Canica
Una canica és una chicoteta esfera de vidre, alabastre, ceràmica, argila, metal,[1] cristal, acer, pedra, marbre, fusta o porcelana[2] que s'utilisa en diversos jocs infantils. També es denomina aixina a alguns jocs en els que s'usen les canicas. Estos jocs són pràcticament universals, i encara que existixen moltes variants, l'essència és casi sempre la mateixa: llançar una o vàries canicas per a intentar aproximar-se a unes atres o a forats objectiu. Quan es guanya una mà, se solen prendre les canicas de l'atre jugador o dels jugadors contraris.[1]
Ademés de com a joc, les canicas són molt utilisades per a us industrial, principalment en l'interior dels envàss d'aerosolés i en rodaments.[3]
Atres noms
[editar | editar còdic]Les canicas tenen una gran varietat de noms alternatius. També reben les denominacions de bales, balitas, bellugas, bochas, boles, bols, bolichas, boliches, bolillas, bolinchas, bolindres, bolitas, bolitas d'ungla, bolondronas, bruixos, cachinas, caicos, caniques, cayuco, chibolas, chivas, cincos, corotes, cristalas, garbinches, mables, maras, meblises, metras, mollejones, mosaics, pilotetes, pepites, pichas, pingos, piquis,[2] polcas,[1] polquitas, salves, tirs, tolonchas, entre uns atres, segons la zona i el país.
Història
[editar | editar còdic]Si ben no es coneix el verdader orige de les canicas i els seus jocs tradicionals, el seu orige es remonta fins al Antic Egipte i la Roma precristiana.[4] En efecte, s'han trobat canicas en la tomba d'un chiquet egipcíac d'al voltant de l'any 3000 a. C. En Creta, per la seua banda, els chiquets jugaven en canicas fetes a partir de materials preciosos. En l'Antiga Roma era un joc infantil, la popularitat del qual es va estendre fins a l'Edat Mija.[1]
Atres materials amprats en l'Antiguetat són els ossos d'olivas, avellanas o castanyas. Fins a principis de el XX, algunes encara eren fetes de pedra.[1]
Ademés de com a element lúdic, les canicas s'han utilisat en artesania com a objectes de decoració.[1]
Es creu que la costum de les canicas en Amèrica va aplegar d'Europa.[5] No obstant, també existixen indicis que apunten a que podrien haver-se utilisat en l'Amèrica precolombina.[2] En Chile, les canicas es varen introduir en el XIX.
En 1953, Víctor Hugo «Tito» Chiarlo, antic treballador d'una cristaleria argentina de Sant Jorge, Província de Santa Fe, va fundar junt a Dumenge Vrech[3] la fàbrica de canicas Tinka, motivat per una màquina que va aplegar a la cristaleria a on treballava, importada des d'Itàlia. L'empresa és la primera i única del rubro en Argentina, si be des de la década de 1990[3] també existixen canicas importades de China i Mèxic.[5] Des d'una producció inicial de 12 000 canicas diàries, a l'any 2013 la fàbrica Tinka alcançava les 400 000 unitats per dia.[5][3]
A mitan de el XX, en el Valle del Cauca, Colòmbia, es jugava en boles de corozo gran o chiquito i llavors chascaraíces, que més vesprada varen ser reemplaçades per canicas de cristal.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Últimes Notícies. «Les Canicas». Archivat des d'el original, el 20 de novembre de 2011. Consultat el 23 de maig de 2011.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Guadalupe. «Jocs per a chiquets i chiquetes». Consultat el 3 d'abril de 2013.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Carlos Manzoni. «seua-màgia En época de PlayStation, les bolitas conserven la seua màgia». Archivat des d'el seua-màgia original, el 31 d'octubre de 2013. Consultat el 1 de novembre de 2013.
- ↑ Museu del jugue. «Colecció de jocs: habilitat i destrea». Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2012. Consultat el 23 de maig de 2011.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Infobae. «Jugar a la bolita, una tradició que seguix viva gràcies a una sola fàbrica». Archivat des d'el original, el 28 de juliol de 2012. Consultat el 2 d'abril de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.