Complex Miner Santa Bàrbara

Archiu:Campamento de procesamiento de minerales, mina de Santa Barbara, Huancavelica, Perú.jpg

Complex Miner Santa Bàrbara

La mina de Santa Bàrbara és un jaciment miner, font de cinabre i de mercuri, Es localisa en la cordillera central de Vages peruans, en la Comunitat Llauradora de Santa Bàrbara; districte, província i departament d'Huancavelica en Perú a una altitut entre els 3700 i 4200 m s. n. m.

És un patrimoni preindustrial virreinal i republicà, a on es varen desenrollar diverses llabors mineres vinculades a l'extracció, processament, almagasenage i transport del mercuri, que varen impulsar el sorgiment de poblacions i el desenroll d'activitats administratives, comercials, productives, artesanals, etc.

Història

Es diu que els espanyols varen començar a explotar la mina de mercuri, en la zona d'Huancavelica, hui coneguda com a Mina Santa Bàrbara en 1566, quan, d'acort a la llegenda, un natiu cridat Ñahuincopa que era el curaca del poble va mostrar a l'espanyol Amador Cabrera de la seua existència. És molt provable que haja segut una mina explotada i abandonada en époques anteriors a la colonisació europea d'Amèrica. Els antics peruans ya utilisaven el sulfur de mercuri, que ells cridaven “llimpi”. Es va utilisar per a tractar l'or recolectat de les mines Incas i també per a la realisació de vistoses pintures.

El primer governador de la mina va ser Francisco d'Angulo. En els seus cinc anys al mando, entre 1571 i 1576, va produir 9137 quintales de azogue.

Els espanyols despuix de la conquista i subjugació varen impondre sistemes de treball obligatoris verdaderament esclavistes com la mita minera (existia la mita obrajera pero es donava en els tallers textils també de propietat dels colonizadores ibèrics) a on els varons (cobrizos) des dels 12 als 60 anys prestaven servici en condicions deplorables en mig del maltracte dels capataços colonials, en Santa Bàrbara també varen fallir mils de mitayos.

Es va constituir en una de les mines més imponents de l'época. Se sap que als seus socavonés es podia accedir montat a cavall i que en l'interior existia una verdadera ciutat, en cases, carrers i fins a una plaça de bous de la que no queden vestigis, les solsides varen ser cridades Chaclatacana, Sant Francisco i Santa Bàrbara, este últim tenia una llongitut de 501 metros de llarc, i 70 metros de profunditat com es llig en document de l'Archiu d'Índies.

Una carta escrita en 1764 pel fiscal de la Real Audiència de Lima, Diego de Folgat als reis d'Espanya, parla de que "La mina d'Huancavelica, no produïx argent, ni or; pero produïx el azogue, un ingredient tan necessari, per al benefici de totes les mines d'or, i argent del Regne. És l'única que es treballa en este metal, i és pròpia, i pertanyent a La vostra Majestad. Proveïx al Perú, i ha proveït a Mèxic, a a on en moltes ocasions s'han remés cantitats creixcudes de Azogue".

En 1786 dins de les seues solsides varen morir més de cent persones, entre indis i espanyols, en derrocar-se part de la mina. Encara que inicialment va haver intents d'atribuir la solsida a un terremot o tremolació, investigacions posteriors varen revelar la posada en pràctica d'una mineria de rapa a partir de 1785 hauria compromés la seua soport estructural.

Per l'alta toxicitat del mercuri, la mina de Santa Bàrbara va tindre un dels índexs de mortalitat més elevats de tota Amèrica. En la ciutat de Huancavelica va existir un hospital dedicat als malalts de la mina. En l'época virreinal, als indígenes intoxicats pel mercuri se'ls cridava azogados:

En les dites mines de Guancabilca de azogue és a on té tant castigue els yndios pobres i rreciuen tormentos i molt mort de yndios. A on es acaua i pansa tormentos els cacics prencipales deste rreyno, acimismo en totes les demés mines de Potocí d'argent i de Chocllo Cocha d'argent i de Carauaya d'or i mines d'atres parts [...] Abans volen yr a murir que a biuir i dizen que li acauen una ues perque, en agarrant el mal de azogado, se seca com a pal i té asma i no pot de dia ni de nit beuir. I dura un any o dos desta manera i es mor.

Felipe Guaman Poma d'Ayala

Época actual

Actualment la mina pot ser visitada pel complex miner i el solsida conegut com Belén. No obstant, la visita pot resultar molt perillosa per a les persones que no coneixen la ruta ya que existix distints camins, els quals es pot aplegar a peu o en movilitat. Al dia de hui solament es pot aplegar als exteriors del complex miner, com també a l'exterior del solsida Belén i a la plaça principal de la comunitat llauradora de Santa Barbara, pero no té accés a l'interior perque hi ha gasos dormits dins de la mateixa i poden causar la mort. Per la perillosa situació de la mina, està tancada en una porta i una paret de la rajola. Des de fòra el visitant pot vore l'antiga entrada la mina en l'escut espanyol del sigle XIII dalt de l'arc de la portada. Seguint pel camí, un aplega a l'equip de les mines més modernes i recent abandonades. Uns metros més pel camí està el poble abandonat. En 2006 la diòcesis i el Departament estaven reconstruint l'iglésia del poble.