Complot de l'Escorial
El complot o conspiració de l'Escorial, també conegut com el procés de l'Escorial, va ser una conspiració fallanca encapçalada pel príncip d'Astúries Fernando de Borbón per a provocar la caiguda de el "favorit" Manuel Godoy i posar baix control a la reina María Luisa de Parma, el seu principal respal. La sòrt que correria el rei Carlos IV d'Espanya mai va estar clara. La conjura va ser descoberta el 27 d'octubre de 1807 durant una estància de la família real en el Monasteri de l'Escorial, d'ahí el nom que rep.[1] Eixe mateix dia 27 d'octubre es firmava el Tractat de Fontainebleau pel que la Monarquia espanyola permetia l'entrada en el seu territori de les tropes de Napoleón per a atacar conjuntament al Regne de Portugal, encara que els eixèrcits francesos ya havien començat a creuar la frontera espanyola des del dia 18 d'octubre.[2] Paradòxicament de la "conjura de l'Escorial" va eixir enfortit el príncip Fernando —considerat víctima de l'ambició de la seua mare i del seu perverso favorit—, i els desprestigiats varen ser Godoy, la reina i el "dèbil" Carlos IV. El Príncip d'Astúries no desaprofitaria la segona oportunitat que va tindre per a fer-se en el tro en març de l'any següent.[3]
La conjura
[editar | editar còdic]
La conspiració comença en març de 1807 quan el príncip d'Astúries Fernando ―que des de la mort de la seua esposa María Antonia de Nàpols en maig de 1806 s'havia mantingut relativament alluntat de la política de la cort―[4] li demana a un dels seus hòmens de confiança, el canonge Juan Escóiquiz ―llavors desterrat en Toledo―[4], «que discorreguera i li avisara els mijos més propis per a salvar-li de les trames d'aquell tirà [Manuel Godoy], per a salvar al Regne i encara als seus mateixos pares, que serien, a pesar de la seua cega afició a ell, les seues primeres víctimes». L'alusió a «les trames» de Godoy es referia al nomenament d'este dos mesos abans com a «Almirant General d'Espanya i Índies» en el títul afegit de «Protector del Comerç Marítim»,[1] lo que li conferia el tractament de «alteza», com els infants. Carlos IV va justificar el nomenament, al que va afegir el de decà del Consell d'Estat, per les altes qualitats de Godoy lo que li conferia «la preferència sobre tota classe de persones, despuix dels Infants d'Espanya».[1] Un nomenament que el príncip i el «partit fernandino» ―el grup de nobles i clercs que formaven l'entorn del príncip i el principal objectiu del qual era derribar a Godoy― consideraven un pas previ per a impedir l'accés al tro del seu llegítim hereu que no era un atre que el príncip d'Astúries, un temor que no era nou.[5][6]
.jpg){kind=link}
Escóiquiz va contactar immediatament en el duc del Infantado, el noble més destacat del «partit fernandino», i en l'embaixador del Imperi Francés en Madrit François de Beauharnais para aixina recaptar el respal al pla de Napoleón, en aquell moment en el cim del seu domini sobre Europa continental. Per a alcançar este últim objectiu es va pensar que la millor estratègia seria el matrimoni del príncip Fernando en una dama francesa emparentada en la família imperial, una opció que va agradar al príncip Fernando puix Godoy pretenia casar-ho en la seua cunyada María Luisa de Borbón i Vallabriga. Un atre pas que va donar Escóiquiz va ser redactar un decret que anava a ser la clau de tot el pla i que despuix de la seua còpia del seu puny i lletra i firma pel príncip Fernando quedaria baix la custòdia del duc del Infantado per a fer-ho públic quan morira el rei Carlos IV, un fet que els conspiradores suponien que es produiria pronte.[7] El decret seria el primer promulgat pel nou rei i en ell es destituïa a Godoy[8] i es nomenava al duc del Infantado cap suprem de totes les forces militars de la cort, els reals llocs i de Castella la Nova i ordenava també que totes les autoritats civils es posaren a les seues órdens. En el decret es dia també que el que negara la validea del decret o que pretenguera «encara que siga per poc temps retardar la proclamació del nostre ascens al tro» seria declarat reu de lesa majestad.[9][10]
El 12 de juliol de 1807 l'embaixador francés va escriure al seu ministre d'Assunts Exteriors plantejant-li l'assunt del matrimoni. En la carta li dia que al príncip Fernando «una esposa que li anara donada per l'emperador dels francesos li ompliria de felicitat». En una posterior datada el 30 d'agost va tornar sobre la qüestió. En ella dia que Fernando, home «recte, franc, religiós», «solicita de genolls la protecció de S.M. l'emperador i només vol acceptar l'esposa que ell oferixca» i que «farà absolutament tot lo que vullga S.M.». Llavors l'embaixador li va demanar al príncip Fernando, per desig expresse de Napoleón,[11] que li escriguera una carta a l'emperador solicitant la mà d'una francesa vinculada a la família, sense demanar el permís preceptiu al seu pare el rei Carlos IV, lo que Fernando va fer. En eixa carta datada en L'Escorial l'11 d'octubre el príncip li assegurava a Napoleón ―al que calificava com «el héroe major que quants li han precedit, enviat per la Providència per a salvar l'Europa del trastorn total que l'amenaçava, per a assegurar els trons vacilantes»― la seua voluntat de «resistir (i ho faré en invencible constància) el meu casament en una atra persona, siga la que anara, sense el consentiment i aprovació de V.M.» Sobre esta carta el historiador Emilio La Parra López comenta: «el hereu de la corona espanyola no podia mostrar-se de manera més indigna en esta la seua primera comunicació directa en Napoleón. No només es posava en les seues mans, sino que ademés ho feya sense guardar el degut respecte al rei… La seua gosadia era extrema i ben podia ser calificada de traïció, puix venia a ser una espècie de renúncia a la tutela del seu rei i pare per a acollir-se a la d'un sobirà estranger».[12]
La trama que estaven urdiendo el príncip Fernando i els seus partidaris, especialment lo relatiu a l'intent de matrimoni en una dama francesa emparentada en la família imperial, va aplegar a coneiximent de Godoy ―gràcies sobretot als informes que li havia enviat un agent seu en París sobre les cartes que havien intercanviat el príncip Fernando i Napoleón―[13], i a través d'ell a la reina María Luisa. Ademés un dels hòmens de confiança de Godoy li va informar dels contactes entre l'embaixada francesa i l'entorn del príncip i de que s'estava preparant «un colp gran» que duria molts mals per a alguns «encara que li'l tenen mereixcut per les seues maldats». Pero lo que va desencadenar que el rei Carlos IV intervinguera va ser un paper depositat per «una mà desconeguda»[14] damunt del seu escritori el 27 d'octubre de 1807 en el que es dia «que el príncip Fernando preparava un moviment en palau, que perillava la seua corona i que la reina María Luisa podia córrer un gran risc de morir enverinada; que urgía impedir aquell intent sense deixar perdre-se un instant i que el vassall fidel que donava aquell avís no es trobava en posició ni en circumstàncies per a poder complir d'una atra manera els seus deures».[12]
La mateixa vesprada del 27 d'octubre durant la visita protocolària que feya tots els dies el príncip als seus pares, el rei li va registrar les bojaques trobant les claus secretes que utilisava en la seua correspondència en el principal responsable de la conspiració, el canonge Juan Escóiquiz, i a continuació va ordenar el registre exhaustiu del quarto del príncip. Allí varen trobar varis documents que ho incriminaven: un cuadernillo de dotze fulls escrit pel príncip i dirigit al rei en el que feya un duríssim alegat en contra de Godoy ―començava en la frase següent: «Eixe home perverso és el que, rebujat ya tot respecte, aspira clarament a despullar-vos del Tro i a acabar en tots nosatres»― i es demanava el seu immediat encarcerament, sense que s'enterara la reina, «la meua volguda, pero enganyada mare»; un paper de cinc fulls, també escrit pel príncip, dirigit a la reina en el que es negava a acceptar la proposta de matrimoni en la cunyada de Godoy; una carta de Escóiquiz datada en Talavera; i una carta que després es va saber que era d'un criat de confiança del príncip a on es parlava d'un regal que se li anava a entregar a l'embaixador francés. En les seues ‘‘Memòries’’ Godoy va escriure que també es va trobar una carta datada el mateix dia 27 d'octubre que la reina María Luisa va fer desaparéixer ya que era massa comprometedora per al príncip perque en ella apareixia l'autèntic objectiu de la trama: el destronamiento del rei Carlos IV. En ella Fernando feya un paralelisme entre la situació que s'estava vivint en la cort en lo ocorregut en el sigle VI entre el rei visigodo Leovigildo i el seu fill Hermenegildo.[15]
Al sendemà, 28 d'octubre, el rei va ordenar la detenció del príncip, que va quedar confinat en el seu quarto baix la vigilància de guàrdies de corps, i a continuació la de tots els servidors de Fernando presentes en L'Escorial, vintidós persones en total. Entre elles es trobaven el marqués de Ayerbe i el comte de Orgaz.[16] El rei també «va ordenar celebrar misses en acció de gràcies».[3]
El procés i el perdó
[editar | editar còdic]A les huit i mija del matí del 29 d'octubre, al sendemà de la seua detenció, el príncip va ser dut a presència dels reis, que estaven acompanyats pel governador del Consell de Castella Arias Mon i Velarde i pel govern casi al complet (José Antonio Cavaller, secretari de Gràcia i Justícia; Pedro Cevallos Guerra, secretari d'Estat; Miguel Cayetano Soler, secretari de Facenda; i Gil de Taboada). Godoy no va estar present perque estava malalt i es trobava en Madrit.[17] En preguntar-li el secretari de Gràcia i Justícia, José Antonio Cavaller, el príncip va negar tota responsabilitat, incorrent en numeroses i burdas contradiccions ―va aplegar a dir que l'autora de tot era la seua difunta esposa María Antonia de Nàpols, morta feya any i mig―. No obstant, al sendemà en ser interrogat de nou el príncip ho va confessar tot, va donar els noms dels conjurats i va reconéixer la seua culpa ―havia segut «un fill ingrato als seus augusts pares… que havia faltat als seus deures i obligacions»―. A continuació va demanar perdó i va prometre comportar-se a partir de llavors com «el més filial fill, si fins a ací ha segut tan ingrato, i mudar enterament de vida», aixina com estimar «a un vassall tan útil i que tant ha servit a l'Estat com és l'Almirant [Godoy]». La seua actitut no va canviar en els nou interrogatoris següents ―l'últim es va produir el 24 de novembre―, convertint-se en la principal font d'informació de tota la trama, parlant inclús del decret pel que es nomenava al duc del Infantado com a cap de totes les forces militars de la cort, els reals llocs i Castella la Nova quan morira el rei, i que no formava part dels papers trobats en el seu quarto.[18] Les declaracions del restant dels implicats en la trama, especialment les dels seus membres més destacats, el canonge Escóiquiz i el duc del Infantado, varen confirmar lo relatat pel príncip.[19]
A la societat espanyola se li va informar per mig de dos decrets publicats en la Gazeta de Madrit els dies 30 d'octubre i 5 de novembre, pero es va fer tan torpement que al final el que va resultar beneficiat per la conjura va ser, paradòxicament, el seu instigador el príncip Fernando, que va quedar com a víctima de les ambicions de la seua mare i de Godoy. En el decret del 30 d'octubre el rei Carlos IV dia que s'havia descobert «el més inaudito pla que es traçava en el meu mateix palau contra la meua persona» i que a raïl d'això havia ordenat la presó de «varis reus» i «l'arrest del meu fill en la seua habitació». Sobre l'actuació del príncip el rei dia lo següent:[20]
_-_Ritratto_di_Maria_Luisa_di_Parma.jpg){kind=link}
Esta forma de relatar l'actuació del príncip feya poc creible l'acusació llançada contra ell al no explicar-se quin havia segut el seu paper en el «pla per a destronar-me» i en qué consistia dit pla. Un fet fonamental va ser que les dos proves claus contra el príncip (el decret de nomenament del duc del Infantado i el quadern de dotze fulls en la «representació al rei») no es varen fer públics, per lo que la societat espanyola «no va aplegar a calibrar l'alcanç real dels manejos del príncip Fernando».[21] Lo mateix va succeir en el segon decret, del 5 de novembre, en el que el rei perdonava al príncip pel seu «grandíssim delicte» i de nou quedava sense explicació en quina havia consistit. Ademés es descarregava la responsabilitat sobre «uns malvats» que no s'identificaven i que eren els qui li havien fet concebre a Fernando el «pla horrible» contra els seus pares. Açò es dia en el segon decret del 5 de novembre:[22]
El perdó al príncip Fernando ha segut explicat de diverses formes. Enrique Giménez López ho atribuïx al consell del confesor del rei Félix Amat, mentres que Emilio La Parra López afirma que es va deure a la pressió de Napoleón qui, segons la versió de l'embaixador espanyol en París, s'havia declarat protector del príncip front a qualsevol decisió radical que es prenguera contra ell.[23]
El 28 de decembre el fiscal de la causa va concloure l'expedient, exculpant al príncip Fernando pero solicitant dures penes per als atres acusats ―de mort per a Escóiquiz i per al duc del Infantado, i una pena extraordinària sense especificar per al marqués de Ayerbe i el comte de Ordaz; per al restant d'acusats «penes corresponents a la seua classe i condició»― pero el 25 de giner de 1808 els juges de la causa varen considerar que el fiscal no havia provat els delictes que se'ls imputaven i varen absoldre a tots els encausats, lo que va supondre «un èxit del partit fernandino i una humiliació per a Carlos IV».[1] La sentència va ser rebuda en goig per la població puix confirmava lo que s'havia deduït de la llectura dels dos decrets publicats en la ‘’Gazeta de Madrit’’: que el «gravíssim delicte» del que s'acusava al príncip Fernando havia segut una pura invenció. I esta sospita es va vore confirmada quan el rei Carlos IV va decretar el desterro dels encausats a pesar de haver segut declarats inocents: Escóiquiz va ser enviat al Monasteri del Tardón, en Còrdova; el duc del Infantado a Écija; el marqués de Ayerbe a Calatayut i el comte de Orgaz a Valéncia. Això és lo que va arreplegar Antonio Alcala Galiano en les seues memòries: «ocioso sembla dir que estos [els desterrats], aixina com els juges, varen ser mirats com a màrtirs i confesores d'una fe certa, el triumfo de la qual era esperat en ànsia». Aixina que, el «partit fernandino» havia guanyat no només davant els tribunals sino també davant l'opinió pública. Aixina ho va constatar un enviat de Napoleón per a informar-li de la situació en Espanya qui en un informe datat el 20 de decembre de 1807, abans inclús de conéixer-se la sentència exculpatoria, va escriure que «el Príncip d'Astúries ha segut convertit en l'ídol de la nació» i que tot lo món considerava que la conjura de l'Escorial havia segut una invenció de l'odiat Godoy.[24]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Ruiz Torres, 2008, p. 620.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 365. ”Cap dels dos bandos espanyols enfrontats [el de Godoy i el del príncip Fernando] està segur de l'autèntica missió de les tropes franceses que des del 18 d'octubre de 1807 han començat a penetrar en la península, encara que abdós creuen contar en el respal de Napoleón, que tots imploraran en servilisme”
- ↑ 3,0 3,1 Giménez López, 1996, p. 98.
- ↑ 4,0 4,1 La Parra López, 2002, p. 360.
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 101-102.
- ↑ Giménez López, 1996, p. 94. ”Per a Fernando i el seu partit la decisió [de donar a Godoy el tractament de Alteza Serenísima] va ser considerada com l'inici d'una conjura destinada a apartar a Fernando de la successió al tro i a nomenar a Godoy com regente a la mort de Carlos IV, desenllaç provable puix el rei havia estat molt malalt en l'autumne de 1806, tement-se per la seua vida”
- ↑ Ruiz Torres, 2008, p. 619.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 361.
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 102-106.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 361. ”El pretés decret estava ben pensat. La seua finalitat principal consistia en declarar al príncip de la Pau reu de lesa majestad i fer-ho presoner, puix era evident que seria el primer en opondre's al seu compliment, i per a això triava el camí més llògic: substituir a Godoy pel duc del Infantado en l'eixercici dels màxims poders militars”
- ↑ La Parra López, 2002, p. 365.
- ↑ 12,0 12,1 La Parra López, 2018, pp. 109-112.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 367. ”El fet era en sí mateixa irregular, per haver-se efectuat sense la preceptiva autorisació del monarca, d'ahí l'enfade de Carlos IV quan ho va saber”
- ↑ Giménez López, 1996, p. 94.
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 113-117. ”La declaració de la carta que nos ocupa de seguir l'eixemple del godo Hermenegildo cal prendre-la, puix, com a prova de la seua disposició a rebelar-se, en cas necessari contra el rei. És més, si com afirma Godoy, l'escrit estava datat el 27 d'octubre… dona l'impressió de que el paper era una crida a l'acció immediata, tal volta a el ‘colp gran’ mencionat en l'informe del confident [de Godoy] Plec Valdés”
- ↑ La Parra López, 2018, p. 119.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 368.
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 119-120. ”Fent gala d'un comportament més propi d'un atordit adolescent presa del pànic i incapaç, per inmadurez, de reaccionar davant una situació greu, que d'un home de vintitrés anys que aspirava a ocupar el tro de forma immediata –no era un atre l'objectiu de l'operació descoberta, el príncip havia començat a delatar als compromesos en ella, sense oblidar els noms dels criats”
- ↑ La Parra López, 2018, p. 120.
- ↑ La Parra López, 2018, p. 121.
- ↑ La Parra López, 2002, pp. 368-369.
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 121-122.
- ↑ La Parra López, 2002, p. 360. ”Si l'emperador es declarava protector del príncip, únicament quedava l'eixida del perdó”
- ↑ La Parra López, 2018, pp. 125-126; 128-129. ”Els rumors i les filtracions interessades d'els qui varen saber lo ocorregut en L'Escorial i l'impressió produïda pels desafortunats decrets en els que el rei va denunciar la traïció de que havia segut objecte varen canalisar l'opinió pública a favor del príncip d'Astúries, de qui es va dir que contava en el respal de Napoleón”
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiménez López1996">Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2002">La Parra López (2002). Manuel Godoy. L'aventura del poder, Barcelona: Tusquets Editors. ISBN 84-8310-805-4.
- (2008).Revista General de Marina.255(8-9)
- 201-215.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRuiz Torres2008">Ruiz Torres (2008). Reformisme i Ilustració. Vol. 5 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-297-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Complot de El Escorial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.