar varen causar el naufragi de moltes naus. No obstant, 87 barcos —unes dos terceres parts de la flota— varen retornar a Espanya sense haver complit la seua missió de derrotar a les forces angleses i de favorir l'atac des de Flandes. En 1589 Anglaterra va portar a terme una expedició militar per a destruir els barcos espanyols que estaven sent reparats en La Corunya, Santander i Sant Sebastià, aixina com per a iniciar una insurrecció antiespañola en Lisboa. Esta expedició va ser coneguda com l'Invencible Anglesa, o Contraarmada, i també va fracassar en els seus objectius.

Antecedents

En 1558 l'Imperi espanyol s'estenia per Amèrica i Filipines, ademés d'haver-se anexionado els territoris del Imperi portugués per drets successoris. L'interés d'Espanya per Anglaterra era geopolític, en ser un regne d'importància que podria ser un perfecte paraigües per a les seues possessions en els Països Baixos front a atacs francesos o rebelions protestants.

Felipe II va contraure matrimoni en la reina catòlica d'Anglaterra María I, de modo que el fill que tingueren poguera regnar en Espanya i en Anglaterra. María I, a instàncies de la seua consorte, Felipe II, va començar a construir una armada anglesa moderna, batejant al primer barco com Felipe i María en commemoració del seu casament. María I va fallir en 1558 sense donar a Felipe II un hereu, lo que va dur a la germanastra de María, la reina Isabel I d'Anglaterra, a accedir al tro. Isabel va començar a reinstaurar la reforma anglicana en Anglaterra i Felipe II va intentar detindre el procés i assegurar-se l'aliança en Anglaterra, proponent-li matrimoni a la que anara la seua cunyada, proposició que va ser rebujada.

Felipe II d'Espanya i Isabel I d'Anglaterra varen conviure de manera pacífica durant la seua primera década de regnat. A la postre, Espanya havia sofrit constants atacs en els seus virreinatos d'ultramar i dels seus barcos mercants per part del pirata John Hawkins i del seu cosí Sir Francis Drake, que actuaven en expedicions finançades per Isabel I, pero sense perdre la seua condició de pirates i tratantes d'esclaus africans. En 1568 Hawkins i Drake, practicaven la seua activitat corsaria en les costes del Nou Món, pero en una tormenta, varen buscar refugi en un port de Nova Espanya (actual Mèxic), lo que Espanya va vore com una ocasió per a atacar-els, lliurant-se la batalla de Sant Joan d'Ulúa, que se saldaria en una victòria espanyola. Isabel va respondre a este atac a naus angleses atacant cinc galeones espanyols carregats d'or.

En 1570 el papa Pío V va promulgar una bula que excomulgaba a Isabel I i autorisava a qualsevol catòlic per a assessinar-la i a qualsevol monarca catòlic per a destronar-la. Felipe II no es va mostrar interessat en dita acció, pero l'agent papal italià Roberto vaig donar Ridolfi va acabar presentant-se davant la Cort d'Espanya i va propondre al rei una conspiració per a assessinar a Isabel I i substituir-la per la reina d'Escòcia, María Estuardo, de religió catòlica. El rei d'Espanya manaria diversos agents a Anglaterra per a incitar a la rebelió, pero esta jamai va aplegar a esclatar perque els espies d'Isabel varen descobrir el complot. Isabel va decidir iniciar un contraplan per a donar diners i tropes als rebels protestants dels Països Baixos. A partir de 1572 Isabel va començar a finançar les expedicions corsarias d'Hawkins i Drake en les costes del Carib, capturant botins de ciutats espanyoles. En 1585 Drake va atacar diversos ports de Galícia, atentant contra iglésies i matant a retors i a monges, lo que va motivar l'acció de Felipe II d'atacar per fi a Anglaterra. Ana de sant Bartolomé, secretària de Teresa de Jesús, va afirmar que una monja, de Portugal, María de la Visitación, brujuleaba per la cort incitant a l'atac a Anglaterra.

L'estratègia

Els plans de Felipe

Felipe II va contactar en el duc de Parma, Alejandro Farnesio, que governava els Països Baixos, i en el marqués de Santa Creu, Álvaro de Bazán, almirant de la flota de Lisboa, per a demanar-els un pla d'invasió d'Anglaterra. El pla d'Álvaro de Bazán era manar una gran flota que desembarcara en Gran Bretanya i procedira a l'invasió. Per la seua banda, l'estratègia de Farnesio era una ofensiva llampada a Londres per part dels Terços de Flandes. Felipe, en lloc de decidir-se per un, va ordenar que abdós plans anaren combinats. El marqués de Santa Creu devia eixir de Lisboa a càrrec d'una Gran Armada i es reuniria en Alejandro Farnesio, que els seus 30 000 hòmens desembarcarien en el comtat de Kent i sitiarien a Londres. Esta era zona propícia, ya que no hi havia fortificacions entre la costa de Kent i l'actual Londres.

Els plans d'Isabel

Isabel I va ser informada pels seus espies dels plans d'invasió de Felipe II. Des de 1583 Anglaterra havia fundat una Comissió Real per a l'Armada, que va continuar la llabor de modernisació de l'armada anglesa iniciada per María I. Tots els bucs antics —com el Felipe i Maria que va ser construït durant l'anterior regnat de Felipe II com a rei consorte de María I i rebatejat com el Nonpareil— es reacondicionaron per a millorar la seua velocitat, i tots els nous bucs es dissenyaven per a ser més ràpits, presentant una proa més baixa, castells de popa, llínees més polides i cobertes de canons més llargues.

A fi de guanyar temps per a dispondre els seus defenses, Isabel va ordenar a sir Francis Drake atacar la baïa de Càdis, a on s'estaven construint barcos de la Gran Armada espanyola. L'atac de Francis Drake, conegut com l'Expedició de Drake de 1587, va destruir o va capturar prop de 100 bucs espanyols, lo que va interrompre notòriament els preparatius espanyols i va retardar els treballs prop d'un any.