Canuto II de Dinamarca

Canuto II de Dinamarca

Canuto II (994 - 12 de novembre de 1035), més conegut com Canuto el Gran (en anglés: Cnut the Great; en danés: Knud donen Store; en noruec: Knut donen mektige), fon un rei de Dinamarca, Anglaterra i Noruega d'orige danés, el segon dels dos fills varons del total de sis de Svend I, rei vikingo de Dinamarca, Noruega i Anglaterra, i de Swietoslawa de Polònia (després cridada Gunhilda en casar-se), filla del duc de Polònia Miecislao I.

Com a príncip de Dinamarca, Canuto va invadir Anglaterra en 1016, despuix de lo que va ascendir al tro que havia conquistat també el seu pare. En 1018, va accedir al tro de Dinamarca despuix de la mort del seu germà major Harald II. Ocasionalment, Canuto és referit com a «rei d'Escandinavia» i com «emperador de la mar del Nort».

Biografia

Canuto naix en algun lloc del regne de Dinamarca entre els anys 990 i 994 com a fill de Svend I, llavors rei vikingo de Dinamarca i, d'acort en la Saga Knýtlinga, és bisnieto de Gorm el Vell (membre de la Casa de Jelling). Sobre la seua mare, fonts contemporànees com la Crònica de Tietmaro de Tietmaro de Merseburgo o el Encomium Emmae Reginae establixen que la mare de Canuto va ser Swietoslawa de Polònia, filla de Miecislao I. Atres fonts propenques en el temps pero posteriors com el Heimskringla de Snorri Sturluson parlen de que la seua mare va ser «una princesa polaca» de nom Gunhilda, filla de Burislav, rei de Vindland o Windland (referint açò als wendos i no a Vinlandia), encara que en esta obra i atres sagues nòrdiques, Svend es desposará també en atres dònes no arreplegades en l'historiografia moderna. Adicionalment, en l'obra Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum d'Adán de Bremen es diu que la mare de Canuto seria la reina de Suècia, sense indicar si açò es referix a Sigrid la Altiva (identificada pels historiadors posteriors com Swietoslawa) o a una llegendària Aud Haakonsdottir de Lade.

Sobre la chiquea i joventut de Canuto, el Flateyjarbók o Codex Flateyensis nos conta que Canuto va ser instruït en les arts militars per Thorkell l'Alt.

Conquista danesa d'Anglaterra

Va acompanyar al seu pare durant la seua exitosa invasió a Anglaterra (agost de 1013), despuix de la que Svend I va conseguir que la Witenagemot li proclamara rei d'Anglaterra el 23 de decembre de 1013. La mort de Svend va ocórrer solament 6 semanes despuix, el 3 de febrer de 1014. Per això, les tropes daneses varen proclamar a Canuto el nou rei d'Anglaterra. Retornarà a Dinamarca en abril de 1014 a on és nomenat rei de Dinamarca el seu germà, Harald II. Aprofitant este viage, el destronat rei anglés Etelredo II l'Indecís solicita a la Witenagemot ser proclamat rei d'Anglaterra.

En agost de 1015 torna a invadir Anglaterra, entaulant indecises batalles contra Etelredo II i des d'abril de 1016, contra el fill d'est, Edmundo II Braç de Ferro fins a la seua aplastant victòria en la batalla de Assandun (possiblement en l'actual Ashington, en Essex) en octubre de 1016, despuix de la que en una entrevista en una illa del riu Severn, Edmundo va ser obligat per Canuto a cedir tota Anglaterra llevat Wessex, pero la mort de Edmundo en novembre de 1016 deixa a Canuto com l'únic governant d'Anglaterra, sent aclamat rei per la Witenagemot en giner de 1017.

En algun moment durant la seua lluita per la conquista d'Anglaterra, Canuto es casa en Aelfgifu Aelfhelmsdotter.

Per a afiançar el seu domini sobre els nobles rebels, Canuto es desposa en Emma de Normandia, viuda de Etelredo II, madrastra de Edmundo II i filla de Ricardo sense por, duc de Normandia. En 1018 Canuto cobrarà un extraordinari danegeld que li permetrà pagar a les seues forces de la campanya anglesa i manar a la major part d'elles de regrés a Dinamarca.

La boda en Emma ajuda a Canuto a establir relacions polítiques i comercials entre Anglaterra i Normandia, tenint com a intenció governar a la manera cristiana, de la que Emma era profundament devota. Considerant a Emma llegítima esposa, nomena al fill d'abdós hereu en lloc dels fills de la seua anterior unió.

Rei de Dinamarca

En 1018 mor el seu germà major, el rei Harald II de Dinamarca, i Canuto ho succeïx en el tro, pero deixant com jarl (o lloctinent) del regne al seu cunyat, Ulf Thorgilsson.

L'absència de Canuto en Dinamarca va fer que els reis Anund Jacobo de Suècia i Olaf Haraldsson de Noruega tractaren de traure ventaja, Ulf va convéncer als nobles del regne a proclamar rei a Canuto Hardeknut, el fill llegítim de Canuto, tenint Ulf la regència del tro per la minoria d'edat del sobirà.

Enterat Canuto de lo ocorregut en 1026, retorna a Dinamarca, i en l'ajuda de Ulf, derrota a les forces noruegues i sueques en la batalla de Helgeå; pero el monarca no perdonaria la traïció del seu cunyat: al sendemà, en la Nadal de 1026, Canuto ordena a un dels seus guàrdies assessinar a Ulf en la catedral de la Trinitat.

Rei de Noruega

Vore també: Imperi de la mar del Nort

En 1028, conquista el regne de Noruega en una flota de 50 barcos d'Anglaterra, ademés de tindre el respal dels mateixos nobles noruecs, descontents en el seu rei per la derrota de Helgeå. Decidix llavors deixar la lugartenencia del regne noruec al seu fill Svein i a la seua mare Aelgifu, els quals perdrien el regne poc despuix de la seua mort en rebelar-se el país i restaurar la dinastia anterior en la persona del fill de Olaf Haraldsson, Magnus I.

Les seues relacions d'amistat en l'emperador Conrado II d'Alemània s'estretixen quan compromet a la seua filla, Gunilda, en el fill i hereu de l'emperador, el futur Enrique III; ademés, Conrado li cedix a Canuto les marques de Schleswig i Pomerania per a que les governe.

Va morir en la localitat de Shaftesbury, en Dorset, el 12 de novembre de 1035, als 40 anys d'edat. Va ser sepultat en la catedral de Winchester.

Política del seu regnat

Influencia en les vies marítimes occidentals

En 1014, mentres Canuto preparava el seu reinvasión d'Anglaterra, la Batalla de Clontarf va enfrontar a una série d'eixèrcits disposts en els camps davant les muralles de Dublín. Máel Mórda mac Murchada, rei de Leinster, i Sigtrygg Silkbeard, governant del regne nòrdic-gaèlic de Dublín, havien enviat emissaris a tots els regnes vikingos per a solicitar ajuda en la seua rebelió contra Brian Bóruma, l'Alt Rei d'Irlanda. A Sigurd el Fort, comte de les Illes Orcadas, se li va oferir el mando de totes les forces nòrdiques, mentres que l'Alt Rei havia solicitat ajuda als Albannaich, que estaven liderats per Domnall mac Eimín meic Cainnig, el Mormaer d'Mar. L'aliança Leinster-Norse va ser derrotada, i abdós comandants, Sigurd i Máel Mórda, varen morir. Brian, el seu fill, el seu net i el Mormaer Domhnall també varen ser assessinats. L'aliança de Sigtrygg es va trencar, encara que ell va quedar viu, i l'alt regnat d'Irlanda va tornar a Uí Néill, de nou baix Máel Sechnaill mac Domnaill.

Va haver un breu periodo de llibertat en la zona del Mar d'Irlanda per als vikingos de Dublín, sentint-se un buit polític en tota la Zona Marítima Occidental de l'Archipèlec de l'Atlàntic Nort. Destacat entre els que es varen erigir per a omplir el buit va ser Canuto, «el liderage del qual del món escandinau li va otorgar una influència única sobre les colónies occidentals i el control de les quals de les seues artèries comercials va donar una ventaja econòmica a la dominació política». Les monedes falcades pel rei de Dublín, Barba de Seda, en el cuadrilóbulo de Canuto -emeses entre 1017 i 1015-, que substituïen esporàdicament la llegenda per una atra en el seu propi nom i ho designaven com a #gobernant "de Dublín" o "entre els irlandesos", són una prova de l'influència de Canuto. Una atra prova és l'entrada d'un Sihtric dux en tres de les cartes de Canuto.

En un dels seus versos, el poeta de la cort de Canuto, Sigvatr Þórðarson, conta que príncips famosos varen dur els seus caps a Canuto i varen comprar la pau. Este vers menciona a Olaf Haraldsson en passat, ya que la seua mort en la Batalla de Stiklestad es va produir en 1030. Per lo tant, va anar en algun moment despuix d'açò i de la consolidació de Noruega quan Canuto es va dirigir a Escòcia en un eixèrcit, i l'armada en el Mar d'Irlanda, en 1031, per a rebre, sense derramamiento de sanc, la sumissió de tres reis escocesos: Maelcolm, el futur rei Macbeth i Iehmarc. Un d'estos reis, Iehmarc, podria ser un tal Echmarcach mac Ragnaill, un cacic Uí Ímair i governant d'un regne marítim de la mar d'Irlanda, en Galloway entre els seus dominis. No obstant, sembla que Malcolm es va adherir poc al poder de Canuto, i que l'influència sobre Escòcia es va extinguir a la mort d'este.

Ademés, un Lausavísur atribuible al skald Óttarr svarti saluda al governant dels danesos, irlandesos, anglesos i habitants de les illes. És provable que l'us de irlandesos ací es referixca als regnes nòrdic-gaèlics més que als regnes gaèlics. Du a la ment les activitats putativas de Sweyn Forkbeard en la Mar d'Irlanda i l'història d'Adam de Bremen de la seua estància en un rex Scothorum (rei dels escotos).

Relacions en l'Iglésia

Les accions de Canuto com a conquistador i el seu desapiadat tracte a la dinastia derrocada li havien incomodat en l'Iglésia. Ya era cristià abans de ser rei -sent cridat Lamberto en el seu batisme- encara que la cristianización de Escandinavia no va ser del tot completa. Ademés com a molts dels reis "cristians" escandinaus de la seua época, era un sincretista entre el cristianisme i la religió nativa nòrdica.

El seu matrimoni en Emma de Normandia, a pesar de que ya estava casat en Ælfgifu de Northampton, que es mantenia en el sur en una finca en Exeter, fon un atre conflicte en les ensenyances de l'Iglésia. En un esforç per reconciliar-se en els seus eclesiàstics, Canuto va reparar totes les iglésies i monasteris anglesos víctimes del saqueig vikingo i va tornar a omplir les seues arques. També va construir noves iglésies i fon un fervent mecenes de les comunitats monásticas. La seua pàtria, Dinamarca, era una nació cristiana en auge, i el desig de realçar la religió encara estava fresc. Per eixemple, la primera iglésia de pedra de la que es té constància en Escandinavia es va construir en Roskilde, cap a 1027, i la seua patrocinadora va ser la germana de Canuto, Estrid.

És difícil determinar si l'actitut de Canuto cap a l'Iglésia derivava d'una profunda devoció religiosa o era simplement un mig per a reforçar el domini del seu règim sobre el poble. Hi ha indicis de respecte per la religió pagana en la seua poesia de alabanza, que es complaïa que les seues skalds adornaren en mitologia nòrdica, mentres que atres líders vikingos insistien en la rígida observació de la llínea cristiana, com Sant Olaf. No obstant, també mostra el desig d'una respectable nació cristiana dins d'Europa. En 1018, algunes fonts sugerixen que estava en Canterbury al regrés del seu arquebisbe Lyfing (arquebisbe de Canterbury) de Roma, per a rebre cartes de exhortación del Papa. Si esta cronologia és correcta, provablement va ser de Canterbury al Witan d'Oxford, en l'assistència de l'arquebisbe Wulfstan de York, per a deixar constància de l'acontenyiment.

Les seues donacions ecuménicas varen ser àmplies i a sovint exuberantes. Es varen donar terres de propietat comuna, junt en l'exenció d'imposts, aixina com relíquies. A l'Iglésia de Crist provablement se li varen concedir drets en l'important port de Sandwich, aixina com l'exenció d'imposts, en la confirmació de la colocació dels seus estatuts en l'altar, mentres que va obtindre les relíquies de Sant Ælfheah, de mala gana del poble de Londres. Una atra sèu favorida pel rei era Winchester, segona en riquea despuix de la de Canterbury. El liber vitae de New Minster (Winchester) registra a Canuto com a benefactor del monasteri, i la creu de Winchester, en 500 marcs d'argent i 30 marcs d'or, aixina com relíquies de varis sants li va anar donada. Old Minster (Winchester) va rebre un santuari per a les relíquies de St Birinus i la provable confirmació dels seus privilegis. El monasteri de Evesham, en el seu abat Ælfweard, supostament parent del rei a través de Ælfgifu la Dama (provablement Ælfgifu de Northampton, més que la reina Emma, també coneguda com Ælfgifu), va obtindre les relíquies de Sant Wigstan. Tal generositat cap als seus súbdits, que els seus skalds cridaven "destruir el tesor", era popular entre els anglesos. No obstant, és important recordar que no tots els anglesos estaven al seu favor, i que la càrrega dels imposts va ser àmpliament sentida. La seua actitut cap a la sèu londinenca no era clarament benigna. Els monasteris de Ely (Cambridgeshire) i Glastonbury tampoc semblaven tindre bones relacions.

També va fer atres regals als seus veïns. Entre ells, un a Chartres, del que el seu bisbe va escriure: "Quan vàrem vore el regal que nos vares enviar, nos va sorprendre tant el teu coneiximent com la teua fe ... ya que tu, de qui havíem sentit que era un príncip pagà, ara sabem que no només eres cristià, sino també un generosíssim donant a les iglésies i siervo de Deu". Se sap que va enviar un salteri i un sacramentario fets en Peterborough (famós pels seus ilustracions) a Colónia, i un llibre escrit en or, entre atres regals, a Guillermo V, duc d'Aquitània. Segons pareix, este llibre d'or era per a recolzar les reivindicacions aquitanas de Sant Marcial, patró d'Aquitània, com dels Apòstols. De certa importància, el seu destinatari era un ávido artesà, escolàstic i devot cristià, i l'Abadia de Sant Marcial (en Llemoges) era una gran biblioteca i scriptorium, només superada per la de Cluny. És provable que els regals de Canuto anaren molt superiors a tot lo que podem conéixer ara.

El viage de Canuto a Roma en 1027 és una atra mostra de la seua dedicació a la religió cristiana. Pot ser que fòra per a assistir a la coronació de Conrado II en la finalitat de millorar les relacions entre les dos potències, pero abans havia fet el vot de buscar el favor de Sant Pedro, el guardià de les claus del regne celestial. Durant la seua estància en Roma, Canuto va aplegar a un acort en el Papa per a reduir les taxes que pagaven els arquebisbes anglesos per rebre el seu pali. També va dispondre que els viagers del seu regne no es veren constreñidos per peages injusts i que anaren protegits en el seu camí cap a i des de Roma. Existixen proves d'un segon viage en 1030.

Descendència

En la seua primera dòna, Aelfgifu Aelfhelmsdotter (matrimoni realisat segons les lleis daneses, no va ser avalat per l'Iglésia catòlica, de modo que l'esposa va ser considerada com una concubina pels cànons cristians):

• Sveinn Knútsson (n. ca. 1015? - m. en Anglaterra, 1036), nomenat pel seu pare lloctinent de Noruega (1030-1035).
• Haroldo Harefoot (Peus de Llebre) (n. ca. 1016 - m. Oxford, 17.3.1040), nomenat pel seu mig-germà lloctinent d'Anglaterra (1035-1037), pero després es proclama rei (1037-1040).

En la seua segona dòna, Emma de Normandia:

• Canuto Hardeknut (El Fort) (n. ca. 1018 - m. Lambeth, 8.6.1042), rei de Dinamarca (1035-1042) i d'Anglaterra (1035-1037 i 1040-1042) en succeir al seu pare.
• Gunhilda (Cunegunda en casar-se) (n. 1019 - m. en Itàlia, 18.7.1038), casada en el futur emperador Enrique III del Sacre Imperi Romà.
• Githa (n. 1021) - casada en Goodwin, comte de Kent.

Cultura popular

Enrique de Huntingdon va escriure tres anècdotes apócrifas sobre Canuto en la seua Història Anglorum aludint a la positiva image que va quedar d'ell per la cristianización dels escandinaus i el seu govern en Anglaterra. La més famosa d'estes, El rei Canuto i les ones, mostra a Canuto en el cim del seu poder (regnant i governant sobre Anglaterra, Dinamarca, Noruega, Suècia i els ducados de Schleswig i Holstein) ensenyant als seus vassalls com ell no pot ordenar a la mar que detinga les ones, com una metàfora del poder suprem de Deu front al poder terrenal. Segons la llegenda apócrifa, els barts de l'época parlaven del Gran rei Canuto, que governa la nostra terra, a qui el sol, la lluna i les estreles obedixen.

A la seua volta, el rei Canuto i les ones és l'inspiració d'un gran número d'obres d'art i referències per sí mateixa.

El llibre d'Ottilie Adelina Liljencrantz, The Ward of King Canute (1903) (en inglés: El pabelló del Rei Canuto) se centra en el conflicte entre Canuto i Edmundo II entre 1016 i 1017, sent la batalla de Assandun un tema central de l'obra.

Canuto apareix en el llibre A Hollow Crown: The Story of Emma, Queen of Saxon England de l'autora Helen Hollick, centrat en la seua dòna, Emma de Normandia, per lo que cobrix la seua vida marital.

«Ca-Utility and the Coastliners» (en inglés: Ca-Utility i els Guardacostas) és una cançó del grup anglés Genesis apareguda per primera volta en l'àlbum Foxtrot de l'any 1972 i l'argument del qual es basa en l'història del rei Canuto.

És un dels personages principals del mànega Vinland Saga, de Makoto Yukimura, apareixent en l'arc de la guerra. Inicialment se nos presenta com un jove príncip pacifiste al que el seu pare li ha manat en missions suïcides (sent perseguit per Thorkell l'Alt per mija Gran Bretanya) i en l'arc de l'esclau en el que el ya rei Canuto se nos presenta com el personage descrit en la llegenda de Huntingdon.

Vore també

• Regnes vikingos de Dinamarca
• Imperi de la mar del Nort

Bibliografia

• (1917).«Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontifificum, or History of the Archbishops of Hamburg-Bremen. English translation by F. J. Tschan.».Hahnuni.Hamburg:
• Bartlett, W. B.. King Cnut and the Viking Conquest of England 1016, Amberley. ISBN 978-1-4456-4592-6.
• Bolton, Timothy (2017). Cnut the Great, New Haven, USA: Yale University Press. ISBN 978-0-300-20833-7.
• (1998).«Encomium Emmae Reginae».Cambridge University.London:
• (1853) The First Part of the Institutes of the Laws of England, Or, A Commentary Upon Littleton: Not the Name of the Author Only, But of the Law Itself, Robert H. Small.
• (1993).«Celt & Saxon».St. Edmundsbury Press.Suffolk:
• (2005) Viking Empires, Cambridge: University Press. ISBN 978-0-521-82992-2.
• (1999).«The Reign of Cnut: King of England, Denmark and Norway».Leicester University Press.London:
• Vikings and the Danelaw, Oxbow Books. ISBN 978-1-78570-455-0.
• (1996) Henry, Archdeacon of Huntingdon, Història Anglorum The History of the English People (en latin, en), Oxford, UK: Clarendon Press. ISBN 978-0-19-822224-8.
• (1994).«Knutr & Viking Dublin».Scandinavian Studies.
• (1984).«A History of the Vikings».Oxford University Press.Oxford:
• Plantilla:Cite ODNB
• (2004).«Cnut: England's Viking King».Tempus.Stroud:

• Plantilla:Cite ODNB
• McGettigan, Darren (2013). The Battle of Clontarf: Good Friday 1014, Dublin: Four Courts Press. ISBN 9781846823848.
• «Perception and Reality: Ireland c.980–1229», The Cambridge History of Ireland, Cambridge: Cambridge University Press.
• Olsen, Olaf (1992). «Christianity & Churches», Else Roesdahl (ed.). From Viking to Crusader: The Scandinavians and Europe, 800–1200, Random House. ISBN 978-0-8478-1625-5.
• (2001).«A Short History of Ireland».Cambridge University Press.Cambridge:
• Reed, Alan (2015). King Edgar: A Life of Regret, WestBow Press. ISBN 978-1-5127-1898-0.
• Richards, Mary P.. «I-II Cnut: Wulfstan's Summa?», English Law Before Magna Carta: Felix Liebermann and 'Die Gesetze der Angelsachsen' (vol. 8), Leiden: Brill, pp. 137–156. doi:10.1163/ej.9789004187566.i-330.31. ISBN 9789004187573.
• (1997).«The Oxford Illustrated History of the Vikings».Oxford University Press.Oxford:
• (1990).«Heimskringla, or The Lives of the Norse Kings. English translation by Erling Monsen & A. H. Smith.».Dover Publications, Inc..Mineola, New York:
• The Viking Age: A Reader, Second Edition, University of Toronto Press. ISBN 978-1-4426-0870-2.
• Plantilla:ODNBsub
• Stenton, Frank (1971). Anglo-Saxon England, Oxford: Clarendon Press. ISBN 978-0-19-821716-9.
• (1996).«The Anglo-Saxon Chronicle».Routledge.New York:
• Thietmar (1962) Chronik: Chronicon; Neu übertragen und erläutert von Werner Trillmich. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft
• «(Introduction to) Sigvatr Þórðarson, Knútsdrápa.», Poetry from the Kings' Sagues 1: From Mythical Claves to c. 1035. Skaldic Poetry of the Scandinavian Middle Ages 1, Turnhout: Brepols, pp. 651–663. ISBN 978-2-503-51896-1.
• (2005).«Cnut – Emperor of the North».Sutton.Stroud:
• (1998).«Gesta Regnum Anglorum. English translation by R.A.B. Mynors».Clarendon Press.Oxford:

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canuto II de Dinamarca.