Birgus latro

Birgus latro

El carranc dels cocoteros (Birgus latro) és una espècie de crustaci decápodo de la família Coenobitidae, l'única de la seua gènero; és el artròpode terrestre conegut més pesat que existix (el carranc més gran per llongitut és el carranc jagant japonés). El carranc dels cocoteros és una espècie de carranc ermitaño, l'habilitat característica del qual és obrir cocos en les seues fortes pinces per a alimentar-se del seu contingut.

Sinonímia

En anglés rep el nom alternatiu de robber crab o palm thief ("carranc lladre" o "lladre de palmeres", respectivament), mentres que en alemà se li designa com Palmendieb. Estes denominacions són degudes a la seua afició a furtar objectes lluents, com cubertería i envasos metàlics de cases i tendes de campanya. De fet, el nom binominal reflectix esta conducta (del llatí latro, "lladre").

Li'l denomina ademés carranc ermitaño terrestre per la seua costum, en époques de muda, d'usar la closca de menuts animals. Açò pot resultar confús, ya que s'aplica també a atres espècies, com Coenobita variabilis.

En distintes regions rep noms locals, com ayuyu, en Guam, unga o kaveu.

Descripció física

Els informes sobre el tamany de l'espècie estimen un pes de més de 4 kg, llongitut corporal de 40 cm i envergadura de pates d'aproximadament 1 o 2 m sent els machos generalment de major tamany que les femelles. S'estima que és el llímit teòric de tamany per a un artròpode terrestre; en el cas d'eixemplars marins, a on l'aigua ajuda a soportar el pes, s'alcancen tamanys majors, com, per eixemple, Macrocheira kaempferi.

Presenten una longevitat entre 30 i 60 anys, tenint en conte que les referències al respecte són molt variades. El cos del Birgus latro, com el de tots els decápodos, es dividix en una secció central (cefalotórax) en 10 pates, i el abdomen.

El primer parell de pates està armat en grans pinces, que utilisa per a trencar els cocos en els que s'alimenta, i per a transportar ademés objectes de fins a 29 kg de pes. El següent parell de pates, com en tots els carrancs ermitaños, són poderoses pates per a caminar i també trepar pels troncs dels cocoteros, fins a alcançar 6 m d'altura. El quart parell és més menut, en pinças en els extrems usades per les críos per a assegurar-se la closca o un clafoll de coco com a protecció; els adults les ampren per a caminar i botar. L'últim parell d'extremitats és molt menut i servix solament per a netejar els òrguens de respiració. Estes pates es duen usualment dins del closca, en la cavitat que conté tals òrguens.

Protecció de l'abdomen

Encara que l'espècie és un tipo derivat dels carrancs ermitaños, solament els eixemplars jovenils utilisen closques de caragol o closques per a protegir el seu bla abdomen, i a voltes usen clafolls de coco en el mateix objectiu. A diferència d'atres ermitaños, els carrancs adults no ampren closques alienes, sino que endurixen la seua armadura abdominal en depòsits de calcio i queratina.

Una atra estratègia de protecció consistix en doblar la seua coa per baix de l'abdomen, com fan la majoria de les espècies de carrancs. L'abdomen endurit protegix a l'animal i reduïx la pèrdua d'humitat, pero deu ser mudado a intervals periòdics. La muda du aproximadament 30 dies, durant els quals el cos del carranc és bla i vulnerable, per lo que permaneix amagat per a protegir-se.

Respiració

Eixemplar de Birgus latro exhibit en el Museu d'Història Natural de Viena.

En estat adult, Birgus latro no pot nadar i s'ofega en l'aigua. Per a respirar utilisa un orgue especial cridat pulmó braquial, que pot definir-se com un estat evolutiu intermig entre brànquias i pulmons, i és una de les adaptacions més característiques de l'espècie a la seua ecosistema.

Les cambres d'este orgue respiratori s'ubiquen darrere del cefalotórax i contenen un teixit biològic similar al que es troba en les brànquias, pero adaptat a l'absorció del oxigen de l'aire, en lloc de l'aigua. L'últim parell de pates li servix de ferramenta de neteja i per a humir-los en aigua de mar, ya que els òrguens respiratoris requerixen aigua per a funcionar. Con este fin, el carranc colpeja freqüentment les seues pates humides contra els teixits esponjosos; en la mateixa tècnica el carranc pot beure aigua d'mar.

Ademés d'este orgue respiratori, l'espècie presenta un conjunt de brànquies rudimentàries. Encara que és provable que anaren usades per a respirar baix l'aigua en un estat evolutiu anterior, ya no proveïxen suficient oxigen, per lo que un carranc sumergit en aigua s'ofegarà en poc temps.

Nas

Un atre orgue distintiu del carranc és el seu nas. El procés de l'olfat opera en forma distinta si es tracta de molècules hidrófilas en l'aigua o hidrófobas en l'atmòsfera. Com la majoria dels carrancs viuen en l'aigua, posseïxen òrguens especialisats cridats aestetas en les seues antenes per a determinar al mateix temps la concentració i direcció d'una olor.

No obstant, com Birgus latro viu en terra, les aestetas de les seues antenes diferixen significativament de les d'atres carrancs, i s'assemblen més als òrguens olfatius dels insectes, cridats sensilia. A pesar de que els insectes i el carranc provenen de diferents patrons evolutius, la mateixa necessitat de detectar olors en l'aire han dut al desenroll d'òrguens de notable similitut, en lo que constituïx un clar eixemple de convergència evolutiva. De la mateixa manera que els insectes, Birgus latro mou ràpidament les seues antenes per a millorar el seu olfat. Té un sentit excelent i poden detectar olors interessants a través de grans distàncies; per eixemple, l'olor de carn torrada, bananas i cocos criden especialment la seua atenció, com a fonts potencials d'aliment.