Baquelita
La baquelita (o baekelita) va ser la primera substància plàstica totalment sintètica,[1] creada en 1907 i nomenada aixina en honor al seu creador, Leo Baekeland,[2] químic nortamericana d'orige belga. El resultat de la seua investigació va ser publicat en la revista Clave en 1924. El primer producte en baquelita va ser comercialisat en 1948.
Adolf von Baeyer va experimentar en este material en 1872, pero no va completar el seu desenroll. Va ser també un dels primers polímeros sintètics termoestables coneguts.[3] Es tracta d'un fenoplástico que hui en dia encara té aplicacions interessants. Este producte pot molejar-se a mida que s'endurix al solidificarse. No conduïx l'electricitat, és resistent a l'aigua i els solvents, pero fàcilment mecanisable. L'alt grau d'entrecreuat de l'estructura molecular de la baquelita li conferix la propietat de ser un plàstic termoestable; és dir, una volta que es gela no pot tornar a ablanir-se. Açò ho diferencia dels polímero termoplàstics, que poden fondre's i molejar-se vàries voltes, degut a que les cadenes poden ser llineals o ramificadas pero no presenten entrecreuat, i per això la baquelita es classifica com termofijo.
Síntesis
[editar | editar còdic]La seua síntesis es realisa a partir de molècules de fenol i formaldehit (procés de Baekeland), en proporció 2 a 3: el formaldehit servix de pont entre molècules de fenol, perdent el seu oxigen per sofrir dos condensació successives, mentres que les molècules de fenol perden dos o tres dels seus àtoms d'hidrogen, en patrons de substitució en hidrocarburs aromàtics, de manera que cada formaldehit conecta en dos fenol, i cada fenol en dos o tres formaldehit, donant lloc a entrecreuats. En excés de fenol, la mateixa reacció de condensació dona lloc a polímero llineals en els que cada fenol només conecta en dos formaldehit.[3]
Aplicacions
[editar | editar còdic]
L'atractiu estil retro dels vells productes d'baquelita i la producció massiva han fet que, en els últims anys, els objectes d'este material s'apleguen a considerar de colecció. El seu ampli espectre d'us la va fer aplicable en les noves tecnologies com a carcasses de teléfons i ràdios, parts accessibles dels mecanismes elèctrics domèstics (interruptors, bases d'enchufe) fins a estructures de carburadors.
En el XXI contínua usant-se per a aisladores de terminals elèctrics, peces de fre d'autos, botons para tapes de gorcs, mànecs de paella, torres per a tifells de cuina i filtre de les tradicionals botes de vi.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Jeffrey Sturchio, Arthur Molella, Jon Eklund, Robert Harding, Jeffrey Meikle, James Bohning, Suzanne Daly, and Lawrence Friedman. American Chemical Society. «The Bakelizer» (en anglés). Consultat el 15 de giner de 2012.
- ↑ Mimeur, Robert (2021-01-10). Electromecànica de precisió, Reverte, p. 25. ISBN 978-84-291-9025-0.
- ↑ 3,0 3,1 Morcillo, Jesús (1989). Temes bàsics de química, 2.ª edició, Alhambra Universitat, p. 628. ISBN 9788420507828.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Baquelita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.