Atanasio d'Aleixandria

Atanasio d'Aleixandria (en grec, Ἀθανάσιος Ἀλεξανδρείας [Athanásios Alexandrías]) va ser bisbe d'Aleixandria, naixcut al voltant de l'any 296 i fallit el 2 de maig de l'any 373. És considerat sant per l'Iglésia copta, l'Iglésia catòlica, l'Iglésia ortodoxa, l'Iglésia luterana i l'Iglésia anglicana, ademés de ser un dels pares de l'Iglésia i uns dels principals doctores de l'Iglésia oriental. Atanasio és recordat per haver segut dels majors defensors de l'ortodòxia cristológica proclamada en el concilie de Nicea. És considerat un dels Pares del Desert.

Vida i activitat religiosa

Va nàixer en l'ambient cosmopolita d'Aleixandria, a on va rebre la seua formació filosòfica i teològica. No se sap res dels primers trenta anys de la seua vida llevat que en l'any 320, en vintiquatre anys, va ser ordenat diácono. Este càrrec li va permetre acompanyar al seu bisbe, Alejandro d'Aleixandria, al concilie de Nicea I en 325. Des d'eixa data es va convertir en defensor a ultranza del símbol niceno, i enemic acérrimo dels arrianos.

En l'any 328, contant en trentacinc anys, va ser elegit bisbe d'Aleixandria, sent el vigèsim patriarca d'Aleixandria títul que precedix al de papa de l'Iglésia copta o patriarca de l'Iglésia ortodoxa previ al cisma de l'any 451 (despuix del desacort del Concilie de Calcedonia).

En el seu càrrec com a bisbe d'Aleixandria, va sofrir l'acossament dels arrianos, quan l'emperador es deixava influir per estos. Va ser detingut i desterrat fins a cinc voltes, en les següents dates:

335-337, a Tréveris, baix Constantino I;
339-345, a Roma,^[1] baix Constancio II;
356-361, al desert egipcíac, baix Constancio II;
362-363, baix Juliano el Apóstata;
365, baix Valente.

Entre les seues prioritats va destacar la evangelización del sur d'Egipte, a on va designar com a primer bisbe de Filé a l'antic inspector de tropes Macedonio, estenent la seua activitat fòra de les fronteres egipcíaques, fins a Etiopia, a on va nomenar a Frumencio, bisbe d'Axum.

De la seua etapa de desterro entre els monges del desert egipcíac, va adquirir un gran interés pel monacato, influint en l'accés dels monges al sacerdoci, i convertint-se en biógraf d'Antonio Abad, de qui va escriure la Vida d'Antonio.

En la seua lluita contra les herejías del seu temps va usar, segons diverses fonts, métodos discutibles: El bisbe Arsenio, seguidor del melecianismo, va morir cremat viu per orde seua; i va ser acusat d'assessinat en el concilie de Tir en 335. Segons Chapman, "Atanasio (...) li les va ingeniar per a descobrir el parador de Arsenio. Constantino, en conseqüència, li va escriure una carta al patriarca declarant-ho inocent."^[2] Va aplegar a falsificar una carta de Constantino a la mort d'est, supostament dirigida a este mateix concilie, a on es dia que calia condenar a mort a qui tinguera en el seu poder escrits d'Arrio (¿referència?). L'historiador pagà Amiano va acusar a Atanasio de haver-se entregat a persecucions impròpies del seu caràcter de sacerdot.^[3]

Atanasio va participar en alguns dels Concilios d'Aleixandria.

Obres

En lliteratura copta, Atanasio és el primer patriarca d'Aleixandria que utilisa la Copta ademés del grec en els seus escrits.^[4]

Obres polèmiques i teològiques

Atanasio no va ser un teòlec especulatiu. Com afirma en les seues Primeres cartes a Serapión, es va aferrar a "la tradició, l'ensenyança i la fe proclamades pels apòstols i custodiades pels pares" ^[5] Va sostindre que tant el Fill de Deu com l'Esperit Sant són consustancial en el Pare, lo que va tindre gran influència en el desenroll de doctrines posteriors relatives a la Trinitat.^[5] La "Carta sobre els Decrets del Concilie de Nicea" (De Decretis) de Atanasio és un important relat històric i teològic de les actes de dit concilie.

Eixemples d'escrits polèmics de Atanasio contra els seus oponents teològics inclouen Oracions contra els arrianos, el seu defensa de la divinitat de l'Esperit Sant (Cartes a Serapión en els anys 360, i Sobre l'Esperit Sant), contra el Macedonianismo i Sobre l'Encarnació.^[6] Atanasio també va ser autor d'una obra en dos parts, Contra els pagans i L'encarnació del Verp de Deu. Terminada provablement al principi de la seua vida, abans de la controvèrsia arriana,^[7] constituïxen la primera obra clàssica de teologia ortodoxa desenrollada. En la primera part, Atanasio ataca vàries pràctiques i creències paganes. La segona part presenta ensenyances sobre la redenció.^[5] També en estos llibres, Atanasio va propondre la creència, fent referència a Plantilla:Bibleref2, de que el Fill de Deu, el Verp etern (Logos) a través del com Deu va crear el món, va entrar en eixe món en forma humana per a reconduir als hòmens a l'harmonia de la que abans s'havien alluntat.^[8]

Unes atres de les seues obres importants són les seues Cartes a Serapión, en les que defén la divinitat de l'Esperit Sant. En una carta a Epicteto de Corinto, Atanasio anticipa futures #controvèrsia en el seu defensa de la humanitat de Crist. En una carta dirigida al monge Draconcio, Atanasio li insta a abandonar el desert per a dedicar-se als deures més actius d'un bisbe.^[6] Atanasio també va escriure vàries obres d'Exégesis bíblica, principalment sobre materials del Antic Testament. La més important d'elles és la seua Epístola a Marcelino (PG 27:12-45) sobre cóm incorporar la recitació de salms a la pràctica espiritual. Es conserven extractes de les seues discussions sobre el Llibre del Génesis, el Cantar de Salomón i els Salms.

Potser la seua carta més notable siga la seua Carta Festal, escrita a la seua Iglésia d'Aleixandria quan es trobava en l'exili, ya que no podia estar en la seua presència. Esta carta mostra clarament la seua postura de que acceptar a Jesús com el Diví Fill de Deu no és opcional, sino necessari:

Sé ademés que no només açò vos entristix, sino també el fet de que mentres uns atres han obtingut les iglésies per la violència, vosatres entretant sou expulsats dels vostres llocs. Perque ells tenen els llocs, pero vosatres la Fe Apostólica. Ells estan, és veritat, en els llocs, pero fòra de la verdadera Fe; mentres que vosatres esteu fòra dels llocs en veritat, pero la Fe, dins de vosatres. Considerem si és major, el lloc o la Fe. Clarament la verdadera Fe. ¿Quí llavors ha perdut més, o quí posseïx més? ¿El que posseïx el lloc, o el que posseïx la Fe?^[9]

Obres biogràfiques i ascéticas

La seua biografia d'Antonio el Gran titulada Vida d'Antonio ^[10] (Βίος καὶ Πολιτεία Πατρὸς Ἀντωνίου, Vita Antonii) es va convertir en la seua obra més llegida. Traduïda a varis idiomes, es va convertir en una espècie d'best seller en la seua época i va eixercitar un paper important en la difusió de l'ideal ascético en el cristianisme oriental i occidental.^[6] Descriu a Antonio com un home analfabet pero sant que realisa contínuament eixercicis espirituals en el desert egipcíac i lluita contra poders demoníacs. Més vesprada va servir d'inspiració al monástica cristià tant en Orient com en Occident.^[11] Entre les obres de Athanasius sobre ascetisme també s'inclouen un Discurs sobre la virginitat, una breu obra sobre L'amor i l'autocontrol, i un tractat Sobre la malaltia i la salut (del que només es conserven fragments).^[12]

Fragments de la seua obra

El Fill no va ser engendrat com s'engendra un home d'un atre home, de manera que l'existència del pare és anterior a la del fill. El fill és refillol de Deu, i sent Fill del Deu que existix eternament, ell mateixa és etern. És propi de l'home, a causa de l'imperfecció de la seua naturalea, engendrar en el temps: pero Deu engendra eternament, perque la seua naturalea és perfecta des de sempre.

Oracions contra els arrianos, I, 14.

Deu existix des de l'eternitat: i si el Pare existix des de l'eternitat, també existix des de l'eternitat lo que és la seua resplandor, és dir, el seu Verp. Ademés, Deu, «el que és» (ὁ ὤν), té de sí mateix el que és el seu Verp: el Verp no és alguna cosa que abans no existia i després va vindre a l'existència, ni va haver un temps en que el Pare estiguera sense Logos (ciència) (ἄλογος). L'audàcia dirigida contra el Fill aplega a tocar en la seua blasfèmia al mateix Pare, ya que ho concep sense Saber, sense Logos, sense Fill...

Oracions contra els arrianos, I, 25-26).^[13]

Obres mal atribuïdes

Hi ha vàries atres obres atribuïdes a ell, encara que no necessàriament generalment acceptades com a seues. Estes inclouen el cridat Credo de Atanasio (que hui en dia es considera generalment com d'orige gallec de el V), i un complet Exposicions sobre els Salms.^[5]

Repercussió

La llabor de Atanasio, tant en l'I Concilie de Nicea com en tota la seua lluita contra el arrianismo, va anar de gran importància, en repercussions que inclús apleguen a l'actualitat. Als pocs anys de fallir Atanasio, l'emperador Teodosio I va prendre la decisió de fer del cristianisme niceno l'únic credo cristià vàlit en tot l'Imperi, per mig del Edicte de Tesalónica de 380.

Respecte

Archiu:StAthanasiusShrineinStMarkCathedralCairo.jpg

Cofre en les relíquies de Sant Atanasio en la Catedral de Sant Marcos, El Caire

En l'Iglésia ortodoxa, el 18 de giner és el dia commemoratiu del bisbe Atanasio i el bisbe Kyrillos d'Aleixandria. El 2 de maig, se celebra el trasllat dels restants de Atanasio.

En l'Iglésia Catòlica, Atanasio és reverenciado com un sant (confesor) i Doctor de l'Iglésia. Se li resa quan hi ha problemes en dolor de molgues. El Dia Commemoratiu de Atanasio és el 2 de maig. Esta és memòria obligatòria.

El seu dia commemoratiu és també el 2 de maig en l'Iglésia Anglicana. En este dia, també se li commemora en l'iglésia luterana.

Atanasio és també un sant en l'Iglésia copta. Els seus restants mortals estan en la Catedral de Marcos de l'Iglésia Copta en El Caire.

Vore també

Referències

↑ #Cf. I. Cattaneo - G. De Simone - C. Dell'Osso - L. Longobardo, Patres ecclesiae. Una introduzione alla teologia del Padri della Chiesa, Il pozzo vaig donar Giacobbe, Trapani 2009, p. 151: «... nel secondo si rifugiò a Roma».
↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Eusebius of Nicomedia». www.newadvent.org. Consultat el 2025-02-25.
↑ García Álvarez (2013). La persecució als pagans, Soliman El-Azir, p. 102-106. ISBN 9781492818977.
↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 Encyclopedia Americana, vol. 2 Danbury, Connecticut: Grolier Incorporated, 1997. ISBN 0-7172-0129-5.
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑ Just L. González en Història del pensament cristià senyala (p. 292) que I. Schwartz situa esta obra més vesprada, cap a 335, pero "els seus arguments no han segut generalment acceptats". L'introducció a la traducció del CSMV de Sobre l'encarnació situa l'obra en l'any 318, al voltant de l'época en que Atanasio va ser ordenat diácono (Sant Atanasio sobre l'encarnació, Mowbray, Anglaterra 1953)
↑ «Pares de l'Iglésia: Sobre l'encarnació del Verp (Atanasio)».
↑ «fragmente que es conjectura pertany a una carta festal».
↑ «Athanasius of Alexandria: Vita S. Antoni [Vida de Sant Antonio (escrita entre 356 i 362)]». Fordham University.
↑ Athanasius (in (és)), Història cristiana.
↑ L'importància de Atanasio i les opinions sobre el seu caràcter, Lynchburg, Virginia: Rawlings School of Divinity, pp. 77-90.
↑ Athanasius: Oratio de Humanâ Naturâ a Verp Assumptâ et de rius per Corpus al Nos Adventu, editat per J. P. Migne, Patrologia Graeca, 25, col. 192. Citat per Arnold Toynbee: Els grecs: herències i raïls, Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1995, ISBN 0-19-215256-4, pág. 105.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Atanasio d'Aleixandria.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Atanasio d'Aleixandria en Viquidites.

15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Atanasio d'Aleixandria. (anglés)
Benedicto XVI presenta a sant Atanasio d'Aleixandria: text espanyol Zenit.
Atanasio d'Aleixandria. Apologia dirigida a l'emperador Constancio pel arquebisbe Sant Atanasio (Τοῦ ἁγίου Ἀθανασίου ἀρχιεπισκόπου Ἀλεξανδρείας ἀπολογία πρὸς τὸν βασιλέα Κωνστάντιον):
- Text bilingüe (grec i francés), en comentaris, en el lloc de Philippe Remacle.
Vida de Atanasio d'Aleixandria, Bisbe i doctor de l'Iglésia. Dominicos.

Predecessor:
Alejandro I

Arquebisbe d'Aleixandria
328 – 373

Successor:
Pedro II

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Atanasio de Alejandría» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] #Cf. I. Cattaneo - G. De Simone - C. Dell'Osso - L. Longobardo, Patres ecclesiae. Una introduzione alla teologia del Padri della Chiesa, Il pozzo vaig donar Giacobbe, Trapani 2009, p. 151: «... nel secondo si rifugiò a Roma».

[2] «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Eusebius of Nicomedia». www.newadvent.org. Consultat el 2025-02-25.

[3] García Álvarez (2013). La persecució als pagans, Soliman El-Azir, p. 102-106. ISBN 9781492818977.

[Encyclopædia_Britannica-4] Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[EA-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 Encyclopedia Americana, vol. 2 Danbury, Connecticut: Grolier Incorporated, 1997. ISBN 0-7172-0129-5.

[EB-6] 6,0 ^6,1 ^6,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

[7] Just L. González en Història del pensament cristià senyala (p. 292) que I. Schwartz situa esta obra més vesprada, cap a 335, pero "els seus arguments no han segut generalment acceptats". L'introducció a la traducció del CSMV de Sobre l'encarnació situa l'obra en l'any 318, al voltant de l'época en que Atanasio va ser ordenat diácono (Sant Atanasio sobre l'encarnació, Mowbray, Anglaterra 1953)

[8] «Pares de l'Iglésia: Sobre l'encarnació del Verp (Atanasio)».

[9] «fragmente que es conjectura pertany a una carta festal».

[10] «Athanasius of Alexandria: Vita S. Antoni [Vida de Sant Antonio (escrita entre 356 i 362)]». Fordham University.

[11] Athanasius (in (és)), Història cristiana.

[12] L'importància de Atanasio i les opinions sobre el seu caràcter, Lynchburg, Virginia: Rawlings School of Divinity, pp. 77-90.

[13] Athanasius: Oratio de Humanâ Naturâ a Verp Assumptâ et de rius per Corpus al Nos Adventu, editat per J. P. Migne, Patrologia Graeca, 25, col. 192. Citat per Arnold Toynbee: Els grecs: herències i raïls, Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1995, ISBN 0-19-215256-4, pág. 105.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]