Caltagirone
Caltagirone (Caltaggiruni o Cartaggiruni en siciliano) és una comuna italiana de 36 846 habitants de la província de Catania, en Sicília. La seua superfície és de 382 km². La seua densitat és de 96 hab/km². Es troba cap a l'interior de l'illa, a uns 68 km de Catania. Domina per posició elevada (608 m sobre el nivell de la mar) les planures de Catania i de Gela. Durant l'hivern, la pintoresca posició geogràfica i la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit moltes voltes provoquen una boira terrera que la gent local flama a paisana.
Sent una terra rica en argila, Caltagirone ha obtingut fama mundial en la producció artesanal de ceràmica, que prové d'époques musulmana i normanda. Els artesans, cridats cannatari han conseguit perfeccionar durant els anys la tècnica de producció, mantenint els motius morescos i els colors típics (vert, manganés, turquino, groc i or). Les comunas limítrofes són Acate, Gela, Grammichele, Licodia Eubea, Mazzarino, Mazzarrone, Mineo, Mirabella Imbaccari, Niscemi, Piazza Armerina i San Michele vaig donar Ganzaria.
Història
[editar | editar còdic]Si be la ciutat té orígens sículos i grecs, va florir baix la dominació àrap com a important centre agrícola. De fet, el nom prové de l'àrap Calç'at Ghiran que significa “Castell dels gots”. En el 1030 la ciutat va ser conquistada pels genoveses i inclús quan va ser ciutat autònoma el contacte en Gènova va ser intens.
El terremot del 1693 va ferir fortament l'esplendor de la ciutat, pero contràriament a atres ciutats sicilianes, la reconstrucció no va canviar el teixit urbà medieval sino que es va llimitar a la construcció d'edificis barrocs en l'estructura urbana existent.
En el marc de l'Operació Husky (9/10 de juliol de 1943), la ciutat va ser bombardejada per les forces aérees aliades. Va haver centenars de víctimes civils i varis edificis d'importància històrica varen ser destruïts. En Caltagirone es varen trobar per primera volta durant l'operació els tres contingents implicats en el desembarc aliat: tropes britàniques, nortamericanes i canadenques.
La localitat de Sant Pietro es va convertir el 14 de juliol de 1943 en l'escenari de la cridada massacre de Biscari. En l'aeròdrom militar 504 de Sant Pietro, soldats de l'Eixèrcit dels Estats Units varen cometre un crim de guerra en el que varen ser fusilats 74 presoners de guerra italians i 2 alemans.
En l'història recent, Caltagirone és important per ser la ciutat nativa del sacerdot italià, siervo de Deu, Luigi Sturzo, fundador del Partito Popolare que després es va transformar en l'influent Democràcia Cristiana italiana.
Llocs d'interés
[editar | editar còdic]Caltagirone forma part del lloc Patrimoni de la Humanitat declarat per l'Unesco en 2002 denominat «Ciutats del barroc tardà de Val vaig donar Note», en concret en el còdic 1024-001. El centre històric de Caltagirone es remonta als primers anys de el XVIII, puix va ser reconstruït despuix del gran terremot de l'any 1693 que va destruir la ciutat junt en tots els demés poblaments de la Sicília oriental.
Escalinata de Santa María del Mont
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Escalinata de Santa María del Mont.
L'escalinata pot considerar-se el principal punt d'interés de Caltagirone. Es tracta d'una verdadera obra d'art dels hàbils ceramistas locals, va ser proyectada en el XVII per a unir la ciutat baixa (piano vaig donar Sant Giuliano), açò és, la part nova, en l'alta, el centre històric, i està constituïda per una série de 140 escalons de pedra fosa decorada, en l'any 1953 en taulells en mayólica en els típics colors de la ceràmica de Caltagirone, entre els que preval el vert, el blau i el groc.
Cada escaló està decorat en taulells diferents en motius geomètrics o figures de la tradició local obtingudes per Antonino Ragona. Tota l'escalinata està subdividida, per aixina dir, en sectors constituïts per 14 escalons en els que les decoració de la mayçolica es remonten a diversos periodos històrics, des de el X fins a l'actualitat. És un autèntic espectàcul de colors, pero més encara quan, en ocasió de la festa patronal de Santiago, que té lloc el 25 de juliol, s'allumena en mils de veles de color blanc, roig i vert colocades de manera que formen una image.
Iglésia de Santa María del Mont
[editar | editar còdic]L'iglésia de Santa María del Mont es remonta a finals de l'Edat Mija, pero hui es presenta en l'aspecte que li va donar la reconstrucció de el XVIII. Va ser provablement construïda utilisant les pedres de l'antic castell de Caltagirone. En el seu interior es custodien una pintura de el XIII representant a la Verge de Coenadomini i toda una serie de escultures de el XV. L'iglésia de Santa María del Mont és un dels pocs casos d'edificis en els que l'escalinata que la precedix és més apreciada que la pròpia iglésia.
Catedral de Sant Julián
[editar | editar còdic]La catedral de Sant Julián, d'orige normando, es troba en lo que antigament es va cridar Piano vaig donar Sant Giuliano (hui, plaça Humberto I), que en época normanda va prendre el seu nom de l'iglésia dedicada a Sant Julián, lo que hui és la catedral de Caltagirone. Edificada en l'Edat Mija, la catedral va ser ampliada modificant-se en gran medida l'estructura i inclús l'orientació que era en un principi en l'àbsit cap a l'est. Despuix del terremot de 1693, que va causar greus danys a l'edifici, provocant la caiguda de la cúpula i del campanar, l'iglésia va ser restaurada i vàries voltes reformada en el curs dels sigles. La frontera actual és modernista de el XX, obra de Saverio Gulli, estil rar en un edifici sagrat, en decoració de motius florals. Els portals laterals, que es remonten a el XVIII, són obra de Bonajuto. L'alt campanar, arrematat en un cim de mayólica i dotat d'un rellonge decorat en ceràmica, va ser construït en 1956. L'interior de la catedral custodia numerosíssimes obres, algunes d'elles destacades: les fresca de la cúpula, realisats pels Vaccaro, el cor de fusta de el XVIII, quatre antics sarcòfecs de marbre, una escultura de Crist mort obra de Giuseppe Vaccaro, un Crucifix de fusta d'inicis de el XVI. Destaca la capella del Santíssim Sacrament per la riquea de les decoració. Es poden visitar també el tesor de la Catedral i la Sala Capitular.
Iglésia de Sant Francisco de Paula
[editar | editar còdic]Esta iglésia barroca s'alça sobre la plaça Marconi. La sacristia és d'estil gòtic, anterior al terremot de 1693. Té un esplèndit portal en bronze realisat per l'escultor Mario Lucerna, en l'antic monasteri anex a la mateixa. L'iglésia ha sofrit numeroses remodelacions en el curs dels sigles; en l'interior, caracterisat per una techumbre de casetones, es custodien numeroses pintures entre les que destaquen dos teles de Vaccaro. A l'exterior, sobre el costat dret, un panel de ceràmica representa a Sant Francisco de Paula.
Atres edificis religiosos
[editar | editar còdic]- Iglésia de Sant Francisco d'Assís, va ser edificada en 1236 per un dels més devots seguidors de sant Francisco, el beato Ricardo, i reconstruïda en estil barroc despuix de 1693. La frontera hui té dos órdens sobre els quals campean escultures que reproduïxen els elements de la simbologia mariana; en el centre l'estàtua de l'Inmaculada. Posteriorment es varen construir el campanar i la cúpula, que va quedar inacabada. Restants arquitectònics de el XIII són visibles en la sacristia, a l'esquerra de l'àbsit. En l'interior es custodien numeroses teles dels germans Vaccaro, una talla en fusta de San Antonio de 1677, revestida d'argent, i un gran panel en mayólica d'Antonio Ragona, representant el belén en sant Francisco.
- Iglésia del Gesù o del Collegio (1570), que es troba en la via Discesa del Collegio. La frontera té dos órdens dividits per un gran rebanc; en l'orde inferior, el gran portal, delimitat per dos parelles de columnes sobre alts basamentos, té huit estàtues de sants en casetes; en el superior, junt a la gran finestra, estan colocades les estàtues de Sant Josep, de la Verge en el Chiquet i, en els dos extrems, dels sants Pedro i Pablo. L'interior, d'una sola nau, es poden admirar les precioses decoració en estuc i marbre, el sostre en casetones, l'altar barroc en columnes salomónicas en marbre, el fastuoso púlpit de fusta en incrustaciones i les capelles laterals de les que destacada la dedicada a la Pietà, en escultura obra de Filippo Paladino (1607) i la de sant Ignacio de Loyola, fundador de l'orde dels jesuïtes, particularment elaborada i ricament ornamentada.
- Convent dels Capuchinos, situat al fondo d'una estreta calleja medieval cridada precisament via Cappuccini. Este convent i la seua iglésia es varen construir a finals de el XVI, en estil renaixentiste, sent l'únic edifici que va eixir indemne del terremodo de 1693. És centre de pelegrinage dels devots del pare Innocenzo Marcinnò. L'interior del convent es caracterisa per un claustre porticado i en ell es poden admirar una rara còpia del Sudario de Torí, un monumental belén i una rica pinacoteca. El museu anexe alberga obres d'argent dels sigles XVII i XVIII. Per la seua banda, l'iglésia es caracterisa, a l'exterior, en estil renaixentiste, per la pedra blanca dels bells portals, i a l'interior pel sostre de fusta i el tríptic de el XVII de Filippo Paladini, colocat sobre l'altar major, en el centre del com hi ha una enorme pintura que representa a la Madonna dell'Odigitria.
- Basílica de Santiago. Edificada en l'época normanda per decisió del comte Roger i reconstruïda despuix del terremot de 1693 per l'arquitecte agrigentino Simeone Mancuso sobre la planta original. Sobre la frontera es posen en evidència massices columnes marmóreas. En el seu interior es custodien obres dels Gagini com el portal del Relicario en la nau de l'esquerra, l'arc de la capella del sacrament i l'arca d'argent de les relíquies de Santiago. Des de 1518, en ocasió de la festa patronal, en la placita que queda davant la basílica es desenrolla una gran fira en la que s'exponien mercaderies diverses, entre elles característics silbatos de terracota.
- Iglésia de Sant Pedro, reconstruïda enterament en la segona mitat de el XIX. Es troba en el centre històric de la ciutat sobre una antiga via homònima. La seua tirada frontera de gust gòtic està encaixada entre dos torres campanar simètriques decorades en peces de mayólica, en punta de diamant color vert esmeralda del taller Arcidiacono, que la varen fer única en el seu gènero; el portal de bronze és obra de Gaetano Angelico. En l'interior es custodien pintures de Giuseppe Vaccaro. Des d'esta iglésia, el dumenge de Pasqua, en la vesprada, partix la característica processó anomenada A Giunta, açò és, la trobada entre Jesucristo i la Verge, que té com a protagonistes principals una jagantesca estàtua de Sant Pedro. Els fidels saluden al crit de «Viva María» al seu sant que anuncia a María la resurrecció de Crist dut en triumfo.
També és notable el Palazzo Senatorio (XV), l'anterior Ajuntament, després transformat en Teatre Municipal Garibaldi i hui ocupat per la galeria Luigi Sturzo.
Ademés, cal senyalar la colecció d'antiga i moderna ceràmica i terracota, que es remonta al periodo de la Magna Grècia, està disponible en el Museu de Ceràmica local, creat en 1965.
Demografia
[editar | editar còdic]Agermanament
[editar | editar còdic]- Abbadia Lariana (Itàlia)
- Arnsberg (Alemània)
- Belén (Palestina)
- Fiume (Croàcia)
- Kallikrateia (Grècia)
- Mdina (Malta)
- Sant Diego (Veneçola)
- Sant Francisco (Estats Units)
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Caltagirone.- Commons
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Caltagirone.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caltagirone» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.