Batalla de Waterloo

Batalla de Waterloo

Mapa de conjunt de la batalla de Waterloo.

La batalla de Waterloo es va lliurar el dumenge 18 de juny de 1815, prop de Waterloo (llavors en el Regne Unit dels Països Baixos, ara en Bèlgica), sent l'últim enfrontament en Napoleón I. L'Eixèrcit Imperial Francés, baix el mando de Napoleón I, va ser derrotat per dos eixèrcits de la Sèptima Coalició. Un era una força liderada pels britànics, en unitats del Regne Unit, els Països Baixos, Hannover, Brunswick i Nassau, baix el mando del mariscal de camp Arthur Wellesley, duc de Wellington. L'atre estava compost per tres cossos de l'eixèrcit prusiano baix el mando del mariscal de camp Blücher. La batalla va ser coneguda en França com la batalla de Mont Saint-Jean (pel llogaret de Mont-Saint-Jean) i en Prusia com La Belle Alliance (per la posada de La Belle Alliance).

Es varen enfrontar per un costat l'eixèrcit francés, al mando de l'emperador Napoleón Bonaparte, i per un atre, les tropes britàniques, neerlandeses i alemanes dirigides pel duc de Wellington junt en l'eixèrcit prusiano del mariscal von Blücher. El resultat va ser una derrota incontestable i definitiva de les forces napoleòniques que va determinar el final del primer Imperi francés, i la presó definitiva de Napoleón en la distant illa de santa Elena fins a la seua mort.

Despuix del regrés de l'emperador de la seua tancada en l'illa de Elba, va donar inici el periodo conegut com els «Cent Dies», en que va haver d'enfrontar-se a una nova aliança de potències europees opostes a ell: la Sèptima Coalició. Per a confrontar-les, Napoleón va decidir invadir lo que llavors es coneixia com els Països Baixos, lloc de reunió de les tropes de la coalició. La breu campanya militar resultant —va durar solament cinc dies— va significar el final definitiu de les guerres napoleòniques.

Ademés de la batalla de Waterloo pròpiament dita, formen part de la campanya de Waterloo tots els combats entaulats des de les primeres trobades entre les tropes franceses en els destacaments prusianos el 15 de juny fins a la retirada final de l'eixèrcit francés el dia 18, en particular les batalles de Ligny i Quatre Bras (celebrades al mateix temps el 16 de juny), i Wavre (celebrada simultàneament a la Waterloo el 18 de juny).

Waterloo és tal volta la batalla sobre la que més s'ha escrit i estudiat, i la que més ha generat controvèrsia, desinformacions i revisions a través del temps. Va determinar el fi de l'era de la Revolució francesa, de que els seus ideals l'imperi napoleònic va ser el gran difusor als demés països europeus, cimentant, pese a la derrota militar, les bases d'igualtat i meritocracia que permean la posterior història europea a lo llarc de el XIX.

Antecedents

Vore també: Guerres napoleòniques

Artícul principal → Cent Dies.

Situació estratègica d'Europa Occidental en 1815: 250000 francesos es varen enfrontar a uns 850000 soldats enemics en quatre fronts.

El 26 de febrer de 1815 Napoleón Bonaparte conseguix escapar de l'illa de Elba, a on es trobava exiliat, despuix d'enterar-se per varis mijos del descontent que regnava entre els francesos en el govern del rei Luis XVIII, sostingut per les potències aliades. Napoleón va manifestar que no tenia intenció d'iniciar accions bèliques i que la seua tornada era en to de pau. Va escriure a cada u dels monarques aliats una carta oferint térmens conciliatorios com a base per a la pau, renunciant al control d'Itàlia, Alemània, Polònia i els Països Baixos, entre atres coses.

El 13 de març següent, en enterar-se de la notícia, el Congrés de Viena, que es trobava reunit encara, ho declara proscrit i decidix formar una nova aliança contra ell, la Sèptima Coalició en la qual Àustria, Gran Bretanya, Prusia i Rússia devien aportar cada una un eixèrcit de 150000 efectius per a atacar-ho.

Napoleón, en una marcha memorable des de Grenoble durant la que no es va derramar sanc, i en la que els contingents militars enviats pel rei a arrestar-li varen acabar unint-se-li a ell un darrere l'atre, aplega una semana despuix a París. Allí rep de nou el respal del poble. També acodixen a ell tots els oficials i soldats de la Gran Armée. Davant tal situació, el rei Luis XVIII fuig a Gante i Napoleón es veu proclamat per segona volta emperador, encara que en poders constitucionals més llimitats.

La nova coalició va escomençar a desplegar-se en els Països Baixos, en a on ya es trobaven l'eixèrcit anglo-holandés de Wellington i el prusiano de Blücher. Napoleón decidix atacar-los allí, conscient de la necessitat de contindre'ls ans que pogueren unir-se'ls els eixèrcits d'Àustria i Rússia. El 12 de juny en la matinada va eixir de París cap al nort, en la finalitat de prendre el mando de l'eixèrcit i reforçar-se davant la coalició en la pren de Brusseles.

L'invasió dels Països Baixos

La causa principal per la que Napoleón va optar per una estratègia ofensiva va ser pels positius efectes que un èxit repentí podria produir. Per un costat, una victòria aplastant conseguiria derruir la determinació dels aliats. Per un atre costat, la derrota de la coalició atrauria en tota seguritat una revolució al seu favor en Bèlgica, a on tenia molts partidaris, que li proporcionaria a la seua volta una nova pedrera de reclutament. Ademés potser accentuara el decliu militar de Wellington, que podria provocar el final del govern tory de lord Liverpool i instaurar un de nou dels whigs, que tal volta serien més proclius a firmar la pau. Per últim, li serviria per a guanyar temps i concentrar un eixèrcit que fera front als esperats i temuts eixèrcits austríac i rus.

Pero lo que va inclinar definitivament la balança cap a l'invasió era les conegudes discrepàncies polítiques entre Gran Bretanya i Prusia. De fet, per estes discrepàncies, cada u dels eixèrcits tenia les seues pròpies llínees de comunicacions, en lloc d'una compartida. La llínea dels britànics es dirigia cap a l'oest, partint de Brusseles, passant per Ninove i Alost, fins a aplegar a Ostende i el Canal de la Taca. La dels prusianos es dirigia cap a l'est, eixint de Lieja i adinsant-se en Alemània. Un atac repentí podia obligar a un dels bandos a retirar-se seguint la seua pròpia llínea de comunicacions. Si Napoleón aprofitava la brecha que els separava, que al començ de l'invasió era ya de 75 quilómetros (distància entre abdós quarters generals), podria aïllar a qualsevol dels dos i atacar-los per separat, puix era clar que cap dels dos eixèrcits per sí mateixa seria capaç de valdre's contra la poderosa Armée du Nord francesa: un eixèrcit ràpit, poderós, en unes tropes experimentades i en set de venjança, i dirigides per un dels millors estrategues de l'història militar.

No obstant, cal agregar que, a pesar de les discrepàncies polítiques, els mandos, oficials i agregats dels dos eixèrcits aliats en els Països Baixos mantenien una estreta cooperació i comunicació. Va haver algunes conferències entre els dos estats majors en les quals es va discutir un pla d'acció conjunt per a fer front a una invasió francesa de Bèlgica. Tal cooperació va ser evident en els dies que varen seguir a l'entrada dels francesos en el territori belga. Entrada que va ser frut d'una movilisació començada el 6 de juny, i d'una pren de posicions en Bèlgica a partir del 14 de juny.

Primers moviments

Mapa de la zona de Bèlgica en la que va tindre lloc la batalla, marcada en color roig.

A les nou del matí del 15 de juny, la columna francesa del general Reille, de el II cos, l'única que va alcançar la seua posició sense retarts en el creuament de Marchiennes, es va topar en els destacaments del cos prusiano del tinent-general Zieten, que varen opondre tal resistència que no varen conseguir ser desestajats fins al migdia.

A les 15 hores, el III cos francés aplega a Charleroi, a on es troben ara les tropes de Zieten. Per un error en el desplegament de dit cos, la cavalleria del general Pajol carix de respal de l'infanteria en esta localitat, per lo que l'emperador es veu obligat a acodir ell mateixa en un destacament de la Guàrdia per a expulsar als prusianos de la ciutat i garantisar el control dels ponts del riu Sambre.

Mentres, el IV cos francés, que havia segut desviat cap als ponts de Châtelet, sofrix un imprevist: el general que anava en cap, Bourmont, deserta, sembrant el dubte i la confusió en la seua divisió i en el mando de el IV cos, i revelant els plans operatius de l'eixèrcit francés al mando prusiano.

De tots modos, pese als retarts i atres inconvenients, durant la vesprada del 15 de juny pràcticament totes les tropes franceses ocupaven ya les seues posicions prefixades despuix de creuar el riu Sambre. L'ala esquerra —composta pels cossos I i II, el III cos de cavalleria i la cavalleria llaugera de la Guàrdia Imperial— es dirigia cap al creuament de camins conegut com Els Quatre Bras, i l'ala dreta —composta pels cossos III i IV— se situava en Charleroi en les seues alvançades apuntat cap a Fleurus. Abdós ales eren seguides per la reserva —composta pel restant de la Guàrdia Imperial, el VI cos i el IV cos de cavalleria—.

Solament fins a molt vesprada, en la nit del 15 de juny, Wellington va estar segur de que Charleroi era l'objectiu de l'atac francés. Alvançada la nit, en les primeres hores del 16 de juny, en el ball de la duquesa de Richmond en Brusseles, va rebre Wellington un despaig del príncip d'Orange que li va sorprendre per la velocitat de l'alvanç de Napoleón. Es va afanyar a ordenar al seu eixèrcit que es concentrara en el creuament de Quatre Bras, en lloc d'en Nivelles, a on el príncip d'Orange, en la brigada del príncip Bernardo de Sajonia-Weimar, mantenia una posició fràgil contra els soldats de l'ala esquerra del mariscal francés Ney.

El príncip Bernardo i el general Perponcher estaven, segons tots els informes, millor informats de l'alvanç francés que uns atres oficials aliats, i les seues iniciatives posteriors per a mantindre la posició en el creuament de camins varen resultar vitals per al resultat final. El general Constant de Rebeque, comandant d'una de les brigades neendarlesas, va desobedir les órdens prèvies de Wellington de marchar cap a la zona de concentració elegida prèviament al voltant de Nivelles, i va decidir mantindre el creuament i enviar mensages urgents al príncip d'Orange i a Perponcher durant el matí del 16. Este fet mostra lo poc que Wellington creïa en un ràpit alvanç francés cap a Brusseles. No creïa molt en l'informació recent que li va proporcionar el general Dörnberg, un dels seus oficials d'inteligència, que li va advertir sobre numerosos llocs d'alvançada francesos al sur de Charleroi. Tampoc donava crèdit a alguns informes enviats per l'inteligència de l'I cos prusiano. Si estos dos generals hagueren obedit les seues órdens, Quatre-Bras en tota provabilitat hauria caigut en mans dels francesos, donant-los temps per a recolzar l'atac de Napoleón contra els prusianos en l'àrea de Sombreffe a través d'una carretera ràpida i adoquinar, i l'història de la campanya hauria segut clarament distinta.

Quatre Bras i Ligny

Artícul principal → Batalla de Quatre Bras.

Plantilla:Centrar

En el llogaret de Quatre Bras, a migdia del 16 de juny, es varen produir els primers enfrontaments entre les tropes anglo-holandeses de Wellington i l'ala esquerra de l'eixèrcit francés, al mando del mariscal Ney, en lo que es coneix com batalla de Quatre Bras. Dita localitat estava comunicada per una carretera en el llogaret de Ligny, i a ella varen acodir els prusianos, en Blücher al cap, produint-se la molt sanguinosa batalla de Ligny entre l'ala dreta de l'eixèrcit francés i les forces prusianas, en una furiosa lluita per la possessió dels llogarets de Ligny i Saint Amand. El resultat d'abdós combats simultàneus va ser la retirada dels anglo-holandesos de Quatre Bras i la retirada prusiana de Ligny.

En un dels fets més controvertits i decisius de tota la campanya, l'I cos francés, al mando del general Drouet d'Erlon, estava tècnicament baix les órdens de Ney. Mes Napoleón, al vore que els prusianos estaven decidits a combatre en Ligny, va manar un mensager a Ney demanant-li que enviara dit cos a atacar el flanc dret prusiano per a aixina destruir el seu eixèrcit, en una maniobra molt semblada a lo que els mateixos prusianos varen fer dos dies més vesprada en l'eixèrcit francés en Waterloo. No obstant, en la confusió de la batalla de Quatre Bras, encara que dit cos d'eixèrcit s'encaminava ya cap al seu nou objectiu, Ney, en un excés de furor i veent en temor com la seua pròpia batalla es complicava pel continu arribe de reforços a l'eixèrcit de Wellington, va manar un mensage urgent per a que l'I cos retornara, en el catastròfic resultat de que dit cos no va participar ni en una ni en una atra de les batalles del dia 16, en qualsevol de les quals la seua participació haguera segut, en tota provabilitat, decisiva en favor del bando francés.

El dia intermig

El Montícul del León en vistes al lloc de la batalla de Waterloo, ací cultivat en remolaches, en Braine-l'Alleud, Bèlgica.

D'un modo similar, les órdens ambigües de Napoleón el 17 de juny al seu subordinat, el mariscal Grouchy, de perseguir als prusianos en 30000 efectius varen contribuir finalment a la derrota final de les armes franceses.

Grouchy va escomençar la persecució dels prusianos a migdia del 17 i va continuar durant el 18. Les pluges i les diferents rutes preses per les distintes seccions de l'eixèrcit prusiano varen crear confusió en la direcció que havia de seguir Grouchy, lo que va causar encara més separació entre les seues forces i les de Napoleón, ademés de pèrdua de temps. El 18 a migdia, al mando de l'ala dreta de l'Eixèrcit del Nort reforçada en un cos de cavalleria, va ignorar el consell del general Gérard, cap de el IV cos, de «marchar cap a on se sentia el cañoneo», és dir cap a Waterloo, i va continuar la seua persecució fins que es va enfrontar a la retaguàrdia prusiana, al mando del tinent general von Thielmann, en la coneguda com batalla de Wavre.

Pero tornant al dia intermig, en la nit del 17 al 18 de juny l'eixèrcit prusiano va ser reforçat en l'arribada de el IV Cos, al mando del tinent general von Bülow, que no hi havia estat present en Ligny. I Blücher va manar mensagers prometent ajuda a Wellington.

Despuix de la derrota prusiana en Ligny, la posició de Wellington en Quatre Bras s'havia tornat insostenible. En un plujós dia 17, al voltant de les 10 del matí, Wellington va escomençar la retirada del seu eixèrcit cap a una posició, prèviament reconeguda i estudiada, propenca a la localitat de Waterloo. Dita retirada va ser seguida per l'ala esquerra de l'Eixèrcit Francés del Nort, baix el mando del mariscal Ney. Napoleón es va unir a Ney en la majoria del Cos de Reserva que, junt en l'ala dreta de dit Eixèrcit del Nort, havia derrotat als prusianos en Ligny.

Waterloo

Vore també: Batalla de Wavre

Desplegament i fanc

Desplegue de forces en el matí de la batalla.

L'última fase de la campanya s'inicia a mig matí (cap a les 11:30) del dia 18 de juny, prop de Waterloo, a on Wellington espera l'atac de Napoleón, mentres està atent a l'arribada dels prusianos que han promés durant la nit acodir en la seua ajuda en per lo manco tres cossos d'eixèrcit. Tot el terreny està molt embarrado a causa de la pluja nocturna, i els moviments de tropes i artilleria són molt llents.

Durant eixe decisiu matí, els dos comandants principals varen donar arengas als seus i varen repartir ginebra, galletes i carn, en el cas dels aliats, i coñac, en el cas dels francesos. Al voltant de les 9:00 la Armeé du Nord francesa va marchar en onze columnes a les seues posicions de batalla, fent un gran desplegament de poder, en bandes de música tocant i aclamació a l'emperador, que va cavalcar a lo llarc de tot el front per a inspirar valor en els seus hòmens, i donant una gran sensació de força militar. Totes les resenyes indiquen que l'exhibició va ser espectacular. L'eixèrcit aliat anglo-holandés observava fredament, situat ya en les seues posicions des de molt primerenc.

Atac a Hougoumont

Wellington tenia recolzat el seu flanc dret en la granja fortificada de Hougoumont, el centre estava situat entorn a la granja de la Haye Sainte, i la seua esquerra entorn als caserius de Papelotte i La Haye. Eixa disposició donava molta solidea a la seua posició defensiva, puix els tres conjunts d'edificacions havien segut fortificados i guarnits en els seus flancs i centre. Napoleón va notar esta solidea abans inclús de que la batalla començara. Va ser en el sector de Hougoumont a on va decidir llançar el primer atac, en l'intenció de fer que este atac dividira les forces aliades atraent tropes del centre i esquerra aliats, i de fet vàries bateries i alguns regiments varen ser enviats cap a eixa posició per Wellington. Hougoumont era una granja vorejada d'un bosc pel seu costat sur, i després contava en una gran barda davant les seues edificacions, per lo que era clarament una posició fortificada.

Els primers atacs varen ser fets pels regiments de la divisió del príncip Jerónimo i varen conseguir expulsar a les tropes de Nassau del bosc i hort, pero no varen conseguir penetrar en l'interior dels edificis, sofrint forts baixes. Hougoumont es va convertir en una batalla dins d'una atra, i a lo llarc de tot el dia la seua conquista va continuar atraent noves tropes franceses a un atac sense frut. Moltes de les reserves de Wellington continuaven en el seu centre i dreta, vàries bateries varen ser reposicionadas per al seu defensa, aixina com alguns regiments de cavalleria per a opondre's als lanceros del general Piré, situats en l'extrem del flanc esquerre francés, de manera que quan Drouet d'Erlon va llançar el seu atac principal, l'ala esquerra de Wellington contava en solament tres bateries per al seu defensa. Va haver un moment en que els francesos varen aplegar a disparar proyectils de obús incendiaris que varen terminar cremant i destruint varis dels edificis interiors de Hougoumont, causant vàries baixes als guàrdies britànics que els defenien.

La «gran bateria»

Napoleón estava totalment convençut de la necessitat d'escomençar l'assalt a les posicions de Wellington en l'arma més temuda de l'época, l'artilleria de camp francesa, i va ordenar la creació d'una «gran bateria» front a l'ala esquerra de Wellington. Estava inicialment composta de 80 canons procedents de l'I, II i VI cossos, pero despuix de sofrir algunes baixes per la cavalleria pesada anglesa, va ser reforçada en artilleria de la Guàrdia Imperial. La seua entrada en acció va ser retardada durant vàries hores fins que el sol embarrado i empapat per la tormenta de la nit anterior s'haguera secat lo suficient per a soportar el pes dels canons. El fanc també va torbar a l'infanteria i a la cavalleria mentres es colocaven en posició, i tots estos retarts varen supondre un factor important per a la derrota francesa.

Quan finalment l'artilleria napoleònica va obrir fòc sobre les posicions de l'esquerra de Wellington, entre les 12:30 i 13:00 hores, l'esperat impacte sobre les tropes aliades es va vore alguna cosa minimisat pel terreny embarrado i bla que absorbia bona part de l'impacte dels proyectils, i dificultava l'efecte de rebot sobre el sol de moltes de les bales de canó, tan amolador contra les tropes en formació. Ademés, Wellington havia desplegat a la majoria de l'eixèrcit aliat darrere d'una cresta, per a protegir a les seues tropes de l'esperada cortina de fòc. No obstant, vàries fonts citen que la gran bateria sí va causar moltes baixes a pesar de l'estat del terreny: el cañoneo deshabilitó vàries bateries de canons front a la divisió del general Alten i va impactar a vàries tropes de la segona llínea, tant d'infanteria com sobretot de cavalleria. També cal mencionar que va tindre un sensible impacte sicològic en la moral dels soldats, especialment en les tropes jóvens i inexpertas.

Càrregues i contracargas de l'infanteria

Archiu:ScotsGreys.jpg

Batalla de Waterloo: des de les 17:30 a les 20:00 hores.

A les 13:30, Napoleón va ordenar al mariscal Ney enviar a l'infanteria de d'Erlon contra el centre esquerre de Wellington, passant a l'est de la granja de la Haye Sainte. L'atac va començar per la brigada Quiot contra la granja, defesa pels fusileros de la KGL —Legió alemana del Rei, una unitat britànica—, del major Bäring; la brigada Bourgeois va atacar just a l'est de la carretera de Brusseles, la seua formació era en columnes tancades; la divisió Donzelot va seguir despuix, formant una espècie de reserva; posteriorment la divisió de Marcognet i finalment la de Durutte, que va adoptar una formació menys massiva. Gradualment les unitats franceses varen alvançar en «escaló» cap a la posició aliada sobre la cresta.

Varen ser rebudes en fòc intens per l'infanteria del general Picton i per 12 peces d'artilleria que varen disparar metralla, causant fortes baixes. La 1.ª brigada belga-neerlandesa, al mando del major general van Bylandt, era una de les unitats més alvançades. Despuix de sofrir un intens bombardeig d'artilleria i d'intercanviar descàrregues en els elements alvançats de d'Erlon durant nou minuts, els soldats de van Bylandt, en inferioritat numèrica, varen ser forçats a retirar-se en desorde a l'atre costat del tossal, entre les llínees de la divisió del tinent general Thomas Picton. Els francesos varen alvançar també en cavalleria just a l'oest de la Haye Sainte. Unitats de coraceros varen carregar en els voltants d'eixa granja contra el batalló llauger alemà Lüneberg, manat per Alten per a reforçar la defensa d'esta posició, capturant la seua bandera i aniquilant-ho pràcticament. També varen atacar les bateries aliades instalades sobre el tossal, just al nort de la granja. El 8.º batalló de llínea de la KGL, que venia a recolzar la defensa de la granja més a l'est, va ser fet també trizas pels coraceros i la seua bandera presa. El 5.º batalló, que venia en el seu respal, va poder formar-se en quadro per a defendre's de la cavalleria just a temps. La bateria de Ross, en sis canons, va anar també atacada i danyada, i la bateria de Cleeves va tindre que retirar-se.

La divisió de Picton incloïa unitats veteranes de la campanya en la península ibèrica, entre les que es trobaven els regiments Highland escocesos 92, 79 i 42, i els 28, 1.º, 44 de llínea anglesos, més el 95 rifles. Tots estaven curtidos en combat pero havien sofrit fortes baixes en Quatre Bras, alguns com els regiments 42 i 92 havien perdut més del 40 % dels seus efectius, per lo que la divisió estava llunt d'estar completa. Les brigades de Kempt i de Pack, que eren part de la divisió, varen esperar l'atac a l'atre costat de la cresta, just per darrere de la divisió neerlandesa de van Bylandt. La brigada Kempt va llançar un contrataque contra la de Bourgeois quan esta va alcançar el cim, pero els francesos varen resistir. La brigada Highland de Pack va ser atacada per la divisió Marcognet i posada en desorde. Les coses varen estar a punt d'eixir-se de control per a Wellington, i l'atac francés semblava estar progressant decisivament.

Atacs i contraatacs de la cavalleria

Archiu:Charge of the French Cuirassiers at Waterloo.jpg

La càrrega dels Royal Scots Greys

Va ser just en este moment que Lord Uxbridge, el comandant de la cavalleria aliada, va decidir llançar el seu atac en les dos brigades de cavalleria pesada britànica. La Household brigade de Lord Edward Somerset va carregar a l'oest de la carretera de Brusseles i el seu impacte va recaure principalment en els coraceros que havien alvançat en l'infanteria, i que, ya fòra de formació i en desnivell, varen ser rebujats costera avall. També varen alcançar a impactar a la brigada Bourgeois. L'atra brigada pesada, la Union Brigade de William Ponsonby, va atacar les columnes de les divisions Marcognet i Donzelot, causant estralls principalment en la primera pels famosos Scots Greys. Els francesos varen perdre dos àguiles en este contrataque, les úniques perdudes en tota la campanya.

Esta espectacular victòria va tindre un cost molt alt per a la cavalleria pesada britànica, ya que, acalorados per l'èxit, varen cavalcar frenèticament fins a la posició francesa, atacant la gran bateria. Varen sofrir un contraatac de front pels coraceros i de flanc pels lanceros de Jacquinot. Ponsonby va ser mort i les brigades varen sofrir grans pèrdues. La brigada Somerset també va sofrir pel fòc dels quadros d'infanteria de la divisió Bachelu. Abdós brigades varen eixercitar un escàs paper durant el restant de la batalla, puix certes unitats havien perdut fins al 90 % dels seus efectius cap al final del dia. Sir Thomas Picton, que no duya el seu equipament militar, ya que el seu uniforme no va aplegar a temps d'Anglaterra i va lluitar en roba de civil aplegant a utilisar com a espasa un paraigües, va morir en este enfrontament. L'atac de l'I cos francés havia segut rebujat, pero just a temps i en grans pèrdues per a la cavalleria pesada aliada.

Ney i la gran càrrega de cavalleria

Archiu:Detail plan Goetghebuer Waterloo.png

Quadros britànics d'infanteria reben la càrrega de la cavalleria francesa.

Poc despuix, quan Napoleón va deixar inesperadament el camp de batalla a les primeres hores de la vesprada, Ney, el lloctinent dels francesos, va confondre una maniobra aliada per a reposicionar les seues tropes més arrere dels tossals en una retirada general. Sense consultar, va ordenar alvançar a un regiment, després a un atre i a un atre, fins que un massiu assalt d'uns 5000 efectius de cavalleria atronaba pujant la pendent. Tot el IV cos de cavalleria, manat pel general Milhaud, va atacar, seguit per la cavalleria llaugera de la Guàrdia Imperial. Els atacs varen ser repelits vàries voltes pels sòlits quadros d'infanteria aliats (quatre files de profunditat en la bayoneta calada, vulnerables a l'artilleria o a l'infanteria, pero mortals per a la cavalleria), encara que hi ha testimonis que afirmen que més d'un va ser penetrat.

Despuix Ney va afegir a l'atac el III cos del general Kellermann i la cavalleria pesada de la Guàrdia Imperial, en el resultat de grans pèrdues per a abdós bandos, puix entre càrrega i carrega els francesos bombardejaven els quadros aliats en un intens fòc d'artilleria, mentres que els ginets descarregaven també els seus carabinas i pistoles sobre l'infanteria dels quadros. Pero pel costat contrari, el fòc de l'artilleria britànica i de l'infanteria va obligar vàries voltes a la cavalleria francesa a retrocedir per a reagrupar-se, i els decisius contraatacs dels regiments de cavalleria llaugera britànica i alemana i de la brigada de cavalleria pesada neerlandesa, aünats a l'agotament dels cavalls, varen acabar per desbaratar els atacs francesos.

Aparició de l'eixèrcit prusiano

Archiu:Wellington at Waterloo Hillingford.jpg

Mapa que mostra el camí seguit per l'eixèrcit prusiano entre els camps de batalla de Wavre i Waterloo.

Despuix de numeroses càrregues contra el tossal, la cavalleria francesa va quedar agotada i reduïda pero no destrossada. Al voltant de les 16:30 hores els prusianos escomençaven a aplegar al camp de batalla, i estaven començant a enfrontar ya al flanc dret de l'eixèrcit francés, en dos brigades (una brigada prusiana equivalia a una divisió francesa) de el IV cos del general von Bülow. La brigada manada per von Losthin, que es va enfrontar a part de el VI cos francés manat pel comte Lobau, al nort del llogaret de Plancenoit, entre este poblat i la granja de Papelotte, i a la brigada de von Hiller que va atacar el poblat de Plancenoit una miqueta despuix.

Simultàneament, cap a les 16:00 hores, en Wavre, Grouchy atacava la retaguàrdia dels prusianos, segons les órdens de Napoleón.

Última fase de la batalla i retirada francesa

Els francesos prenen la Haye Sainte

Archiu:Cuirass holed by a canonball at Waterloo Antoine Fauveau 18Juin 1815.jpg

Arthur Wellesley manant als britànics en Waterloo, per Robert Alexander Hillingford

La Haye Sainte va caure davant els francesos al voltant de les 18:00 hores, despuix d'un feroç combat en les forces del 2.º regiment d'infanteria llaugera de la KGL, que varen agotar les seues municions ya que, en estar armades en rifles Baker, usaven munició diferent a l'usada pels restants mosquetes, i no varen ser reabastecidos, pese a les repetides peticions del seu comandant Georg Baring. El príncip d'Orange va ordenar al general von Ompteda que formara lo que quedava dels seus batallons en llínea i fera retrocedir als tiradors francesos, que després de la pren de la granja estaven llançat un fòc devastador contra el centre de la llínea aliada. Ompteda es va queixar, puix sabia que hi havia cavalleria francesa en la zona, pero el príncip va ordenar no obstant l'alvanç i, quan varen baixar la cresta en llínea cap a la Haye Sainte, varen ser atacats pel flanc dret per alguns esquadrons de coraceros de Kellermann, que els varen fer trizas. Von Ompteda va resultar mort i la bandera presa, i la majoria dels seus hòmens varen perir en ell. Els francesos varen establir una bateria en eixe lloc alvançat que va descarregar metralla sobre el centre aliat causant grans baixes. Els generals Alten, Kielmansegge i Halkett, junt en el mateix príncip d'Orange, varen ser ferits.

Intervé l'infanteria de la Guàrdia Imperial

En el centre de Wellington expost i severamante danyat pels constants atacs, Ney va demanar reforços d'infanteria a l'emperador per a terminar de trencar la llínea de Wellington; pero Napoleón es trobava massa ocupat dirigint la defensa de Plancenoit, que havia caigut davant els prusianos, i no li va prestar l'atenció necessària ni podia observar els fets en eixe moment. És molt possible que si haguera enviat als mateixos batallons de la Guàrdia que va enviar 40 minuts més vesprada, quan Wellington ya havia reforçat la seua precària llínea en les seues últimes reserves, alertat per un desertor francés de l'imminent atac de la Guàrdia, el centre aliat haguera cedit.

Napoleón va amprar la seua última reserva, la molt temuda i respectada Guàrdia Imperial. En el centre de Wellington expost per la caiguda de la Haye Sainte i el front de Plancenoit temporalment estabilisat per la Guàrdia Jove, Napoleón va manar a l'atac l'infanteria de la Guàrdia Imperial, fins a llavors invicta. Este atac, llançat al voltant de les 19:30 hores, tenia com a objectiu travessar el centre de Wellington per la seua dreta i alluntar la seua llínea de la dels prusianos. Encara que és un dels fets d'armes més famosos de l'història militar, no esta definitivament clar quines unitats varen participar realment i cóm. Tot sembla indicar que va ser obra de cinc batallons de la Guàrdia Mija. Tres batallons de la Vella Guàrdia varen alvançar i varen formar la segona llínea d'atac, encara que varen permanéixer en reserva i no varen atacar directament la llínea anglo-aliada.

Archiu:De batterij Krahmer de Bichin bij Waterloo.jpg

La coraza d'un carabinero a cavall francés, Antoine Fauveau, perforada per una bala de canó en Waterloo. Museu de l'Eixèrcit, París.

El propi Napoleón va supervisar el desplegament inicial de la Guàrdia Mija i Vella des de la Haye Sainte. La Guàrdia Mija es va formar en quadros de batallons, cada u d'uns 550 hòmens. Varen alvançar «en escaló», en el primer batalló del 3.º de Granaders davant, al mando de Friant i de Poret de Morvan, ocupant la dreta del camí. A la seua esquerra i darrere, estava el general Harlet al front del quadro del 4.º de Granaders, després va vindre el 4.º de Caçadors al mando del general Michel, i després el 3.º de Caçadors en dos batallons, el segon batalló del 3.º de Granaders havia segut enviat a assegurar el flanc esquerre. Dos bateries d'artilleria a cavall de la Guàrdia Imperial els varen acompanyar en seccions de dos canons entre cada parell de batallons. Els dos batallons de el ORD regiment de Granaders varen ser la reserva final, estacionats prop de La Belle Alliance, i el ORD batalló de l'1.º de caçadors estava custodiant el quarter general de Napoleón en Li Caillou.

Cada quadro estava dirigit per un general, i el mariscal Ney, montat en el seu quint cavall del dia, encapçalava l'alvanç. Darrere d'ells, en reserva, estaven alguns batallons de la Vella Guàrdia, de dreta a esquerra l'1.º/2.º Granaders, el 2.º/2.º Caçadors i l'1.º/2.º Caçadors. Napoleón va deixar a Ney la direcció de l'assalt. Ney va dirigir a la Guàrdia Mija en oblicuo cap al centre-dreta anglo-aliat en lloc d'atacar directament pel centre. La raó va ser que Napoleón i el seu Estat major varen pensar erròneament que les tropes franceses del mariscal Grouchy havien aplegat pel flanc esquerre aliat, veent masses de tropes i escoltant cañoneo des de lo llunt. Poc temps despuix, ya en l'atac de la Guàrdia en marcha, varen aplegar ajudes de camp a informar que eren prusianos, i no francesos, els que entrabar en combat en eixe sector.

Càrregues i contracargas

Atres tropes es varen reunir per a recolzar l'alvanç de la Guàrdia. A l'esquerra va alvançar l'infanteria del cos de Reille que no estava combatent en Hougoumont i la cavalleria restant. A la dreta tots els efectius restants del cos de Drouet d'Erlon varen ascendir una volta més la cresta i es varen enfrontar a la llínea anglo-aliada. L'artilleria francesa també va alvançar per a prestar respal. La bateria de Duchand, en particular, va causar pèrdues a la brigada britànica del general Colin Halkett. La llínea de Halkett, formada pel 30.º d'infanteria i el 73.º, va intercanviar fòc en l'1.º/3.º i el 4.º de Granaders francesos de la Guàrdia, que els varen rebujar i varen fer refugiar-se en desorde cap als regiments 33.º i 69.º Halkett va rebre un dispar en la cara i va resultar greument ferit, i tota la brigada va sofrir durament, retirant-se en complet desorde. Atres tropes anglo-aliades també varen escomençar a cedir. Un contraatac dels de Nassau i dels restants de la brigada de Kielmansegge de la segona llínea anglo-aliada, liderada pel príncip d'Orange, també va ser rebujat i el mateix príncip va resultar greument ferit. Els supervivents de la brigada de Halkett varen formar de nou i es varen enfrontar als francesos en un intercanvi de fusilería. Alguns batallons de Brunswick també es varen enfrontar als francesos.

Archiu:Dernier carre de la Garde - gen Hill.png

Soldats holandesos d'artilleria, al mando de Krahmer de Bichin (a cavall), coloquen un canó contra la Guàrdia Imperial (situada a la dreta).

El general de divisió holandés Chassé va decidir en este moment crític, per iniciativa pròpia, alvançar en la seua divisió, relativament fresca. Chassé va ordenar primer alvançar a la seua artilleria, precedida per una bateria d'artilleria a cavall al mando del capità Krahmer de Bichin. La bateria va obrir un fòc mortífero contra el flanc del 3.º de Granaders francés, pero sense aplegar a detindre l'alvanç de la Guàrdia, per lo que Chassé, a qui els seus soldats cridaven carinyosament Generaal Bajonet, va ordenar a la seua primera brigada, manada pel coronel Hendrik Detmers, carregar a la bayoneta contra els francesos, a els qui superaven en número. Va ser una intervenció decisiva. Mentres la Guàrdia vacilava, Chassé va galopar entre els seus hòmens i va trobar al capità De Haan en soldats del 19.º Milícia, a els qui va ordenar que atacaren pel flanc. Els batallons de Brunswick es varen unir a l'atac. Mentres açò passava, els granaders veen en desconcert que atres tropes franceses fugien costera avall per l'est. Encara no podien vore als prusianos, pero en quant açò es va fer evident, també es varen retirar costera avall precipitadament.

A l'esquerra del 4.º de Granaders estaven els dos quadros del 2.º/3.º Caçadors, que estaven més inclinats cap a l'oest i havien sofrit més pel fòc d'artilleria que els granaders. A mida que alvançaven per la cresta, la varen trobar aparentment abandonada i coberta de morts. De sobte, 1500 guàrdies britànics, al mando del general Maitland, que havien permaneixcut acachats per a protegir-se de l'artilleria francesa, es varen alçar i els varen destrossar en descàrregues a quemarropa. Els caçadors es varen desplegar per a respondre al fòc, pero uns 300 varen caure de la primera descàrrega, entre ells el coronel Mallet, el general Michel, i els comandants dels batallons. Una subsegüent càrrega a la bayoneta dels guàrdies va trencar els quadros ya sense caps, que varen caure sobre la següent columna. El 4.º batalló de Caçadors, de 800 efectius, es va topar ara en els batallons exposts de guàrdies britànics, que varen perdre tota cohesió i es varen llançar a córrer costera dalt com una multitut desorganisada en els caçadors perseguint-los. En el cim, els caçadors es varen trobar en la bateria que havia causat grans baixes al 2.º/3.º de Caçadors. Varen obrir fòc i varen agranar als artilleros. El flanc esquerre del seu batalló va ser atacat ara pel fòc d'una formació de tiradors britànics, que els caçadors varen fer retrocedir. Pero els tiradors varen ser reemplaçats pel regiment 52.º d'Infanteria Llaugera (2.ª Divisió), dirigida per John Colborne, que va girar en llínea cap al flanc dels caçadors i va llançar un fòc devastador contra ells. Els caçadors varen respondre en un fòc intens que va matar o va ferir a uns 150 hòmens del 52.º Este regiment va carregar llavors, i baix esta arremesa els caçadors es varen trencar i varen retrocedir.

La Guàrdia retrocedix

Els últims membres de la Guàrdia es varen retirar precipitadament. Una onada de pànic va recórrer les llínees franceses quan es va difondre la sorprenent notícia: «La Garde recule. Sauve qui peut!» («La Guàrdia retrocedix. ¡Salve's qui puga!»). Wellington es va posar de peu en els estribos del seu cavall Copenhague i va agitar el seu capell a l'aire per a ordenar un alvanç general. El seu eixèrcit es va llançar des de les seues llínees i es va tirar sobre els francesos en retirada.

Archiu:Prussian Attack Plancenoit by Adolf Northern.jpg

El general Hill invita als últims restants de la Guàrdia Imperial a rendir-se (obra de Robert Alexander Hillingford).

Una part de la Guàrdia Imperial supervivent es va reunir en tres batallons de reserva (algunes fonts diuen que quatre) just al sur de la Haye Sainte per a una última defensa. Varen ser desorganisats per una càrrega de la brigada del major general Adam i del batalló Landwehr Osnabrück d'Hannover, junt a les brigades de cavalleria relativament fresques de Vivian i Vandeleur que estaven a la seua dreta. Els que varen quedar en unitats en un restant d'organisació es varen retirar cap a La Belle Alliance. Va ser durant esta retirada que alguns dels membres de la Guàrdia varen ser invitats a rendir-se, lo que va provocar la famosa, encara que apócrifa, resposta del general Cambronne: «La Garde meurt, elle ne es rend pas!» («¡La Guàrdia mor, no es rendix!»).

L'intervenció prusiana

Tots estos fets varen ocórrer casi al mateix temps que, a l'atre costat de la carretera de Brusseles, la brigada prusiana de Steinmetz i la cavalleria del primer cos prusiano entrabar en combat en l'àngul recte format per l'extrema esquerra aliada i la llínea formada per Lobau per a fer front a von Bülow. Açò va causar un pànic immediat en les llínees franceses que es va expandir ràpidament. S'havia anunciat que Grouchy venia, i no, en el seu lloc eren els prusianos. Tot el front de batalla francés es va desintegrar en eixos moments.

Archiu:After Waterloo. Samuel Drummond ARA.jpg

L'atac prusiano en Plancenoit, per Adolph Northen.

Durant hores s'havien produït una série de combats, al nort de Plancenoit, en els que varen intervindre, del costat prusiano, les dos brigades restants de el IV cos de von Bülow i després elements de el II cos de Pirch, i del costat francés, la Guàrdia Jove i alguns batallons de la Vella Guàrdia i de el VI cos francés. Es va barallar casa a casa, especialment per l'iglésia i pel cementeri, en fiereza i sense quarter. El llogaret va canviar de mans en un parell d'ocasions i estava en flames. Els prusianos tornaven a l'atac cada volta més reforçats, per lo que es va tornar una lluita desigual. Al voltant de les 20:00 hores els prusianos finalment varen tirar als francesos fora del poble de Plancenoit. Les últimes unitats en retrocedir varen ser les unitats de la Vella Guàrdia, al vore's superades en abdós flancs pels prusianos, molt superiors en número. La Jove Guàrdia va perdre més del 70 % dels seus efectius en estos combats.

Solsida francesa i retirada

Tot el front francés es va desintegrar baix l'alvanç general de l'eixèrcit anglo-aliat i de l'eixèrcit prusiano que va seguir a la captura de Plancenoit. L'última força francesa agrupada varen ser els regiments més veterans de la Guàrdia Imperial, estacionats al voltant de La Belle Alliance. Es tractava dels dos batallons de l'1.º de Granaders. Eren una reserva final i una guàrdia personal de l'emperador. Durant un moment Napoleón va confiar que, si es mantenien ferms, l'eixèrcit francés els seguiria. Ell mateixa es va refugiar en un d'ells. Pero quan la retirada es va convertir en una fuga, es varen vore forçats a formar quadros com a protecció front a les unitats alvançades de la cavalleria aliada.

Varen formar dos quadros, un a cada costat de La Belle Alliance. Quan es va convéncer de que la batalla estava perdut i que devia partir, Napoleón es va posar al mando del quadro que es va formar en el terreny elevat a la dreta (britànica) de la La Belle Alliance. Els prusianos varen acometre el quadro de l'esquerra i la brigada del general Adams va carregar contra el de la dreta, forçant la seua retirada. Segons caïa l'obscuritat, abdós quadros es varen retirar de la batalla en direcció cap a França en relatiu bon orde, mentres que l'artilleria francesa i tot lo demés va caure en mans d'aliats i prusianos, que es veen rodejats per mils de francesos que ya no formaven part de cap unitat coherent. La cavalleria aliada va perseguir als francesos fins a les 23:00 hores, mentres que els prusianos, relativament frescs despuix d'una participació més curta en la batalla, varen perseguir als restants de l'eixèrcit francés durant tota la nit.

Archiu:Jacques-Louis David - The Emperor Napoleon in His Study at the Tuileries - Google Art Project.jpg

After Waterloo, per Samuel Drumond, obra presentada al concurs de 1816 de la Royal Academy of Arts.

Aproximadament a les 21:00 hores, Wellington i Blücher es varen trobar casualment molt prop de La Belle Alliance i es varen felicitar mútuament per la victòria. Poc temps despuix, Wellington va retornar al seu quarter general en la localitat de Waterloo i va escomençar a redactar el seu informe sobre la batalla.

Les baixes varen ser molt elevades en abdós bandos, lo que va fer dir a Wellington al vore el camp de batalla plagat de cossos inertes: «En excepció d'una batalla perduda, no hi ha res més deprimente que una batalla guanyada». En l'entorn de Wellington les pèrdues havien segut enormes. El cap d'Estat Major, William de Lancey, va anar mortalment ferit, lo mateix que sir Alexander Gordon, la seua ajuda de camp, i sir Thomas Picton. Lord Uxbridge, comandant de la cavalleria, va ser alcançat en una cama per una bala de canó en els moments finals de la batalla, estant al costat del duc. Varis atres oficials britànics d'alt ranc varen ser morts i ferits durant el dia, de manera que quan Wellington es va assentar a sopar, la taula estava casi buida.

Conseqüències

Despuix de la victòria en Waterloo, les tropes aliades es varen adinsar en França en busca de Napoleón. L'1 de juliol següent von Blücher va ocupar Versalles, el 8 de juliol es va restaurar la corona de Luis XVIII i dos dies més vesprada, el 10 de juliol, Napoleón es va rendir. Seria exiliat el 26 de juliol a l'illa de Santa Elena, situada en mig del Atlàntic sur, a on falliria sis anys despuix.

El somi de Napoleón moria definitivament i les fronteres europees varen tornar al seu estat anterior. Pero el pas de la Gran Armée pel continent va deixar desolació, especialment en Espanya, un país en la ruïna, empobriment generalisat i hambruna en la destrucció de bona part de l'indústria, com les reals fàbriques de porcelanes, tapissos o ingenis de pólvora entre unes atres,la destrucció de ciutats i gran cantitat de patrimoni, el robo de tesors o obres d'art, va causar la mort d'un quarto de milló d'espanyols, l'exili de mils de "afrancesados", la caiguda del govern en la península va favorir el procés d'balcanización en les províncies espanyoles d'ultramar (Guerres d'Independència d'Hispanoamèrica), inestabilitat política (alçament de Rec,Cent mil fills de Sant Luis), i propiciant en posterioritat l'inici d'una série de guerres civils guerres carlistas.

Forces desplegades i baixes en la campanya

Seguint l'obra de Scott Bowden Armies at Waterloo, possiblement l'anàlisis més detallat dels eixèrcits participants, els seus números i les seues baixes, a lo llarc de tota la campanya de 1815 en el sur dels Països Baixos de llavors (hui dia centre de Bèlgica —que encara no estava creat com a país—), les forces participants i les baixes sofrides varen ser les següents:

• Durant els combats de Ligny, a lo llarc d'un front d'onze quilómetros, varen participar:
  • En el bando francés 65731 efectius i 210 canons, més 10000 efectius de Lobau que varen aplegar tart i no varen aplegar a participar en la batalla. Les baixes estimades varen ser de 13721 efectius.
  • Els prusianos varen desplegar 93174 efectius i 210 canons, estimant-se les baixes en 18772, més aproximadament 10000 efectius que varen desertar despuix de la batalla.

• En el combat de Quatre Bras, en un front d'uns cinc quilómetros:
  • El bando francés contava en aproximadament 24000 efectius i entre 60 i 92 canons. Les baixes estimades varen ser de 4000 efectius, un 17 %.
  • Les tropes aliades anglo-holandeses que varen participar en els combats varen ascendir a 36000 efectius i 42 canons cap al final del dia, puix cal mencionar que varen estar rebent reforços a lo llarc de tota la jornada. Es calcula un total de 5200 baixes.

• Durant la jornada de Waterloo, en un front d'uns huit quilómetros:
  • Els francesos contaven en 74500 efectius i 254 canons. S'estima un total de 41000 baixes.

• • En el bando aliat varen participar fins a 140000 efectius (inicialment 74300) i uns 250 canons (inicialment 156). Les baixes estimades varen ser de 17145 anglo-holandesos, més uns 7000 prusianos.

• En el combat de Wavre, a lo llarc d'un front d'uns cinc quilómetros:
  • Les tropes franceses contaven 33000 efectius i 80 canons. Les seues baixes estimades varen ser de 2500.
  • Les forces prusianas disponien de 17000 efectius i 48 canons. S'estimen unes 2400 baixes.

En conjunt, el total de tropes que varen participar en tots estos combats va ser:

• Francesos: 122721 i 366 canons.
• Prusianos: 126323 i 304 canons.
• Aliats: 112000 anglo-holandesos i 222 canons.

Les baixes totals (incloent desertor, presoners i ferits greus) varen ser:

• Francesos: unes 64602.
• Prusianos: 40237.
• Aliats: 22581.

Detall de les forces presents

a) Forces franceses de Napoleón

Archiu:The Meeting of Wellington and Blücher after the Battle of Waterloo,1861.jpg

Plantilla:Centrar

L'organisació inicial de l'Armée du Nord (Eixèrcit del Nort) durant la campanya de Waterloo va ser la següent:

• Ala dreta: Mariscal Grouchy
  • Tercer cos (17150 en 38 canons): General Vandamme
  • Quart cos (15700 en 38 canons): General Gérard
• Ala esquerra: Mariscal Ney
  • Primer cos (20950 en 46 canons): General Drouet, comte d'Erlon
  • Segon cos (25100 en 46 canons): General Reille
• Reserva: Emperador Napoleón I
  • Guàrdia Imperial (20278 en 118 canons): Mariscal Mortier, general Drouot
  • Sext cos (10300 en 32 canons): General Mouton, comte de Lobau
• Reserva de cavalleria: Mariscal Grouchy
  • Primer cos de cavalleria (3100 en 12 canons): General Pajol
  • Segon cos de cavalleria (3290 en 12 canons): General Exelmans
  • Tercer cos de cavalleria (3700 en 12 canons): General Kellermann
  • Quart cos de cavalleria (3000 en 12 canons): General Milhaud

Total general: 123121 efectius (Infanteria, 89400; Cavalleria, 22100; Artilleria 9090, en 366 canons; Ingeniers i sapadors, 1978; Estat Major, 553).

Presents en la batalla de Waterloo

• Guàrdia Imperial (Drouot): 23 batallons, 18 esquadrons i 104 canons en 19977 efectius
• I Cos (Drouet d'Erlon): 33 batallons, 11 esquadrons i 46 canons en 18996 efectius
• II Cos (Reille): 33 batallons, 15 esquadrons i 38 canons en 19614 efectius
• VI Cos (Lobau): 15 batallons, 20 esquadrons i 42 canons en 10069 efectius (estan incloses la cavalleria de Domon i Subervie que varen actuar conjuntament en el VI cos)
• III Cos de Cavalleria (Kellermann): 25 esquadrons i 12 canons en 3587 efectius
• IV Cos de Cavalleria (Milhaud): 24 esquadrons i 12 canons en 2859 efectius

Totals de la l'Armée du Nord d'acort als recontes del 10 al 16 de juny de 1815: 104 batallons, 113 esquadrons i 254 canons en 75102 efectius.

Total de l'Armée du Nord en Waterloo, deduint les baixes en els combats del 15 al 17 de juny i les forces confiades a Grouchy: 74500 efectius en 104 batallons, 113 esquadrons i 254 canons.

b) Forces prusianas de von Blücher

El Nederrheinarmee (Eixèrcit del Baix Rin) prusiano va quedar organisat de la següent forma a l'entrada en campanya:

• I. Armee-Korps (Primer cos): Tinent general von Zieten - 32 957 efectius i 88 canons.
  • 1. Infanterie-Brigade (Brigada d'infanteria): Major general Karl Friedrich Franciscus von Steinmetz - 7888 efectius en 9 batallons.
  • 2. Infanterie-Brigade: Major general Otto Karl Lorenz von Pirch (Pirch II) - 7775 efectius en 9 batallons.
  • 3. Infanterie-Brigade: Major general Otto Karl Lorenz Friedrich Wilhelm von Jagow - 7856 efectius en 9 batallons.
  • 4. Infanterie-Brigade: Coronel Von Schüter - 4601 hòmens en 9 batallons.
  • Reserve-Kavallerie (Reserva de cavalleria): Tinent general Friedrich Erhard Leopold von Röder - 3603 efectius montats en 27 esquadrons.
  • Reserve-Artillerie (Reserva d'artilleria): Major General von Holtzerdorff - 88 canons en 11 bateries, 2103 efectius i 2397 cavalls.

• II. Armee-Korps (Segon cos): Major general von Pirch - 34 500 efectius i 80 canons.
  • 5. Infanterie-Brigade: Major general Ernst Ludwig von Tippelskirch - 7884 efectius en 9 batallons.
  • 6. Infanterie-Brigade: Major general Karl August Adolf von Krafft - 7049 efectius en 9 batallons.
  • 7. Infanterie-Brigade: Major general Friedrich August Wilhelm von Brause - 7094 efectius en 9 batallons.
  • 8. Infanterie-Brigade: Major general von Bose - 6815 efectius en 9 batallons.
  • Reserve-Kavallerie: Major general Alexander Georg von Wahlen-Jürgass - 4914 efectius montats en 37 esquadrons.
  • Reserve-Artillerie: Tinent coronel (¿Major general?) Ernst Andreas von Röhl - 80 canons en 10 bateries, 1842 efectius i 2131 cavalls.

• III. Armee-Korps (Tercer cos): Tinent general von Thielemann - 26 954 efectius i 48 canons.
  • 9. Infanterie-Brigade: Major general Karl August Ferdinand von Borcke - 7415 efectius en 9 batallons.
  • 10. Infanterie-Brigade: Coronel von Krauseneck - 4418 efectius en 6 batallons.
  • 11. Infanterie-Brigade: Coronel von Luck und Witten en absència del Major General Von Rysel - 4643 efectius en 6 batallons.
  • 12. Infanterie-Brigade: Coronel Stülpnagel - 6684 efectius en 9 batallons.
  • Reserve-Kavallerie: Major general Karl Friedrich Bernhard Helmuth von Hobe - 3245 efectius montats en 23 esquadrons.
  • Reserve-Artillerie: Mayor von Grevenitz - 48 canons en 6 bateries, 1154 efectius i 1502 cavalls.

• IV. Armee-Korps (Quart cos): Tinent general baró von Bülow - 31902 efectius i 88 canons.
  • 13. Infanterie-Brigade: Tinent general Karl Georg Albrecht Ernst von Hacke - 6833 efectius en 9 batallons.
  • 14. Infanterie-Brigade: Major general von Ryssel o Major general Funck - 7030 efectius en 9 batallons.
  • 15. Infanterie-Brigade: Major general von Losthin - 6018 efectius en 9 batallons.
  • 16. Infanterie-Brigade: Coronel Hiller von Gaertringen - 5951 efectius en 9 batallons.
  • Reserve-Kavallerie: Príncip Guillermo de Prusia - 4837 efectius montats en 31 esquadrons.
  • Reserve-Artillerie: Major general Johann Karl Ludwig von Braun - 88 canons en 12 bateries, 2175 efectius i 2402 cavalls.

Totals nets a partir del reconte del 14 de juny: 136 batallons, 118 esquadrons, 304 canons, més Jägers = 126323 efectius.

Archiu:Napoleon I of France by Andrea Appiani.jpg

La trobada de Wellington i Blücher al final de la batalla. Pintura de Daniel Maclise per a la galeria del parlament de Westminster, 1861. Darrere de Wellington estan Lord Arthur Hill, Lord Edward Somerset i Henry Percy. Prop i darrere de Blücher estan Nostitz, Gneisenau, Zieten, Bülow i Grolman.

c) Forces aliades de Wellington

L'Eixèrcit aliat o Army of the Low Countries de Wellington era una força multinacional de 112000 efectius (Infanteria: 87132 en 129 batallons; Cavalleria: 16225 en 106 esquadrons; Artilleria: 8643 en 203 canons, sense incloure la secció d'eixides i l'artilleria de reserva dels Països Baixos).

Estava organisat del següent modo:

• Primer cos: Príncip Guillermo VII d'Orange –futur Guillermo II dels Països Baixos– (dos divisions britàniques, una belga i una atra neerlandesa): 27215 efectius en 29 batallons en 56 canons.
• Segon cos: Tinent general lord Hill (dos divisions britàniques, una aliada, més una brigada adicional belga-neerlandesa): 25683 efectius en 39 batallons en 40 canons.
• Reserva: Duc de Wellington (dos divisions britàniques, el cos de Brunswick i el contingent de Nassau): 36958 efectius en 51 batallons, 5 esquadrons i 64 canons.
• Cos de Cavalleria: Lord Paget (the Earl of Uxbridge): 15662 efectius en 101 esquadrons i 43 canons més la secció d'eixides.

Totals d'acort als recontes del 12 al 18 de juny de 1815: 108638 efectius.

NOTA: Els números de dalt per a les unitats Britàniques i de la KGL (Legió Alemana del Rei) són preses en el matí de la batalla de Waterloo. Si es prenen en conte 2500 baixes Britàniques en Quatre-Bras i una chicoteta proporció d'estes presents en el matí del dia 18 els totals de dalt sumarien aproximadament 111000 efectius. Els totals nets ajustats per nacionalitat presents el 18 de juny en la batalla de Waterloo són els següents:

• Britànics: 27985 efectius (38 %)
• King German Legion (Legió alemana del Rei): 7686 efectius (10 %)
• Tropes alemanes d'Hannover i Brunswick: 17620 efectius (23,7 %)
• Tropes neerlandeses i de Nassau: 21035 efectius (28,3 %)

Total: 74326 efectius i 156 canons.

NOTA: Wellington creïa en la possibilitat d'un alvanç francés cap a Mons en l'intenció de tallar les seues vies de suministrament en els ports en la costa. Per esta raó va deixar una guarnició en Hal en ordenar la seua concentració, al mando del jove príncip Federico d'Holanda. Encara que cal mencionar que la majoria d'estes tropes i atres menuts destacaments d'algunes atres guarnicions eren milícies jóvens i inexpertas, 32453 efectius componien estes forces, part de l'eixèrcit anglo-aliat, que no varen estar presents en la batalla de Waterloo.

Els protagonistes

Napoleón Bonaparte

Archiu:Francisco Goya - Portrait of the Duke of Wellington.jpg

Napoleón I, com a rei d'Itàlia.

Archiu:Blücher (nach Gebauer).jpg

Arthur Wellesley, duc de Wellington. Retrat de Goya en la National Gallery de Londres.

Archiu:Emmanuel Grouchy (cropped).jpg

Mariscal de camp Gebhard von Blücher.

Archiu:Marechal Ney.jpg

El mariscal Grouchy, en edat alvançada.

Archiu:0 Braine-l'Alleud 051012 (1).JPG

El mariscal Ney, retrat de François Gérard.

Napoleón I Bonaparte, emperador dels francesos (1769-1821). El propi Wellington dia que la presència de Napoleón en el camp de batalla equivalia a 40000 soldats. Este geni militar, en la seua enorme capacitat per a actuar contundentemente i intuir lo que l'enemic anava a fer, que ya havia derrotat a eixèrcits més numerosos, no va conseguir eixe 18 de juny de 1815, en el llogaret belga de Mont-Saint-Jean —prop de Waterloo—, tornar a realisar el mateix ardit. S'ha dit que es va mantindre alluntat de la llínea de batalla per estar malalt, pero açò ha segut refutado. A pesar de tot, l'eixèrcit francés va estar a punt d'alçar-se en la victòria, i la concepció estratègica de la campanya va ser tan lluenta com qualsevol de les seues més espectaculars victòries d'antany. Traïcions i desercions, fallos en la transmissió de les órdens de l'Estat Major, les pluges, aixina com l'estreta cooperació entre els aliats, varen ser importants factors per a que se li escapara la victòria. Solament en els moments finals de la batalla, quan von Zieten i la seua ORD cos prusiano varen entrar en acció, es va decidir la sòrt de Waterloo.

Wellington

Arthur Wellesley, primer duc de Wellington (1769-1852). Tenia en comú en Napoleón eixa mescla de militar i polític. Es va guanyar els seus mèrits militars lluitant contra les tropes napoleòniques en Espanya, pero també va conseguir crítiques puix se li considerava massa retret en les seues accions militars. No és casualitat que la majoria de les seues victòries les conseguira gràcies a tàctiques defensives. Fret i calculador i acostumat a no llançar-se a l'atac sense estar segur de no perdre —poc atrevit com dirien els seus detractors—, en Waterloo va tornar a usar tàctiques defensives, motiu pel qual va tardar en prendre la decisió d'atacar, ya al final de la batalla, quan el ORD cos prusiano comandado per Zieten va entrar en acció. El seu mèrit principal en la batalla va consistir en resistir els atacs de Napoleón fins a l'arribada dels prusianos. La seua tardana reacció a l'inicial alvanç francés sobre Bèlgica va posar en risc als prusianos i tota la campanya. Aixina i tot, una combinació d'habilitat, tenacitat i no poca sòrt li varen permetre obtindre la victòria.

Von Blücher

Gebhard Leberecht von Blücher (1742-1819). Mariscal de camp prusiano, veterà de 72 anys, molt volgut i admirat («soldat entre soldats»), que no temia estar en la llínea de fòc i arengaba constantment a les seues tropes. Detestava a Napoleón i als francesos. Va resultar ferit i casi capturat despuix de l'última càrrega en Ligny, pero no cejó en la seua tenaz encabotament per recolzar a Wellington el dia de Waterloo i fins a vore entrar les seues tropes en París. Els resultats de la campanya de Waterloo es deuen en gran mida a les accions preses per Blücher, que va rebre el principal envestiment francés en Ligny i que va tindre el mèrit de recolzar al seu aliat a pesar d'haver segut vençut en eixa batalla dos dies abans.

Bando Aliat

Rebecque

El neerlandés Jean Victor de Constant Rebecque (1773-1850) era cap de l'Estat Major de l'Eixèrcit Real dels Països Baixos i exoficial de Napoleón. En un moment crític del 16 de juny, abans dels enfrontaments de la batalla de Quatre Bras, va decidir desobedir les órdens de Wellington de retirar-se del creuament estratègic de Quatre Bras que comunicava a abdós eixèrcits. D'haver obedit, l'ocupació d'este creuament per part de les tropes franceses provablement hauria permés el reforç de les forces de Ney a les de Napoleón en Ligny, conseguint la derrota total de Blücher, com pretenia Napoleón.

Gneisenau

August Wilhem Anton Graf Neidhasrdt Gneisenau (1760-1832). Tinent general de l'eixèrcit prusiano, va prendre la crucial decisió de mantindre a les seues tropes en contacte en les tropes anglo-aliades a pesar del fracàs de Ligny. A pesar de que mai es fio de les intencions de Wellington, va decidir ser fidel a l'idea de mantindre's unit en ell.

Von Zieten

Wieprecht Hans Karl Friedrich Ernst Heinrich Graf von Zieten (1770-1848). General prusiano, va manar el primer cos de l'Eixèrcit de Prusia i es va destacar durant les jornades clau del 15 i del 18 de juny. Este últim, contradient les órdens de Blücher, va decidir recolzar el desmoronado flanc esquerre de Wellington, contribuint per mig de la seua intervenció a la desbandada de l'eixèrcit imperial.

Von Bülow

General Fiedrich Wilhelm Graf von Bülow (1755-1816). Va ser, junt en els seus hòmens, i a pesar de contar en escasses forces (dos brigades al voltant de les 16:30 hores) el primer prusiano en ajudar a les tropes de Wellington durant el combat del 18 en Waterloo. A pesar de la seua carència d'efectius a eixa hora, es va movilisar ràpidament, per orde de von Blücher, que hi havia vist des dels tossals de Lasne les reserves franceses disponiendose a atacar a Wellington en el seu costat dret, i va atacar la dreta francesa en les seues dos brigades, impedint que el comte de Lobau, en les seues dos divisions més cavalleria, participara en l'atac contra el flanc esquerre Anglo aliat, com estava inicialment planejat, ya que Napoleon va poder confirmar per un presoner prusiano al voltant de les 13:30 hores, despuix d'observar masses de tropes a lo llunt en l'est, que Bülow es aproxiamaba a atacar-li.

Bando francés

Grouchy

Emmanuel de Grouchy. Mariscal de camp que manava l'ala dreta de l'Eixèrcit francés. Va rebre l'orde de perseguir als prusianos despuix del combat en Ligny. Encara que va terminar alcançant-los la vesprada del 18 de juny i els va véncer, la seua persecució va privar a Napoleón de 30000 soldats en la batalla de Waterloo. No va conseguir evitar l'unió de part de l'eixèrcit prusiano a les tropes de Wellington, objectiu principal que li havia segut assignat. No va fer cas a les peticions del general Gérard de marchar en direcció al soroll dels canons que se sentien des del camp de batalla en Waterloo, ni li va permetre separar-se per a recolzar a Napoleón en el seu cos d'eixèrcit. Es pot dir que Grouchy va ser un excelent general de cavalleria, pero que, donades les seues llimitacions estratègiques i tàctiques, no va estar a l'altura en el mando de l'ala dreta de l'eixèrcit. Va eixecutar hábilment una maniobra de retirada, evitant ser rodejat pels prusianos quan va saber del desastre de Waterloo, posant fòra de perill l'ala dreta de l'eixèrcit que va tornar en bon orde a París.

Ney

Mariscal Michel Ney (1769-1815), el «brau dels braus», com se li coneixia en l'eixèrcit. Va liderar les forces franceses en Quatre Bras i va anar el cap de l'ala esquerra de l'Eixèrcit del Nort. Durant la batalla en Waterloo va ordenar l'atac de l'I cos, els successius atacs de cavalleria i l'atac final de la Guàrdia. No se sap en exactitut qui va decidir els detalls tàctics de dits atacs, pero es presumix que ell va tindre mucho que ver en cóm es varen portar a terme. Va estar molt prop de conseguir trencar la llínea aliada, i es diu que va poder haver fet una millor combinació entre cavalleria i infanteria, i que si estos atacs pogueren haver segut més concentrats cap a un punt, la llínea aliada hauria segut trencada. Per eixemple, si haguera dirigit l'atac final de la Guàrdia cap al centre aliat, que era la secció més colpejada i hueca del seu front, en lloc de cap a la dreta, que acabava de ser reforçada. Quan la Haye Sainte va caure, va demanar més tropes a Napoleón, pero est li va replicar dient-li que, a no ser que les fabricara, d'on esperava que les traguera, puix estava molt ocupat atenent la batalla en Plancenoit contra els prusianos. Quarantacinc minuts més vesprada, quan es va enviar a la Guàrdia, ya era vesprada i l'atac va fallar. Ney va morir fusilat en París, despuix de la tornada de Luis XVIII, per haver-se unit a Napoleón quan es dirigia a detindre-ho, al començ dels Cent Dies.

Curiositats

Nom de la batalla

Archiu:Mont - Saint-Jean.jpg

El Tossal del León, monument alçat en el camp de batalla de Waterloo.

Archiu:Mont - Saint-Jean.jpg

Vista del llogaret del León, des del cim del tossal, en 1919. Al fondo, la granja de Mont St. Jean.

La batalla va ser batejada pel duc de Wellington. Despuix de la victòria, en trobar-se en el mariscal von Blücher en lo que havia segut el centre de la llínea francesa, va rebre la sugerència del prusiano de donar-li el nom de dit lloc, La Belle Alliance, pero el duc va insistir en mantindre la seua pròpia tradició: les batalles devien dur el nom del lloc del seu quarter general, que era la localitat Waterloo. Els francesos varen utilisar en un principi l'apelatiu de Mont Saint Jean per a referir-se a la batalla. Finalment, el fet de que Waterloo fora un nom més curt i fàcil d'entendre per als anglosaxons, junt en l'hegemonia política britànica posterior, va determinar que eixe fora el nom en el que ha passat a la posteritat, aun cuando les primeres referències a la batalla en els diaris londinencs es varen referir a la mateixa com la batalla de La Belle Alliance.

Referències lliteràries

• La fira de les vanitats, de William Makepeace Thackeray
• Els miserables, de Victor Hugo
• La cartuja de Parma, de Stendhal
• Moments estelars de la humanitat, de Stefan Zweig
• Arenes, Ildefons. Àlaba en Waterloo. Barcelona, Edhasa, 2012. ISBN 978-84-350-6260-2

Referències cinematogràfiques

• Waterloo (1970)
• Waterloo l'última batalla (2014)
• Napoleón (2023)

Ossos furtats

Segons un grup d'historiadors i arqueòlecs, entre ells Bernard Wilkin, no s'han trobat la gran cantitat de cadàvers que deurien pertànyer a esta batalla ya que varen ser venuts a l'indústria del sucre. Wilkin diu: «Es va establir l'indústria azucarera, en forns d'ossos. El valor de mercat dels ossos, teòricament animals, es va disparar». També, el propi Bernard Wilkin afig: «A partir de 1834, les fonts escrites mostren que els incidents es multipliquen: els viagers informen haver vist els cossos desenterrados, parlamentaris denuncien tràfic d'ossos putrefactos i l'alcalde de Braine l'Alleud (localitat aledaño a Waterloo), advertix en un cartell que les exhumació estan prohibides i són punibles».

Vore també

• Guerres napoleòniques
• Cent Dies
• Batalla de Quatre Bras
• Batalla de Ligny
• Batalla de Wavre

Bibliografia

• (2004) La Batalla. Història de Waterloo, Barcelona: Círcul de Llectors/Destine. ISBN 978-84-672-2711-6.
• (1957) The Waterloo Campaign. Edited & Translated by Somerset de Chair with an introduction by Henry Lachouque (en anglés), London: The Foli Society.
• (1983) Armies at Waterloo: A detailed analysis of the armies that fought history's greatest battle (en anglés), Arlington, Texas: Empire Game Press. ISBN 978-0913037027.
• (1969) Journal of the Waterloo campaign. Kept throughout the campaign of 1815 (en anglés), Londres: Peter Davies. ISBN 978-0432093856.
• (2015) Waterloo, Four Days that Changed Europe's Destiny (en anglés), Regne Unit: Little, Brown Book Group Limited. ISBN 978-1408702482.

• (1966) The campaigns of Napoleón (en anglés), Nova York: The Macmillan Company. ISBN 978-0297748304.
• (1995) The campaigns of Napoleón (en anglés), Scribner.
• (2012) Waterloo, the French Perspective (en anglés), Barnsley, Regne Unit: Pen & Sword Books Ltd. ISBN 978-1781590430.
• (2004) Letters From The Battle Of Waterloo. Unpublished Papers by Allied Officers from the Siborne Papers (en anglés), Greenhill.
• (1994) Waterloo: New Perspectives: The Great Battle Reappraised (en anglés), Nova York: John Wiley & Sons Inc. ISBN 978-0471052258.
• (1999) 1815: the Waterloo Campaign: the German Victory (en anglés), Londres: Greenhill Books. ISBN 978-1853673689.
• (1900) Waterloo (translated from the French), London.
• (1915) La Solution dones Enigmes de Waterloo (en francés), Pariu: Librairie Plon.
• (2010) On Waterloo: Clausewitz, Wellington, and the Campaign of 1815 (en anglés), USA: Clausewitz.com.
• (2014) The Longest Afternoon: The 400 Men Who Decided the Battle of Waterloo, Allen Lane. ISBN 978-0-241-00460-9.
• (1842) John Gurwood (ed.). Selections from the dispatches and general orders (en anglés), Londres: John Murray.
• (1992) Waterloo 1815. The birth of the modern Europe (en anglés), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1855322103.
• (2002) Moments estelars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, Barcelona: Penya-segat. ISBN 978-84-95359-92-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Batalla de Waterloo.

• Sitie web oficial del Camp de batalla de Waterloo
• Despachos de Wellington del 19 de juny de 1815 (anglés)
• Gasseta extraordinària de Madrit de l'1 de juliol de 1815 que reproduïx els informes sobre la batalla (presumiblement redactats pel propi Napoleón) apareguts en un suplement al Moniteur francés de 21 de juny.
• Biblioteca de referències de fonts bibliogràfiques - fonts sobre Waterloo en alemà
• Els Misérables, de Victor Hugo. [1] archivat en Wayback Machine. Versió en llínea en HTML (anglés)

• Artícul commemoratiu sobre la batalla en Mod.uk (anglés)
• Reportes de testics oculars sobre els métodos de Napoleón durant la guerra [2] archivat en Wayback Machine.
• La significancia de Waterloo per a britànics i francesos (inclou proporcions de soldats per nació) (anglés)
• Artícul: "Mits i mentires sobre l'actuació de les tropes neerlandesos i belgues en 1815"
• La batalla de Waterloo, en BBC News (anglés)
• La batalla de Waterloo, 1815, en BBC.co.uk (anglés)
• The Belgians ran at the first Shot The Battle of Waterloo and the Rhetoric of Cowardice? (en neerlandés)
• Uniformes Francesos, Prusianos i Anglo-aliats durant la campanya de 1815: Mont-Saint-Jean (FR)
• Órdens de batalla en detall dels tres eixèrcits