Anar al contingut

Cancale

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cancale

Cancale (Cauncall en galó i Kankaven en bretón) és una comuna francesa, ubicada en el departament d'Ille-et-Vilaine, en la regió de Bretanya, poblada de 5208 habitants és reconeguda des del temps dels romans pels seus Ostres planes salvages que vénen de bancs naturals existents en aigües profundes i més recentment (1950) per les seues ostres huecas

Els seus habitants reben la denominació com gentilici, en francés, de Cancalais, femení Cancalaises.


Geografia

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 2 caps block 3 eglise Saint-Meen.jpg
L'iglésia de Saint-Méen

En les proximitats de la ciutat de Cancale es troba ubicat la veta de Grouin,[1] des del que pot apreciar-se una esplèndida vista panoràmica, que comprén des de la veta Fréhel fins a Granville, sense oblidar, ya mar adins, a les illes Chausey. Front a Cancale està emplaçada l'illa de Landes, una reserva ornitológica en la que poden observar-se diverses espècies d'aus, com cormoranes, gavinas o moltes atres aus marines.Plantilla:Ubicació geogràfica


Història

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 10 caps block 11 - Photographie de la houle en 1896.jpg
Port de la Houle en 1896.

Es pot atestar d'una presència en el lloc de cancale en paleolític migAtambién subsistix la presència de gals, despuix de la conquista romana va passar a cridar-se cancaven. Ya en l'antiguetat el lloc gojava de la reputació de les seues ostres, que resultaven sumament apreciades en la cuina romana de lux.

El chicotet poble fundat per Sant Méen, aproximadament cap a 545, no va obtindre l'estatus de ciutat fins a l'any 1545.

Archiu:Caps block 12 caps block 13 - port en 1903.jpg
Postal del port de Cancale en novembre/decembre de 1903.
Archiu:Le Georges Clémenceau dernier Trois-Mâts construit à caps block 16 caps block 17 . caps block 18
El "Georges Clémenceau", últim barco de tres màstilés construït en Cancale, en 1919.[2]

Es tracta d'una comuna en creències religioses fermament ancorades entre els seus habitants, com atesten els exvotos depositats en la capella del Verger. Un ritual de processons religioses, que data de 1540, s'ha mantingut casi fins als nostres dies.

Invasions

[editar | editar còdic]

Numeroses invasions, o intents d'invasió, ha conegut Cancale a lo llarc dels sigles (espanyols, anglesos o inclús portuguesos). Una bala de canó de la que s'afirma que va ser disparada per un barco anglés adorna el jardí del presbiteri.

Tractant-se d'un port reputat pels seus marins, participants en la peixca en Terranova en els barcos dedicats a la peixca del abadejo de Saint-Mal i de la pròpia Cancale, ya que existien en la mateixa drassanes per a la construcció naval.

Del port de Cancale és des d'a on varen partir, en 1612, els navío comandados per Daniel de la Touche, senyor de la Ravardière, rumbo cap al Brasil: la Régente, La Charlotte i la Sainte Anne. La Touche va ser el primer fundador de la ciutat de São Luís en el Maranhão, Brasil.[3]

Llimitant per l'oest en la baïa del Mont-Saint-Michel, Cancale es beneficia d'una posició alvançada en la mar, devent lo essencial dels seus recursos a dit mar. No obstant, menys privilegiada que els ports veïns de la Costa Esmeralda, li va resultar més dur alcançar la seua notorietat.

La peixca

[editar | editar còdic]

Es tracta d'un bonico port peixquer, ben descrit per Roger Vercel en el seu llibre "la Caravane de Pâques", i que va anar igualment pintat entre 1869 i 1908 per Jacques-Eugène Reyen, en les seues estampes de peixcadors i de cancalesas. El port de la Houle, que la seua famosa bisquine ha segut recentment resucitada, seguix sent un lloc privilegiat per a la degustació de les ostras.

Ciutat de peixcadors, enfrontada des de sempre a una crua realitat econòmica, pot dir-se que Cancale deu molt a la tenacitat dels seus habitants femenins, als que tan a sovint se cita pel seu corage. Els terranovas, efectivament, partien de viage per una duració d'a lo manco la mitat de l'any, deixant a les dònes la gestió de la venda dels seus productes peixquers fins a la seua tornada, si és que no s'havia produït un dels numerosos naufragis que constituïen un perill per a la peixca en alta mar.

La peixca en Terranova

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 33 caps block 34 - Tracé du tramway.png
Traçat del tramvia entre Saint-Mal i Cancale, publicat en 1893 pel diari Li Salut

A la ciutat aplegava el camí de ferrocarril secundari a via mètrica i a tracció de vapor dels tranways bretones

L'aglomeració urbana estava formada per dos sectors distints:

  • En la part baixa, el port de la Houle, durant molts anys aïllat de la ciutat en sentit estricte, que constituïx el domini dels peixcadors, en contacte en els parcs ostrícolas; el seu dic, que protegix a les vivendes de les marees, va ser construït en l'any 1836.
  • En la part alta, la ciutat pròpiament dita, que era a on residien comerciants i armadors, fins a 1911, quan va tindre lloc la gran folga dels terranovas, en lo que, alarmats, varen preferir traslladar-se a Saint-Mal.

El turisme es trobava molt distant d'alcançar el grau de desenroll en que contaven, per eixemple, Dinard o Saint-Mal. Un únic hotel de lux, Li Du-Guesclin,[4] tenia la pretensió d'albergar a clients de certa categoria. Per al restant dels establiments hotelers, com era costum per eixa época, se solia atraure als possibles clients preguntant-los en ple carrer.

Cancale va ser assotat, en eixos principis de el XX, per diversos drames. En primer lloc, els successius naufragis varen implicar la pèrdua de decenes de mariners, duent el luto a numeroses famílies, ademés de que cada naufragi implicava que el treball de varis mesos quedava reduït al no res. Per una atra part, varen aparéixer problemes directament vinculats a la competència d'atres regions; per eixemple, alguns comerciants de la Charanta Maritime varen portar a terme una campanya orquestada de desprestigie sobre el marisc procedent de Cancale, acusant-ho de ser vehícul difusor d'infeccions per tifus, lo que va comportar greus conseqüències durant alguns mesos per a l'economia de Cancale i de tota la regió circumdant.

Banquisa en el port (1963)

[editar | editar còdic]

Per unes temperatures excepcionalment baixes (-16 °C), durant la nit del 19 al 20 de giner de 1963, el port de la Houle va amanecer gelat i en una banquisa que va tardar una semana en desaparéixer. Els parcs ostrícolas varen quedar molt sériament afectats i, segons "Cancale, 100 ans de vie municipale", el 80% de les ostres planes varen quedar destruïdes en eixe periodo.[5]

En els nostres dies

[editar | editar còdic]

Actualment, Cancale és un bell port que reunix tots els plaers de la costa: passejades per la sendera dels aduanero,[1] banys de mar, visita a malouinières (residències tradicionals d'armadors, capitans de barco i/o corsarios), sense deixar de costat el tema gastronòmic, podent-se degustar diversos tipos de mariscs i peixos en qualsevol dels reputats restaurants de la localitat.



Referències

[editar | editar còdic]