Cas i tipo

La distinció entre cas i tipo (en anglés token i type) es va adoptar en l'ontologia per a distinguir entre un cas individual i un tipo de casos. Posem un eixemple: a la pregunta de quantes sifres diferents es troben en la série 2200999, hi ha dos possibles respostes correctes. Si es conten els token (casos), en la série hi ha sèt sifres; si pel contrari contem els tipos, hi ha només tres.

La distinció entre casos i tipos apareix en diversos àmbits de la filosofia, pero s'utilisa sobretot en la filosofia de la ment. La pregunta de qué és un estat mental pot entendre's com una pregunta pels casos d'estats, pero també com a pregunta pels tipos d'estats. Mentres que la teoria de l'identitat clàssica identifica els tipos de successos mentals en els tipos de successos neuronals, el monisme anómal de Donald Davidson afirma que només existix una identitat dels casos corresponents.

En la llingüística estructural estos térmens servixen per a distinguir entre les expressions llingüístiques concretes (casos) i les unitats abstractes dels metaniveles (tipos) que les representen. Aixina, la frase „Encara que la mono es vista de seda, mono es queda“ conté dos casos mono, pero solament un tipo. En l'àmbit de la paraula esta parella de térmens servix per a distinguir entre les perspectives ètica i émica, o entre llengua i paraula. En el terreny dels sons es parla de fonos front a fonemas, en la morfologia de morfo front a morfemas, etc.

Estos térmens varen ser introduïts per Charles Sanders Peirce, en 1906: