Modos rítmics

'___protected_title_0___' és el nom actual per a un concepte rítmic medieval, que el valor i la duració relativa de cada nota estan determinats per la seua posició dins d'una série o modo rítmic més ampli. En la notació el valor de la nota individual s'expressa no per la seua forma, sino per la seua posició dins d'una figura de notació major (cridada lligam, un grup de sons "enllaçats") aixina com per la posició d'eixa figura entre el restant. Es tracta del primer sistema coherent que es coneix sobre el ritme i la notació rítmica en la música occidental des de l'Antiguetat. Es va associar principalment a la polifonia de l'Escola de Notre Dona'm de finals de el XII i principis de el XIII, pero alguns estudiosos moderns també ho han aplicat a la monofonía profana medieval, si be en resultats discutibles.

Història

Els modos rítmics es descriuen en un grup de tractats de el XIII, entre els que destaquen el De mensurabili musica de Juan de Garlandia, els texts del Anònim de Sant Emmeram i del Anònim IV que es basen en Garlandia; Anònim VII; l'anònim Discantus positio vulgaris; Magister Lambertus i Franco de Colónia. De la mateixa manera que el repertori de Notre Dona'm en el que es troba, el ritme modal es va desenrollar abans de l'arribada de les formes de notes mensurales, pero tots els testics teòrics es basen en la notació mensural per a reduir l'ambigüitat inherent al sistema. Aixina que, la forma original del sistema deu reconstruir-se en certa mida. Es pot vore en funcionament en varis manuscrits de el XIII.

La notació modal desenrollada pels compositors de l'Escola de Notre Dona'm entre 1170 i 1250, va substituir al ritme encara no medit de la primera polifonia i vora plana pels patrons basats en els peus mètrics de la poesia clàssica i va anar el primer pas cap al desenroll de la notació mensural. Encara que l'us dels modos rítmics és la traça més característica de la música tardana de l'Escola de Notre Dona'm, sobretot les composicions de Pérotin, també predominen en gran part del restant de la música del ___protected_title_3___ a mitan de el XIII aproximadament. Els tipos de composició que estaven impregnats pel ritme modal són els de el ___protected_title_4___ (els més célebres, el ___protected_title_5___ i el ___protected_title_6___ de Pérotin), el conductus, aixina com la clàusula de discanto de Notre Dona'm. Més alvance en eixe mateix sigle, els motets de Petrus de Creuament aixina com molts compositors anònims, que cultivaven les ___protected_title_7___ de discanto, també utilisaven el ritme modal, a sovint en una complexitat molt major que la que podem trobar a principis de sigle. Per eixemple, hi ha passages en els que cada veu canta en un modo diferent, igual que si fora un idioma diferent.

Despuix de Juan de Garlandia, varis teòrics varen tractar d'incloure la semibreve en el sistema modal i, per tant, d'otorgar-li una mida precisa. Lambertus va ampliar els modos rítmics a nou, incloent quatre patrons que descriuen vàries combinacions de moviment breu i semibreve. En efecte, la fins a llavors "indivisible" recta breu es va convertir en ternaria. Franco de Colónia va reconéixer les llimitacions del sistema i va anar el primer en propondre un método de notació en el qual la duració d'una nota era representat per la seua forma distintiva. En el seu Ars cantus mensurabilis va descriure cinc modos, combinant els modos 1 i 5 de Garlandia en un solament i redefinint el modo 6 de Garlandia com l'expressió del moviment "enterament en breus i semibreves" (subsumiendo aixina quatre dels modos de Lambertus en un solament). Un sistema de sèt modos, aludit pero rebujat per Franco, es menciona en un tractat de el XIV atribuït en el seu dia a Theodoricus de Camp. El sèptim modo es mou enterament en semibreves. No obstant, per a Franco, i per als músics que li varen seguir, els modos no s'utilisaven com a guies per a la notació, sino exclusivament com a descripcions de les relacions duracionales; la notació mensural inequívoca havia substituït als modos rítmics.

Descripció

En la majoria de les fonts s'arrepleguen sis modos rítmics, com ya es va explicar en un tractat anònim de cap a 1240, titulat ___protected_title_1___ (anteriorment atribuït a Johannes de Garlandia, i que ara se sap que va ser àmpliament corregit a finals de el XIII. Cada modo consistix en un breu patró de valors llarcs i curts de les notes (longas i breus) que es correspon en un peu mètric. Encara que este sistema de sis modos va ser reconegut pels teòrics de l'Edat Mija, en la pràctica només els tres primers semblen haver segut els models estàndar del periodo modal, sent el segon modo menys freqüent que el primer i tercer. El quart modo casi no apareix; per la seua banda el quint i el sext són difícils de vore en el seu ritme uniforme. El quint modo s'utilisa normalment només en la veu més baixa (o tenor).

N.º	Nom	Valors		Transcripció moderna
1	Troqueo		llarga - breu	negra, corchea (medit en 3/8 o 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 1.mid">Play ×4</phonos>
2	Yambo		breu - llarga	corchea, negra (medit en 3/8 o 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 2.mid">Play ×4</phonos>
3	Dàctil		llarga - breu - breu	negra en puntillo, corchea, negra (medit en 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 3.mid">Play ×2</phonos>
4	Anapesto		breu - breu - llarga	corchea, negra, negra en puntillo (medit en 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 4.mid">Play ×2</phonos>
5	Espondeo		llarga - llarga	negra en puntillo, negra en puntillo (medit en 3/8 o 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 5.mid">Play ×2</phonos>
6	Tribraquio		breu - breu - breu	corchea, corchea, corchea (medit en 3/8 o 6/8) <phonos file="Rhythmic mode 6.mid">Play ×4</phonos>

Us

Teòricament, segons el sistema la melodia del primer modo devia consistir en contínues repeticions del esquema llarga breu i cada frase terminava en un silenci que substituïa a la segona nota de l'esquema. No obstant, si una melodia haguera seguit tal esquema al poc temps s'haguera fet monòtona i en la pràctica el ritme era més flexible. Qualsevol de les notes es podia fragmentar en unitats més breus o abdós notes de l'esquema combinar-se en una sola; de la mateixa manera es disponia d'atres recursos que aportaven varietat; a l'igual la mida del tercer modo podia cantar-se sobre un tenor que sostenia notes llargues que no estaven medides estrictament o que podien estar organisades segons l'esquema del quint modo. Els teòrics cridaven ___protected_title_5___ a l'unitat de mida ternaria que assentava la base dels modos rítmics. Açò permetia que un modo es poguera combinar en qualsevol un atre. La divisió ternaria del temps, produïa un efecte semblat al dels metros moderns 6/8 o 9/8. El modo rítmic requerit s'indicava per la selecció i l'orde de les notes. Les lligam indicaven grups de dos, tres o més sons, estos eren un important mig per a portar l'informació.

El sistema va ser concebut a finals de el XII i es varen utilisar combinacions estereotipades de les lligam per a indicar les pautes de les notes llargues (longas) i de les notes curtes (breus), que permetien a l'intérpret o ejecutante reconéixer quin dels sis modos rítmics calia aplicar a un passage determinat. Les notes lligades en grups de 3, 2, 2, 2, etc. indiquen el primer modo; 2, 2, 2, 2, ... 3, el segon modo; 1, 3, 3, 3, 3, etc. el tercer modo; 3, 3, 3,... 1, el quart modo; 3, 3, 3, 3, etc. el modo quint i 4, 3, 3, 3, etc. el sext. Aixina que, la llectura i l'interpretació de la música utilisant els modos de notació rítmica es basa en el context. Despuix de reconéixer quin dels sis modos es deu aplicar a un passage de neumas, un cantor normalment seguirà en eixe mateix modo fins al final d'una frase, o una cadència. En les edicions modernes de la música medieval, lligam estan representats per paréntesis horisontal sobre les notes que figuren en ell.

Tots els modos es rigen per un principi de mètrica ternaria, lo que significa que cada modo tindrà un número de subdivisions divisible entre 3. Es creu que esta traça pot tindre el seu orige en la teologia en la que la santíssima trinitat era símbol de perfecció i, com tota música busca la perfecció, per això tenia que ser divisible en 3. Menys especulativa és la possible flexibilitat del ritme que permet la varietat i evita la monotonia. Les notes podien dividir-se en unitats més curtes (fractio modi) o dos unitats rítmiques de la mateixa manera podien combinar-se en una sola (extensio modi).

Un ordo (plural ordines) és una frase construïda a partir d'una o més porcions d'un patró modal i que termina en un silenci. Els ordines es descriuen en funció del número de repeticions i la posició del silenci final. Els "ordines perfectes" terminen en la primera nota del patró seguida d'un silenci que substituïx la segona mitat del patró, i els "ordines imperfectes" terminen en l'última nota del patró seguida d'un silenci igual a la primera part. Els "ordines imperfectes" són pràcticament teòrics i rars en la pràctica, mentres que els "perfectes" són predominants.

La prosòdia en els versos llatins i grecs depenia de la relació entre les sílabes llargues i les breus en cada vers d'un poema. A l'unitat formada per dos o tres sílabes se li cridava peu. El vers constava de dos a sis peus (dímetro, trímetro, tetrámetro, pentàmetro, hexàmetro). Els principals tipos de peu eren el yambo ( - --), el troqueo (-- - ), l'anapesto (- - --) el dàctil (-- - - ), l'espondeo (-- - --) i el tribraquio ( - - - ). Els tipos de vers s'organisaven segons el tipo de peu i el número de peus de cada vers.

Bibliografia

• Caldwell, John (1978). Medieval Music, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-33731-3.
• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1984). Music of the Middle Ages, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28489-9.
• Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1985). Music of the Middle Ages, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28483-7.
• Hoppin, Richard (2000). La música medieval, Akal. ISBN 978-84-7600-683-2.
• Reese, Gustave (1989). La música en l'Edat Mija, Aliança. ISBN 978-84-206-8543-4.