Catedral de Lisboa

Catedral de Lisboa

Basílica de Santa María la Major de Lisboa o Sé de Lisboa (Plantilla:Lang-pt) és la catedral metropolitana i sede patriarcal de la ciutat de Lisboa en Portugal. La seua construcció es va iniciar en 1148, un any en acabant de que Alfonso Enriques conquistara la ciutat. Està considerada com l'iglésia més antiga de Lisboa. Està classificada com Monument Nacional des de 1910.

D'estil romànic, va ser construïda baix la direcció de Roberto de Lisboa i es va ubicar en l'àrea que ocupava la mesquita i en la que anteriorment havia ocupat un temple romà. Els treballs de construcció es varen realisar en relativa rapidea lo que va permetre que en 1150, estant completada la capella major, es poguera consagrar. L'edifici ha segut modificat en vàries ocasions i ha sobrevixcut a varis terremots. Actualment és el resultat d'una mescla de distints estils arquitectònics.

El claustre, d'estil gòtic, ho va manar construir el rei Denis I i el deambulatorio Alfonso IV per a rebre als peregrins que acodien al temple a venerar les relíquies de Sant Vicente. La sacristia renaixentista va ser construïda en 1649 la capella major va ser remodelada despuix del terremot de Lisboa de 1755.

Història

Interior de la catedral

Lisboa és sèu d'una diòcesis des de el IV Despuix del periodo de dominació visigoda, la ciutat va ser conquistada pels musulmans i es va mantindre baix control àrap des de el VIII fins a el XII quan en 1147 va ser conquistada per Alfonso I de Portugal. En eixe periodo es permetia als cristians viure en Lisboa i les afores i mantindre les seues costums i fe, Lisboa contava en un bisbe mozárabe.

Despuix de la conquista es va nomenar bisbe de Lisboa a l'anglés Gilberto de Hastings que va restaurar la diòcesis lisboetense. En 1147 comencen les obres del primer edifici que finalisarien en 1247. S'estima que es va alçar sobre l'antiga mesquita de la ciutat encara que falta documentacuión fefaent per a afirmar-ho, Entre les hipòtesis més plausibles, podem destacar la que defén l'Abad de Castro en la seua obra O Temple dona Invocació de Santa María en la que menciona que va poder haver existit en el mateix lloc un temple pagà consagrat al Deu Sol, en época de Paulo de Olisipo romana (Apolo-Sol). Açò ha segut respalat per la troballa d'inscripcions romanes en la part subterrànea de la catedral descoberta despuix del terremot; una serp tallada en el cimborrio que pot simbolisar a Phiton (la que va matar al deu); també Emílio Hübner (“Notícias Arqueològiques de Portugal”) defén l'existència d'un temple pagà des de temps de Dècim Juny Brut, hipòtesis que es recolza en la certea de l'existència del fòrum de Paulo de Olisipo en l'espai front a la frontera principal de la Sé, en una basílica o un temple entre els seus edificis. També és de tindre en conte la conversió al Cristianisme de la ciutat en época del bisbe Potamio, i la possibilitat de que este o successors, hagueren transformat el temple pagà en un temple del Paleocristiano de planta central. Açò es recolza en l'existència d'una série de pedres llaurades reutilisades en l'actual Sèu. Despuix de l'invasió per part dels pobles islàmics, alguns autors defenen que l'edifici existent haguera segut aprofitat per a us com a mesquita, sense introduir reformes rellevants. Lo més provable és que Afonso Henriques manara reconstruir la Sèu sobre un edifici que no seria àrap. D'esta manera, lo que es produiria seria la reforma i ampliació d'un temple Paleocristiano sorgit en época constanina, utilisat baix domini suevo i visigodo, i possiblement també baix domini islàmic.

L'edifici original era d'estil Romànic tardà, conformat per tres naus en triforio, travessia volada i travessia en tres capelles. Molt similar al de la Catedral Vella de Coímbra seguint els models normandos, el proyecte va ser dirigit per Mestre Roberto de Lisboa, provablement d'orige normando, qui va treballar en la construcció de la Catedral de Coimbra, Lisboa i el Monasteri de Santa Creu de Coimbra. Afonso Henriques du des del Algarve les relíquies de Sant Vicente d'Osca qiue seria el patró de la ciutat, i queden depositades en la catedral. A fina de l'els de el XIII Dionisio I de Portugal va construir un convent gòtic i el seu successor, Alfonso IV, va convertir la capella principal en panteón real per a sí i la seua família. Les influències normandas estarien relacionades en l'estreta relació que durant la Segona creuada varen entaular els portuguesos en els anglesos que va donar lloc al nomenament de Gilberto de Hastings com a bisbe de Lisboa.

En 1498, la reina Leonor va fundar la Misericórdia de Lisboa en una de les capelles del convent de la catedral. La Misericórdia és una institució caritativa catòlica que després es va expandir per atres ciutats i que va ser molt important en Portugal i en les seues colónies.

Edat Mija

Entre els sigles XIII i XIV es va construir el claustre gòtic, una de les principals obres arquitectòniques del regnat de Dionisio I de Portugal. El seu successor, Afonso IV, va modificar la part atrassera de l'iglésia romànica, manant construir un àbsit en girola d'estil gòtic per a ser utilisat com panteón familiar. La voluntat del rei es va quedar expressada en el seu testament, datat en 1345, en el que diu que

No obstant D. Affonso IV. per gràcia de Deu Rei de Portugal, i l'Algarve, l'honor i la alabanza de Deu, i de la Gloriosa Verge Santa Maria sa Mare, i de Martre S. Vicente varen ser construïts per les meues pròpies despeses en l'Iglésia Catedral de Lisboa û el Cos del Beato S. Vicente ya, la capella major de dita Iglésia en atres capelles entorn, que vaig sentir sent junt a la meua tomba; i volent afegir més en esta obra per a que Deu siga alabat, i em done el guardó el nostre sant glòria del Paraizo.

Catedral de Lisboa en un mapa de el XVI (Civitates orbis terrarum). Les torres terminaven en pináculos i la torre sobre la creu tenia tres plantes

A pesar de la prohibició medieval d'enterrar als llaics en el presbiteri, es va fer una excepció per al rei Afonso IV per la seua heròica actuació en la Batalla del Salat de 1340. La nova travessia va començar a construir-se en la primera mitat de el XIV finalisant a principis de el XV, durant el regnat de Juan I de Portugal, quan les tombes d'Alfonso IV i la seua esposa, Beatriz de Castella, varen ser traslladats a la capella major. La creació d'un deambulatorio en una série de capelles en l'àbsit va ser una obra de modernisació de la Catedral que la va fer més apta per a rebre als peregrins que venien a vore les relíquies de Sant Vicente. En el XIV, Lisboa i la Catedral es varen vore afectades per varis terremots. Un fort terremot a principis de el XV va provocar canvis en les obres, en eixa época és possible que els arcs que conectaven el corredor del deambulatorio en el presbiteri estigueren tancats.

A lo llarc dels sigles, la Catedral va ser decorada en diversos monuments i altars, la majoria dels quals s'han perdut o es troben dispersos per atres propietats. El presbiteri albergava el sepulcro en les relíquies de Sant Vicente, que va ser decorat cap a 1470 en un gran retaule pintat -el cridat Panels de Sant Vicente de Lisboa- d'autoria atribuïda a Nuno Gonçalves, pintor real d'Alfonso V de Portugal. Els panels, obra mestra de la pintura portuguesa de el XV, varen ser desmontats en 1614 i hui es troben, junt en atres pintures de la Catedral associades a São Vicente, en el Museu Nacional d'Art Antic de Lisboa.

En 1498, la reina Leonor de Viseo va fundar la Germandat d'Invocació a La nostra Senyora de la Mercé en la Capella de Pedra Solta en el claustre de la Catedral. La Germandat finalment va donar orige a la Santa Casa de la Misericòrdia de Lisboa, institució caritativa catòlica que es va estendre a atres ciutats del regne i colónies.

Destrucció

Ruïnes de l'iglésia de Santa María Mayor despuix del Terremot de 1755, per Jacques Philippe Li Bas (1757).

A mitan de el XVII es va construir una sacristia d'estil manierista junt a la frontera sur. En el XVIII es reforma la capella gòtica la capçalera en estil barroc. L'edifici va ser afectat pel terremot de 1755, el qual va destruir la Capella del Santíssim Sacrament, la torre sur i la decoració del presbiteri, incloses les tombes reals, i el claustre. Aixina mateix el Cimborrio es va derrocar parcialment danyant part de les voltes de les naus que varen ser reconstruïdes en fusta.

En les décades següents, la Catedral va passar per vàries reformes i una campanya de redecoración. Aixina, entre 1761 i 1785, es va reconstruir la Capella del Santíssim. Entre 1769 i 1771, Reinaldo Manuel dos Sants va coordinar importants obres de restauració de la torre sur de la frontera principal, va construir el sostre de fusta de la nau i remodelació del presbiteri, inclosa la pintura de la volta i la decoració en estuc de Félix dona Costa. Les naus es varen cobrir en fusta pintada decoració i estuc i el nou revestiment de fusta de la nau central es va dotar de óculo que deixava passar la llum.

En el presbiteri es va reconstruir el panteón real en 1781 depositant els restants de mortals dels reis de Portugal en nous sarcòfecs tallats per Joaquim Machado de Castro i entre 1787 i 1788 es varen realisar noves tribunes reals construïdes per António Ângelo. Entre 1785 i 1786 Joaquim António Peres Fontanes va construir dos nous òrguens en el presbiteri les caixes del qual varen ser tallades per António Ângelo.

Reformes

La catedral de Lisboa en el XIX, abans de les intervencions d'Augusto Fuschini i António do Couto Abreu. En comparació a la frontera actual, note's l'absència de almenas i la dràstica diferència entre el rosetón i el pòrtic.

La primera transformació portada a terme en la Catedral ocorre a finals de el XII, encara baix el regnat d'Alfonso III de Portugal. Durant esta obra es va eixecutar un anex en frontera nort, des del braç del transepto fins a a on ara està la porta de la mateixa frontera, este anex funcionaria més tarde com la cambra del Patriarca.

Durant el regnat de Dionisio I de Portugal i segurament en influències del bisbe Mateus (1258-1282) es dota a la sèu d'un claustre en forma típica de les órdens monásticas europees, contant en jardí, balaustrada, columnates molt decorades i caràcter peripatético. A este claustre se li han donat molts renoms com el de "Claustre del Silenci". Esta intervenció a penes va transformar l'esquelet romànic.

El segon lot d'operacions comença en la construcció de la que hui es coneix com la capella de São Bartolomeu dos Regatos. En esta obra la frontera nort acaba per perdre tots els seus finestrals romànics i solament queda d'ella una porta que va tindre que ser traslladada del primer tram al tercer i ara permaneix semi-amagada entre abdós intervencions gòtiques. Estes obres es varen portar a terme baix el regnat d'Alfonso IV.

A continuació, en el mateix regnat, es va substituir tota la capçalera romànica per una atra de volta ogival en abril de 1334. Esta és una de les majors transformacions que sofrix l'esquelet romànic de la catedral. Estes obres varen ser provablement eixecutades en l'idea de consagrar un major espai a l'adoració del patró de la ciutat, Sant Vicente.

Durant esta mateixa etapa d'Alfonso IV va haver dos grans terremots: en 1337 i en 1344, per tant, no és d'estranyar que es portaren a terme totes estes transformacions en el mateix periodo. Els terremots sempre han segut un problema per a Lisboa i per a la seua catedral. Durant els sigles XIV i XVI es varen produir varis, pero el pijor de tots va ser el 1755, que va destruir la capella gòtica i el panteón real. El convent i vàries capelles també es varen vore afectades pel terremot i pel fòc posterior. La catedral va ser reconstruïda en part i, a principis de el XX, se li va donar l'aspecte que presenta en l'actualitat despuix d'una profunda restauració. En els últims anys, diverses excavacions han descobert restants romans, àraps i medievals en l'entorn de la catedral.

En la primera mitat de el XX es va portar a terme una important campanya de restauració en la que es varen retirar gran part dels elements afegits de l'época barroca en l'objectiu de tornar al monument el seu aspecte medieval. En 1902 Augusto Fuschini va realisar el proyecte d'un edifici d'estil neogótico. Va derribar algunes construccions que flanquejaven el temple, va reconstruir voltes, va restaurar i va obrir finestres i va coronar l'edifici en almenas. Despuix de la mort de Fuschini en 1911 es va fer càrrec del proyecte António do Couto Abreu que va fer recalcament en privilegiar les estructures medievals encara existents. per a lo que va reconstruir la volta de la nau central i rehízo la frontera colocant el rosetón entre atres actuacions que varen donar al monument l'aspecte neorrománico actual. Encara que estava previst la construcció d'una capella neogótica en el presbiteri l'oposició dels arquitectes Raul Lli i Baltasar de Castro evite que s'alterara la decoració post-terremot del presbiteri i de la Capella del santíssim.

Les obres de reforma i restauració varen ser inaugurades el 5 de maig de 1940 en una gran cerimònia promoguda pel Estat Novo. Es va realisar un Et Deum que va obrir els actes de celebració de el VIII Centenari de la Fundació de Portugal i el III Centenari de l'Independència. La catedral també va ser el centre dels actes de la commemoració de el VIII Centenari de la Conquista de Lisboa als Moros, en 1947.