Anar al contingut

Batalla de Tolón

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Batalla de Tolón

Artícul bo


La batalla de Tolón o batalla de la veta Sicié va ser un combat naval lliurat el 22 de febrer de 1744 front a la costa francesa, prop de Tolón, en el marc de la guerra de successió austríaca. Una armada combinada franc-espanyola al mando de Juan José Navarro va combatre contra la flota mediterrànea britànica baix el mando de l'almirant Mathews en un combat de resultat indecís. En la data de la batalla l'armada britànica dominava el Mediterràneu occidental i impedia que des d'Espanya s'enviaren reforços per mar al centre d'Itàlia, a on Espanya combatia contra austríacs i sardos. La principal força naval espanyola, 12 navío al mando de l'almirant Juan José Navarro, es trobava bloquejada en Tolón. En la firma del Segon Pacte de Família entre Felipe V d'Espanya i Luis XV de França, este últim país es va comprometre a recolzar a Espanya en la guerra. Una armada combinada franc-espanyola es va ser organisant en Tolón en l'objectiu d'arrebatar el control del Mediterràneu als britànics.[1]

Encara que l'esquadra franc-espanyola va conseguir acabar en el bloqueig de Tolón per part dels britànics,[2] el resultat entre abdós esquadres va ser indecís,[3][4] si ben els franc-espanyols varen decidir estratègicament la batalla en conseguir per uns mesos el domini del Mediterràneu.[5][6][7]

En la lliteratura anglesa la batalla és vista des de diferents punts de vista, des de desgràcia nacional britànica[8] a combat indecisivo,[3][4] derrota estratègica britànica,[6] fiasco[9] o inclús en la lliteratura immediata de l'época com a victòria menor britànica.[10]

Unes atres, angleses també, fan referència a que els navío espanyols, al mando de Juan José Navarro, que varen sostindre el pes del combat per part de la flota combinada, varen ser derrotats,[11] mentres que la mala comunicació entre l'almirant Thomas Matthews i el seu segon al mando, Richard Lestock, hauria impedit que els britànics obtingueren un triumfo complet. Atres fonts incidixen que, despuix de sèt hores de combat, l'aparició de l'esquadra francesa, que hauria deixat de combatre contra la vanguarda britànica, va determinar la retirada de Matthews fins a reprendre la persecució el dia següent. L'almirant britànic va ser somés a un consell de guerra per la seua actuació i inhabilitat per al mando.[5] A pesar del resultat poc clar, la batalla va ser celebrada com un triumfo en Espanya. La principal conseqüència del combat, no obstant, va anar el fracàs dels plans franc-espanyols de transportar tropes a Itàlia per mar, com apunten algunes fonts.[10]

Atres autors, pel contrari, parlen d'una victòria estratègica per als aliats franc-espanyols,[6][12] ya que Matthews va deixar temporalment la mar Mediterrànea occidental lliure als franc-espanyols, que, encara que no varen poder traslladar al centre d'Itàlia als eixèrcits de l'infant Felipe d'Espanya i el Príncip de Conti com estava previst,[1] varen aprofitar per a enviar alguns reforços i recaptes al mermat eixèrcit de Jean Thierry du Mont, comte de Gages, mentres que Navarro, en dèu navío i issant la seua insígnia en el Santa Isabel, va realisar dos travessies durant l'estiu, conseguint capturar alguns mercants, fins que una nova esquadra britànica de 21 navío, baix el mando de William Rowley li va bloquejar en Cartagena,[13][14] conseguint el domini efectiu de la mar durant el restant de la guerra i determinant de manera important el resultat de la mateixa.[10]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra de successió austríaca.


Erro al crear miniatura:
L'almirant britànic Thomas Matthews, per Claude Arnulphy, 1743.

El 25 d'octubre de 1743 els monarques Felipe V d'Espanya i Luis XV de França varen firmar el Segon Pacte de Família. El monarca francés es comprometia a declarar la guerra a Gran Bretanya i al Regne de Cerdenya i a recolzar les reclamacions territorials espanyoles en Itàlia.[15] En aquell llavors les campanyes espanyoles en la regió només podien progressar gràcies a l'enviament de tropes a través de la frontera francesa, puix la flota britànica controlava el Mediterràneu, mentres una esquadra espanyola al mando de l'almirant Juan José Navarro —que devia recolzar les operacions— es trobava bloquejada en Tolón des de finals de 1742.[15]

Els plans francesos consistien en transportar al centre d'Itàlia un contingent de 30000 hòmens al mando de Luis Francisco I de Borbón-Conti, príncip de Conti, i part de l'eixèrcit espanyol a les órdens de l'infant Felipe d'Espanya en el nort d'Itàlia per a enllaçar en l'eixèrcit del Comte de Gages en els Estats Pontificis.[1] Per a poder portar a terme dit pla era imprescindible neutralisar la flota britànica del Mediterràneu, al mando de l'almirant Thomas Matthews. Este, per la seua banda, va començar a percebre la gran activitat que es portava a terme en el port de Tolón i, a principis de giner de 1744, va desplaçar la seua base de Villafranca a Hyères.[1]

Erro al crear miniatura:
Retrat de Juan José Navarro de Viana i Búfalo. Obra de Rafael Tejeo, 1828.

La flota francesa es componia de 17 navío de llínea i tres fragates al mando de l'almirant Claude-Élisée de Court de la Bruyère, un home vell, pero vigoroso i flexible, mentres que l'espanyola disponia de 12 navío de llínea baix el mando de Juan José Navarro, reputat per la seua activitat científica.[1] De Court, que ostentava el mando general, va tindre dificultats a el hora d'organisar la flota combinada pels recels existents entre francesos i espanyols. Per a assegurar la cooperació dels navío d'estos, de l'eficiència dels quals en combat tenia dubtes, De Court va propondre alternar-los en els francesos en la llínea de batalla, pero Navarro es va negar.[16][17]

Ya que no existien hostilitats obertes entre França i Gran Bretanya, De Court va rebre órdens de no obrir fòc contra la flota de Matthews a no ser que esta ho fera primer. En cas que els britànics no atacaren, els navío espanyols devien forçar-los a fer-ho, de manera que, davant la rèplica britànica, els bucs francesos pogueren sumar-se a la batalla per a conseguir el seu objectiu de destruir la flota britànica i fer-se en el domini del Mediterràneu.[18] Matthews, per la seua banda, temia que 21 navío francesos, que estaven sent allistats en Brest, intentaren reunir-se en l'esquadra franc-espanyola en Tolón. No era l'únic problema que afligia a la flota britànica, puix els seus navío estaven mal aprovisionados, en mal estat, i Matthews mantenia males relacions en el seu subordinat Richard Lestock.[19]

La batalla

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Gravat que representa les flotes franc-espanyola i britànica en la batalla de Tolón.

La flota franc-espanyola va salpar de Tolón el 19 de febrer, navegant cap al sur en una llínea de batalla que s'estenia a lo llarc de sis milles, en 9 navío francesos en la vanguarda, 6 francesos i 3 espanyols en el centre, i 9 espanyols en la retaguàrdia.[20] De Court va issar la seua insígnia en el Terrible, de 74 canons, mentres que Navarro va fer lo propi en el Real Felipe, de 114 canons. L'esquadra britànica levó ancores en amanecer. El dia 21 els 30 navío britànics al mando de Matthews navegaven a l'est de la flota franc-espanyola, maniobrant cap al suroest per a aproximar-se a la llínea de batalla aliada.[18] Matthews havia dividit la seua flota en 3 divisions: una vanguarda de 9 navío al mando del contraalmirante William Rowley, un centre de 10 navío baix el seu mando directe i una retaguàrdia de 13 navío al mando del vicealmirante Richard Lestock. El matí del 22 de febrer, esta última divisió havia quedat distanciada a lo manco a 7 milles del gros de la flota, lo que va deixar a Matthews en inferioritat numèrica front als franc-espanyols.[18]

Abdós flota varen navegar en paralel; els aliats borbònics a l'oest i els britànics a l'est, estant els primers alguna cosa més alvançats. Pese a la seua ventaja, De Court, conforme a les órdens rebudes, no va atacar a la flota britànica.[21] Llavors, Matthews, veent l'inacció de Lestock, que no era capaç de reengancharse la llínea de batalla a pesar de les seues crides, va donar l'orde d'atac. Encara que les órdens del almirantazgo recomanaven no fer-ho fins que les dos flotes estigueren alineades, la decisió de Matthews va ser correcta.[22] A l'una del migdia, mentres la vanguarda franc-espanyola es trobava sense oponent, la vanguarda britànica es batia en el centre francés i la divisió de Matthews feya lo propi en la retaguàrdia al mando de Navarro.[20] El moment semblava haver segut juiciosament triat, puix cinc navío espanyols, el Lluent, el Sant Fernando, el Falcó, el Soberp i el Santa Isabel, havien quedat ressagats de la retaguàrdia, deixant al Real Felipe de Navarro en el respal de dos navío, mentres atres tres seguien en els francesos.[20]

Erro al crear miniatura:
Les dos flotes en combat (ilustració de Taula Diego, ca. 1796–1797).

La vanguarda franc-espanyola, sense oponent, va tractar guanyar el barlovent per a doblar a la flota britànica i posar-la baix dos fòcs, pero l'afortunada maniobra de tres capitans britànics, els de el Stirling Castle, el Warwick i el Nassau, que desobedint órdens varen mantindre les seues posicions, ho va evitar.[23] Entre tant, Matthews, en el Namur, era recolzat pel Marlborough, que es cañoneaba en l'espanyol Santa Isabel, situat a popa del Real Felipe, i pel Norfolk, que feya lo propi en el Constant.[24] El Orient, el Amèrica i el Neptú a penes varen intercanviar una salva en els navío britànics i varen abandonar la seua posició en la llínea de batalla, deixant en Poder només enfrontant-se a 4 navío britànics.[24] Esta acció va ser molt criticada pel segon capità del Real Felipe, Lage de Cueilly, qui va assegurar que la pèrdua del Poder es va deure a la defecció dels tres navío espanyols.[25]


Despuix de vàries hores de combat, el Constant, posat fòra de combat, també va abandonar la llínea.[26] Des del Real Felipe es varen disparar varis cañonazos contra el navío per a evitar el seu defecció, pero va anar en va. El Norfolk, danyat en els seus aparejos, no va poder perseguir-ho.[26] Lo mateix va succeir en el Hércules, que, severament danyat, va abandonar la seua posició, deixant al Real Felipe en solitari front al Namur i al Marlborough.[26] El Poder encara permaneixia en el seu lloc, enfrontant-se a varis navío britànics que varen actuar en reluctancia i es varen acontentar en respondre des de llunt als seus cañonazos. Només el capità Hawke, del Berwick, va actuar en decisió. La primera salva del navío britànic va causar 20 morts entre la tripulació del Poder i li va desmontar varis canons. 20 minuts despuix, el capità Rodrigo de Urrutia es rendia.[27]

Erro al crear miniatura:
Combat entre el Real Felipe i el Namur quan se li va llançar el brulote Ann Galley per a incendiar el Real Felipe. Obra de José Manuel de Moraleda i Montero, 1783.

El combat entre el Namur i el Marlborough contra el Real Felipe va deixar a estos dos últims navío sériament averiats. A bordo del britànic varen morir 42 hòmens, entre ells el seu capità, i varen resultar ferits 121. El navío va aplegar a creuar la llínea franc-espanyola, rebent múltiples impactes i sent descrit posteriorment com "un perfecte naufragi".[26] El Real Felipe va quedar fòra de combat i pràcticament silenciat.[28] Les seues baixes varen ascendir a 47 morts, entre els quals figurava el seu capità, Nicolás Gerardino, i 239 ferits, un d'ells l'almirant Navarro, la valentia del qual els britànics varen reconéixer. L'actuació del comandant espanyol va ser, no obstant, controvertida, puix el segon capità del Real Felipe va declarar que, pese a que les ferides de l'almirant eren d'escassa consideració, este es va refugiar baix coberta deixant a el navío sense govern.[29] Açò va ser corroborat a posteriori per diversos oficials del Real Felipe.[30]

Matthews, havent deixant al buc insígnia espanyol fòra de combat, va ordenar preparar un brulote, el Ann Galley, per a acabar en ell, i va despachar els pots i pinazas de la seua divisió a remolcar al Marlborough fòra de la llínea.[28] A les quatre en punt, quan el Ann Galley va començar a aproximar-se al Real Felipe, dos o tres navío espanyols del grup ressagat varen aplegar junt a l'insígnia i varen concentrar el fòc dels seus canons sobre el brulote britànic.[28] Des del Real Felipe es va posar a la mar una llancha plena de hòmens per a interceptar-ho. Quan la llancha es trobava pròxima al Ann Galley, l'oficial al mando del brulote va disparar una pistola contra els espanyols. La pólvora es va capcionar i l'embarcació va volar pels aires.[31]

Erro al crear miniatura:
El HMS Marlborough despuix de la batalla, fòra de combat.

Veent la difícil situació en la que es trobaven els espanyols, De Court es va dispondre a socórrer-los.[31] El comandant francés es va distanciar de Rowley i es va dirigir cap al Real Felipe en els seus navío. Rowley va ordenar als seus navío continuar hostigando als francesos per a impedir que alcançaren el centre britànic, pero la maniobra francesa va surtir i el Real Felipe va poder escapar baix la protecció dels navío de De Court.[22] A les cinc en punt els britànics es varen distanciar per a reorganisar les seues forces i, a mida que s'acostava la nit, abdós flotes es varen separar fins a una distància de sis milles.[22] El Poder, desmantellat i incapaç de seguir al restant dels navío britànics, va ser represado per varis bucs francesos.[31]


En amanecer del dia 23, la flota franc-espanyola, reduïda a 22 navío efectius, levó ancores i es va dirigir a l'oest.[10] Matthews, d'acort en les ordenances de guerra, va ordenar la persecució. En esta ocasió la flota britànica va formar a la perfecció una llínea de batalla, mentres que espanyols i francesos es varen retirar desordenadament dividits en dos agrupacions segons la nacionalitat dels navío.[10] L'espanyol Hércules va estar a punt de ser capturat pels britànics, pero l'intervenció de l'esquadra francesa ho va evitar. El Poder va haver de ser cremat davant la possibilitat de la seua represa per la vanguarda de Lestock.[32] El dia següent Matthews va detindre la persecució. Tot lo que podia conseguir era la captura del Real Felipe, dut a remolc per la flota franc-espanyola; una compensació menor que garantisar la seguritat de la costa italiana que tenia órdens de protegir,[33] de modo que Matthews va reparar els seus navío en Maó i va proseguir en la seua missió. Els navío aliats varen ser aplegant a diversos ports espanyols, la majoria d'ells a Cartagena.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Browning, pág. 152
  2. ↑ Hume/Armstrong p.379
  3. ↑ 3,0 3,1 Waldegrave Head, p. 289
  4. ↑ 4,0 4,1 Roskill, p. 60
  5. ↑ 5,0 5,1 Black, pág. 94
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Alastair/Calle p. 268
  7. ↑ González p.196
  8. ↑ Lindsay, p 430
  9. ↑ Willis, p. 62
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Browning, pág. 155
  11. ↑ Stephen, Tom 37, pág. 45
  12. ↑ González pág. 196
  13. ↑ Dull, p.52
  14. ↑ Mathews, Thomas (1676-1751)". Dictionary of National Biography. 37. pág. 45.
  15. ↑ 15,0 15,1 Mahan, págs. 232–233
  16. ↑ Mahan, pág. 233
  17. ↑ Weigley, pág. 198
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Browning, pág. 153
  19. ↑ Browning, págs. 152–153
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Mahan, pág. 234
  21. ↑ Browning, págs. 153–154
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Browning, pág. 154
  23. ↑ Beatson, Vol. 1, págs. 201–202
  24. ↑ 24,0 24,1 Beatson, Vol. 1, pág. 201
  25. ↑ Laughton, pág. 249
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Beatson, Vol 1, pág. 202
  27. ↑ Beatson, Vol. 1, págs. 202–203
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Beatson, Vol. 1, pág. 203
  29. ↑ Laughton, pág. 240
  30. ↑ Laughton, pág. 267
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Beatson, Vol. 1, págs. 204–205
  32. ↑ Beatson, Vol. 1, págs. 206–207
  33. ↑ Beatson, Vol. 1, pág. 208

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Martin Andrew Sharp Hume,Edward Armstrong. Spain: its greatness and decay (1479-1788). ASIN B00085NFEA Albi, Juliol. El dia de Trafalgar. Seix Barral, 2005. ISBN 8432296570

  • (en anglés) R. Dull Jonathan. The Age of the Ship of the Line: The British and French Navies, 1650-1815 (Studies in War, Society, and the Military. University of Nebraska Press 2009. ISBN 080321930X
  • (en anglés) Allen, Joseph: Admirals Mathews and Lestock. The United service magazine, part 2. H. Colburn, 1842.
  • (en anglés) Beatson, Robert: Naval and military memoirs of Great Britain, from 1727 to 1783, Volum 1. Printed for Longman, Hurst, Rees and Orme, 1804

O'Donell, Hugo. El Primer Marqués de la victòria, personage silenciat en la reforma dieciochesca de l'armada. Madrit, 2004.

Fernández Dur, Cesáreo: Armada Espanyola des de l'Unió dels Regnes de Castella i Aragó, Tom VI, Institut de Història i Cultura Naval, 1972

  • (en anglés) Hattendorf, John: Naval policy and strategy in the Mediterranean: past, present, and future. Taylor & Francis, 2000, ISBN 0-7146-8054-0
  • (en anglés) Laughton, John K.: The Naval Miscellany, Elibron classics, 2004. ISBN 1402139063
  • (en anglés) Lindsay, J. O. The New Cambridge Modern History, Vol VII. The Old Regime 1713-63
  • (en anglés) Mahan, A.T.: The Influence of Siga Power Upon History 1660-1783, BoD – Books on Demand, 2010. ISBN 3861951789
  • González, Agustín R. Victòries per mar dels espanyols ISBN 8496281388
  • (en anglés) Stephen, Leslie: Mathews, Thomas (1676-1751). Dictionary of National Biography, Tom 37, Elder Smith, 1894, p. 45
  • (en anglés) Wilson, Alastair / F. Durícia Joseph. Who's Who in Naval History, From 1550 to the present (Kindle Edition).


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Tolón&oldid=1220542»