Milla nàutica

La milla nàutica o milla marina és una unitat de llongitut empleada en navegació marítima i aérea. En l'actualitat, la definició internacional, adoptada en 1929, és el valor convencional de 1852 m, que és aproximadament la llongitut d'un arc d'1' (un minut d'arc, la sesentava part d'un grau sexagesimal) de latitut terrestre. Ha segut adoptada, en molt llaugeres variacions, per tots els països occidentals. Esta unitat de llongitut no pertany al Sistema Internacional d'Unitats (SI).

La milla nàutica deriva de la llongitut sobre la superfície terrestre d'un minut d'arc de latitut. Xixanta milles nàutiques de latitut equivalen llavors a una diferència de latitut d'un grau. D'ahí es deriva l'us de la milla nàutica en navegació. Per a distàncies menors a una milla nàutica, lo usual en el món nàutic és utilisar dècimes de milla nàutica.

De la milla nàutica es deriva també la mida de velocitat usada en el camp nàutic, el nuc. Un nuc és una velocitat igual a una milla nàutica per hora.

No existix un sol símbol acceptat de forma universal. El SI dona preferència a M, pero també s'usen mn, nmi, NM i nm (del anglés: nautical mile). No deu confondre's en la milla terrestre, estatutària o anglesa, que encara s'ampra en alguns països anglosaxons i equival a 1609,344 m.

Use

La milla nàutica i el nuc són pràcticament les úniques mides de distància i velocitat usades en navegació marítima i aérea, ya que simplifiquen els càlculs de posició de l'observador. Esta posició es medix per mig de les coordenades geogràfiques de latitut (Nort o Sur) i llongitut (Este o Oest) a partir del equador i d'un meridiano de referència, usant graus sexagesimals. El problema del navegant és conéixer la posició en graus i minuts de latitut i llongitut despuix d'haver recorregut una certa distància, o al revés (sabent les coordenades actuals i del punt de destí, calcular la distància a la que es troba).

Per mig de l'us de la trigonometria esfèrica és senzill determinar la distància esfèrica entre dos punts conegudes les seues coordenades de latitut i llongitut. Esta distància esfèrica s'obté en graus sexagesimals de modo que reduint l'àngul a minuts sexagesimals s'obté, directament, la distància en milles nàutiques.

Punt A: Latitut = 44°36′0″ N; Llongitut = 4°55′10″ O.
Punt B: Latitut = 40°10′20″ N; Llongitut = 12°10′0″ E.
Distància esfèrica entre A i B = 12°46′5″ = 766' = 766 NM (milles nàutiques).

L'obtenció directa de la distància esfèrica expressada en minuts sexagesimals explica l'èxit d'esta mida de distància des de la seua utilisació inicial en navegació marítima, normalment grans distàncies i sobre la superfície del globo terrestre. Òbviament s'utilisa la simplificació de considerar el globo terrestre esfèric (realment és un elipsoide).

Les cartes i els rumbs —també molts mapes terrestres en proyecció Mercator— permeten conéixer les coordenades de fars, vetes, illes, punts de referència (landmarks), etc., i inclús medir en un compàs de puntes distancies esfèriques (sobre els meridianos). Abans de l'época actual que ha vist la popularisació de sistemes de posicionament global per satèlit (GPS, GLONASS, Galileo), en mar oberta s'usava el sextant per a medir l'altura observada dels astres respecte a l'horisó, lo que permetia determinar la latitut del lloc. La medició de la llongitut requeria l'us de cronómetros i l'observació del sol. La precisió en la determinació de la latitut i llongitut s'ha vist significativament incrementada en usar sistemes de posicionament global per satèlit.

Aspectes històrics

Comparació visual d'un quilómetro, una milla estatuaria i una milla nàutica.

La paraula milla procedix del llatí i significa mil passos: mille passus. La navegació en la mar es feya a ull fins a al voltant de 1500, quan es varen desenrollar els instruments de navegació i els cartógrafos varen escomençar a utilisar un sistema de coordenades en paralels de latitut i meridianos de llongitut.

La referència més antiga de 60 milles a un grau és un mapa de Nicolaus Germanus en una edició de 1482 de la Geografia de Ptolomeo que indica que un grau de llongitut en l'Equador conté «milaria 60». Un mapa manuscrit anterior de Nicolaus Germanus en una edició anterior de Geografia diu «unul gradul log. et latitut sub equinortiali formet stadia 500 que fanut miliaria 62Plantilla:Sfrac» ("un grau de llongitut i latitut baix l'equador forma 500 stadia, que fan 62Plantilla:Sfrac milles"). Siga una correcció o conveniència, no s'explica la raó del canvi de 62Plantilla:Sfrac a 60 milles per grau. Finalment, la proporció de 60 milles per grau va aparéixer en anglés en una traducció de 1555 de les Décades de Pedro Màrtir de Anglería: «[Ptolomeo] va assignar aixina mateix a cada grau tres decenes de milles."

A finals de el XVI, els geógrafos i navegants anglesos sabien que la relació entre les distàncies en la mar i els graus era constant a lo llarc de qualsevol gran círcul (com l'equador, o qualsevol meridiano), suponent que la Terra fora una esfera. En 1574, William Bourne va afirmar en Un regiment per a la mar la «regla per a elevar un grau» practicada pels navegants: «Pero tal i com yo ho veig, nosatres en Anglaterra deuríem permetre 60 milles un grau: açò és, despuix de 3 milles a una de les nostres llegües angleses, per lo que 20 de les nostres llegües angleses deurien correspondre a un grau. « Aixina mateix, Robert Hues va escriure en 1594 que la distància a lo llarc d'un gran círcul era de 60 milles per grau. No obstant, estes es referien a l'antiga milla anglesa de 5000 peus i a la llegua de 15.000 peus, basant-se en la subestimación de Ptolomeo de la circumferència de la Terra. A principis de el XVII, els geógrafos anglesos varen escomençar a reconéixer la discrepància entre la mida angular d'un grau de latitut i la mida llineal de les milles. En 1624 Edmund Gunter va sugerir 352 000 peus per grau (5866Plantilla:Sfrac peus per minut d'arc). En 1633, William Oughtred va sugerir 349.800 peus per grau (5830 peus per minut d'arc). Tant Gunter com Oughtred varen propondre dividir un grau en 100 parts, pero la seua proposta va ser generalment ignorada pels navegants. La proporció de 60 milles, o 20 llegües, per grau de latitut va permanéixer fixa, mentres que la llongitut de la milla es va revisar en millors estimacions de la circumferència terrestre. En 1637, Robert Norwood va propondre una nova mida de 6120 peus per a un minut d'arc de latitut, que estava a 44 peus del valor actualment acceptat per a una milla nàutica.

Ya que la Terra no és una esfera perfecta, sino un esferoide oblato en els pols llaugerament achatados, un minut de latitut no és constant, sino d'uns 1.862 metros en els pols i 1.843 metros en l'Equador. França i atres països mètrics afirmen que, en principi, una milla nàutica és un minut d'arc d'un meridiano a una latitut de 45°, pero es tracta d'una justificació moderna per a un càlcul més mundà que es va desenrollar un sigle abans. A mitan de el XIX, França havia definit la milla nàutica per mig de la definició del metro original de 1791, una diezmillonésima part d'un quarto de meridiano. Aixina que Plantilla:Sfrac = 1.851,85 m ≈ 1.852 m es va convertir en la llongitut mètrica de la milla nàutica. França la va llegalisar per a l'Armada francesa en 1906.

En 1929, la Primera Conferència Hidrogràfica Internacional Extraordinària, reunida en Mónaco, va fixar el valor de la milla nàutica exactament en 1.852 metros (un valor redonejat molt propenc a la llongitut mija d'un arc de meridiano d'un minut, que és d'1.851,85 metros). Els països varen ser adoptant esta convenció, per eixemple, Estats Units en 1954 i el Regne Unit en 1970.

Quan es va crear el Sistema Internacional d'Unitats en 1960, l'Oficina Internacional de Peses i Mides va desaconsellar l'us de la milla nàutica, pero en 1982 la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar —CONVEMAR—, reunida en Montego Bay (Jamaica), va adoptar la milla nàutica com a unitat de distància per a definir certs tipos d'espai marítim (per eixemple, aigües territorials, zona contigua, zona econòmica exclusiva i plataforma continental). Esta Convenció de Montego Bay és ara una referència en la definició del dret de l'mar. Com a conseqüència, ha contribuït a perpetuar l'us de la milla nàutica.

En 2019, l'Oficina Internacional de Peses i Mides va deixar de reconéixer l'us de la milla nàutica No obstant, seguix sent llegal en alguns països.