Complex volcànic de Paipa-Issa

L'estructura volcànica de Paipa-Issa (o Complex volcànic de Paipa-Issa), és un antic i extint domo de lava ubicat en el departament de Boyacá, en la Cordillera Andina Oriental de Colòmbia.

Localisació

S'ubica en les següents coordenades 73°9’4” W a 73°3’39” W i una latitut entre els 5°40’28” N a 5°45’20” N, entre els municipis de Paipa i Issa, en el Departament de Boyacá (Colòmbia), a on s'ubiquen precisament les fonts termals d'esta part del departament de Boyacá.

Història Geològica

L'edifici volcànic de Paipa-Issa té una estructura erosionada, que alcança uns 300 metros sobre l'Altiplano cundiboyacense, a uns 2871 m.s.n.m, i una antiga caldera de 3 km en antics respiraders que varen existir dins del, i que fins a l'actualitat conforma part d'un sistema de termals, comprenent l'àrea aproximada a on es troben els municipis de Paipa, Issa, Duitama, Tibasosa, i Firavitoba. Els productes volcànics que se sobreponen de les roques sedimentàries daten des del Cretácico superior i cobrixen un àrea de 31 km². L'anàlisis geològic fet a partir del mapa del traçat que comprén l'estructura volcànica, i l'anàlisis estratigráfico i la petrografia de camp, han mostrat que els informes investigativos duts en el lloc, han determinat grans unitats eruptivas i processos piroclásticos en el transport i de la deposición que han contribuït en la reconstrucció històrica de l'activitat volcànica. Les faç d'eixida de la caldera restant, són depòsits de la caiguda de la cendra i tuffs formats pel fluix de cendres i pedra pómez com els trobats en els depòsits fluvials i torrencials de les afores de l'antic assentament volcànic.

També es va aplegar a descobrir varis resorts geotèrmics en els que s'inclouen antics respiraders de CO₂ cap al nort la caldera.

Els restants de materials trobats, són producte de l'afluència de lava, creant a la seua volta unes voltes, que antigament incineraven i bloquejaven els tuffs que varen permetre el fluix i l'onada piroclástica, que es depositava intermitentemente en els depòsits fluvials i llacustres.

Es creu que a lo manco va haver unes 14 unitats eruptivas dins de dos époques: La primera, va comprendre la formació d'una caldera volcànica fins a la seua afonada, mentres que el resorgiment de la caldera va ocórrer durant una segona época. Les edats de dits acontenyiments han tingut dificultats de ser detectats en les investigacions geològiques del complex, ya que ha existit una carència per a la seua fechaje radiométrico, per lo que s'ha estimat entre 1.9 a 2.5 edats del Ma K/Ar i de Ar/Ar; a lo anterior, s'ha sugerit que els events eruptivos més recents, haja ocorregut entre el Plioceno i el pleistoceno, definits per una gama estrats pliocenicos i pleistocenicos, a lo manco, en el cas del vulcanisme analisat, és tan antic per a que s'haja presentat en una cordillera tan antiga com l'oriental.