Batalla de Lepanto

La batalla de Lepanto (en italià: Battaglia vaig donar Lepanto; en turc: İnebahtı deniz muharebesi, 'batalla naval d'İnebahtı') va ser un combat naval que va tindre lloc el 7 d'octubre de 1571 en el golf de Patras, prop de la ciutat grega de Lepant, en eixe llavors coneguda com Lepanto.

Es varen enfrontar en ella l'armada del Imperi otomà contra la coalició catòlica organisada pel papa Pío V, cridada Lliga Santa, formada pel Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, l'Orde de Malta, la República de Gènova i el Ducado de Saboya. Les forces otomanes navegaven cap a l'oest des de la seua estació naval en Lepanto quan es varen trobar en la flota de la Lliga Santa que navegava cap a l'est des de Mesina, en Sicília. L'Imperi espanyol i la República veneciano eren les principals potències de la coalició, ya que la lliga estava finançada en gran part per Felipe II d'Espanya, i Venècia era el principal contribuent de barcos.

Els catòlics, liderats per Juan d'Àustria, varen resultar victoriosos, i es varen salvar tan sol trenta galeras otomanes. Es va frenar aixina l'expansionisme otomà en el Mediterràneu oriental durant algunes décades i es va provocar que els corsarios aliats dels otomans abandonaren els seus atacs i expansions cap al Mediterràneu occidental. Els turcs varen reconstruir ràpidament la seua flota, pero les enormes pèrdues de tripulacions experimentades en Lepanto varen ocasionar que la marina otomana perguera la seua iniciativa naval a partir de la década de 1580.Plantilla:Sfnp

Va ser la major batalla naval de l'història occidental des de l'antiguetat clàssica, en més de 400 barcos de guerra. Va marcar ademés l'últim gran enfrontament en el món occidental que es va lliurar casi en la seua totalitat entre naus de rem, específicament les galeras i galeazas, descendents directes dels antics barcos de guerra trirreme. La batalla va ser en essència una «batalla d'infanteria sobre plataformes flotants». En les décades següents, el galeón desplaçaria a la galera com a principal navío de guerra de la seua época, demonstrado de nou per espanyols i italians en la batalla de la veta Celidonia, que va ser considerada un epílec per a Lepanto.Plantilla:Sfnp

La victòria de la Lliga Santa és de gran importància en el història d'Europa i de l'Imperi Otomà, ya que va marcar el punt d'inflexió de l'expansió militar otomana en el Mediterràneu, si be les guerres otomanes en Europa continuarien durant un atre sigle. Durant molt temps se li ha comparat en la batalla de Salamina, tant pels paralelismes tàctics com per la seua importància crucial en la defensa d'Europa contra l'expansió imperial. També va tindre una gran importància simbòlica en un periodo en el que Europa estava esgarrada per les seues pròpies guerres de religió despuix de la Reforma Protestant. El Papa Pío V va instituir la festa de Nostra Senyora de la Victòria, i Felipe II d'Espanya va utilisar la victòria per a reforçar la seua posició com Álvaro de Bazán i defensor de la cristiandad contra l'incursió musulmana. El historiador Paul K. Davis escriu que:

Més que una victòria militar, Lepanto va ser una victòria moral. Durant décades, els turcs otomans havien aterrorizado a Europa, i les victòries de Solimán el Magnífic varen provocar una gran preocupació en l'Europa cristiana. La derrota en Lepanto ejemplificó encara més la ràpida deterioració del poder otomà baix Selim II, i els cristians es regocijaron d'este revés per als otomans. La mística del poder otomà es va vore empañada significativament per esta batalla, i l'Europa cristiana es va animar.

En esta batalla va participar Miguel de Cervantes, que va resultar ferit i va perdre la movilitat de la seua mà esquerra, lo que li va valdre el sobrenom de †. Este escritor, que estava molt orgullós de haver combatut allí, la va calificar com †. També va introduir el història en el Juan de Austria, a través de la narració del captiu, com a típica obra de lliteratura de frontera.

Context històric

Durant el XVI els otomans havien conquistat els territoris que varen formar en el passat partix del Imperi bizantí. L'Europa protestant, en certa forma, els considerava un útil aliat contra la Contrarreforma catòlica. França, per la seua banda, estava atrapada entre la dinastia Habsburgo que governava en Àustria i la que ho feya en Espanya i els Països Baixos. L'Imperi otomà estava encara en expansió gràcies a la base de Tolón, oferida per Francisco I, rei de França, i inclús estava en condicions d'amenaçar a Espanya i a Malta.

En el combat naval els otomans varen deprendre molt dels bizantino, sobretot pel que fa a la navegació fluvial. L'Imperi otomà no trobava una barrera en les montanyes, sino en la navegabilitat dels rius, i varen anar les seues bases principals Estambul (Constantinopla) i Edirne (Adrianópolis).

Els diferents Estats d'Itàlia s'aliaven més a sovint en potències estrangeres (inclosos els otomans) que entre ells mateixos. Les deficients comunicacions terrestres que posseïa la península itálica varen contribuir a una fragmentació crònica. Els venecians definien com antemurale a Chipre i a les seues atres possessions isleñas front a una amenaça otomana, en referència a que es podien usar per a mantindre a l'enemic a certa distància.

El Tractat de Cateau-Cambrésis de 1559 va donar a Felipe II una llibertat d'acció en el Mediterràneu de la que no va gojar el seu pare, Carlos I. Ademés, els antemurale de Felipe II eren les seues fortalees norteafricano en el sur i Apulia, Calàbria i Sicília en el Mediterràneu central.

En 1510, 16 000 soldats dirigits per García de Toledo invadixen l'illa de Yerba, en Tunis, pero els musulmans terminen derrotant-los. Dèu anys despuix Hugo de Moncada desembarcarà uns 15 000 soldats en Yerba, provocant la sumissió del xeic local i marchant-se posteriorment. No obstant, el corsario musulmà Dragut es va instalar en l'illa i va atacar Itàlia, aplegant inclús a apoderar-se dels pobles napolitanos de Pozzuoli i Castellammare. Després Dragut va prendre el poble africà de Mahdia, que va ser recuperat per una expedició d'Andrea Doria que va conseguir també aïllar al corsario en Yerba. Solimán va prendre l'expedició d'Andrea Doria com una declaració de guerra i en 1551 va manar una flota que, junt en la de Dragut, va recuperar Mahdia, va atacar Malta i l'illa de Goig i va arrebatar Trípoli als Cavallers de Sant Joan. Carlos I havia manat a estos cavallers defendre Trípoli a canvi d'establir-se en Malta en 1530. No obstant, despuix d'açò, Trípoli es va convertir en un principat corsario que va ser subsumido per l'Imperi otomà, i l'illa de Yerba va continuar en mans de corsarios aliats de l'Imperi otomà pero en certa autonomia.

Els otomans devien salpar des de Grècia, pero açò exponia les seues vies de comunicació marítimes als Cavallers de Malta. En les aigües situades entre Zante i Cefalonia, el cavaller Mathurin Romegas capturarà un barco mercant musulmà. Els turcs aprofitaran este incident per a intentar acabar en este enclavament catòlic en un intent de sege fallanc a Malta en 1565.

Els papes havien tingut cert èxit en l'organisació de lligues santes en les quals els interessos de les nacions coincidien. El terme Lliga Santa ya s'havia utilisat per a dotar de dignitat a les coalicions contra França d'Alejandro VI i Juliol II en 1495 i 1511 i contra Venècia en 1508. Des de l'última lliga santa de finals de la década de 1530, la contribució anual (subssidio) proporcionat pel papa, d'una dècima part de les rendes eclesiàstiques, havia servit per a reforçar les defenses de la República de Venècia en la mar Adriático. El 27 de febrer de 1570 es va aumentar la contribució en una dècima part més, a 100 000 ducados, encara que el papa va condicionar les ajudes posteriors a la participació de Venècia en la pròxima lliga santa. La política veneciano va ser encaminada a aprofitar al màxim els beneficis d'una aliança, com obtindre gra a un preu ventajós per a compensar les males collites en Venècia i la pèrdua d'abastiment del gra egipcíac. La declaració de guerra de Venècia a l'Imperi otomà va servir per a obtindre gra a bon preu dels Estats pontificis, Nàpols i Sicília.

El papa també eixercia gran influència sobre Espanya, ya que les seues defenses marítimes depenien igualment del subssidio. Per això Felipe II va acceptar participar en la Lliga Santa contra els otomans, rebent gràcies papals com la de la recaptació de les indulgències de Creuada i la del major contribuent al diezmo eclesiàstic general excusat. Esta situació econòmicament ventajosa per a Espanya li va permetre a la Corona obtindre préstams a interés molt baix dels banquers genoveses. Si ben Felipe II quedava obligat a una expedició militar contra els otomans cada any, va deure sentir-se molt agradat quan, en 1573, Venècia i l'Imperi otomà varen firmar la pau, ya que va seguir obtenint gràcies papals sense l'obligació de participar en més batalles. En general es pot afirmar que Felipe II va eixir beneficiat econòmicament de la Lliga Santa.

El papa sant Pío V tenia entre els seus objectius combatre el protestantisme i l'islam. Havia participat en la victòria dels catòlics francesos sobre els hugonotes en Moncontour en 1569.

Pel que fa a Espanya, la Reconquista havia desplaçat a molts moriscos i havia repoblat les terres, abans musulmanes, en cristians. No obstant, Espanya albergava encara població musulmana. En el sigle xvii serien expulsats d'Espanya per Felipe III, pero durant el sigle xvi varen protagonisar tres tumults: la primera en les Alpujarras en 1501, la segona en Valéncia en 1525 i la tercera va ser en 1568. Farax ben-Farax va iniciar un tumult de moriscos en la ciutat de Granada el 26 de decembre de 1568 pero el tumult solament es consolidaria en les Alpujarras, des d'a on podien rebre suministraments procedents d'Argèlia. Felipe II va confiar la repressió del tumult al seu germà, Juan d'Àustria. No obstant, els fets varen posar de manifest que l'islam era una amenaça per a la Corona espanyola, tant dins com fòra de les fronteres.

Antecedents

La conquista otomana de Chipre

Chipre, en mans veneciano, era l'últim dels Estats Creuats que permaneixia baix mans llatines, i el sultà Selim II, com a rei de Jerusalem, va reclamar la seua jurisdicció sobre l'illa.

Astorre Baglione, el nou governador de Chipre, havia aplegat l'1 de maig de 1570 en 2000 hòmens que havia reclutat en Perugia i es va traslladar a defendre la ciutat portuària de Famagusta, que havia fet un esforç en modernisar els seus defenses, per considerar que Nicòsia estaria condenada si tots els ports caïen en mans otomanes, i va deixar a Niccolò Dandolo per a defendre Nicòsia.

Entre 1567 i 1570 la capital de Chipre, Nicòsia, havia segut completament fortificada seguint el model trace italienne, en onze bastions molt ben proyectats distribuïts de forma uniforme en un perímetro circular de 5 quilómetros. En el moment del seu sege pels otomans, la ciutat contava en 56 550 persones, de les quals solament 12000 resultaven aptes per a combatre. Per a resistir l'atac es requeria un contingent de 20 000 hòmens, per lo que s'esperava el respal dels llauradors chiprans, que finalment no va tindre lloc, en part pel mal liderage de Niccolò Dandolo.<

El 26 de juliol, els otomans posen sege a Nicòsia i durant 46 dies la força de sege va ser aumentant en reforços d'Àsia Menor i Síria fins a aplegar als 100 000 hòmens. El 9 de setembre cau Nicòsia. Posteriorment la majoria dels jenízaros i cipayos otomans es varen anar i varen començar a aplegar voluntaris a Chipre, en la qual cosa, encara que va aumentar la cantitat d'otomans, va disminuir la calitat i va donar possibilitats a Baglione en Famagusta. Per a defendre un perímetro tres voltes menor que Nicòsia, Baglione contava en 1000 italians, 3000 chiprans, 100 estradiotes i els estradiotes que varen conseguir escapar de Nicòsia. El 19 de maig de 1571, els otomans varen iniciar el sege de Famagusta i la ciutat va tindre que alçar la bandera blanca despuix de 64 dies de bombardejos en els que es varen usar uns 100 canons.

Els països catòlics formaran una armada contra els otomans que es reunix en el port de Sua, en l'illa de Candia (Creta).

• Per part veneciano hi ha 136 galeras, 11 galeazas i 14 naus, al mando de Girolamo (Jerónimo) Zanne, Antonio de Canale i Jacobo Celsi.
• Les forces pontifícies consten de 12 galeras al mando de Marco Antonio Colonna.
• Felipe II aporta 50 galeras manades per Giovanni Andrea Doria (nebot del fallit Andrea Doria), que devia posar-se a les órdens de Colonna.

En total sumen 198 galeras, 11 galeazas, un galeón, 7 naus més, en un total de 1300 canons i 48 000 hòmens, dels que solament 16000 són gent de guerra.

La gran flota veneciano llançada a la mar al mando de Girolamo Zanne per a impressionar a Selim II va quedar mermada pel tifus en Zara i, per a caramull, la pròpia Zara es trobava en perill pels corsarios otomans i varen deixar soldats allí. La flota va terminar la campanya de 1570 desmoralizada i molt mermada i no haguera estat en posició d'ajudar a Chipre encara que ho haguera intentat. Per això Doria, al vore que no hi havia acort possible entre les forces cristianes, decidix tornar-se a Sicília el 5 d'octubre. En la tornada a les seues bases, les forces veneciano i pontifícies sofrixen un temporal en el que es perden 14 de les galeras veneciano. El papa i Venècia varen culpar a l'almirant espanyol del fracàs de l'operació. Els motius de Doria per a no mamprendre un atac contra forces turques superiors es basaven en la previsible arribada de clima desfavorable, ademés del mal estat de les dotacions i de l'armament de les galeras de Venècia.

Lo que més va transcendir dels trayectes i combats de les campanyes de 1570 i 1571 en el Mediterràneu abans de la batalla de Lepanto va ser la conquista de Chipre pels otomans.

La Lliga Santa

L'armada aliada va estar al mando de dò Juan d'Àustria, secundat en l'armada real per Álvaro de Bazán, Alejandro Farnesio, Luis de Requesens i Giovanni Andrea Doria; mentres que la veneciana anava capitaneada per Sebastián Veniero i la pontifícia per Marco Antonio Colonna. Entre tots varen reunir més de 200 galeras, sis galeazas i atres naus auxiliars. L'esquadra turca —al mando d'Alí Bajá (senyor d'Alger i gran marí a les órdens del sultà turc Selim II)— contava en 260 galeras.

Davant el fracàs d'esta expedició, Pío V reunix a plenipotenciarios reals i venecians per a tractar de prendre mides efectives contra l'expansió turca pel Mediterràneu. Les discussions es varen centrar en les missions de la Lliga i la duració de la concentració de les forces, en postures trobades entre venecians i espanyols. Els primers volien restringir el seu àmbit al Mediterràneu Oriental, mentres que els espanyols desijaven incloure les costes del nort d'Àfrica.

L'acort per a la creació de la Lliga Santa es va anunciar el 25 de maig de 1571. El 20 de maig havia segut rubricat, en presència de Pío V, per representants del papa, de Felipe II, les repúbliques de Venècia i Gènova, el gran duc Cosimo de Toscana, el duc Emanuele Filiberto de Saboya, el duc Francesco María (Della Rovere) de Urbino, el duc Ottavio (Farnese) de Parma i els cavallers de Malta. Estava redactat en els següents térmens:

• Servirà tant per a atacar a Turquia com per a atacar les places otomanes del nort d'Àfrica, i l'objectiu primordial seria la pren de Chipre i Terra Santa. Felipe II desijava ser rei de Jerusalem i la conquista cristiana de Chipre, si s'haguera produït, hauria generat un conflicte entre Saboya i Venècia. Les conquistes del nort d'Àfrica quedarien en mans d'Espanya, encara que el botí de guerra seria dividit proporcionalment entre els membres de la Lliga en funció de la seua contribució.
• L'armada estarà formada per 200 galeras, 100 naus, 50 000 soldats d'infanteria espanyols, alemans i italians i 4500 ginets, aixina com un número "adequat" de canons i atres suministraments. La Santa Sèu es va comprometre a aportar 12 galeras, 3000 infants, 270 soldats de cavalleria llaugera i a pagar, en les seues rendes, una sexta part del total del cost de la Santa Lliga.
• Espanya sufragarà tres sexts de les despeses (la mitat del total), Venècia dos sexts (un terç) i la Santa Sèu el sext restant. Si, ya en la part del papat, resultara insuficient, el dèficit seria cobert per Venècia i Espanya a parts iguals.

Cada any, en abril a més tardar, devien reunir-se en el Mediterràneu Oriental per a portar a terme les operacions que les parts hagueren acordat al final de la campanya anterior.

• El generalísimo de la Lliga serà Juan d'Àustria, i cada nació aportarà un capità general. Estos tres capitans generals, reunits en consell, acordaran el pla anual d'operacions.
• Cap de les parts podrà ajustar treua ni pau en l'enemic sense participació i acort de les atres dos.
• El generalísimo no durà estandart propi ni de la seua nació, sino l'especial de la Lliga.

Una volta aprovat el tractat, el papa va intentar que s'uniren a ell Portugal, França i Àustria, sense conseguir-ho. França inclús va pactar en els turcs.

Mentrestant, els turcs varen continuar en la seua campanya de conquista de Chipre i varen formar una esquadra de 250 vés-les i 80 000 hòmens per a devastar i saquejar alguns dels ports veneciano del Adriático. El 4 d'agost, per falta de vituallas, va caure Famagusta, en lo que es va completar la conquista turca de Chipre.

Reunió de les esquadres

Una volta triat el port de Mesina com a punt de reunió, varen començar a aplegar a ell les diferents esquadres. Els primers varen ser els venecians, que varen aplegar el 23 de juliol i varen aportar, en eixe moment, 48 galeras i cinc galeazas. Poc despuix varen arribar les 12 galeras del papa baix el mando de Colonna. Juan d'Àustria i Sancho de Leiva varen partir de Barcelona el 20 de juliol en les galeras del rei. Varen recalar en La Spezia per a arreplegar tropes alemanes i italianes, i varen aplegar a Nàpols el 9 d'agost, a on el 14 va rebre Juan d'Àustria l'estandart i les insígnies de la Lliga Santa, dissenyats pel papa, i en el que figuraven els símbols dels tres comandos. El 23 d'agost varen arribar a Mesina. Llavors faltaven per aplegar les esquadres d'Álvaro de Bazán, Giovanni Andrea Doria, Juan de Cardona i 60 galeras veneciano. A primers de setembre ya estava tota la flota reunida en la següent composició:

Representació de la batalla en una pintura de finals del sigle XVI

Embarcacions enviades per la Lliga Santa a la Batalla de Lepanto

Embarcacions enviades	Regne	Galeras	Fragates	Galeazas	Atres
Per Felipe II	[[Archiu:	1506|Espanya]] Espanya	14			?
	Archiu:Flag of Regne de Nàpols.png	30
	Archiu:Flag of República de Gènova.png	3
	Archiu:Flag of Regne de Sicília.png	10
	Archiu:Flag of Ducado de Saboya.png	6
	Malta	3
Per Venècia	Archiu:Flag of República de Venècia.png	106	20	6	14
Estats Pontificis	Archiu:Flag of Estats Pontificis.png	12	6
Per Giovanni Andrea Doria		11
Armadors particulars (Grimaldi, Negroni, Sauli, Lomelín, Mari, etc...)		90

Les galeazas eren els navío més potents gràcies a la seua gran aportació artillera. Les galeras eren impulsades per remeros professionals o per «gentola», gent que havia segut condenada per qualsevol delicte a este dur treball. Les peces artilleras de tota l'esquadra eren 1250. Pese a la gran cantitat de navío reunits, a Juan d'Àustria li preocupava el mal estat de molts d'ells, degut a que moltes de les galeras italianes s'havien construït ràpidament i unes atres tenien els espolones desgastats o podridos a causa de les seues llargues esperes en els ports d'amarre. Pese a això es va decidir que podrien aguantar.

Ademés de les galeras i galeazas, la flota cristiana contava també en una esquadra de galeonés, composta per vintiquatre espanyols i dos venecians, al mando tots ells de César de Ávalos. Al no poder seguir el ritme de les naus de rem, no obstant, varen quedar fòra de la batalla. També hi havia 76 embarcacions menors de tipo galeota i fusta, sent d'elles 50 espanyoles, 20 venecianes i sis papals, que actuarien solament com a auxiliars i mensagers per a la flota principal.

La Lliga Santa va conseguir reunir un total de 91 000 soldats, mariners i gentola, 34 000 soldats, 13 000 tripulants i 45 000 galeots. Per la part real eren 20231 els soldats, dels quals solament 8160 eren natius de la península ibèrica, italians 5000 i alemans 4987. Ademés es varen unir 1876 cavallers i aventurers. A causa de l'escassea de gent en les galeras veneciano, Juan d'Àustria decidix embarcar en elles a 4000 infants espanyols, per a reforçar la seua guarnició. També embarca a 500 arcabuceros espanyols en cada galeaza.

La batalla va denotar un gran esforç per deprendre dels errors de la batalla de Préveza en 1538, a on una anterior Lliga Santa havia segut forçada a fugir per una flota otomana molt inferior. Entre atres canvis, el virrey García de Toledo va aconsellar a Juan d'Àustria que la flota cristiana adoptara la mateixa formació en ales àmplies que els turcs havien usat contra ells en Préveza. Ademés, don Juan va dispondre que la flota no navegara en blocs nacionals com en Préveza, sino en esquadrons que mesclaren galeras i hòmens de totes les nacionalitats, per a que cap d'elles poguera fugir o perjudicar al restant. També va fer que la flota navegara en tot moment en esta formació, per a aixina guanyar cohesió i experiència en el treball en equip fins que alcançaren al seu enemic. Giovanni Andrea Doria li va aconsellar aixina mateix manar serrar els adorns de les proes de les galeras per a poder disparar els canons en un àngul més baix.

Eixida a la mar de la flota cristiana

El 15 de setembre varen salpar les naus de Ávalos per a esperar al restant de la flota en el golf de Tarento. El 16 va eixir el restant de la flota cristiana. En vanguarda anaven huit galeras exploradores, al mando de Juan de Cardona, general de l'esquadra de Sicília. Les seues órdens eren anar huit milles per davant del gros de la força. El restant de la força anava dividida en quatre cossos. La seua formació era la de l'àguila, pero sense pico:

• El primer, que serà el cos dret en combat, ho manava Giovanni Andrea Doria, en 54 galeras. Duen grímpolas verts.
• El segon, que serà el centre en combat, ho manava Juan d'Àustria, i du 64 galeras en grímpolas blaus.
• El tercer, cos esquerre en combat, ho manava Agustino Barbarigo i són 53 galeras en grímpolas grogues.
• I el quarto, que és l'esquadra de recobre o de reserva en combat, ho manava Álvaro de Bazán. Està format per 30 galeras en grímpolas blanques.

Cada u d'estos cossos du dos galeazas que, en cas de combat, es posarien per davant de la formació principal. Els cossos estaven formats sense tindre en conte la procedència dels bucs, intercalando bucs veneciano, reals i pontificis. Varen trobar un temps borrascoso i vents contraris, lo que els va impedir passar Otranto fins al 24 de setembre, i les galeras varen deixar arrere a les naus de vela. Gil d'Andrade, que du en els seus galeras l'exploració lluntana, va informar de que la flota turca es trobava en el golf de Lepanto, a l'ampara dels seus castells. Juan d'Àustria decidix dirigir-se a Corfú i convoca un consell de guerra, ya que sense les naus de vela no disponien de mijos de lloc per a atacar els forts de Lepanto. Varen decidir embarcar sis peces grosses d'artilleria de la defensa de Corfú i es varen fer a la mar el 30 de setembre.

Es va plantejar un problema de competències entre don Juan i els venecians, originat en una galera veneciano, a on, per defendre cada u a la seua gent, es varen enfrontar en les armes el capità de la galera i el capità dels soldats embarcats, en resultat del venecià ferit. L'almirant veneciano, Veniero, va fer que aforcaren al capità dels soldats posats per don Juan, per lo que est convoca consell de guerra del com exclou a Veniero, i flama a Barbarigo en el seu lloc. Doria es manifesta partidari de tornar-se a Espanya i deixar solo als venecians, als que considera poc de fiar, donada la seua experiència anterior. Els generals al servici del rei que varen parlar despuix d'ell, varen defendre esta postura, pero Bazán discrepava, argumentant que el fet de que Veniero haguera fet un destarifo no era motiu per a tirar per la broda tot l'esforç fet fins al moment. Els que parlen despuix de don Álvaro recolzen la seua postura. Tanca el consell don Juan, dient «Alvance, seguim el semblar del marqués», i varen decidir eixir a la mar molt primerenca, formar una llínea de combat a 15 milles de les boques de Lepanto, esperar dos hores i, si l'enemic no ixquera, disparar els seus canons i retornar.

Vore també

• Transformació de l'Imperi otomà

Bibliografia

• (1952) Naval wars in the Levant, 1559-1853, Princeton University Press.
• (2007) England in the Mediterranean: A Study of the Rise and Influence of British Power Within the Straits, 1603-1713, Cosimo. ISBN 9781602062672.
• Crowley, Roger (2008). Empires of the Siga: The siege of Malta, the battle of Lepanto and the contest for the center of the world, Random House. ISBN 978-1-4000-6624-7.
• Fernández Dur, Cesáreo. Armada espanyola, des de l'unió dels regnes de Castella i Aragó. Madrit: Museu Naval, 1972
• Clodfelter, Michael (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015, 4 edició (en anglés), McFarland & Company. ISBN 978-0786474707.
• Cebrián, Juan Antonio. Passages de l'història II. Temps de héroes. Corona Borealis, 2003, ISBN 84-95645-17-3

• Eslava Galán, Juan. Grans batalles de l'història d'Espanya. Madrit: Planeta, 1994. ISBN 84-08-01173-1
• Aparici, José. Batalla de Lepanto (Colecció de documents relatius a la célebre Batalla de Lepanto trets de l'Archiu de Simancas), Imprenta Nacional, 1847
• Rodríguez González (2021). Lepanto, la batalla decisiva, Sekotia Edicions, p. 314. ISBN 978-84-1675-090-0.
• Hugh Bicheno (2003). La batalla de Lepanto, Planeta.