Ars cantus mensurabilis

Archiu:Mensural notation Hail Mary 1.png

Un eixemple de notació mensural

Ars cantus mensurabilis (en espanyol: Tractat de vora mensural) és un tractat sobre música medieval que va ser escrit pel teòric de la música alemà Franco de Colónia a mitan de el XIII, c. 1260–1280.

Data

La data consensuada per la majoria dels estudiosos de la teoria musical medieval sobre el Ars cantus mensurabilis és al voltant de 1250. Esta obra és llaugerament posterior a De mensurabili musica que data d'al voltant de 1240, un atre tractat musical de el XIII escrit per Juan de Garlandia, el qual resumix el conjunt dels sis modos rítmics utilisats en eixa época.

És evident que la mitat de el XIII va ser una época de progrés en la notació i la teoria musical, encara que només es posara al dia en l'estat actual de la composició i l'interpretació.

Continguts

A diferència de molts tractats teòrics de el XIII, és una guia pràctica que evita per complet les especulacions metafísiques. És evident que esta obra anava destinada als músics de l'época ya que està repleta d'eixemples musicals per a cada aspecte tractat en el text.

Entre els assunts abordats en el tractat es troben el organum, el discantus, la polifonia, les clausulae, el conductus i, en definitiva, totes les tècniques compositivas de l'escola de Notre Dona'm durant el XIII. Els modos rítmics es descriuen en detall, encara que Franco té un esquema de numeració dels modos diferent al del tractat anònim De mensurabili musica sobre els modos rítmics, escrit en dates llaugerament anteriors. Este tractat es va atribuir en el seu dia a Johannes de Garlandia, pero els acadèmics que varen començar a investigar en la década de 1980 varen determinar que Garlandia va editar un manuscrit anònim a finals de el XIII.

La part central del tractat, i en molt la més reconeguda, és l'idea de que les notes, per la seua apariència visual, poden connotar la seua duració o valor rítmic, ademés del seu valor melòdic o altura. És dir, les pròpies notes són les que definixen les seues respectives duració. En anterioritat imperava el sistema dels modos rítmics, segons el qual els ritmes es basaven en el context: un fluix de notes d'apariència similar en la pàgina seria interpretat com una série de valors llarcs i curts per un cantant entrenat en base en una complexa série de regles depreses. Mentres que l'antic sistema es mantindria en gran mida durant décades, en el método de Franco les notes adquirien noves formes que indicaven la seua duració.