Canzona

Canzona és un terme italià que significa lliteralment cançó. Sobre l'orige etimològic, esta paraula deriva del terme francés Chanson (forma vocal predominant en el XVI). Sobre la seua estructura formal sempre ha respost a un estil fugat imitativo, encara que ha anat evolucionant a lo llarc de l'història. Com a gènero instrumental, va tindre el seu apogeu entre els sigles XVI i XVII.

Esta paraula es va utilisar en freqüència en Itàlia a partir de 1600, i no era freqüent en atres països com Alemània i França. La paraula "canzona" originalment es referia a un apany d'una cançó polifònica. Per això existixen numeroses composicions que es varen crear a pur de material de chanson existent, i en el temps, el terme va aplegar a ser aplicat a composicions originals usant expressions familiars i reelaboraciones.

Tipos de Canzona

Canzona a solament

Les primeres transcripcions llaüt publicada a la que se li dona al terme "canzona" són les de Melchiore de Barberiis (Intabulatura de lauto Llibre Quint), Domenico Bianchini, Francesco dona Milano i Antonio Rotta. No obstant, mai va aplegar a tindre molt èxit.

Un bon número de canzonas teclat de el XVI no són més que les transcripcions de chansons, per eixemple les d'Andrea Gabrieli i Sperindio Bertoldo. A sovint l'ornamentació és molt profusa.

Un dels primers compositors per a escriure canzonas independentment dels models vocals va ser Claudio Merulo. Cinc dels seus 23 canzonas (publicat en tres llibres en 1592, 1606 i 1611, respectivament) són transcripcions de chansons. No obstant, la seua apariència en forma de teclat des de 1592 en avant, inevitablement, ha aplanat el camí de la canzona. El primer compositor de dites obres va ser Vicenzo Pellegrini, en la seua Canzona Intavolatura d'organo fatte alla francese, apareguda en 1599. De la mateixa manera que les de Merulo, duen títuls com La Berenice i La gentil. A partir d'este punt, el canzona es va convertir en gran medida una forma independent de la música del teclat.

Atres compositors antics de canzonas per a teclat de el XVII són Banchieri, G. P. Cim, Ercole Pasquini, Macque, Mayone i Trabaci. Frescobaldi també va publicar canczonas en el seu Ricercari et Canzoni franzese (1615). Són multiseccionales, mostrant una tendència a la variació que és més pronunciat en unes que en unes atres.

Els canzonas en Fiori Musicali (1635) són similars a atres canzonas de Frescobaldi. La seua estructura multiseccionale permet a l'intérpret acurtar la peça curta si la llitúrgia impedix una actuació completa. Al mateix temps, hi ha massa característiques d'estil de teclat altament individual de Frescobaldi per a que puguen ser considerades com a meres transcripcions.

Canzona a conjunt

Les primeres canzonas independents dels models vocals, ademés dels eixemples per a llaüt en solitari mencionats anteriorment, semblen haver segut para conjunt instrumental. Una peça de cinc parts solitari titulat 'La bella: canzone dona sonara' apareix al final del llibre quint de Nicolò de Vicentino (1572).

En el segon llibre de madrigals de Ingegneri (1579) també apareixen dos peces que, possiblement són reelaboraciones de models vocals. La primera colecció de composicions originals en esta forma apareix en un llibre de Maschera, aparegut en 1582. Va ser seguit per volums tals com "Canzoni vaig donar diversi per sónar" (publicat per Giacomo Vincenti) i els de Bariolla (1594). El llibre de Maschera conté 21 peces, en alguns títuls tals com La Capriola o La Martinenga. Una atra antologia posterior d'importància és "Canzoni per sonara" de Raverii.

Mentres que les obres de quatre i cinc peces de la colecció de Raverii, junt en les obres de quatre parts incloses per Soderini, per lo general conten en ritmes vius i textures fugades, trobem un enfocament diferent en les obres antifonales que, per llavors, eren una miqueta convencionals, puix ya havien segut explotades per Giovanni Gabrielli. Els instruments especificats en el volum són la corneta, violí i trombón, i estos s'utilisen de diverses maneres en cinc de les obres; sense dubte, les 11 obres restants deuen portar-se a terme de manera similar.

El conjunt canzona guarda una relació estreta en atres dos formes de el XVI: a banda de la sonata, la simfonia i el concert. Per lo tant, a principis d'este sigle, canzona, sonata, simfonia i el concert eren térmens intercanviables en gran mida en l'àmbit de la música instrumental. Per lo general, se'ls proporciona un baix d'òrguens, que pot ser simplement un baix seguente despuix de la part més baixa de resonància, o be un baix continu. El concert i la simfonia es varen desenrollar posteriorment.

La sonata barroca primerenca també va conservar la forma multiseccional d'algunes canzonas, i usen el títul d'algunes fantasies. Atres compositors, com Tarquinio Merula, varen preferir el nom de l'antiga, encara que les seues obres són essencialment sonates. El primer llibre de Merula (1615) consta de quatre parts d'obres d'estil renaixentiste, el seu segon sobreviu en una edició de 1639 i es compon d'obres en la textura trio-sonata, incloent un baix continu, i la tercera (1637), titulat "Sonate overo Canzoni concertate", marca un nou alvanç, per a les parts han de resultar per dos violins, violón i baix continu. Les combinacions utilisades són dos violins i baix continu (tant 'a due'), i dos violins, violón i baix continu ( 'a tre'). El quart llibre (1651) és similar. Maurizio Cazzati va ser una atra figura de transició important.

En canzonas anteriors de Merula quin es troben enllaços entre les seccions, lo que resulta en lo que equival a canzonas variació. No hi ha un patró pre-impost sobre el número i l'orde de les seccions.

En Alemània, els canzonas conjunt publicat més primerenc eren els de Hassler (en el seu Concentus Sacri, 1601).

Evolució a lo llarc de l'Història

Edat Mija

En l'época trovadoresca, se li coneixia aixina al poema líric de 4 o 5 estrofes, de 8 versos cada una.

Renaixença

En l'Itàlia dels sigles XV i XVI es troba un gènero monódico, semblat a la frottola i al strambotto, precursor de la villanella i del madrigal cridat canzona. Posteriorment, es convertix en cançó polifònica derivada de la cançó franc-flamenca de Josquin dones Prés, Clément Janequin, Thomas Crecquillon i uns atres, en el nom de canzona francese.

Estes composicions són llaugeres, ràpides i contrapuntísticamente senzilles. S'escrivien per a conjunts i solistes. La seua figura inicial era una sola nota, seguida d'atres dos en la mitat del valor de la primera. Contaven en imitacions, una harmonia senzilla i un ritme enèrgic.

En el XVI es fan transcripcions per a llaüt i instruments de tecla, convertint-se en un gènero instrumental. Aixina mateix, sorgixen composicions d'estil vocal, escrites per a instruments, tals com la canzona dona sonara, molt propenques al ricercare i a la fuga, que varen ser imitades per atres escoles europees.

Es va denominar igualment canzona a un gènero complex, alternativament coral i instrumental, precursor del drama i de la sonata dona chiesa. A finals de el XVI, va anar el seu màxim representant Giovanni Gabrieli.

Barroc

Durant la primera mitat de el XVII, la música instrumental va continuar profundisant en el desenroll de la seua independència de la vocal. No obstant, els compositors de música instrumental varen prendre molts recursos elaborats en la música vocal, com el baix continu, l'ornamentació, o l'interés per manifestar els afectes. Els instruments de la família del violí varen incrementar la seua importància, i la seua tècnica va assimilar numerosos recursos vocals. Sobre la canzona, va utilisar el contrapunt imitativo pero de manera discontínua, és dir, en estar constituïda per seccions contrastantes, cada secció posseïx un motiu diferent, tractat en imitació o en una textura no imitativa. Un subtipo és la canzona variació, en la que un sol motiu apareix, transformat en les seccions successives.

Un eixemple de canzona barroca és la canzona Detta la Bernardina, de Girolamo Frescobaldi (1583-1643):

[1]

Bibliografia

• «[https://web.archive.org/web/20180528125555/http://filomusica.com/filo11/jl.html De llums i ombres en la m�sica instrumental del primer Barroc: la "canzona dona sonara".]». filomusica.com. Archivat des d'el original, el 28 de maig de 2018. Consultat el 8 de maig de 2016.
• «Formes Instrumentals de la Renaixença». Consultat el 8 de maig de 2016.
• Hill. La Música Barroca.
• P. Allsop: The Italian Trio Sonata from its Origins until Corelli (Oxford, 1992)
• R. Judd: ‘Repeat Problems in Keyboard Settings of canzoni alla francese’, EMc, xvii (1989), 198–214
• D. Sabaino: ‘Contributo ad una precisazione morfològica della canzone polifonica d'insieme: considerazioni analitiche sulle composizioni dei musicisti bresciani del Cinque-Seicento’, Liuteria i musica strumentale a Brescia tra Cinque i Seicento: Salò 1990, 191–235
• A. Dell'Antonio: Syntax, Form, and Genre in Sonates and Canzonas, 1621–1635 (diss., U. of Califòrnia, Berkeley, 1991)
• C. Longoni: ‘Gli organisti lombardi i la canzone all francese negli ultimi decenni del secolo XVI i nei primi del secolo XVII’, RIMS, xii (1991), 63–82
• L. Ronga: Gerolamo Frescobaldi, organiste vaticà, 1583–1643 (Turin, 1930)
• G. Cesari: Preface to IMi, ii (1932), pp.ix–lxxxvi
• J.M. Knapp: The ‘Canzone Francese’ and its Vocal Models (diss., Columbia U., 1941)
• J.M. Ward: ‘The Use of Borrowed Material in 16th-Century Instrumental Music’, JAMS, v (1952), 88–98