Coelacanthiformes

actinistios (Coelacanthiformes)

Els actinistios (Actinistia) o celacantos són peixos d'aletes lobuladas (sarcopterigios) que es creïen extints (es tracta també, per tant, d'un relicto) des de fa 66 millons d'anys fins que, en 1938, un eixemplar viu va ser capturat en la costa oriental de Suràfrica. En 1998 es va localisar un atre eixemplar en l'illa de Célebes (Indonèsia).

Junt en els peixos pulmonados són els sers vius marins més propencs dels vertebrats terrestres. Varen aparéixer en el periodo Devónico (fa 400 millons d'anys), encara que la major cantitat de restants fosilizados pertanyen al periodo Carbonífero (fa 350 millons d'anys).

S'estima que viuen fins a cent anys, tenint en conte l'anàlisis de les marques de creiximent anuals en els seus escamas. Alcancen la madurea al voltant dels cincuenta y cinco anys. L'espècimen conegut més antic tenia ochenta y cuatro anys en el moment del seu captura en 1960.

Descobriment del gènero Latimeria

El 22 de decembre de 1938 es va descobrir el primer eixemplar contemporàneu d'este grup fòssil, registre en el que apareixien eixemplars d'este grup de fa huitanta millons d'anys. Va ser capturat per peixcadors a uns 60 m de profunditat davant la desembocadura del riu Chalumna, en el Sur d'Àfrica. Media 1,5 m de llongitut i pesava uns 50 kg. Va ser desembarcat en el port d'East London, en la República de Suràfrica.

L'eixemplar va ser analisat per J. L. B. Smith, de la Rhodes University de Grahamstown (Suràfrica), que va concloure que es tractava d'un eixemplar pertanyent al grup dels celacantos. Ho va cridar Latimeria chalumnae, fent referència al riu Chalumna, i referenciando en el nom genèric a la conservadora del museu de East London, Marjorie Courtenay-Latimer, que li va enviar l'eixemplar junt a una série de dibuixos en donar-se conte de la rarea de l'animal. Els dibuixos es varen convertir en alguna cosa fonamental, en conservar-se únicament l'esquelet en aplegar a mans de Smith.

Smith va posar cartells en varis idiomes per les costes del Surest africà per a intentar conseguir atres eixemplars. En 1952, un capità mercant va obtindre un eixemplar capturat per un peixcador en les illes Comores, situades en el Oceà Índic, entre Madagascar i Moçambic. Estes estan ubicades a 2500 km de Suràfrica, per #lo que davant l'absència de vols regulars, Smith va tindre que desplaçar-se fins a allí en un avió de la força aérea surafricana despuix de convéncer de l'importància científica del fet al primer ministre de Suràfrica. Gràcies a esta rapidea en el transport, en este segon eixemplar ya es va poder realisar un anàlisis intern.

En 1987 es varen prendre les primeres imàgens submarines del celacanto en el seu mig natural, per mig d'un sumergible. Va ser realisada per M. N. Brenton (del institut J. L. B. Smith d'ictiologia) i Hans Fricke, i patrocinada per la National Geographic Society, i per la revista alemana Geo.

En 1998 Mark V. Erdmann, biòlec de la Universitat de Berkeley va trobar Celacantos en les Illes Célebes a casi dèu mil quilómetros de distància de les Illes Comores. Açò va demostrar que la regió a on habiten és molt àmplia. Despuix d'este descobriment, s'han descobert atres poblacions a lo llarc de l'Oceà Índic i mars interiors.

En l'actualitat, s'han capturat numerosos eixemplars en les zones pròximes a les dos illes de l'archipèlec de les Comores, aixina com en les Célebes (Indonèsia), Kènia, Tanzània, Moçambic, Madagascar i en el St. Lucia Wetland Park (Suràfrica). Inclús s'han citatPlantilla:On casos d'eixemplars diferents, alguns en bioluminiscencia. El problema de l'estudi d'estos eixemplars estava en que rebentaven a sovint per les diferències de pressió, i les mostres eren molt defectuoses.

Fòssil vivent

El celacanto presenta unes similituts morfològiques pràcticament idèntiques en la seua ancestro fòssil, per este motiu se li coneix, actualment, com fòssil vivent. Este fenomen és tan sol una conseqüència de l'evolució llenta a la que ha estat somés, comparat en atres vertebrats. Per a constatar la baixa taxa de canvi del genoma del celacanto es va estimar la taxa de substitució nucleotídica entre diferents espècies d'un mateix tàxon, es va determinar el número de seqüències TEs (transposable elements) i mides de conservació sinténica entre tetrápodos. Estos estudis avalen el baix dinamisme del genoma. Possiblement, este fet es puga explicar per la poca necessitat d'adaptació a l'entorn, com a conseqüència d'un hàbitat estàtic i absent de depredadors. Les seqüències TEs juguen un paper important en la generació de nous exones (exonización). En el celacanto s'han trobat una classe d'elements mòvils (retrotransposón) coneguts com SINE que es troben actius hui dia i que ho varen anar en els sers humans i peixos. L'acció dels elements SINE ha conduït a la formació de setze exones codificantes altament conservats en tetrápodos, dels quals quinze es varen generar per empalme alternatiu.

Adaptació a terra

Un de les grans fites de l'evolució és el procés de transició aigua-terra, és dir, els primers organismes capaços de colonisar la terra. S'estima que este event va ocórrer en el Devónico, aproximadament 400 millons d'anys, i per a portar a terme esta transició deuen produir-se canvis a nivell metabòlic, com l'excreció d'urea, i morfològic, com el desenroll d'extremitats. Pel que fa als canvis morfològics ocorreguts en eixe periodo geològic, s'han propost dos hipòtesis al respecte. La primera d'elles, és que es tractara d'una característica nova dels tetrápodos. La segona conjectura, seria el desenroll d'aletes procedents d'un ancestro peix lobulado. Darwin en la seua obra de 1859, L'orige de les espècies, ya feya recalcament en les similituts morfològiques entre els diversos vertebrats:

“¿Qué pugues haver més curiós que el que la mà de l'home feta per a agarrar; la del talp, feta per a minar; la pata de cavall, l'aleta de la marsopa i l'ala d'un #rat penat, estiguen totes construïdes segons el mateix patró i tanquen ossos semblants en les mateixes posicions relatives?"

Charles Darwin, L'orige de les espècies(1859), Cap. XIV: Afinitats mútues dels sers orgànics-Morfologia. pág.408.

El celacanto posseïx unes aletes en una estructura òssea que podria ser la precursora de les actuals extremitats dels tetrápodos. L'anàlisis de seqüències CNEs (conserved senar-coding elements) en el celacanto en el clúster HOX-D va revelar la presència de seqüències reguladores compartides entre tetrápodos i celacantos, pero no en el restant de peixos. Constatant que dites seqüències s'han mantingut evolutivamente per a controlar l'expressió dels gens involucrats en el desenroll de les extremitats dels tetrápodos. Tirant llum sobre l'orige de les actuals extremitats dels tetrápodos.

Peix vivent més propenc als tetrápodos

Determinar qué peix vivent es troba evolutivamente més pròxim als tetrápodos és una idea que ha torbat la ment de tots els científics dedicats a este tema. La construcció d'arbres filogenético basats en el alineamiento de seqüències gèniques apunta al peix pulmonado com el peix viu en major parentesc en els tetrápodos, descartant al celacanto com a possible candidat.

Immunoglobulines

Les immunoglobulines juguen un paper important en la resposta immune adaptativa com a receptor de les cèlules B dels vertebrats. Gran part dels vertebrats sintetisen Ig M. No obstant, el celacanto no produïx Ig M, el seu genoma codifica per a una immunoglobulina denominada Ig W. Es pensa que dites immunoglobulines podrien eixercitar un paper similar a la Ig M.

Espècies actuals

En l'actualitat s'han identificat dos espècies, la descoberta en 1938: el celacanto de les Comores (Latimeria chalumnae); i la de 1998: el celacanto indonesi (Latimeria menadoensis), són poblacions considerades molt vulnerables. A pesar de ser parents dels antics celacantos, tenen un modo de vida molt diferent d'estos, i s'han adaptat a viure a grans profunditats, en casetes ecològiques que els han donat una oportunitat front als moderns teleósteos.

Poden alcançar el metro i mig de llongitut i pesar més de 68 kg, en #coloració variables entre parduzco (l'asiàtic) i blau intens (l'africà). A diferència de la majoria dels peixos òsseus, té aletes lobuladas carnosas recobertes d'escamas en la base de les aletes pares. Les dos espècies supervivents són marines, i viuen cada una en aigües profundes d'Indonèsia i les Illes Comores.

Distribució de les dos espècies de celacanto

S'estima que abdós espècies varen divergir evolutivamente en l'interval de 6 a 40 millons d'anys. L'anàlisis comparatiu del seu genoma mostra un 99,73 % d'identitat a nivell del transcriptoma i un 98,7 % de similitut en el alineamiento de 20 seqüències. Abdós anàlisis reflectixen una divergència evolutiva similar a l'existent entre humans i chimpansés.

Reproducció

No es coneix en exactitut el seu comportament reproductiu. Es creu que la madurea sexual no ocorre abans dels vint anys. La forma de reproducció és ovovivípara, en fecundació interna i ous que apleguen a medir 10 cm de llarc i pesar fins a 300 g. El periodo de gestació és d'al voltant de dotze mesos despuix del qual la femella dona a llum entre cinc i vinticinc críes prou desenrollades, capaces de sobreviure, sobre les quals no es realisa cap tipo de conte parental.

Biologia

Són peixos depredadors. Durant el dia habiten en coves situades en zones profundes (de 150 a 300 m), pujant per les nits a la superfície, a on s'alimenten de peixos de sec.

Bibliografia

• Nature.496(7445)

311–316.doi:10.1038/nature12027.

• Sorek R. The birth of new exons: Mechanisms and evolutionary consequences.RNA 2007, 13:1603-1608.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Coelacanthiformes.
• Coelacanth information, The fish out of clave en Dinofish.com