Cacán

Cacán (també escrit kakán) o segons algunes versions kaká, cacá i inclús chaká, era l'idioma parlat fins a aproximadament mediats d'el XVIII per l'ètnia diaguita (pazioca) en el noroest argentí i, segons alguns autors, també en les regions d'Atacama i Coquimbo en Chile, encara que esta última hipòtesis ha segut qüestionada.

Distribució geogràfica

A l'arribada dels espanyols en 1535/1536 la major part de la població autòctona de la regió de les actuals províncies argentines de Bota (centre-sur), Tucumán (extrem oest), Catamarca, La Rioja, nort de Sant Joan, i també en les actuals regions chilenes d'Atacama (la seua mitat meridional) i Coquimbo parlava un idioma propi cridat cacán.

El sacerdot catòlic misionero Pedro Alonso de Barzana en carta al seu colega el flare Juan Sebastián datada el 8 de setembre de 1594 diu:

El cacán usen tots els diaguitas i tota la vall de Calchaquí i la vall de Catamarca i gran part de la conquista [província] de la Nova Rioja i els pobles casi tots que servixen [encomanats] a [la ciutat de] Sant Tiago [Santiago del Estero], aixina com els poblats en el riu del Estero [el riu Dolç] com molts atres que estan en la serra [les montanyes del centre nort de Chile].

Es considera que este idioma es trobava dividit a lo manco en tres grups dialectals: el calchaquí en els valls Calchaquíes, Santa María i Yocavil; el diaguita occidental en el Nort Chic i, a l'est dels Vages en les valls de Belén, Hualfín i Abaucán, per últim el capayán en La Rioja, nort de Sant Joan estenent-se acàs en el nom d'orige espanyol indama fins a l'oest de Santiago del Estero i extrem noroest de Còrdova. Per la seua banda arqueòlecs com Eric Boman han supost que el cacán es parlava (ca. el XV) per tot l'oest de la província de Sant Joan fins a la cordillera del Tigre, açò és fins a casi confinar en l'Aconcagua ubicat en el nort de Mendoza.

Debat sobre el seu alcanç en Chile

Segons autors com Ricardo Latcham Cartwright, el cacán també es parlava en el Nort Chic de Chile, que comprén les regions d'Atacama i de Coquimbo. No obstant, per a l'historiador chilé Jorge Hidalgo no existix cap evidència de que els habitants d'estes zones parlaren el cacán, fundant-se en els treballs de Francisco Cornely Bachman i Jorge Iribarren Charlin, especialistes en cultura diaguita; l'arqueòlec Juliol Montané i les estimacions de població segons distints cronistes, que consigna en 7500 persones per a 1540, tots els quals haurien estat influïts profundament pel inca i l'us del quechua com a llengua.

En eixa mateixa llínea, segons l'arqueòlec chilé Gonzalo Ampuero Brito, per a entendre's en els habitants d'estes zones, els espanyols varen amprar a traductors o llengües que parlaven quechua, el que era entés per estos indígenes, per la quechuanización dels diaguitas.

Classificació

Llengua del àrea andina, veïna del mapudungun, el kunza i el quechua. Certes coincidències en estos idiomes, generalment de tipo lèxic, poden deure's a préstams o a equivocacions dels investigadors en recopilar el material, desconeixent-se majors detalls com per a precisar la seua ubicació llingüística.

Descripció llingüística

Este idioma va ser ágrafo (sense escritures completes), les seues primeres transcripcions a l'espanyol i al llatí (en les llimitacions fonèticas corresponents) es varen deure a l'activitat dels misioneros despuix de la conquista espanyola d'el XVI. Alonso de Barzana i Pedro Añasco varen escriure cap a 1540 preceptes gramaticals i vocabularis. Barzana també va redactar texts de doctrina cristiana, catecismes, confesionarios, homilies, pregàries i sermones en cacán pero estos no varen ser publicats. Un dels misionero –Lozano– va expressar que els seus colegues, els flares Hernando de Torre Blanca i Diego de Sotelo:

eren peritísimos en l'idioma cacano (...)

I, afig:

és [el cacán] una llengua dolça i armoniosa, tenia dificultats enormes de pronunciació, a tal punt que només ho percep [entén] qui ho va mamar de llet, perque és en extrem arrevesada [gramaticalmente] i forma les seues veus en només el paladar

Les zones dialectals del cacán molt possiblement varen abundar per dos motius: en l'extens territori que va habitar esta ètnia mai va aplegar a donar-se un estat centralisat pazioca (o diaguita), o en el seu defecte un gran centre cultural, que favorira l'unificació normativa d'esta llengua, per una atra part el territori pazioca estava molt subdividido per elevadíssimes montanyes i extensos deserts, tal subdivisió ha d'haver favorit una forta diversificació dialectal. Tal dificultat explica que els misionero i inclús conquistadors preferiren com llengua vehicular la ya llengua general quechua en lloc de l'idioma kakán.

Des de 1634 va començar a ser obligatori l'us del castellà. Una ordenança real de 1770 va establir que solament s'usara l'espanyol, açò va motivar pràcticament la desaparició absoluta d'este idioma que sembla haver deixat les seues traces fonològiques en els "accents" regionals, mentres que gran part de la toponímia vernàcula manté les paraules cacanas encara que desconeixent-se casi sempre la seua significat. La majoria de les paraules que d'este idioma es mantenen s'observen en llinages, encara que el significat dels mateixos s'ha perdut o és molt dubtós. La principal font actual de térmens del cacán és la toponímia.

Fonologia

Tal com ho ha indicat Lozano, per a els qui no ho tenien com a llengua materna, el cacán era una llengua en extrem difícil, Barzana expressa que és

llengua tan gutural que sembla no es va instituir per a eixir dels llavis

No obstant la paraula gutural no sembla ser la correcta sino que està indicant una gran freqüència de fonemas d'articulació palatal tal com ho indica la série: ch, sh, ñ, ll, i també resulta prou freqüent la g oclusiva velar, mentres que la b en que els cronistes colonials han transcripto moltes paraules sembla correspondre generalment a la consonante continuada sense fricció w; per una atra part crida l'atenció la infrecuencia de la d.

Aixina és que correspon fer notar lo següent: les paraules de la llista varen ser inicialment transcriptas al castellà de modo que en lloc de la k usada en este artícul les transcripcions prèvies al castellà lo varen ser utilisant la c abans de a, o o o el dígraf qu abans de i, i; d'un modo semblant les paraules ací transcriptas en h sonora ho varen anar al castellà arcaic en x i després en j o – abans de i, i – en g. La w en valor vocàlic ací utilisada ha segut freqüentment transcripta al castellà en el dígraf gü abans de i i, o directament gu (sense diéresis) abans de les atres vocals.

Gramàtica

Com el kunza, el kakán casi en certea era una llengua polisintética, de modo que a partir de diversos morfemas, segons el context, es formaven lexemas. Aixina el arrevesamiento provablement hauria estat (des de la perspectiva dels parlants d'atres idiomes) no solament en el pla gramatical sino en el semàntic, per eixemple la paraula vichi (costera) sembla haver segut utilisada (segons el context) també en els significats antonómicos de descens i d'ascens. Alguna cosa semblant s'observa en anko o ango, el seu significat principal sembla haver segut el de "aguada" en i açò es corrobora si es nota que es compon de les paraules an (alt) i ko (aigua), és dir "aigua d'altura" o "aigua en l'altura", pero també hauria segut pràcticament un sinònim de kata (ala, faldeo) i translaticiamente o metonímicamente hauria significat a un poblat de montanya (sobre que un poblat en un lloc sec com el de les montanyes poblades pels paziocas requeria sí o sí d'una aguada), pero també la mateixa paraula anko (sempre segons el context) sembla haver significat a un yermo, a la sequetat acàs perque els poblats ubicats en les aguadas de montanya lo estaven també en regions àrides, en tot cas lo més provable és que una paraula variara substancialment de significat segons la zona dialectal.

Lèxic

Entre les poques paraules en significat encara conegut s'observen les següents:

• Ao, hao, ahao: poble.
• Gasta: poble (d'a on Calingasta i Antofagasta).
• Kakanchik (transcripto al castellà com "cacanchic"): Nom d'una deidad segons pareix de la fertilitat.
• Titakin (transcripto al castellà titaquín): senyor, rei.
• Zupka: altar, lloc de sacrifici.

Enllaços externs

• educarchile. cl/UserFiles/P0001%5CFile%5Ckakan_lengua_de_los_diaguitas. pdf El Kakán llengua dels diaguitas. Diccionari de Ricardo L. j. Nardi educarchile. cl/UserFiles/P0001%5CFile%5Ckakan_lengua_de_los_diaguitas. pdf archivat en Wayback Machine.
• ling. fi/Entrades%20diccionario/Dic=Calchaqui. pdf Diccionari Etnolingüístico Calchaquí. Alain Fabre - Any 2005