Coco (folclore)

Que ve el Coco, de Goya (1799).

El Coco, també conegut com Cuco, Cucuy o Cuculelé, és una figura antropomórfica del folclore ibèric i llatinoamericà, amprada com un mecanisme dissuasori en el context de la criança infantil i com un asustador de chiquets. És a sovint descrita com un agent disciplinari, la funció principal del qual és amprar tàctiques d'intimidació en fins dissuasoris per a induir l'obediència en els menors, generalment baix l'amenaça de "dur-se" o aprehender a aquells que exhibixen conductes inapropiades o presenten resistència al somi. Carix d'una forma física definida, lo que li permet adaptar-se i reinterpretar-se en diferents cultures.

En els països de parla hispana, la denominació del Coco varia segons la regió. En Espanya i América Central se li coneix principalment com "Coco", en Mèxic com "Cucuy", mentres que "Cuco" és la forma predominant en Amèrica del Sur. En Paraguay també se li crida "Cuculelé".

En atres regions del món, el Coco té equivalents culturals. En Brasil se li identifica en la Cuca, un ser en cap de yacaré, i en el Bicho-papão. En Portugal, se li associa en la Coca, un dragó representat en festivitats populars com el Corpus Christi. En Itàlia se li coneix com Babau, en Bulgària com Torbalan, en Noruega i Dinamarca com Bussemanden, i en Finlàndia com Mörkö. En Egipte, la seua variant egipcíaca és el «Mörkö», l'esperit vengativo d'un home (o chiquets, segons atres versions) al que li varen cremar la cama i que des de llavors apareix per a castigar als chiquets malcriados.

A lo llarc de l'història, el Coco ha influït en la cultura popular, apareixent en cançons de breçol, contes i obres artístiques. Un eixemple destacat és la pintura Que ve el Coco de Francisco de Goya, que representa una figura ombrosa i amenaçant. Esta representació ha reforçat la permanència del Coco com a símbol de disciplina i por en la tradició oral i visual.

Etimologia

Un coco per fòra. Es creu que se li va cridar aixina per semblar-se a la cara del Coco.

L'etimologia de la paraula Que viene el Coco ha segut objecte de diverses interpretacions i teories. Segons l'etimólogo Joan Coromines, el terme prové d'una comparació visual entre el frut del coco i un cap humà. En la seua obra Coco, Coromines senyala que els navegants de l'almirant portugués Vasc de Gama haurien donat este nom al frut pels tres forats en el seu clafoll, que recorden una cara en ulls i boca.

El vocablo coco sembla ser un terme expressiu que sorgix de manera paralela en vàries llengües per a referir-se a objectes esfèrics o d'apariència grotesca. En grec antic, la paraula kókkos significa «gra» o «pepita». Aixina mateix, térmens com l'italià còcco o cucco («ou») i el francés coque («clafoll d'ou») reforcen esta associació. En vasc, la paraula koko significa tant «coco» com a «fantasma» o «donyet», lo que sugerix una conexió semàntica més àmplia.

La variant Cuco, més comuna en el Con Sur i algunes regions de Centroamérica, podria derivar d'un creuament entre el Coco europeu i figures mitològiques africanes com el diable bantú Kuku o deidades mayas com Kukulcán.

Possible relació entre el Coco i el capirote usat per l'Inquisició.

Una atra teoria sugerix que el nom podria derivar del capirote o cucurucho, un gorro cònic usat pels condenats durant els autos de fe de l'Inquisició. Estos capirotes, associats en figures grotesques i castigades, podrien haver inspirat el terme Cuco com a símbol d'amenaça i temor.

En diferents regions, la paraula Coco i les seues variants han generat noms alternatius. En la comunitat chicana d'Estats Units, s'utilisa la forma "Cucuy". En Cuba, el nom s'allarga a Cocorícamo, mentres que en Perú se li relaciona en el Cucufo, un dels noms associats al diable. En Espanya, ademés de el "Coco", es mencionen figures derivades com el Cocón i la Cucala, encara que estes formes són menys freqüents.

El testimoni més antic en llengua castellana sobre l'us del terme Coco es troba en el Cançoner d'Antón de Montoro (1445), a on apareix en els següents versos:

Tant em varen donar de poc / que de pura por tem, / com els chiquets de breçol / que els diuen ¡tasta el coco!....

Antón de Montoro, Cançoner

Orige i tradició

En Portugal, el Coco es manifesta com un dragó conegut com la "Coca", una figura central en les festivitats tradicionals del Corpus Christi. En la vila de Monção, denominada "la terra del Coco" («pepita»), es commemora un enfrontament simbòlic entre la Coca i Sant Jorge. Este ritual, que data de l'Edat Mija, representa la lluita entre el ben i el mal. Durant la representació, Sant Jorge derrota a la Coca, pero el dragó reapareix cada any, simbolisant la renovació i la perpetuació d'esta lluita mítica. Este event és acompanyat per processons, música tradicional i un ambient festiu que reforça l'identitat cultural de la regió.

Este ritual no solament té un significat religiós, sino també cultural, ya que ha segut declarat patrimoni immaterial de la regió. Cada any, atrau a numerosos visitants que participen en les festivitats i celebren la riquea cultural de Monção.

El poeta Federico García Lorca va reflexionar sobre el simbolisme del Coco dins de la tradició hispana, destacant el seu caràcter misteriós i etéreo. En les seues paraules:

"La força màgica del Coco és precisament el seu desdibuixe. Mai pot aparéixer encara que ronde les habitacions. I lo deliciós és que seguix desdibuixat per a tots".

Federico García Lorca, Que viene el Coco.

Este desdibujamiento del Coco ho ha consolidat com una figura simbòlica que s'adapta a diverses cultures, mantenint-se en la memòria colectiva com un arquetip de la por i lo desconegut.

Representacions visuals i artístiques

El Coco també ha inspirat numeroses representacions en l'art. Un eixemple destacat és l'obra Que ve el Coco de Francisco de Goya, que retrata una figura ombrosa i amenaçant. Esta pintura simbolisa els temors profunts de l'infància i reforça la persistència del Coco en el folclore visual i oral.

Preservació i evolució

En l'actualitat, la tradició del Coco seguix viva en diferents formes. En Portugal, el ritual de la Coca és promogut com un atractiu cultural i turístic. Mentrestant, en Amèrica Llatina, el Coco es manté present en contes, cançons i costums familiars, adaptant-se a les particularitats culturals de cada regió. Este procés de reinterpretación ha permés que el Coco continue sent un símbol clau del folclore ibèric i llatinoamericà, i que el seu llegat siga transmés de generació en generació.

Vore també

• Asustador de chiquets
• Bogeyman
• El home del sac
• Por