Otranto
Otranto (en salentino Oṭṛàntu) és un municipi i ciutat italiana de la província de Lecce, en la regió d'Apulia. Està situada al sur de la península itálica, en la costa este de la península de Salento, sobre el canal de Otranto, que conecta el mar Adriático en el mar Jónico. En el seu territori es troba el veta de Otranto, que constituïx el punt del territori italià que es troba situat més a l'est i que, ademés d'albergar un far, està considerat com el llímit divisori entre les dos mars que convergixen en esta ciutat.
Otranto és posseïdora d'una rica i variada història, que es remonta al Paleolític i al Neolític. La ciutat va formar part des de el XIII dels territoris de la Corona d'Aragó mantenint-se en poder, be de dita Corona quan la va aportar, be d'Espanya, la seua successora, que la va perdre en el desenllaç de la guerra de successió espanyola en el XVIII. Inclús en posterioritat a eixes dates, el Regne de les Dos Sicilias, del que Otranto formava part, va seguir vinculat débilmente a la branca dels Borbones espanyols fins al mateix moment de l'unificació d'Itàlia. Del seu patrimoni arquitectònic destaquen la catedral de Otranto, el castell de Otranto i l'iglésia de la Vergine degli Abissi (dels abismes).
Etimologia
[editar | editar còdic]
Algunes teories fan procedir el nom actual de la ciutat, Otranto, del possible nom en llatí de la mateixa, Hydruntum,[1] segons el nom Hydrus, una denominació de tipo genèric per a referir-se a l'aigua, que es donava al torrent en la vall del qual s'assenta actualment la ciutat, procedent a la seua volta del nom grec per a un curs d'aigua.
Atres autors parlen de que el nom en llatí de la ciutat era Odruntum, derivat de la veu Odra, que en la llengua dels mesapios, habitants de la zona, significava igualment aigua.[2] Una tercera teoria afirma que el topònim procedix directament de l'época del domini bizantino, a partir del terme Ydrentòs.[3]
El filòlec alemà Gerhard Rohlfs, per la seua banda, considera que el topònim no té cap dels tres orígens anteriors, sino que es va generar durant el domini bizantí en un moment de coincidència entre parlants del grec i de l'italià, a partir del nom Derentò com a solució llingüística de compromís entre els parlants d'abdós idiomes, a partir, això sí, del vocablo llatí Hudrentum.[3]
En qualsevol cas, sembla poder-se deduir l'etimologia del nom de la ciutat com un derivat de la paraula aigua, be siga procedent del grec ben siga procedent del mesapio.
Per una atra part, en els periodos inicials la o inicial de la paraula anava accentuada, situació que es manté en la versió dialectal parlada pels otrantinos de hui en dia.[3]
Economia
[editar | editar còdic]L'economia tradicional de Otranto estava basada en l'agricultura, si be des dels anys 1970 ha adquirit protagonisme el sector terciario, a l'ampar especialment del creixent turisme.
No obstant, de l'importància de l'agricultura dona fe l'existència d'una denominació d'orige específica per al oli d'oliva de la zona, la denominació d'orige Terra d'Otranto.
Geografia
[editar | editar còdic]La ciutat de Otranto es troba ubicada al sur de la península itálica, just en la costa este de la península de Salento, sobre el canal de Otranto, que conecta el mar Adriático en el mar Jónico, al mateix temps que separa Itàlia d'Albània, de la que solament la separen 70 km.[4]
Per una atra part, en el terme municipal de Otranto es troba igualment el veta de Otranto, també denominat com Punta Palascia, que constituïx el punt del territori italià que es troba situat més a l'est;[4] i que, ademés d'albergar un far, està considerat com el llímit divisori entre les mars Adriático i Jónico.
Història
[editar | editar còdic]Prehistòria
[editar | editar còdic]
A jujar pels jaciments arqueològics que fins ara han segut trobats en la zona, es creu que ya va haver assentaments humans en la regió possiblement durant el periodo Paleolític, encara que en plena seguritat això no pot afirmar-se fins al Neolític, moment en el qual sí que els arqueòlecs han documentat l'existència d'assentaments humans.
En concret, han segut localisats fondos de cabanya, assumint-se que existien construccions en forma de dites cabanyes efectuades en postes assentats directament en la roca calcárea en les altures de la ciutat, cabanyes que estarien recobertes per techumbres de branques i d'atres tipos de vegetació. Associats a dites cabanyes han segut localisats diversos elements arqueològics que evidencien la relació de les seues moradores en els pobles del mar Egeo. Igualment s'han trobat fragments de ceràmica del tipo dels gots micénicos datats en els sigles XIII a XI[3]
Es desconeix per ara en massa precisió major informació sobre estos periodos de l'Història de Otranto, fins al moment en que es documenta en el territori la presència del grup ètnic dels mesapios, ya en les postrimeries de la Prehistòria per a la zona. Això es produïx cap als anys 1200 a. C. a 1000 a. C., moment en que la zona entra en l'Edat del Ferro.[3]
Otranto mesapia
[editar | editar còdic]
L'entrada de Otranto com a tal en l'Història es produïx quan li la coneix, en época encara anterior a la República romana, com la principal o, a lo manco, una de les principals ciutats dels mesapios, un grup ètnic l'orige del qual seguix sent encara hui en dia discutit, pero al que s'emparenta en grecs, ilirios o egeo-anatolios,[1] segons les diverses teories existents en la doctrina.
Els mesapios apareixen instalats en la costa italiana de l'Apulia i zones pròximes, encara que es desconeix si la seua arribada a la zona obedix a pressions sobre ells efectuades per atres pobles o be a les favorables condicions que varen trobar en la zona. Com succeïx en molts pobles, sembla que el nom pel que són coneguts no és el que ells ampraven per a referir-se a sí mateixos, ya que el nom de Messapia (o terra del mig, compare's en l'italià actual mezzo) sembla fer referència a un territori situat en el punt de confluència del món itálico i de l'helènic.[3]
Igualment, cal tindre en conte que algunes fonts lliteràries i historiográficas de l'época romana denominen pelasgos als mesapios.[3]
El poeta Virgilio (fallit en la propenca Brindes, hui en dia Brindisi), cita als mesapios en el seu poema épico la Eneida com un poble que era posseïdor d'una poderosa cavalleria. De fet, en l'any 473 a. C. els mesapios, amparant-se en la superioritat militar que els conferia l'us de dita cavalleria, varen exterminar un eixèrcit conjunt format per tropes de Tarento i Regio, senya arreplegada per Heródoto.
Pel que fa a la ciutat de Otranto, en época mesapia constituïx un punt clau per al intercanvi comercial de dit poble, en constituir en la pràctica una escala en la navegació costera comercial de l'época, ademés de la finestra per a la pràctica del comerç cap al mar Adriático de bona part del territori mesapio.[3]
Otranto grega
[editar | editar còdic]En qualsevol cas, en el fenomen de la colonisació grega en el sur de la península itálica a partir de el VII, Otranto pansa a formar part de lo que l'historiografia coneix com Magna Grècia, rebent, en conseqüència, una profunda influència de la cultura clàssica grega en la seua pròpia cultura, aun cuando esta va seguir dotada d'elements diferenciats respecte de la cultura helènica.
De fet, és en este periodo quan pot considerar-se que Otranto adquirix les característiques bàsiques de qualsevol de les polis gregues que florixen per tota la Magna Grècia, incloent la seua estructura urbanística, que crea una ciutat unida al mateix temps a la mar i al territori circumdant, pero netament diferenciada d'abdós. L'influència grega és tan profunda que inclús hui en dia algunes de les paraules del dialecte local procedixen directament del grec antic.[3]
Otranto romana
[editar | editar còdic]
Posteriorment, la ciutat va passar a poder del naixent poder de la República romana, una volta esta va conseguir el control del sur de la península, despuix d'haver derrotat als samnitas en les guerres samnitas en els sigles IV i III abans de Crist, i despuix d'haver-se impost en el III al rei Pirro de Epiro en les Guerres Pírricas.
Despuix de la seua anexió per Roma, Otranto va alcançar ràpidament la categoria de municipium, sent objecte d'atenció especial per part de Roma en raó de la seua posició en l'extrem sudoriental de la península itálica, en un lloc des del que fàcilment pot controlar-se tant el mar Adriático com el mar Jónico, al mateix temps que era un bon punt de partida cap a Grècia, un dels primers punts d'expansió del nou poder de Roma.
Durant este periodo, Otranto no només era un centre marítim important, sino que el seu actiu port exportava les produccions industrials de la ciutat, que es va especialisar en la producció de teixits i en l'indústria de la tenyida, per mig de l'us de la púrpura.[3]
Prova de l'activa presència artesana i comercial de la ciutat és que s'ha constatat l'assentament en Otranto d'una comunitat judeua.[3] Dita comunitat goja d'una molt antiga presència en la ciutat, que es remonta ya a l'any 70, quan l'emperador Vespasiano va delegar en el seu fill Tito la conducció del Eixèrcit romà durant les guerres judeo-romanes en Judea, que varen concloure en la pren de Jerusalem, la destrucció del Temple de Jerusalem i l'inici de la diàspora judeua.[5]
Baixe el domini romà, ademés, Otranto es va beneficiar de les calçades romanes, construïdes per les legions com a mig de garantisar la cohesió del domini de Roma, millorant les seues comunicacions terrestres no només en el restant de les ciutats del Salento o de la Apulia sino en totes les de l'Imperi.[3]
En l'any 162 Otranto va obtindre el dret de falcar moneda, existint a lo llarc de tot el II una ceca en una notable activitat.[3]
En l'arribada a la ciutat del cristianisme, es va produir un canvi important en l'estructura urbanística de la ciutat. En primer lloc, per l'existència de catacumbes, que han segut localisades en el sector de Sant Giovanni, pero també pel canvi d'us dels temples pagans i a l'erecció d'iglésies cristianes.[3]
En l'any 398, les comunitats judeues de la regió, entre elles la de Otranto, gojaven del suficient poder com per a arriscar-se a ser les úniques de l'imperi en opondre's a la Constitució de Honorio, dictada per l'emperador Flavio Honorio, que suponia per als súbdits de l'imperi de religió judeua la pèrdua d'alguns drets.[5]
Otranto medieval
[editar | editar còdic]
Per l'importància del seu port, que constituïa un nexe d'unió entre Orient i Occident, la ciutat va quedar vinculada al Imperi bizantí a la caiguda de l'Imperi romà cap a el V, per a ser posteriorment incorporada al Regne ostrogodo, sent novament recuperada pels bizantino en el 554, en acabant de que estos derribaren el Regne ostrogodo.
Durant este periodo de domini bizantí és quan la ciutat va conéixer el seu moment de màxim esplendor, encara que el periodo de bonança econòmica va ser certament aprofitat per a seguir millorant les fortificacions defensives de la ciutat, que ya s'havien iniciat en el periodo turbulento de la caiguda de l'Imperi Romà.[3]
No obstant, en l'any 757 la ciutat va ser ocupada pels lombardos, encara que novament va ser reconquistada en posterioritat pel Imperi bizantí.[6] Baixe el domini bizantí, ya en el IX la ciutat es va convertir en la capital del Salento.[1] En l'any 947 la ciutat va ser atacada pels magiares, en el marc de les seues campanyes de saqueig per Itàlia des de l'actual Hongria.[7] Encara baix domini bizantí, en el X es va construir l'iglésia de Sant Pietro.[3] En la segona mitat de el XI es va construir el monasteri de Sant Nicola vaig donar Casole en les rodalies de la ciutat, un monasteri considerat un dels més pròspers de tota l'Itàlia meridional, proveït d'una important biblioteca i que els seus amanuenses varen ser àmpliament coneguts per tota Europa per la calitat dels seus treballs.[3]
Més vesprada, en l'any 1068, va ser ocupada pels normandos de Roberto Guiscardo, els qui la varen incorporar als territoris del nou regne de Sicília, com a domini de la Casa de Altavilla, una família procedent de la casta dirigent normanda. Es tracta del procés conegut com Conquista normanda d'Itàlia Meridional.[6] Atres fonts indiquen que l'incorporació al domini normando va tindre lloc en 1064.[3]
En la catedral de Otranto, que va ser construïda entre els anys 1080 i 1088,[3] en estil normando,[1] una variant de l'arquitectura romànica que va ser importada pels invasores des del seu Normandia natal, es va beneir en el 1095 als 12.000 soldats que varen partir, formant part de la Primera Creuada, rumbo a Terra Santa al mando de Bohemundo de Tarento, el futur Bohemundo I de Antioquía, príncip de Antioquía, membre de l'estirp dels Altavilla.
Igualment, els normandos varen efectuar àmplies llabors d'ampliació i reforma dels elements defensius de la ciutat, en raó de l'importància acordada a la possessió de Otranto.[3]
Més vesprada, Otranto va passar per herència dels normandos als Hohenstaufen (o gibelinos), emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic para, despuix de l'eixecució en 1268 de Conradino de Hohenstaufen, últim refillol de la família, quedar provisionalment en mans del francés Carlos d'Anjou.[3] No obstant, despuix de les cridades Vespres sicilianes, en el 1282, la ciutat es va incorporar a la Corona d'Aragó, en la persona del rei Pedro III d'Aragó.
Durant el periodo durant el que Otranto va estar somesa al control de la Corona d'Aragó, la ciutat va constituir un important port per a la flota aragonesa, necessari per a impedir l'accés dels piratas otomans a les rutes comercials entre la península itálica, Sicília i Cerdenya per un costat i els ports llevantins de la península ibèrica per l'atre, especialment Barcelona, Tarragona i Valéncia, completant i realçant aixina el paper estratègic de les possessions italianes de la Corona.
En 1447, baix domini aragonés, la ciutat de Otranto contava en 253 fòcs, lo que suponia uns 1200 habitants.[3]
Otranto modern
[editar | editar còdic]
Durant l'Edat Moderna, més concretament en 1480,[1]la ciutat va caure (encara que solament temporalment) en mans del Imperi otomà, com a conseqüència de la derrota sofrida pels aragonesos davant els turcs en el lloc de Otranto.
El 28 de juliol de 1480,[3] una flota turca al mando de Bajá Gedik Ahmed, que acabava de ser recentment nomenat cap del sanjacato de Vlorë, va partir del port de Vlorë, en la costa albanesa, impulsada per un fort vent favorable, aprofitant l'obscuritat de la nit per a creuar sense ser advertida el canal de Otranto, de manera que en amanecer la flota es trobava davant la ciutat de Otranto. Encara que el lloc de destí previst de la flota turca era inicialment Brindisi, en donar-se conte del dèbil estat de les fortificacions de la ciutat i de les riquees que atesorava, els turcs varen decidir aprofitar les circumstàncies. En teoria, l'objectiu buscat per l'atac, que havia segut ordenat pel propi sultà Mehmed II, era el de castigar el respal que Fernando I de Nàpols prestava als cavallers de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que resistien en Rodas als atacs turcs.
Es varen enfrontar aixina entre 70 i 200 barcos turcs (els números són variables segons les fonts), que transportaven a un eixèrcit format por entre 18 000 i 100 000 hòmens, front a una reduïda guarnició aragonesa de 400 hòmens, que es trobava al mando de Francesco Llarc, ademés dels aproximadament 6000 habitants en que contava la ciutat per llavors (encara que atres fonts donen sifres superiors). El 29 de juliol tant la guarnició com els habitants de la ciutat es varen vore obligats a abandonar la mateixa, incapaces de resistir en les seues muralles, per a refugiar-se en el castell de Otranto. L'11 d'agost, despuix d'un incensante bombardeig per part de l'artilleria, el castell va caure en mans dels turcs.
Les dònes i chiquets de la ciutat que havien sobrevixcut als bombardejos varen ser reduïts a l'esclavitut, i es va exigir als hòmens que renegaren de la religió cristiana, en lo que se'ls perdonaria la vida. A lo manco 800 (en realitat eren 813)[8] es varen negar a això, sent assessinats.[6][3] Particularment salvage va ser l'assessinat de l'arquebisbe de Otranto, Stefano Pendinelli,[8] que va aplegar a ser dilacerat. Es coneix a les víctimes d'estos fets com els màrtirs de Otranto, conservant-se els seus relíquias en la catedral. Actualment són els patrons de la ciutat. El papa Clemente XIV els beatificó en 1771,[8] mentres que el papa Francisco els canonizó en 2013.
Canonisació dels màrtirs de Otranto
[editar | editar còdic]El papa Benedicto XVI va decidir canonizar a 800 màrtirs italians assessinats per mà islàmica el 13 d'agost de 1480 en Otranto perque varen rebujar convertir-se i renegar de Crist. “Els beatos màrtirs de Otranto, Antonio Primaldo i companyers, varen morir per la seua fidelitat a Crist, pronte es convertiran en sants”, han anunciat conjuntament la Santa Sèu i l'arquebisbe pugliano, Donato Negre, despuix que Benedicto XVI rebera en audiència a la moradura Amato, Prefecto de la Congregació per a les Causes dels Sants, autorisant la promulgació del decret concernent a un milacre atribuït a la intercesión dels màrtirs.
En el XVI Otranto va ser sitiada pels turcs i, despuix d'una llarga batalla, va caure baix el domini otomà. El comandant dels turcs, Bajá Gedik Ahmed, va ordenar que tots els hòmens supervivents, prop de 800, des dels quinze anys d'edat per a dalt, anaren obligats a renegar de la fe cristiana. Antonio Primaldo, un humil sabater (si be atres cròniques relaten que era sastre), en nom de tots els cristians presoners va declarar que cap d'ells es convertiria. “Ells consideraven a Jesucristo com a Fill de Deu i volien mil voltes morir abans que renegar d'Ell i fer-se musulmans”, conten les cròniques arribades fins a nosatres. Front a esta resposta, el bajá Ahmed va condenar a mort als 800 presoners.
Antonio Primaldo i els seus companyers varen ser de colp i repent reconeguts màrtirs per la població i cada any l'Iglésia local, el 14 d'agost, celebra devotamente la seua memòria. El 14 de decembre de 1771 va ser emanat el decret de confirmació del cult “ab immemorabili” tributat als màrtirs. Després va caure el silenci. Només en 1988 va ser nomenada pel llavors arquebisbe de Otranto la comissió històrica per a investigar sobre l'acontenyiment i en els anys 1991-1993 es va realisar l'investigació diocesana, reconeguda vàlida per la Congregació per a les Causes dels Sants en decret del 27 de maig de 1994. El 6 de juliol de 2007 Benedicto XVI va aprovar el decret en el que es reconeixia que els beatos Antonio Primaldo i companyers havien segut assessinats per la seua fidelitat a Crist.
“La nostra diòcesis esperava este moment des de fa temps – escriu monsenyor Negre. En una época de crisis profunda, l'imminent canonisació dels nostres màrtirs és una forta invitació a viure fins al fondo el martiri quotidià, fet de fidelitat a Crist i a la seua Iglésia”. El milacre reconegut (necessari per al decret) es referix a la curació d'un càncer de Sor Francesca Levote, monja professa de les Germanes Pobres de Santa Clara.[9]
A pesar de l'organisació d'un eixèrcit aragonés per a la reconquista de la ciutat, en el respal del papa Sixto IV, Otranto va seguir en mans turques fins al 10 de setembre de 1481 (atres fonts donen com a data el 8 de setembre),[8] data en que el bajá Ahmed va acceptar pactar en el duc Alfonso de Calàbria una rendició que li permetia retornar a Albània. Despuix de l'abandó de la ciutat pels turcs, l'antany floreciente Otranto havia quedat reduïda a un montó de ruïnes i solament sobrevivien 300 dels seus habitants.
Per una atra part, durant els seus correries per la regió els turcs varen destruir també diversos llocs pròxims a la ciutat, com el propenc monasteri de Sant Nicola vaig donar Casole,[3] que reunia una de les més extenses bibliotecas de la Cristiandad occidental, aixina com un taller per a la còpia de manuscrits.
En 1484 la ciutat va tornar a ser ocupada, en esta ocasió per la República de Venècia,[6] desijosa de controlar completament un dels ports d'accés al mar Adriático, mar el domini de la qual era essencial per a la seua pròpia seguritat.
Encara va tornar Otranto a ser ocupada novament per un invasor, esta volta procedent de França,[6] per a posteriorment quedar incorporada als dominis espanyols de Nàpols, com a conseqüència de la victòria de la Lliga de Cambrai sobre la república de Venècia en la batalla de Agnadello de 1509.
Otranto contemporàneu
[editar | editar còdic]
Tots estos avatars, que se sumaven a les greus destrucció patides per la ciutat durant l'atac i ocupació dels turcs, varen fer que la ciutat perguera definitivament molta de la seua antiga importància, reduint-se notablement des de llavors la seua població.[6] Igualment va quedar afectada la seua importància comercial.[3]
Per a 1539 Otranto contava en 638 fòcs, lo que permet calcular uns 3200 habitants.[3] No obstant, en dos ocasions, en 1535 i 1537, Otranto va tindre que rebujar dos nous atacs turcs.[3]
Durant la segona mitat de el XVII es va vore frenat el tímit periodo de recuperació anterior, entrant novament la ciutat en una etapa d'involució, tant comercial com a cultural, situació que es magnifica davant l'amenaça de repetició de les incursions turques. De fet, tant en 1614 com en 1644, la ciutat va sofrir nous assalts turcs.[3]
En definitiva, a finals de el XVIII, el territori propenc a la ciutat estava pràcticament abandonat la major part de l'any, degut també a l'amenaça que suponia el paludisme.[3]
Durant l'Imperi Napoleònic, en el qual Itàlia va quedar baix control de França, es va formar el ducado de Otranto,[3] que es va concedir a Joseph Fouché, quedant la ciutat integrada en el nou regne de Nàpols, que va ser cedit al mariscal de França Joaquín Murat.[6]
En 1868 es varen iniciar obres de sanejament i supressió de les zones llacustres i pantanosas que rodejaven la ciutat, obres dirigides per l'ingenier Sergio Panzini. Els treballs no només varen eliminar l'amenaça del paludisme sino que, ademés, varen permetre incorporar 2300 hectàrees a la superfície de cultiu disponible i rellançar l'activitat de l'agricultura.[3] El 12 d'abril de 1897 li va ser cedida a la ciutat una part de les muralles i dels fossos, lo que va permetre crear un accés cómodo cap al centre urbà històric.[3]
Per a 1936 es podia considerar ya com conjurada l'amenaça endèmica del paludisme, en lo que es va procedir a la fixació en la zona dels propietaris agrícoles.[3] En els anys 1960, per l'industrialisació, va tindre lloc un canvi en la situació econòmica, que va generar una corrent migratòria, dirigida especialment cap a Alemània i Suïssa. La situació va tornar a canviar a partir dels anys 1970, per l'importància que des d'eixa data va adquirir el turisme en Otranto.[3]
Demografia
[editar | editar còdic]Senyes demogràfiques de Otranto entre 1861 i 2017:[10]
Comunicacions
[editar | editar còdic]En primer lloc Otranto dispon d'un port marítim.
La ciutat de Otranto alberga una estació de ferrocarril de la ret ferroviària de la Ferrovie del Sud Est, l'única ret que opera en l'Apulia. Dita estació forma part, com a punt de capçalera del traçat, de la llínea Lecce-Zollino-Maglie-Otranto.
Finalment, la Strada Statale 16 Adriatica (SS 16) unix la ciutat en Pàdua, en un traçat de 1000,7 km de llongitut, lo que la convertix en l'autopista de titularitat pública més llarga de tota Itàlia.
Patrimoni cultural
[editar | editar còdic]Els monuments més destacats de la ciutat de Otranto són la seua catedral, de la que cal destacar el seu sol format per mosaics, el seu castell, l'iglésia bizantina de Sant Pietro i la chicoteta iglésia consagrada a la Verge degli Abissi.
Catedral de Otranto
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Catedral de Otranto.
La catedral de Otranto, les obres de la qual varen donar inici en el XI, concretament en 1080,[1] per a finalisar huit anys més vesprada, medix 54 m de llarc per 25 m d'ample. Tenint en conte les dates constructives, l'estil inicial de la construcció es correspon en l'arquitectura romànica, més específicament en el subestilo conegut com arquitectura normanda, com a tants edificis del sur de la península itálica i de Sicília. No obstant, l'edifici ha sofrit importants reconstrucció posteriors, especialment en els periodos barroc o renaixentista.
Aixina, per eixemple, la frontera principal de la catedral és d'estil barroc,[1] construïda en 1764, mentres que és renaixentiste el rosetón que apareix en la mateixa, encara que este de fet reproduïx models de l'arquitectura gòtica de finals de el XV en influències islàmiques.
Igualment, la cripta catedralicia mostra evidents influències procedents de l'arquitectura bizantina, una mostra més de les relacions històriques de la ciutat de Otranto en l'Imperi bizantí. Sostinguda per un total de 42 columnes en marbre,[4] sent considerada una autèntica joya arquitectònica.[1]
Pel que fa al mosaic de la catedral, és segurament una obra de la segona mitat de el XII, igualment en estil normando,[11] eixecutada entre 1163 i 1166 per monges del propenc monasteri de Sant Nicola vaig donar Cassole, als que manava un monge de nom Pantaleón.
En l'àbsit es conserva el osario, en forma de relíquies, dels màrtirs de Otranto, que varen ser víctimes de l'atac otomà a la ciutat en 1480.[1]
Iglésia de la Verge degli Abissi
[editar | editar còdic]Encara que es tracta d'una iglésia de molt chicotet tamany, l'iglésia de la Verge degli Abissi és notable perque tots els seus elements decoratius es relacionen en la mar, com a prova de la vocació marítima de Otranto.
Castell de Otranto
[editar | editar còdic]
A pesar dels antics orígens del castell de Otranto, tal com pot contemplar-se hui en dia, encara que siga un dels més antics edificis de la ciutat, és de construcció relativament recent. Es varen iniciar les obres en 1485 a instàncies del rei Fernando II d'Aragó, per a finalisar en 1498, sent evident aixina que les obres varen ser conseqüència de la pren de la ciutat en 1480 pels turcs.
Els plans del castell varen ser obra de Ciro Ciri, en respal de Francesco vaig donar Giorgio Martini. En eixes dates, en l'espai que actualment ocupa el castell es trobaven emplaçades algunes antigues fortificacions, que dataven de l'época en que Otranto va estar vinculada al domini del Sacre Imperi Romà Germànic, millorades pels turcs durant la seua breu ocupació militar de la plaça.
El castell va ser construït de manera que quedava rodejat per un fos molt profunt i, a sugerència de Ciri, se li varen afegir tres torres cilíndriques en els seus ànguls, adoptant-se una planta pentagonal, aspecte que hui no és clarament apreciable per les modificacions que ha sofrit a lo llarc del temps, especialment en el XVI. Aixina, per eixemple, en 1578 li va ser afegit al costat del castell que donava a la mar un bastió en baluarts externs, en la finalitat de millorar la visibilitat cap a la mar, davant la possible aparició d'una nova sura enemiga. En el bastió es troben esculpidos els escuts d'armes de la família de Mendoza (en concret d'un Antonio de Mendoza) i de Pedro de Toledo (este últim virrey de Nàpols), mentres que en la porta d'accés es troba esculpido l'escut de l'emperador Carlos I d'Espanya.
Iglésia de Sant Pietro
[editar | editar còdic]L'iglésia de Sant Pietro és una chicoteta iglésia en estil bizantí, datada en el X, en els moments finals del domini del Imperi bizantí sobre la ciutat.[3] Posseïx alguns frescas d'estil bizantí.[4]
Una antiga tradició local afirma que va ser en Otranto a on va desembarcar Sant Pedro de tornada d'Antioquía, efectuant batismes en esta mateixa iglésia,[4] que a la seua pròpia persona li està consagrada.
Otranto en la lliteratura
[editar | editar còdic]En el títul de El castell de Otranto (títul original The Castle of Otranto) es va publicar en 1764 una obra d'Horace Walpole, que és considerada com la iniciadora del gènero conegut com lliteratura de terror gòtic.[12]
Persones notables
[editar | editar còdic]- Artícul principal → .
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Otranto» (en alemà, anglés i italià). Archivat des d'el original, el 6 d'agost de 2007. Consultat el 19 de decembre de 2007.
- ↑ L. R. Palmer, La lingua llatina, Einaudi, Torí 1977, pag 50
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 3,27 3,28 3,29 3,30 3,31 3,32 3,33 3,34 3,35 «Comune vaig donar Otranto. Cenni storici» (en italià). Ajuntament de Otranto. Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2007. Consultat el 20 de decembre de 2007.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «A un pas d'Albània. La Puglia. ¡Una autèntica passada!» (en castellà). Archivat des d'el original, el 12 de decembre de 2007. Consultat el 21 de decembre de 2007.
- ↑ 5,0 5,1 «Un antico rapporto. Gli ebrei i la Puglia» (en italià). Archivat des d'el original, el 20 de març de 2015. Consultat el 27 de decembre de 2007.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 «Otranto» (en italià). Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2007. Consultat el 19 de decembre de 2007.
- ↑ DUTOUR, Thierry (2003): La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana. — Paidós, Buenos Aires, 2005, p. 83. ISBN 950-12-5043-1
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «El testimoni actual dels huitcents màrtirs de Otranto, segons la moradura Saraiva» (en castellà). Zenith. Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2008. Consultat el 21 de decembre de 2007.
- ↑ Font: Il Messaggero Traducció: La Buhardilla de Jerónimo
- ↑ ISTAT.
- ↑ «L'Alessandro anglonormanno i il mosaic vaig donar Otranto: una ekphrasis monumentale?» (en anglés). Consultat el 21 de decembre de 2007.
- ↑ «TRES PIEZAS GÓTICAS: EL CASTILLO DE OTRANTO: EL ESPECTRO DEL CASTILLO» (en castellà). Consultat el 21 de decembre de 2007.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Otranto.- Sitie web del Comune vaig donar Otranto
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Otranto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.