Lecce és una ciutat italiana, capital de la província homònima, en la regió d'Apulia. Té una població estimada, a fins de novembre de 2022, de 94 569 habitants.[1]
La ciutat és coneguda com La Firenze del Sud («la Florencia del sur») per la seua riquea dels seus monuments barrocs.
Segons la llegenda, una ciutat anomenada Sybar existia en temps de la Guerra de Troya, fundada per la tribu dels mesapios. Va ser conquistada pels romans en el tercer sigle abans de Crist, els qui la renombraron com Lupiae.
Durant el mandat de l'emperador Adriano, la ciutat va ser traslladada cap al noreste, passant-se a cridar Litium. Despuix de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la ciutat es va vore invadida per ostrogodos, pero després va passar a ser controlada pel Imperi bizantí durant cinc sigles, encara que va tindre Governs momentàneus de sarracenos i lombardos.
En el XI d. C. els normandos varen prendre el poder del Regne de Sicília, al que Lecce es va adherir. En eixe moment va guanyar un gran poder comercial. Baix domini espanyol en el XVI la ciutat ya era una de les potències del sur italià.
En 1656 la ciutat es va vore afectada per una plaga que va matar a mils de persones.
Durant la Segona Guerra Mundial, forces d'aviació militar localisades en Lecce varen ser enviades per a recolzar a les guarnicions alemanes que lluitaven en el mar Egeo. No obstant, com varen ser demorades pels aliats, no varen poder evitar la derrota.
Basílica de la Santa Creu (Basilica vaig donar Santa Croce). La seua construcció va escomençar en 1353, pero els treballs varen durar fins a 1549 i va ser completada en 1695. La frontera està ricament decorada en animals, figures grotesques i vegetals, i un gran rosetón. Prop de l'iglésia està el palau del Governador, antigament un convent.
Catedral de l'Asunción de Santa María. L'iglésia va ser construïda originalment en 1144, reconstruïda en 1230 i totalment restaurada entre 1659 i 1670 per Giuseppe Zimbalo, que també va construir els cinc pisos del campanar de 70 m, en una logia octogonal.
Iglésia dels Sants Nicolás i Cataldo (Chiesa dei Santi Niccolò i Cataldo). És un eixemple d'arquitectura ítalo-normanda. Va ser construïda per Tancredo de Sicília en 1180. En 1716, la frontera va ser reconstruïda en l'adició de numeroses estàtues, pero mantenint el portal romànic original. Les fresca de les parets varen ser pintats entre els sigles XV i XVII.
Convent dels Celestinos. És un palau construït entre 1549 i 1695 en estil barroc per Giuseppe Zimbalo. El claustre va ser dissenyat per Gabriele Riccardi.
Iglésia de Santa Irene. Va ser encarregada en 1591 pels teatinos i dedicada a Santa Irene. L'arquitecte va ser Francesco Grimaldi. Sobre el portal hi ha una estàtua de la santa de 1717, de Mauro Manieri.
Sant Matteo. Esta iglésia construïda en 1667 en estil barroc. Té dos columnes a l'entrada i solament una està parcialment decorada. Segons la llegenda, el diable, celós, va assessinar a l'escultor ans que terminara la seua obra.
Santa María dels Àngels
Santa Clara. Va ser construïda entre 1429 i 1438 i reconstruïda en 1687.
Sant Francisco de la Scarpa. És coneguda com l'iglésia sense frontera, ya que esta va ser demolida durant les restauracions de el XIX.Archiu:Lecce duomo.jpgCatedral de l'Asunción de Santa María
Basílica de Sant Joan Batista. En 1948, Pio XII la va elevar a la categoria de basílica menor.
Amfiteatre Romà. Va ser construït en el II prop de la plaça de Sant Oronzo. Tenia capacitat per a 25 000 persones. Està mig sepultat perque atres monuments varen ser construïts damunt a lo llarc dels sigles.
Columna de l'estàtua de Sant Oronzo, patró de Lecce. Va ser regalada per la ciutat de Brindisi, perque el sant tenia fama d'haver curat una plaga en aquella ciutat. Forma part d'un parell de columnes que marcaven el final de la Via Apia, la carretera principal entre Roma i el sur d'Itàlia.
Torre del Parco. Va ser alçada en 1419 per Giovanni Antonio Del Balzo Orsini, príncip de Lecce, que tenia llavors 18 anys. La torre, de 23 m d'altura, estava rodejada per un fos en el que hi havia orsos, el símbol heràldic dels Orsini del Balzo. El complex va ser sèu del tribunal dels Orsini i despuix de la mort de Giovanni Antonio es va convertir en casa del virrey espanyol.
Palau Sedile. Va ser construït en 1592 i va ser usat pel concejo local fins a 1852.
Castell de Carlos V. Va ser construït entre 1539 i 1549 per Gian Giacomo dell'Acaja. Té un pla trapezoidal en bastions angulars. Està junt al teatre Politeama Greco, l'òpera, inaugurat el 15 de novembre de 1884.
Arc del Triumfo. És una de les tres portes per a entrar al centre històric de Lecce. Va ser construït en 1548 en honor de Carlos V. Va substituir una porta més vella, la ‘'Porta de Sant Just", que, d'acort a la tradició, estava sobre la tomba del sant. També construïdes sobre portes medievals preexistentes estan la Porta Sant Biagioy laPorta Rudiae, abdós d'estil barroc, esta última en l'estàtua de Sant Oronzo en lo alt i figures mitològiques als costats.
.jpg){kind=link}
