Biometria
La biometria (del grec bios vida i metron mida) és la pren de mides estandardisades dels sers vius o de processos biològics. Es diu també biometria a l'estudi per al reconeiximent inequívoc de persones basat en un o més traces conductuales o físics intrínsecs.
En les tecnologies de l'informació (TI), la «autentificació biométrica» o «biometria informàtica» és l'aplicació de tècniques matemàtiques i estadístiques sobre les traces físiques o de conducta d'un individu, per al seu autentificació, és dir, «verificar» la seua identitat.
Les huella dactilar, la retina, l'iris, els patrons facials, de venas de la mà o la geometria de la palma de la mà, representen eixemples de característiques físiques (estàtiques), mentres que entre els eixemples de característiques del comportament s'inclou la firma, el pas i el tecleig (dinàmiques).[1] Algunes traces biométricos, com la veu, compartixen aspectes físics i del comportament.
Història
[editar | editar còdic]La biometria no es va posar en pràctica en les cultures occidentals fins a finals de el XIX, pero era utilisada en China des d'a lo manco el XIV. Un explorador i escritor que responia al nom de Joao de Fancs va escriure que els comerciants chinencs estampaven les impressions i les chafades de la palma de les mans dels chiquets en paper en tinta. Els comerciants feyen açò com a método per a distinguir entre els chiquets jóvens.
En Occident, l'identificació confiava simplement en la memòria de Eidetic (memòria fotogràfica) fins que Alphonse Bertillon, cap del departament fotogràfic de la Policia de París, va desenrollar el sistema antropométrico (també conegut més tarde com Bertillonage) en 1883. Est era el primer sistema precís, àmpliament utilisat científicament per a identificar a criminals i va convertir a la biométrica en un camp d'estudi. Funcionava medint de forma precisa certes llongituts i esgambi del cap i del cos, aixina com registrant marques individuals com a tatuages i cicatrius. El sistema de Bertillon va ser adoptat extensament en occident fins que varen aparéixer defectes en el sistema –principalment problemes en métodos distints de mides i canvis de mida. Despuix d'açò, les forces policials occidentals varen començar a usar la huella dactilar– essencialment el mateix sistema vist en Chinenca centenars d'anys abans.
En estos últims anys la biométrica ha creixcut des d'usar simplement l'huella dactilar, a amprar molts métodos distints tenint en conte vàries mides físiques i de comportament. Les aplicacions de la biometria també han aumentat –des de només identificació fins a sistemes de seguritat i més.
L'idea per a usar patrons de iris com a método d'identificació va ser propost en 1936 pel oftalmólogo Frank Burch. En la película de cult: 2001: A Space Odyssey (película) de 1968, apareix una escena en que el Doctor Floyd se somet a un reconeiximent de veu com a requisit per a accedir a les instalacions interiors de l'estació espacial. Per a la década de 1980 l'idea el concepte ya havia aparegut en películes de James Bond, pero permaneixia sent ciència ficció.
En 1985 els doctors Leonard Flom i Aran Safir varen reprendre l'idea. La seua investigació i documentació els va concedir una palesa en 1987. En 1989 Flom i Safir varen recórrer a John Daugman per a crear algoritmes per al reconeiximent de iris. Estos algoritmes, patentats per Daugman en 1994 i que són propietat de Iridian Technologies, són la base per a tots els productes de reconeiximent de iris.
En 1993 l'Agència Nuclear de Defensa va escomençar a treballar en IriScan, Inc. per a desenrollar i provar un prototip. 18 mesos despuix el primer prototip es va completar i està disponible comercialment.
La comercialisació de productes biométricos, han evolucionat significativament des de la década de 1960, quan es varen introduir els primers sistemes de reconeiximent de chafades digitals en aplicacions governamentals. En els alvanços tecnològics en hardware i software, estes solucions s'han estés a sectors comercials i personals, transformant la manera en que es gestiona l'autenticació i la seguritat.
Funcionament i rendiment
[editar | editar còdic]En un sistema de Biometria típic, la persona es registra en el sistema quan una o més de les seues característiques físiques i de conducta és obtinguda, processada per un algoritme numèric, i introduïda en una base de senyes. Idealment, quan entra, casi totes les seues característiques concorden; llavors quan alguna una atra persona intenta identificar-se, no emparella completament, per lo que el sistema no li permet l'accés. Les tecnologies actuals tenen taxes d'encert que varien àmpliament (des de valors baixos com el 60%, fins a alts com el 99,9%).
El rendiment d'una mida biométrica es definix generalment en térmens de taxa de fals positiu (False Acceptance Rate o FAR), la taxa de fals negatiu (False NonMatch Rate o FNMR, també False Rejection Rate o FRR), i la taxa de fallo d'allistament (Failure-to-enroll Rate, FTE o FER).
En els sistemes biométricos reals el FAR i el FRR pot transformar-se en els demés canviant cert paràmetro. Una de les mides més comunes dels sistemes biométricos reals és la taxa en la que l'ajust en el qual accepta i rebuja els errors és igual: la taxa d'error igual (Equal Error Rate o EER), també coneguda com la taxa d'error de creuament (Cross-over Error Rate o CER). Quant més baix és el EER o el CER, es considera que el sistema és més exacte.
Les taxes d'error anunciades impliquen a voltes elements idiosincrásicos o subjectius. Per eixemple, un fabricant de sistemes biométricos va fixar el llindar d'acceptació alt, per a reduir al mínim les falses acceptació; en la pràctica, es permetien tres intents, per lo que un fals rebuig es contava només si els tres intents resultaven fallancs (per eixemple escritura, parla, etc.), les opinions poden variar sobre qué constituïx un fals rebuig. Si va entrar a un sistema de verificació de firmes usant el meu inicial i llinage, ¿puc dir llegítimament que es tracta d'un fals rebuig quan rebuge el meu nom i llinage?
A pesar d'estos dubtes, els sistemes biométricos tenen un potencial per a identificar a individus en un grau de certea molt alt. La prova forense de el ADN goja d'un grau particularment alt de confiança pública actualment (ca. 2004) i la tecnologia està orientant-se al reconeiximent del iris, que té la capacitat de diferenciar entre dos individus en un ADN idèntic.
Vore també
[editar | editar còdic]- Reconeiximent d'expressions facials
- Reconeiximent de firmes
- Reconeiximent d'escritors
- Reconeiximent de locutores
- Dinàmica de tecleig.
- Per a l'us d'estadístiques en biologia, vore bioestadística.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ IEEE (ed.): «Authentication of Smartphone Users Using Behavioral Biometrics» (en anglés).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Marí Tapiador, Juan Alberto Sigüenza, "Tecnologies biométricas aplicades a la seguritat". Editorial RAMA, 2005 ISBN 13 / Cód Barra: 9788478976362
- Este artícul conté una traducció derivada de «Biometría» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.