Anar al contingut

Castell d'Ademuz

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Castell d'Ademuz

El castell d'Ademuz se situa en el terme municipal d'Ademuz, comarca de Racó d'Ademuz, província de Valéncia (Comunitat Valenciana, Espanya).

Este castell va ser erigit en el cim del mont dels Zafranes, en l'ala dels quals se situa la població.

Encara que es desconeixen els seus orígens, pels restants trobats en les seues afores podria considerar-se que té els seus començos en l'época romana. Els escassos vestigis que es conserven del castell i la fortalea es troben en absolut estat de ruïna.

Des de 1929 goja de protecció llegal. També és conegut com a «castell de Santa Bàrbara».

Història

[editar | editar còdic]

El sapient rector de Chelva (Valéncia), Vicente Mars (1680), en la seua fantàstica cronologia sosté que Ademuz «va ser fundada pels Grecs Focenses, en l'any 2.960 despuix del Diluvi. Va conquistar la de Moros el Rei don Pedro II d'Aragó, any 1.210. Per segona volta el Rei don Jaime I, any 1.259 despuix del Naiximent de Crist».[1] Encara que d'esta segona conquista no hi ha proves documentals. Antics cronicones han vingut repetint:

Els moros la varen cridar Adamuz, i la varen cercar d'alts murs i torreones: en l'any de 1212 la va conquistar D. Pedro II d'Aragó, i la va poblar de cristians, pero varen gojar poc de la seua possessió, perque el rei more de Valéncia, la va prendre després passant-els á gavinet; la reedificó, i á la seua fort. va afegir un cast., els restants del qual conserva en la seua part mes elevada. El rei D. Jayme I d'Aragó la va conquistar per segona volta en 1259, despuix d'una gran resistència i molta pèrdua de gents, i la va manar poblar de cristians del seu eixèrcit á els qui va concedir molts privilegis.[2]

Certament, Ademuz no va escomençar a tindre importància fins a la dominació musulmana, sent fortificado el seu castell i fortalea en este periodo. Les fonts documentals donen testimoni de l'existència de la fortalea de Al-Dāmūs, dins de la ret defensiva que discorria pel riu Turia, en el Shark-al-Ándalus o orient peninsular. La seua ventajosa ubicació geoestratégica, aprofitant un tall vertical del terreny a la part de migdia del cerro dels Zafranares, en les faldes dels quals s'assenta la vila, ho feya inexpugnable per eixe costat i va constituir un gran obstàcul per a la seua conquista en 1210 per Pedro II d'Aragó, en la decisiva ajuda dels cavallers de l'orde de l'Hospital i, especialment, de l'orde Templaria (Zurita, Índexs).[3]

Pedro II d'Aragó va conquistar Ademuz en l'any 1210 -no en 1212, com es diu en alguns texts-; pero no hi ha registres documentals que proven l'asseveració de que la vila i el seu castell varen ser de nou conquistats pels moros despuix d'esta primera conquista de 1210, ni que Jaime I d'Aragó la conquistara de nou en 1259.[4]

En la conquista cristiana d'el XIII, els Templarios varen rebre algunes rendes i privilegis en la vila d'Ademuz, que més vesprada (a principis d'el XIV) passarien a la nova Orde de Montesa, que va instituir una Encomana en Ademuz.[5] Els nous pobladors varen decidir erigir la primera iglésia parroquial d'Ademuz en el lloc més segur: a l'ampar dels murs del castell. Eixa primitiva iglésia parroquial va estar baix la advocación de sant Pedro.[6]

En l'any 1319 l'Orde de Montesa va establir una Encomana en la comarca, basada en el patrimoni d'Hospitalaris i Templarios.[7]

Durant tota l'Edat Mija la fortalea d'Ademuz, en la seua iglésia parroquial dins, va continuar jugant un important paper defensiu, en constituir-se com una vila i castell de frontera, ara en el regne de Castella. És per això que els monarques aragonesos es varen preocupar be de mantindre-la en condicions operatives davant eventuals atacs. De fet, junt a la veïna fortificació de Castielfabib, va resistir heroicamente les invasions de les tropes castellanes de Pedro I de Castella en el curs de les guerres en Castella, la denominada Guerra dels Dos Pedros (1356-1369).

En l'any 1656 un fort terremot va afectar a la comarca, arruïnant el castell d'Ademuz, la seua fortalea i la primitiva parroquial intramuros. L'antiga parroquial va desaparéixer destruïda en el terremot del 7 de juny de 1656, quan ya estava en funcionament l'actual iglésia arciprestal de sant Pedro i sant Pablo, consagrada en 1644 en la plaça del Rabal, molt més accessible. El seisme va tindre lloc el matí del 7 de juny, destruint ademés gran part del castell, la Casa de la Vila i numeroses cases.[8]

En les postrimeries d'el XVII i inicis del següent (XVIII) es va construir l'ermita de santa Bàrbara, les ruïnes de la qual encara poden observar-se hui dins del perímetro de la fortalea medieval.

Aixina mateix, durant les Guerres Carlistas d'el XIX, la vila va servir de base per a les tropes del Pretenent, per lo que es va lliurar allí una batalla en 1837 que va enfrontar al Serrador contra l'eixèrcit.

Erro al crear miniatura:
Castell d'Ademuz. Vista parcial.
Erro al crear miniatura:
Vista fronto-lateral esquerra de les ruïnes de l'ermita de Santa Bàrbara en Ademuz (Valéncia), XVII.

Destruïda i reconstruïda l'estratègica fortalea en vàries ocasions a lo llarc de l'història, encara poden distinguir-se alguns fragments de murs i fonaments. La recent habilitació del lloc com a zona recreativa, ha convertit el castell d'Ademuz en un dels millors miradors de la comarca del Racó d'Ademuz.[9]

Ademés del castell, la vila d'Ademuz va contar en un cinturó de muralla que abraçava la població, tenint a lo manco quatre portes, de les quals únicament subsistix la del Portal de Sant Vicente. Tant de la fortalea com de les muralles existix abundant documentació archivística: de les obres realisades per la realea, del nomenament d'alcaides, del avituallamiento, etc.

En setembre de 2014, davant el creixent estat ruïnós dels restants del castell es va iniciar una petició popular per al manteniment de la zona.[10]

Estructura i distribució del castell

[editar | editar còdic]

Davant tot, cal considerar que els castells medievals com el d'Ademuz eren «estructures militars, instruments per a la guerra defensiva» que se situaven en preferència en lloc estratègics, alts i ben situats per a una millor defensa d'un lloc o un territori.[11] Els castells del Racó d'Ademuz -Ademuz i Castielfabib- tenen un orige musulmà indubtable, abdós varen ser presos pels cristians al començament d'el XIII (1210), en temps de Pedro II d'Aragó, i utilisats pels seus conquistadors sense aparents canvis en la seua estructura i us. En estar ubicats sobre cerros, la seua base és irregular, adaptada al terreny (castells roquedos), situats en punts fronteriços (entre Aragó i Castella), lo que permet classificar-els com a «fortalees estratègiques».[11] Estructuralment, reunien les característiques del castell musulmà, disponent d'espais ben diferenciats -J. Roda (2002), seguint a Pierre Guichard (2001)-:

Una part habitada en l'ala, rodejada de muralla, corresponent a la vila cristiana. Un recint superior fortificado, formant per dos elements: el denominat “albacar” (zona relativament àmplia, incloent aljibes, estables, almagasens i mesquita), en funció defensiva temporal per als moradores de la vila, a on es refugiaven en les seues raberes i atres possessions materials en moments de perill) i la “saluqiya” (nivell més elevat de la fortalea i en millors fortificacions, que els cristians varen conservar en el nom de “celoquia”.[11]
Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric d'Espanya, Pascual Madoz

Funcionalmente, en l'época musulmana el «albacar» ho administraven els propis habitants del lloc, mentres que la «saluqiya» era responsabilitat del alcaide, cap militar nomenat pel rei. Despuix de la conquista cristiana es va produir un canvi en la funcionalitat d'estos espais, deixant el «albacar» i conservant la «celoquia» (Guichard, 2001). Per a López Elum (2000), la totalitat del castell musulmà depenia del poder militar, lo que sembla obvi en moments de perill o lluita. Despuix de la conquista cristiana, molts castells musulmans varen ser abandonats, lo que propicie la seua ràpida deterioració, això va tindre les seues conseqüències en les guerres en Castella habidas en el XIV entre Aragó i Castella. Este no va ser, no obstant, el destí dels castells de la zona -Ademuz i Castielfabib-, que varen mantindre la seua activitat fins a principis d'el XVI, en temps de Fernando II d'Aragó.[11]

Donat el ruïnós estat del castell -i la fortalea- d'Ademuz, serà difícil conéixer l'aspecte que varen tindre en el seu moment de major esplendor, pero «donada la seua ubicació va deure ser imponent». De l'estructura poden donar-nos idea les obres portades a terme en diversos moments històrics, aixina com dels materials amprats: tapial per a les edificacions internes, pedra per a les muralles i torreones, voltons de fusta per als edificis, etc. Els registres documentals permeten conéixer inclús en nom dels mestres canterios que varen portar a terme estes obres de reparació i manteniment.[11]

Galeria

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Mars, 1680, p. 145
  2. ↑ Madoz, 1845, pp. 82-83.
  3. ↑ Canellas López, 1984, p. 143
  4. ↑ Sánchez Garzón, 214: Des del Mirador del Castell d'Ademuz
  5. ↑ Sánchez Garzón, 2002, pp. 37-50
  6. ↑ Eslava Blasco, 2001: L'antiga iglésia parroquial de Sant Pedro Intramuros d'Ademuz
  7. ↑ Sánchez Garzón, 2002, 37-50
  8. ↑ Eslava Blasco, 2009: El terremot d'Ademuz de l'any 1656: un nou document [1] archivat en Wayback Machine.
  9. ↑ Sánchez Garzón, 2014: Des del Mirador del Castell d'Ademuz
  10. ↑ Campanya per a evitar la destrucció del castell d'Ademuz
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Sánchez Garzón, 2009, p. 297.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Eslava Blasco, R.: Ademuz i el seu patrimoni històric-artístic. Ademuz, 2007. ISBN 978-84-606-4251-0
  • Eslava Blasco, R.: "L'antiga iglésia parroquial de Sant Pedro Intramuros d'Ademuz", en la revista ABABOL, n.º 26. pp. 20–30. Ed. Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2001.
  • Eslava Blasco, R.: "El terremot d'Ademuz de l'any 1656: un nou document", en la revista ABABOL, n.º 59, pp. 8-15. Ed. Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2009.
  • Índex de les gestes dels reis d'Aragó des de començos del regnat a l'any 1410. Composts per Jeronimo Zurita Croniste de dit Regne, Edició preparada per Ángel Canellas López, Croniste Oficial de la Diputació Provincial de Saragossa, Saragossa, 1984, vol. I, p. 143.
  • López Elum, P.: Els castells valencians en l'Edat Mija, materials i tècniques constructives, Valéncia, 2000.
  • Mars Martínez, V.: La Fénix Troyana, Segona Edició, Imprenta «La Federació», Terol, 1931.
  • Roda, J.: «Dos castells medievals: Ademuz i Castielfabib (I i II)», en evista Ababol 31 (2002) 27-32 i Ababol 32 (2002) 22-27.
  • Sánchez Garzón, A.: Aportacions al coneiximent de l'Encomana de Montesa en el Racó d'Ademuz, Edita Ajuntament de Torrebaja, Valéncia, 2002. ISBN 84-931563-2-9
  • Sánchez Garzón, Alfredo (2009). «Ademuz en la primera mitat del Huitcents: Pascual Madoz (1845): Comentari a les particularitats anotades per l'estadiste», Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz (III): En el VIIIº Centenari de la conquista Cristiana (1210-2010), Alfredo Sánchez Garzón, pp. 291-303. ISBN 978-84-931563-6-7.
  • «Des del Mirador del Castell d'Ademuz» (en espanyol). Des del Racó d'Ademuz. Consultat el 3 de maig de 2017.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Castell_d%27Ademuz&oldid=1071041»