Cledonismancia

Sò per a rebre les prediccions de l'els oràculs

Cledonismancia era una espècie d'adivinaació deduïda d'algunes paraules, que proferides o sentides en certes ocasions, eren tingudes per bon o mal presagie.

Estes paraules es dien Octai, Kledones, de Kaleo; o pinemai, de phanai parlar. Segons Pausanias esta espècie de adivinaació estava particularment en us en Esmirna, a on hi havia un temple en que s'ensenyava el modo de donar i rebre els oràculs, semblant al de Tebas, en el d'Apolo Espodio: la seua invenció s'atribuïa a Deméter. Les paraules que sonaven mal es dien Kurai Ottai, males veus, o dysphemiai i el que les proferia era reputat blasphtmein.

Esta espècie de térmens o paraules s'evitaven en escrupulós conte, especialment en la celebració dels misteris, d'a on deriva l'expressió d'Horacio, Male ominatis parcite verbis. Si estes paraules escapaven de la boca d'un germà o d'un parent immediat, adquirien major pes i importància. A voltes, solament un nom bastava per a un auguri feliç com pot jujar-se de l'eixemple següent: «Precisat Leotíquidas per un samio a mamprendre la guerra contra els perses, va demanar el seu nom i sabent que es dia Hegesístrato (conductor d'un eixèrcit), va respondre, Accepte l'auguri de Hegesistrato.» Pero lo que havia de bo en tot açò era el quedar lliure d'acceptar o no una paraula o presagie. Si era acceptada per un entusiasta, tenia tota la seua influència pero si el que la sentia no cap a alt en això, l'auguri perdia tot el seu valor. Cicerón nos diu que els pitagórico tenien la costum d'escoltar en tanta atenció les paraules dels hòmens com les dels deus.

Referències

• Diccionari universal de mitologia