Pleistoceno
El Pleistoceno (del grec πλεῖστος [pleistos], 'lo més', i καινός [kainos], 'recent') és la primera série i época del Cuaternario en l'escala temporal geològica. Succeïx al Plioceno (última época del Neógeno) i precedix al Holoceno. Comença fa 2,59 millons d'anys i finalisa aproximadament fa 11 700 anys.
El Pleistoceno comprén les últimes glaciacions, incloent l'episodi Dryas Recent (12 000 a. C. - 10 000 a. C.).[1] El Pleistoceno es correspon en el Paleolític arqueològic.
Divisions
[editar | editar còdic]El Pleistoceno es dividix en tres subseries: Pleistoceno Inferior, Mig i Superior (quan es referixen a les subépocas es denominen Pleistoceno Primerenc, Mig i Tardà respectivament). El Pleistoceno Inferior es dividix en els pisos: Gelasiense i Calabriense, el Pleistoceno Mig és equivalent al Chibaniense i el Superior al Tarantiense. El pis Gelasiense va ser afegit recentment al Pleistoceno des del Plioceno; d'esta forma la Comissió Internacional d'Estratigrafia va alvançar l'inici del Pleistoceno des d'1,806 fins a 2,588 millons d'anys, en l'objecte de que incloguera tots els cicles recents de glaciacions.[2]
Paleogeografia i paleoclimatología
[editar | editar còdic]Inicialment el refredat i la aridez progressiva varen engendrar un món molt més semblat al de hui en dia. En l'interior del círcul polar àrtic, la tundra s'estenia sobre el permafrost, al sur d'esta creixia la taiga i encara més al sur, la aridez reinante va propiciar la substitució del chaparral per desert i semidesierto; les sabanas varen ser reemplaçades per prats templats. En el Pleistoceno tardà (Superior), els humàs moderns (Homo sapiens) varen aparéixer en Àfrica.
En este periodo la mar es retira de casi tota la península ibèrica, deixant un golf cada volta més reduït en el Guadalquivir i Múrcia i restants de plages en Huelva i Catalunya. En l'interior funcionen encara les antigues conques i apareixen atres noves fluviolacustres. Solament en el Pleistoceno Superior en les montanyes i franja nort peninsular hi ha indicacions de fases glaciars.
Les glaciacions
[editar | editar còdic]Durant el Pleistoceno grans extensions de terra es varen cobrir en una immensa capa de gèl, fenomen denominat glaciació. En alguns periodos es va reduir el tamany de les capes de gèl i el clima es va fer més càlit. Estos periodos es denominen interglaciarés.
En l'últim milló d'anys, els principals periodos glaciars en Europa varen ser quatre i reben els noms de quatre afluents del Danubio, en els que, per primera volta, varen ser identificats els seus depòsits: Günz, Mindel, Riss i Würm (la més recent). En Norteamérica les glaciacions es denominen Nebraska, Kansas, Illinois i Wisconsin respectivament. En la recent inclusió del Gelasiano dins del Pleistoceno, es varen incloure dos noves glaciacions Donau i Briggen.
Per les condicions climàtiques, les conyes polars varen créixer i els gèls varen alvançar cap a a el paralel 40 en algunes zones. El nivell de les mars es va reduir aproximadament 100 metros i la fauna i la flora es varen desenrollar d'acort en el clima.
Canvis climàtics
[editar | editar còdic]A lo llarc del Pleistoceno, extensos mants de gèl glacial varen cobrir les latitut més elevades del planeta, especialment en el hemisferi nort, alternant-se en époques en les que dites zones quedaven parcialment descobertes.
Actualment, la Terra està travessant un periodo interglacial que va començar a finals del Pleistoceno, fa uns dotze mil anys. En les latitut elevades, les temperatures miges superen en uns quatre a sis graus les de l'últim periodo glacial en el seu moment culminant. El present periodo interglacial està resultant particularment més fret que la majoria dels anteriors, durant els quals hipopótams, elefants i mones varen poder prosperar en l'actual Anglaterra.
En l'hemisferi nort es donen vàries condicions que favorixen les glaciacions en existir grans masses de terra molt prop del Àrtic, capaços de canalisar els glaciars cap al sur. l'Antàrtida, en canvi, encara que reunix condicions tan fredes com les del nort, està separada dels continents meridionals per un oceà circumpolar, que s'estén entre els 55 i 60 graus de latitut; esta separació d'atres continents meridionals va reduir les glaciacions en el hemisferi sur. El passage de Drake entre l'Antàrtida i Sudamérica sempre es va mantindre lliure de glaciars.
Causes de les glaciacions
[editar | editar còdic]La conexió entre els subcontinents d'Amèrica, ocorreguda fa uns 2,5 millons d'anys, va anar un acontenyiment decisiu. Este succés va alterar les pautes de circulació oceànica i atmosfèrica, afectant en especial a les corrents d'aigües càlides que anteriorment seguien cap al sur i que, a raïl d'aquell succés, varen ser desviades cap al nort (corrent del Golf). La formació de nous glaciars exigix abundància d'aigua atmosfèrica que generalment procedix d'un aument de la pluviosidad, associat al pas de corrents càlides a lo llarc dels màrgens continentals. En este cas, el fenomen apareix vinculat a la formació de la conya de gèl àrtic.
El ritme dels periodos glacials guarda relació en tres cicles astronòmics, que afecten a la cantitat de radiació solar rebuda per la Terra. Estos cicles estan determinats per dos factors:
- Les llentes i regulars variacions en el grau d'inclinament de l'eix de la Terra i la seua òrbita al voltant del Sol. Cada cicle posseïx el seu propi «tempo», en els seus màxims i els seus mínims. L'acció conjunta d'abdós, la combinació de la qual genera efectes tèrmics extrems tant màxims com a mínims, és coneguda com cicles de Milankovich i es produïxen regularment cada poques decenes d'anys. És provable que estos cicles hagen influït en la climatologia de la Terra a lo llarc de tota la seua història, pero va ser la formació de la capa de gèl àrtic lo que va permetre desencadenar esta série, encara inconclusa, de glaciacions.
- l'albedo o cantitat de llum reflectida per la Terra, que és major en l'aument de les superfícies cobertes pel gèl (el color blanc reflectix la llum). L'image de les fases glacials pleistocénicas com a llarcs i crus hiverns globals, en els que els animals perien davant l'intensitat de la fredor i les dificultats per a trobar menjar és errònea. Durant aquells episodis, les condicions àrtiques no imperaven en totes les zones de latitut elevada. Inclús és provable que els hiverns no foren molt més frets de lo que són hui en dia; lo que marcava la diferència eren els estius, més frescs i incapaços de derretir les neus hivernals.
Els canvis en la vegetació resultants del canvi climàtic varen eixercir un impacte més definitiu sobre la vida. En l'apogeu de l'última glaciació, fa uns 18 000 anys, existia una enorme cantitat d'aigua retinguda pels glaciars en estat de congelació. Esta circumstància va determinar una aridez creixent en les zones tropicals. Les selves dels tròpics varen minvar, per a ocupar un àrea menor de la que anaven a ocupar just despuix de la glaciació i just ans que els humans es convertiren en agricultors. L'invasió dels deserts va espentar als grans mamífers d'Austràlia i Madagascar, adaptats a una existència tropical, fins al llímit de la seua supervivència davant l'impossibilitat de migrar a atres latitut. En les demés zones tropicals els habitants de la selva anaven quedant confinats en refugis cada volta més menuts, en escassea d'aliments i una forta competència que va provocar importants extincions.
Paleontologia
[editar | editar còdic]El predomini dels mamífers es va consolidar, i alguns dels seus representants més destacats són Glyptodon i Smilodon. El gènero Mammuthus es va mantindre durant gran part d'este periodo. Els animals típics d'esta era varen ser el mamut, el reno, l'orso polar, el rinoceront lanudo, etc. La vegetació predominant era semblada a la de tundra o desertes fredor de hui que es troben coberts de verdets i líquenés. En les etapes interglaciares càlides varen aparéixer els rinoceronts i cavalls esteparios, els hipopótams i felinos de grans claus. També existia una fauna indiferent al clima (alces, rabosots, gat montés, bisontes, etc.)
Extincions
[editar | editar còdic]Molts mamífers del Pleistoceno són considerats típics de les edats del gèl que varen afectar a grans àrees del món (el mamut, el rinoceront lanudo, el cérvol jagant irlandés, l'uro o el gose de les cavernes). Tots ells varen desaparéixer en époques relativament recents, i actualment existix un interés considerable en tractar d'establir les causes de dita desaparició. Mentrestant, atres espècies de mamífers varen permanéixer molt esteses durant époques com l'últim màxim glacial, com és el cas del llop (Canis lupus).[3]
L'época pleistocena està marcada per cinc o més periodos glaciars principals, durant els quals el gèl de la conya polar que cobria el Pol Nort alvançava cap al sur, alcançant zones tan meridionals com Alemània i Anglaterra, Nort d'Àsia i Canadà. El gèl també va alvançar partint del Himalaya i dels Alps i per tot el restant del món es varen succeir els canvis climàtics. Entre estos periodos glaciars va haver intervals de clima més càlit, denominats «interglaciares», durant els quals els elefants, hipopótams i humans podien merodear fins a lo que hui és el territori d'Anglaterra.
L'última glaciació va terminar fa uns 11 000 anys. En eixe moment, les fauna de mamífers de tots els continents varen sofrir canvis importants.
- En Sudamérica es varen extinguir 46 gèneros (el 80 %), inclosos els rosegadors, carnívors, pecaríés, camellos, cérvols, desdentados, litopterno, notoungulados, cavalls i mastodonts.
- En Norteamérica, per eixemple, es va extinguir el 73 % dels grans mamífers (33 gèneros), inclosos tots els proboscídeos (mamuts, mastodonts i gonfoterios), els cavalls, tapirés, pecaríés, camellos, pereóss i gliptodontes, aixina com els cérvols, bisontes i entre els depredadors, varen desaparéixer vàries espècies de dents de sabre, el jagant lleó americà Panthera lligc atrox, l'orso chato Arctodus simus, el llop jagant i alguns atres.
- En Austràlia es varen extinguir 55 espècies, incloent alguns equidnas, carnívors marsupialés, wombats, diprotodontos, cangurs i wallabis.
- Per una atra part, en Europa les pèrdues no varen ser tan greus. Alguns es varen extinguir, com el mamut, el rinoceront lanudo o el cérvol jagant, pero atres espècies, com el cavall, l'hipopótam, el bou almizclero, l'hiena o l'antílop saiga, solament varen vore la seua distribució restringida atres parts del món.
- Les extincions durant esta época en Àfrica i Àsia varen ser igualment modestes.
Els paleontòlecs adjudiquen estes extincions a un gran número de causes, polarisades en dos grups principals:
- Causes climàtiques: Una explicació és que els climes i el mig ambient varen canviar ràpidament en retraure's de nou les conyes polars i els grans mamífers, en particular, varen ser molt vulnerables a estos destorbament (regressió de la sabana i alvanç dels deserts).
- Hipòtesis de la caça excessiva: La segona teoria sosté que l'expansió de les poblacions humanes va eixercir una pressió especial sobre els grans mamífers, que varen ser exterminats per la caça.
.png){kind=link}
_-_Maurici_Ant%C3%B3n.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Els partidaris de la caça excessiva com a causa de l'extinció de la megafauna senyalen l'existència d'una bona correlació entre l'expansió i creiximent dels grups humans, que varen necessitar major cantitat d'aliments, lo que va dur a l'increment de la cacera dels grans mamífers. També afirmen que, d'haver existit uns canvis climàtics tan dràstics, deurien haver-se produït extincions entre els animals més menuts i els vegetals. Aixina mateix, es pregunten per qué els canvis climàtics varen tindre efectes menors en Europa, i per qué les retirades prèvies dels gèls no varen causar extincions.
Per un atre costat, els partidaris de l'hipòtesis climàtica denuncien la carència, en els jaciments d'eixa época, de proves arqueològiques o indicis de grans caceres i el fet de que els humans invadiren Norteamérica i Austràlia molt despuix de que començara a produir-se el gros d'estes extincions. També es pregunten per qué certes espècies, que en tota provabilitat no eren caçades, es varen extinguir igualment.
Desenroll humà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Paleolític.
El Pleistoceno correspon en l'etapa del Paleolític del desenroll humà.[4][5] El modo de vida era de tipo caçador-recolector molt senzill; en ella conseguien menjar, roba, llenya i materials per a les seues ferramentes i cabanyes. Es caracterisa per l'us d'útils de pedra tallada, encara que també s'usaven atres utensilis fets d'atres materials com os, asta, fusta, cuiro, fibres vegetals, etc. La fabricació de ferramentes de pedra comença en el Paleolític Inferior en l'aparició del Homo habilis, que provablement va ser el responsable de la cultura Olduvayense. La caça era poc important a l'inici del Paleolític, predominant la recolecció i el carroñeo. A mida que el cervell humà es va desenrollant, la caça va adquirint major importància. El Homo erectus produïa una indústria lítica que pertany principalment al Achelense i provablement va conéixer l'us del fòc. Vivien en menuts grups o bandes i no devia existir divisió del treball ni especialisació, llevat les degudes a les diferències físiques entre els distints individus.
Homo neanderthalensis va ser una espècie ben adaptada a la fredor extrema. L'estil dels utensilis líticos del Paleolític Mig fabricats pels neandertal pertany a la cultura Musteriense i al método Levallois, que consistix en la preparació particular del núcleu lítico per a l'obtenció de lascas de forma predeterminada. El Paleolític Superior està associat a l'aparició del Homo sapiens.[6][7][8] Els alvanços tecnològics inclouen la fabricació de fines làmines de pedra (gavinets), buriles i raederas, ademés d'atres ferramentes fetes d'os, cornamentas i atres materials com arpones, darts, hams, agulles en ull, la llàntia d'oli, cuerdos i la primera peça de ceràmica.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Svensson, A., S. W. Nielsen, S. Kipfstuhl, S. J. Johnsen, J. P. Steffensen, M. Bigler, U. Ruth, and R. Röthlisberger (2005) "Visual stratigraphy of the North Greenland Isse Core Project (NorthGRIP) isse core during the last glacial period" Journal of Geophysical Research 110: (D02108)
- ↑ Silva, P.G.; Bardají, T.; Roquero, E.; Baena-Preysler, J.; Cearreta, A.; Rodríguez-Pasqua, M.A.; Roses, A.; Zazo, C. i Goy, J.L.(2017).31(3-4)
- 113-154.doi:10.17735/cyg.v31i3-4.55588.
- ↑ Nature.607(7918)
- 313–320.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/s41586-022-04824-9.Consultat el 2023-01-28.
- ↑ Rogers, A.R. and Jorde, L.B. (1995) "Genetic evidence on modern human origins" Human Biology 67: pp. 1–36
- ↑ Wall, J.D. and Przeworski, M. (2000) "When did the human population start increasing?" Genetics 155: pp. 1865–1874
- ↑ Cann, R.L.; Stoneking, M. and Wilson, A.C.(1987) "Mitochondrial DNA and human evolution" Nature 325: pp. 31–36
- ↑ Stringer, C.B. (1992) "Evolution of early modern humans" In: Jones, Steve; Martin, R. and Pilbeam, David R. (eds.) (1992) The Cambridge encyclopedia of human evolution Cambridge University Press, Cambridge, ISBN 0-521-32370-3, pp. 241–251.
- ↑ Templeton, A. (2002) "Out of Africa again and again" Nature 416: p. 45
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pleistoceno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.