Castell del Real
El Castell del Real, també conegut com Castell del Real de Vilaragut, és un castell que està ubicat entre els municipis de Marines i Olocau, en la comarca del Camp de Túria, en la província de Valéncia.
Història[editar | editar còdic]
Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de Valéncia front als atacs d'Aragó, com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.
Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del sigle XI. També en l'obra Historia Roderici es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del Cid. La Crónica General, en 1344, en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.
Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al sigle XIII, ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei Jaume I d'Aragó, despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.
De fet, en el llibre del Repartiment i també en un document de Jaume I de 1250, ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el 3 de febrer de 1286, Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'Alfons III, el Lliberal, el feu del castell, permetent-se-li en l'any 1287 reedificar-lo. A principis del sigle XIV el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el 29 d'octubre de 1359, ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a lo que s'oponen violentament en 1475 els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any 1649 el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en l'any 1871 la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de Palma de Mallorca, consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.
Descripció[editar | editar còdic]
(Secció per completar)