Arwad
Arwad (en àrap أرواد), és una illa de Síria. També rep el nom de Illa de Ruad.
Toponímia històrica
[editar | editar còdic]Anteriorment era coneguda com Llaurats (en grec Ἄραδος, en llatí Aradus), Arvad, Arpad, Arphad i Antioquía de Piera.
Context geogràfic
[editar | editar còdic]El port peixquer de Arwad ocupa la totalitat de l'illa, situada a 3 km de Tartus, el segon port més gran del país despuix de Latakia. Llaurats també va anar possiblement un atre nom antic de Baréin.
Història
[editar | editar còdic]Els fenicios varen ocupar l'illa a principis del 2000 a. C., aplegant a ser un regne independent cridat Arvad o Jazirat (“illa”). Ha segut citada en diverses fonts com un dels primers eixemples coneguts de república, a on es descriu com a sobirà al poble, en lloc del monarca. En grec era coneguda com Llaurat o Llaurats. La ciutat també apareix en fonts antigues com Arpad o Arphad,[1] i va ser rebatejada com Antioquia de Pieria per Antíoco I Soter. Va destacar com a base per a incursions comercials en la vall de Orantes.
L'illa es menciona dos voltes en la Bíblia, Profeta Ezequiel en la ciutat de Tir, c. 27:8 i 11
“Els habitants de Sidón i Arvad varen ser els teus remeros: els teus hòmens sapients, Oh Tir, estaven en tu, ells varen ser els teus pilots. Els fills de Arvad en el teu eixèrcit varen estar sobre els teus murs entorn, i els gamadeos en les teues torres; varen penjar els seus escuts entorn a les teues muralles; ells varen completar la teua bellea.”
En l'época romana, Arwad va resistir feroçment a Marco Antonio quan va aplegar a Síria per a buscar recursos econòmics. Quan la ciutat es va negar a cooperar, va ser sitiada en el 38 a. C. i finalment es va rendir, lo que va marcar el final de la seua independència en el 35-34 a. C.
Bisbat
[editar | editar còdic]La ciutat de Aradus (Llaurat), com li la cridava llavors, es va convertir en bisbat cristià. Atanasio escriu que, baix l'emperador romà Constantino el Gran, Cimatio, bisbe calcedonio de Aradus i d'Antaradus (els noms del qual indiquen que eren ciutats veïnes) va ser expulsat pels arrianos. En el Primer Concilie de Constantinopla en 381, Mocimo (Mocimus) apareix com a bisbe de Aradus. En el moment del Concilie de Éfeso (431), algunes fonts parlen d'un Museu (Musaeus) com a bisbe de Aradus i Antaradus, mentres que unes atres mencionen solament a Aradus o solament a Antaradus. Alejandro va estar en el Concilie de Calcedonia en 451 com a bisbe de Antaradus, Paulo com a bisbe de Aradus, mentres que, en un sínodo celebrat en Antioquía poc abans, Paulo va participar com a bisbe tant de Aradus com de Antaradus.
.png){kind=link}
En 458, Àtic va firmar, com a bisbe de Aradus, la carta dels bisbes de la província de Fenicia Prima a l'emperador bizantí León I el Tracio en protesta per l'assessinat de Proterio d'Aleixandria. Teodoro o Teodosio, que va morir en 518, és mencionat com a bisbe de Antaradus en una carta dels bisbes de la província sobre Sever de Antioquía que es va llegir en un sínodo celebrat pel patriarca Menas de Constantinopla. Les actes del Segon Concilie de Constantinopla en 553 varen ser firmades per Asincretio com a bisbe de Aradus. En temps de les Creuades, Antaradus, per a llavors cridat Tartús o Tortosa, era una diòcesis de l'Iglésia llatina, el bisbe de la qual també ostentava els títuls de Aradus i Maraclea (potser Rachlea).
Es va unir a la sèu de Famagusta en Chipre en 1295.[2][3][4] Encara que ya no és un bisbat resident, Aradus figura hui dia en la llista de l'Iglésia catòlica com sèu titular.[5]
Época de les Creuades
[editar | editar còdic]
Durant l'época de les Creuades, els Creuats varen utilisar l'illa com a pont o zona de acantonamiento, en el seu intent de recuperar la ciutat de Tartús despuix de perdre-la en 1291.
A finals de 1299, el líder mongol Ghazan va enviar un mensage als chiprans en el que els invitava a reunir-se en ell en Armènia, en l'objectiu de coordinar operacions.[6] Els chiprans varen preparar una força terrestre d'uns 600 hòmens: 300 baix el mando d'Amalrico de Lusigan, fill d'Hugo III de Chipre, i atres contingents similars procedents de Templarios i Hospitalaris.[6] Els hòmens, en els seus cavalls, varen ser traslladats en barco des de Chipre fins a l'illa de Ruad, zona de acantonamiento, a una milla de Tartus.[7] Des d'allí, varen atacar Tartus en un èxit considerable (algunes fonts afirmen que varen acometre atacs i incursions, unes atres que varen aplegar a capturar la ciutat) pero quan els reforços mongoles esperats es varen retardar (les fonts diferixen sobre si va ser per causa del clima o de malalties), els Creuats es varen vore obligats a retirar-se a Ruad.[8] Finalment, i com els mongoles continuaven sense aparéixer, la majoria de les forces cristianes va retornar a Chipre, encara que varen mantindre en Ruad una guarnició composta de grups rotatius de distintes forces chipranes, manades pel mariscal de l'Orde, fra Bartolomé de Quincy i per templarios catalans com a fra Hugo d'Empúries i fra Dalmau de Rocabertí. El Papa Clemente V va premiar formalment als Cavallers del Temple otorgant-los l'illa, l'últim péntol de terra que els Creuats varen conservar en Terra Santa, en plena batalla perduda contra els musulmans.
Pocs mesos despuix, en febrer de 1301, els mongoles varen tornar a aparéixer en Síria en una força de 60.000 hòmens, pero poc varen poder fer, a banda de hostigar per mig d'incursions distints punts de Síria. Kutluka (Qutlugh-Shah per als mongoles, Cotelesse segons les fonts franques), va destinar a 20.000 ginets a la vall del Jordán en l'objectiu de protegir Damasc, a on es trobava un governador mongol. Molt pronte es varen vore obligats a retirar-se.
La guarnició de l'illa de Ruad estava composta per Templarios: 120 cavallers, 500 sargents i 400 turcopolos (ajudants siris), baix el mando del Mariscal de Quincy. En setembre de 1302, el desembarc d'una flota de mamelucos (manada per l'emir Zarrak) va supondre l'inici del Sege de Ruad. El 26 de setembre de 1302 els Creuats es varen rendir baix la promesa d'un salvoconducte[9] que mai varen rebre. Tots els sargents i els ajudants siris varen ser assessinats, mentres que els cavallers templarios varen ser enviats a presons en el Cairo.[10] El rei d'Aragó, de Valéncia i de Sicília i comte de Barcelona, Jaime II, va intentar incansablemente rescatar a Fra Dalmau de Rocabertí, fill del vescomte de Peralada-Rocabertí, manant, entre uns atres, a Eymeric de Usall en 1303-1304 i 1305-1306, encara que només va terminar retornant a Catalunya en març de 1315, ya dissolt el Temple, per a morir uns dèu anys despuix.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hazlitt, pág. 53
- ↑ Pius Bonifacius Gams, Séries episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, p. 434.
- ↑ Michel Lequien, Oriens christianus in quatuor Patriarchatus digestus, París 1740, Vol. II, col. 827-830.
- ↑ Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 1 [1] archivat en Wayback Machine., p. 92; vol. 2
- Archivat el 4 de octubre de 2018 archivat en Wayback Machine., p. XII i 89.
- ↑ Annuario Pontifici 2013 (Libreria Editrice Vaticana 2013 ISBN 978-88-209-9070-1), p. 836.
- ↑ 6,0 6,1 Schein, pág. 811
- ↑ Demurger, pág. 147
- ↑ “El Juí dels Templarios", Malcolm Barber, 2ª edició, pág. 22: "En novembre de 1300, Jacques de Molay i el germà del rei, Amaury de Lusignan, varen intentar ocupar l'antic fort templario de Tartús. Una força de 600 hòmens, 150 d'ells Templarios, varen fracassar en el seu intent d'establir-se en l'illa, encara que varen conseguir mantindre una guarnició de 120 hòmens en l'illa de Ruad, junt a la costa.
- ↑ Demurger, pág. 156
- ↑ D'eixos hòmens, uns 40 varen continuar en presó en El Caire durant anys. Un companyer de presó, el genovés Matteo Zacarías, va relatar que varen morir d'inanició, despuix de rebujar ofertes de “riquees i bens materials” a canvi de apostatar. El juí dels templarios, Malcolm Barber, p.22
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Malcolm Barber, Trial of the Templars.
- Martin Bernal, Black Athena Writes Back (Durham: Duke University Press, 2001), p. 359.
- Alain Demurger, The Last Templar.
- Hazlitt, The Classical Gazetteer, p. 53.
- Newman, Sharan (2006). Real History Behind the Templars. Berkley Publishing Group. ISBN 978-0-425-21533-3
- Jean Richard, Els Croisades.
- Sylvia Schein, Gesta Dei per Mongolos.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arwad.- Hazlitt's Classical Gazetteer
- Situació en Google Maps
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arwad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.