Anar al contingut

Gresca d'Aranjuez

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gresca d'Aranjuez

Artícul bo

La gresca d'Aranjuez va ocórrer entre el 18 i el 19 de març de 1808 pels carrers d'esta localitat madrilenya. El gresca es va desencadenar en protesta per la política de Manuel Godoy, «favorit» de Carlos IV. El resultat va ser que Godoy va ser capturat i que el rei Carlos IV va abdicar el 19 de març la Corona d'Espanya en favor del seu fill el príncip d'Astúries Fernando, que regnaria en el nom de Fernando VII. Com ha destacat Rafael Sánchez Mantero, «per primera volta en la història d'Espanya, un rei vea cóm el seu propi fill li arrebatava la corona com a conseqüència d'una gresca popular».[1] Els contemporàneus mitificaron el 19 de març com el punt de partida de la «Revolució espanyola».[2]

Encara que el debat seguix obert,[3] varis historiadors coincidixen[4][5][6] en Emilio La Parra en la seua valoració de que «la gresca va tindre poc d'espontàneu». Els aristócrates del partit fernandino, el primer intent del qual d'acabar en Godoy i conseguir que Carlos IV abdicara en favor del seu fill Fernando havia fracassat l'any anterior en el cridat complot de l'Escorial, «varen distribuir diners, varen reclutar gents, varen controlar l'eixèrcit i varen llançar rumors pertinents per a soliviantar els ànims de la població... El poble va quedar en segon pla, eixercitant el paper protagoniste només quan va interessar als anteriors. […] La propaganda fernandina, no obstant, va posar especial émfasis en el protagonisme del poble per a justificar la seua causa…».[7]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Retrat de Manuel Godoy per Antonio Carnicero, cap a 1807

A pesar de no haver acabat en el govern del «favorit» Manuel Godoy per mig del «complot de l'Escorial» descobert el 27 d'octubre de 1807, el príncip d'Astúries Fernando i els seus partidaris havien eixit tan enfortits com per a intentar-ho de nou. Este partit aristocràtic o fernandino ―una facció o «caçola» que en res s'assemblava a un partit polític modern i que estava integrada per membres de l'alta noblea i de clercs de la cort oposts a la política de Godoy al que consideraven un advenedizo―[8][9] havia conseguit que el complot fora considerat una invenció de Godoy i que el príncip d'Astúries es convertira «en l'ídol de la nació», com va escriure en un informe un enviat especial de Napoleón.[10][11][12]


Ademés, com ha destacat Emilio La Parra López, les circumstàncies favorien al Caída y prisión del Príncipe de la Paz. motín de Aranjuez.[13][14] Esta valoració del difícil moment que es vivia en Espanya a principis de 1808 i del que tots culpaven a Godoy és compartida per atres historiadors.[15][16][17]

Napoleón en el seu despaig de les Tullerías, Jacques Louis David, 1812


A açò se sumava l'equívoca actitut de les tropes franceses que havien entrat en Espanya en virtut del Tractat de Fontainebleau per a conquistar el regne de Portugal, pero que el 16 de febrer de 1808 havien ocupat la fortalea de Pamplona i el 5 de març la de Barcelona.[18] Les intencions de Napoleón varen anar completament evidents quan Eugenio Esquerre, l'embaixador oficiós de Godoy en París, va dur a Madrit a principis de març un document informal anomenat «Espècies i qüestions Caída y prisión del Príncipe de la Paz». En ell Napoleón es desvinculava del tractat de Fontainebleau i es arrogaba el dret a moure i situar els seus eixèrcits «sense cap llimitació de províncies i llocs», exigint que «qualssevol places fortes sobre les quals necessitaren recolzar-se els seus eixèrcits els anaren obertes». Ho justificava per la crisis de la monarquia espanyola que atribuïa a «la discòrdia de la família real». I encara anava més llunt quan proponia com a «garantia» la cessió de les «províncies» espanyoles al nort del ric Ebre, que serien incorporades a França, rebent Carlos IV el regne de Portugal com a compensació.[19][20] Realisat açò, Napoleón donaria el seu consentiment per a que una princesa de la Casa de Bonaparte es casara en el príncip d'Astúries Fernando, encara que «no asentir definitivament a tal enllaç sense trobar-se assegurat de que el príncip d'Astúries haguera mereixcut l'indulgència del seu pare i sobirà, perseverando enterament en la seua obediència i el seu respecte; que sent d'un atre modo… mostraria molt gran complacencia en que S.M. li separara del seu dret al Tro i es pensara en un atre dels seus fills per a l'enllaç proyectat i per a succeir-li en la Corona».[21] L'11 de març va eixir de Madrit Esquerre en la resposta a les «qüestions motín de Aranjuez» en la que es rebujava l'anexió de les «províncies» fronterices en França i es mantenia la vigència del Tractat de Fontainebleau, pero quan l'agent de Godoy va aplegar a París ya s'havia consumat la «gresca d'Aranjuez» ―el príncip de la Pau, Godoy, estava pres i Carlos IV havia abdicat a favor del seu fill Fernando―.[22]

Davant l'amenaça res velada de Napoleón, Godoy va convéncer a Carlos IV, encara que mantenia sérios dubtes, de que la família real devia traslladar-se al sur i finalment a Amèrica, com acabava de fer el regente de Portugal don João que havia abandonat Lisboa el 29 de novembre de 1807, el dia anterior a l'entrada de les tropes franceses del mariscal Junot, i havia instalat la seua cort en Riu de Janeiro. En aquell moment la cort espanyola es trobava en el Real Lloc d'Aranjuez. No obstant, en quant el príncip d'Astúries Fernando i els seus partidaris es varen enterar del pla es varen opondre radicalment. Com ha senyalat Emilio La Parra López, «a pesar de les evidències» «persistien en la creència de que Napoleón únicament pretenia derrocar a el “tirà” [Godoy] i assegurar la successió al tro del príncip Fernando per a consolidar l'aliança en Espanya».[23][24] Mentrestant Napoleón ordenava als seus generals que ocuparen les places fortes del nort de la península (Vitòria, Burgos, Valladolit) i que un contingent es dirigira a Madrit, posant com a pretext que anava camí de Càdis per a apoderar-se de la colónia britànica de Gibraltar.[25][26] El secretari del Despaig de Gràcia i Justícia José Antonio Cavaller, del partit fernandino, li'l va creure i el 15 de març va comunicar al governador del Consell de Castella que «van a entrar en Madrit tropes franceses fins al número de 50 000 hòmens, en direcció a Càdis; pero es detindran alguna cosa en esta vila. Donen-se les órdens oportunes per a que siguen tractades com correspon a l'aliança que S.M. té en l'Emperador dels francesos».[25]

Els dies previs: del 13 al 17 de març

[editar | editar còdic]

El dumenge 13 de març de 1808 Godoy, que eixe dia es trobava en Madrit, va ordenar que totes les companyies dels guàrdies de corps es traslladaren a Aranjuez per a que escoltaren el trasllat de la cort al sur i en quant va aplegar al Real Lloc per la vesprada va ordenar al majordom major de palau que preparara els equipages de la família real per a partir el dia 15. La notícia es va filtrar i va suscitar una fonda commoció entre la tropa i els habitants d'Aranjuez. Godoy va intentar que Carlos IV autorisara la publicació d'una proclama redactada per ell en la que el rei explicava els motius del viage ―«la meua obligació és conservar la meua sobirana independència i retirar-me més adins momentàneament», es dia―, pero el monarca es va negar despuix de consultar-ho en el Govern en ple (tots els secretaris del Despaig, en Cavaller al front, es varen opondre perque consideraven que podia interpretar-se com una declaració de guerra a Napoleón).[27][28]

Gravat de Manuel Salvador Carmona del pati d'armes i frontera principal del Palau Real d'Aranjuez (finals de el XVIII)

El dilluns 14 de març, Carlos IV i la seua esposa es varen reunir en el príncip d'Astúries Fernando i, en presència de Godoy, el rei li va oferir que els acompanyara en el seu viage al sur i ademés li conminó a que acabara en «eixa facció que s'acredita en el teu nom i que sense ell no podria res». El príncip en principi va acceptar ―segons Godoy, «va eixir del quarto del seu pare resolt a la partida»― pero despuix de consultar-ho en els seus partidaris va canviar d'opinió i va mostrar el seu desacort.[28] Eixe mateix dia 14 Godoy va reunir al Consell d'Estat que va donar la seua aprovació al viage dels reis, pero el secretari del Despache Cavaller es va negar a formalisar-l'en la seua firma, lo que va provocar un altercat entre ell i Godoy en els passadiços del Palau Real. «S'han perdut les formes en presència del rei i l'autoritat del príncip de la Pau és casi nula», ha afirmat Emilio La Parra López.[26] En aquell moment «els fernandinos ya tenien organisat l'acte de força contra Godoy», ha advertit este mateix historiador.[28] El dumenge 13 havia aplegat d'incògnit a Madrit el comte de Montijo qui, seguint les órdens del duc del Infantado (desterrat en Écija per orde del rei a instàncies de Godoy)[29] i despuix d'entrevistar-se en varis destacats personages com el duc d'Osuna i els germans Luis i José de Palafox, va comunicar al Consell de Castella que s'estava preparant un colp contra Godoy ―al sendemà, dilluns 14, es reuniria en atres dèneu Grans d'Espanya que es varen comprometre en ell a impedir l'eixida dels reis d'Aranjuez i a acabar en Godoy―.[30]

El dimarts 15 de març el secretari del Despache Cavaller enviava, sense autorisació, una circular a les localitats veïnes d'Aranjuez instant als seus habitants a impedir el viage dels reis.[30][31] De nit els guàrdies de corps rodejaven el Palau Real per a impedir l'eixida del príncip Fernando.[32]


El dimecres 16 de març es va estendre el rumor per Aranjuez de que era imminent l'eixida dels reis.[30] El dia havia amanecer en pasquines en els carrers en consignes com «Vixca el Rei i venja a terra el cap de Godoy».[33] Els ànims solament es varen calmar quan es va difondre una proclama redactada pel secretari del Despaig José Antonio Cavaller en la que el rei Carlos IV desmentia que fòra a abandonar Aranjuez. La proclama anava en el sentit contrari a la que li havia propost Godoy, «lo que venia a ratificar la seua pèrdua d'influència sobre el rei» ―Godoy en les seues Memòries va considerar la proclama com «el primer triumfo» dels partidaris del príncip Fernando―.[34] Quan per la vesprada es va produir la passejada protocolària de la família real Carlos IV va ser vitoreado, encara que molt més el príncip d'Astúries.[30][34] Godoy va intentar eixa mateixa vesprada que el Consell de Castella es pronunciara a favor del viage, pero no només no ho va conseguir sino que el Consell va acordar propondre al rei «abans de prendre resolució decisiva sobre este punt o un atre que varie l'actual sistema polític i militar, consultar a molts dels vassalls instruïts amants de V.M. i de la Pàtria».[35] Quan en anochecer i durant la matinada varen aplegar més tropes des de Madrit, els ànims varen tornar a soliviantarse i cada volta s'anaven reunint més persones procedents dels pobles veïns dispostes «a defendre al príncip d'Astúries». Segons els relats dels contemporàneus, els criats de l'infant Antonio Pascual de Borbón, del duc del Infantado i d'uns atres grans varen repartir molts diners entre la gent, varen invitar a beure en les tavernes i varen reclutar voluntaris en els pobles veïns per a acodir a Aranjuez a defendre al príncip d'Astúries i destituir a Godoy.[30][36]

El dijous 17 de març es va intensificar el rumor de que la família real estava a punt d'abandonar el Real Lloc. Els carrers estaven plens de gent i la seua atenció se centrava en el Palau Real, en la residència de Godoy i en l'eixida cap a Ocaña, la ruta que se suponia que seguirien els reis per a dirigir-se cap al sur.[37][38] A primera hora del matí l'arquebisbe Félix Amat li havia entregat una nota a Carlos IV en la que li dia que cometria un pecat mortal si mamprenia el viage i encara «serà més horrendo el pecat» si obligava al príncip Fernando i als seus germans a acompanyar-ho. Segons Emilio La Parra, «és evident que una admonición eclesiàstica d'est calibre va fer mella en el rei, sempre escrupulós en matèries de consciència religiosa». Durant tot el dia Godoy va tractar de convéncer-ho pero no ho va conseguir. Per la vesprada Carlos IV va eixir de caça i va realisar la seua passejada diària. En anochecer varen aparéixer pasquines pels carrers d'Aranjuez en els que es llegia: «Vixca el Rei, vixca el príncip d'Astúries, muiga el gos de Godoy».[39]

La gresca: caiguda de Godoy i abdicació de Carlos IV

[editar | editar còdic]
Residència de Manuel Godoy en Aranjuez. El palau era realment propietat del rei, ya que Godoy li el havia venut en 1803, pero este lo va seguir habitant durant les jornades dels reis en el Real Lloc

La gresca es va iniciar en la matinada del divendres 18 de març. Passada la mijanit es va fer una senyal lluminosa des de l'habitació del príncip d'Astúries ―o des d'un atre lloc no determinat― i poc despuix va sonar un dispar. Segons la versió «oficial» que es difondria més vesprada, el dispar va ser un fet fortuït produït per la trobada entre els carabineros de la guàrdia personal de Godoy i unes decenes de guàrdies de corps. Pero lo cert va ser que va servir de detonant per a que els soldats ixqueren dels quarters i que una multitut rodejara el Palau Real d'Aranjuez per a impedir que ningú poguera abandonar-ho. A continuació un grup molt numerós encapçalat per «El Manchec» o pel «Tio Pedro» (qui en realitat era el comte de Montijo disfrassat) es varen dirigir a la residència de Godoy i la varen saquejar. A Godoy no ho varen trobar perque va conseguir amagar-se en una habitació interior en l'ajuda d'un criat ―i més vesprada es traslladaria a una buhardilla―.[37][40] Emilio La Parra ha destacat que els papers de Godoy i alguns objectes varen ser duts al Palau Real, lo que, segons ell, «indica l'existència d'algun control, a pesar de la violència i de l'elevat número d'assaltants».[29]

El germà de Godoy, Diego, que va oferir resistència, va ser detingut, mentres que l'esposa de Godoy i la seua filla, que també es trobaven en la casa, varen ser traslladades al Palau Real en gran respecte al crit de «viva l'inocent», en referència a l'amant de Godoy Josefina Tudó, a la que també varen buscar pero que no la varen poder trobar perque en previsió de lo que podia succeir Godoy ya el havia tret d'Aranjuez. El saqueig de la residència de Godoy va durar vàries hores sense que l'eixèrcit actuara. Els amotinats, al no conseguir capturar a Godoy, es varen dirigir llavors a assaltar la casa del secretari del Despaig de Facenda Soler, l'únic membre del Govern que en eixos moments obedia les órdens de Godoy, al que tampoc varen trobar.[41][40] La situació es va calmar a les sèt i mija del matí quan varen eixir els reis a la finestra del palau, acompanyats pel príncip d'Astúries i el restant de la família real, sent tots ells vitoreados per la multitut.[33] Poques hores despuix Carlos IV promulgava un decret que privava «a don Manuel Godoy, príncip de la Pau, de les ocupacions de generalísimo i almirant, concedint-li el retir que més li acomode», en lo que l'objectiu inicial dels amotinats ―la destitució de Godoy― s'havia conseguit. Pero el tumult no va cessar.[42][43]

Gravat que representa el moment en el que Manuel Godoy, capturat, és dut davant al príncip d'Astúries Fernando

El dissabte 19 de març de matí es varen reunir en el Palau Real en Carlos IV els mandos dels cossos destinats a la protecció de la família real (guàrdia valona, guàrdia de corps i alabarderos) els qui varen assegurar al rei que «la nit d'eixe dia seria pijor que la passada», quan es va produir el saqueig de la mansió de Godoy, i que «només el príncip d'Astúries podria compondre-ho tot». Carlos IV els va ordenar que parlaren en el príncip, qui els va recordar la seua obligació de defendre a les persones dels reis. En eixe moment es va conéixer la notícia de la detenció de Godoy.[44] En efecte, entre les nou i les dèu del matí havia eixit del seu amagatall acuciado per la set i havia segut arrestat per un dels soldats que custodiava la seua casa.[42][45] La multitut, entre insults, va intentar assessinar-ho ―les ferides i lesions que va sofrir li durarien semanes―, i va salvar la vida perque els guàrdies de corps varen conseguir dur-li al seu quarter, a on va quedar presoner. Allí es va presentar a mig matí a peu el príncip Fernando, que va calmar als amotinats concentrats front al quarter en assegurar-los que rebria el mereixcut castigue ―«Senyors, yo responc per este home; se li formarà causa i serà castigat segons la gravetat dels seus delictes», els va dir―. A primera hora de la vesprada el príncip, «autorisat pel meu august pare», va decretar que fora conduït pres a l'Alhambra de Granada, pero quan es va conéixer que Godoy anava a ser traslladat la multitut va destrossar el coche que esperava en la porta del quarter per a supostament dur-se al detingut i va matar a una mula. De nou va tindre que acodir el príncip, esta volta a cavall, pero els ànims només es varen calmar completament quan un guàrdia de corps va donar la notícia de que Carlos IV havia renunciat a la Corona.[46][45] Llavors tot lo món es va dirigir al palau. El príncip Fernando va aparéixer solament en el balcó, sense el restant de la família real, sent aplaudit i vitoreado com el nou rei, Fernando VII.[47] «Com Carlos IV va mantindre fins a l'últim moment la confiança en el seu amic i favorit [Godoy], [els conjurats] varen estendre el seu atac al rei, no de forma expressa, sino per la via dels fets, fent tot lo possible per a provocar la seua renúncia al tro. En Aranjuez va quedar palés este extrem: la tranquilitat no va aplegar en la detenció de Godoy, en el matí del dia 19, sino unes hores més vesprada, en produir-se la notícia del canvi en el tro», ha subrallat Emilio La Parra López.[43]

Frontera principal i pati d'armes del Palau Real d'Aranjuez, a on es va congregar la multitut per a aclamar al nou rei Fernando VII

L'ira dels amotinats també s'havia dirigit contra Carlos IV i la seua esposa en creure que estos tenien amagat a Godoy i que per això ningú ho trobava.[19] «Aplegats a este punt, només el príncip d'Astúries podia restablir la calma, com aixina va ser. El pas següent no podia ser atre que l'abdicació de Carlos IV», ha afirmat Emilio La Parra López.[44] Aixina ho va entendre el rei ―«va conéixer que ya no tenia qui li obedira», va afirmar el secretari del Despache Cavaller― i a les set de la vesprada va presentar la seua renúncia al tro davant el Govern en ple.[48] El decret que els va presentar dia que abdicava de forma «lliure i espontànea», lo que, com ha advertit Emilio La Parra, no era cert ―«per primera volta en el història d'Espanya un rei havia abdicat forçat»―.[49] Lo mateixa afirma Enrique Giménez López: «Era un fet insòlit que un monarca fora forçat a abdicar per una part important de l'aristocràcia i pel príncip hereu».[50]

Carlos IV, que es va vore obligat a abdicar en el seu fill Fernando
Abdicació de Carlos IV
Com les chàquia de que adolixc no em permeten soportar per més temps el greu pes del Govern dels meus regnes, i em calga per a reparar la meua salut gojar en un clima més templat de la tranquilitat de la vida privada, he determinat, despuix de la més séria delliberació abdicar la meua corona en el meu hereu i molt car fill el Príncip d'Astúries. Per tant, és la meua real voluntat que siga reconegut i obedit com a rei i senyor natural de tots els meus regnes i dominis. I per a que este el meu real decret de lliure i espontànea abdicació tinga el seu exacte i degut compliment, ho comunicareu al Consell i demés a qui corresponga.

A continuació Carlos IV va ordenar als seus secretaris del Despaig i als mandos militars del Palau que anaren a besar la mà del nou monarca. Quan la notícia es va conéixer en Aranjuez la multitut es va reunir en la plaça del Palau Real i va començar a donar vives a Fernando VII, que encara no havia complit els vintitrés anys d'edat. L'embaixador francés François de Beauharnais va escriure: «El príncip d'Astúries, sorprés pel seu estat, confòs per la seua situació, afalagat i afectat per l'amor que el poble li testimonia, flota en l'incertitut».[51] Emilio La Parra ha comentat: «Fernando contava en el fervor dels seus súbdits. Este era el seu punt fort, en realitat l'únic. Als ulls del seu pare, de Napoleón i dels restants sobirans europeus no deixava de ser un príncip conspirador, que havia aplegat al tro de manera irregular. En realitat, per mig d'un colp d'Estat...».[52]

Com el propi Fernando VII i els seus partidaris temien, Carlos IV no va tardar en deixar clar que la seua abdicació no havia segut lliure i espontànea. Solament dos dies despuix de la seua renúncia al tro li havia entregat al general Monthion, enviat per Murat a Aranjuez, una nota en la que manifestava que s'hi havia vist forçat això, «per a evitar mals majors i l'efusión de la sanc dels meus volguts vassalls». I el 27 de març li havia escrit una carta a Napoleón en la que li demanava la seua protecció ―«He pres la resolució de remetre'm en tot a lo que vullga dispondre de nosatres, de la meua sòrt, de la de la Reina i de la del príncip de la Pau»― i li explicava que havia abdicat «en força de les circumstàncies i quan el soroll de les armes i les clamor d'una guàrdia amotinada em feyen conéixer prou que calia triar entre la vida i la mort, que haguera segut seguida de la de la Reina».[53][54] El historiador Emilio La Parra López comenta: «En el llenguage del Antic Règim, l'ex rei venia a calificar lo succeït de colp d'Estat».[55] El 3 de maig Carlos IV, quan ya es trobava en Bayona, va declarar al periòdic Li Moniteur universel: «He segut violentado a abdicar la corona per a salvar la meua vida i la de la reina, puix sense este acte haguérem segut assessinats aquella nit, i la conducta del príncip d'Astúries és més reprensible encara puix be sabia ell el meu desig de cedir-li la corona quan s'haguera casat en una princesa de França, boda que yo havia desijat ardientemente».[56]

L'implicació del príncip d'Astúries en la «gresca d'Aranjuez»

[editar | editar còdic]
Retrat ecuestre de Fernando VII per Francisco de Goya (1808)

¿El príncip d'Astúries va tindre una participació directa en la gresca? «Ho neguen la que podríem calificar versió oficial dels fets i els qui sostenen que tot va ser resultat d'un moviment espontàneu de la població del real lloc. En abdós casos s'ha intentat salvaguardar al príncip de tota responsabilitat, resaltant el protagonisme de la població», ha afirmat el historiador Emilio La Parra López.[42] Manuel Godoy, per la seua banda, va fer responsable de tot al príncip Fernando en una narració de lo succeït que va enviar a Napoleón dos anys despuix:[57]

[El príncip d'Astúries] va ser el mateix que va donar l'orde, el que va fer la senyal per al rebombori a el hora convinguda en els seus seductors; ell mateixa va traure una llum als balcons de la seua habitació per a que els guàrdies de corps, disfrassats, tiznados els semblant, acompanyats dels criats de l'infant del seu tio [don Antonio] en atres manchecs que ya tenia este al seu salari preparats en astrals i utensilis propis a la devastación, varen invadir la meua casa. […] Yo m'arreplegava a l'una i quart quan el tir d'una pistola em va anunciar la ruïna de la meua Pàtria. Vaig cridar a les meues gents, vaig manar tres ajudants a saber la novetat i tots tres varen ser presos pels sublevats que rodejaven la meua casa. La meua guàrdia va ser arrestada en el quarter per una orde del Rei segons el context, pero no era ya Carlos IV, sino Fernando al que parlamentaban els conspiradores…

Els reis Carlos IV i la seua esposa tampoc varen dubtar de l'implicació del príncip Fernando. El 26 de març la reina María Luisa de Parma li va escriure al mariscal Joachim Murat: «El meu fill Fernando estava al front de la conjuración; les tropes estaven guanyades per ell; va fer traure una llum a la seua finestra per senyal per a que començara el rebombori… Ha fet esta conspiració per a destronar al Rei, el seu pare».[57]

Segons Emilio La Parra, encara que reconeix que «no disponem de documentació que permeta identificar al príncip Fernando com a autor de la senyal per al començ dels rebomboris», «resulta difícil admetre que algú es comprometera a organisar una greu alteració de l'orde en Aranjuez, estant allí la família real, sense contar en la complicitat d'alguna persona molt rellevant i esta no podia ser una atra que el príncip d'Astúries». Segons este historiador lo succeït en Aranjuez va ser l'aplicació dels plans prevists en la conspiració de l'Escorial i que no varen poder dur-se a la pràctica perque va ser descoberta. «En lo substancial, esta és la nostra hipòtesis», ha afirmat.[58] Una posició similar és la que sosté Juan Francisco Fonts que considera la gresca d'Aranjuez com el «assalt definitiu» per a acabar en el poder de Godoy i en última instància en Carlos IV despuix del fracassat Procés de l'Escorial.[59] Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez coincidixen: «El procés de l'Escorial i la gresca d'Aranjuez [són] dos episodis de la mateixa trama. […] L'orige, objectius i personages principals eren els mateixos, als que s'afig ara el descontent popular... I esta volta, l'èxit és concloent: ademés de la destitució del valgut, el 19 de març Carlos IV renunciava a la Corona a favor del príncip Fernando».[5] Enrique Giménez López afirma lo mateix: «El partit del príncip hereu va tindre una nova ocasió per a forçar eixa segona alternativa [acabar en Godoy i forçar l'abdicació de les seues valedores, els reis], esta volta no desaprofitada… Era una prolongació dels successos de l'Escorial, en els mateixos protagonistes i idèntica finalitat, si ben millor i més concienzudamente preparada…».[60]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Sánchez Mantero, 2003, p. 44.
  2. ↑ Calvo Maturana, 2012, pp. 146-147.
  3. ↑ Elorza, 2023, pp. 222; 227-228.
  4. ↑ Fonts, 2007, p. 13.
  5. ↑ 5,0 5,1 Bahamonde y Martínez, 2011, p. 27-28.
  6. ↑ Giménez López, 1996, p. 98-100.
  7. ↑ La Parra López, 2002, p. 394.
  8. ↑ Fonts, 2007, p. 12. ”Per raons polítiques i personals, el príncip d'Astúries, futur Fernando VII, es va colocar, o es va deixar colocar, al front d'una facció que pretenia acabar en el poder del usurpador [Godoy]”
  9. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 26. ”Bona part de la noblea, clercs i servidors de la Cort havien segut desplaçats per la caçola de Godoy propenca als Reis. Estes elites busquen el respal del príncip d'Astúries, Fernando, com a alternativa a Carlos IV i, sobretot, a Godoy, en pretensions de tro. I en això posen encabotament a partir de la conspiració, aprofitant i estimulant l'impopularitat del valgut”
  10. ↑ La Parra López, 2018, p. 128-129.
  11. ↑ La Parra López, 2002, p. 372. ”La conspiració va quedar momentàneament atallada, pero Godoy va eixir del trance molt debilitat. Va perdre, en primer lloc, la batalla de l'opinió pública en Espanya i en França, puix en abdós casos es va interpretar tot com una maniobra seua per a desacreditar al príncip d'Astúries i comprometre a França a través del seu embaixador. Varen quedar definitivament desmantellats els proyectes sobre Portugal, ya Napoleón va variar els seus plans…”
  12. ↑ Fonts, 2007, p. 13. ”Les mides repressives adoptades per Godoy li varen fer encara més impopular. Mentrestant, l'impunitat del príncip d'Astúries li va donar a este últim noves ales per a seguir conspirant contra el valgut i en última instància contra el seu pare”
  13. ↑ La Parra López, 2018, p. 129.
  14. ↑ La Parra López, 2002, p. 373. ”Godoy [va ser] presentat, en una image distorsionada de la realitat, com l'encarnació de tots els vicis i responsable de tots els mals”
  15. ↑ Fonts, 2007, p. 12. ”Els revessos collits per Godoy varen ser donant arguments a els qui interpretaven la crisis nacional com a conseqüència de la nefasta política del valgut i del deixament pel rei Carlos IV de les seues obligacions i prerrogatives. Pero les causes anaven més allà dels errors que sense dubte va cometre el Príncip de la Pau en l'eixercici d'un poder casi illimitat. Despuix d'un sigle de relativa prosperitat i de fort creiximent demogràfic, en els últims temps havien reaparegut les crisis de subsistència ―com la de 1803―, el comerç colonial es resentia greument del conflicte en Anglaterra i s'havia quebrat o a lo manco estancat l'evolució positiva de la població”
  16. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 27. ”Godoy era el personage en més poder, pero també el candidat més acreedor a l'identificació de les realitats i temors d'una crisis global”
  17. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRoma1980">Roma (1980). «La Península Ibèrica», Vinicio de Lorentiis (ed.). Napoleone, Especial per a Círcul de Llectors edició (en castellà), Verona, Itàlia: Edizione Futur, pp. 50-51. ISBN 84-226-1461-8.
  18. ↑ La Parra López, 2002, p. 376-377.
  19. ↑ 19,0 19,1 La Parra López, 2018, p. 129-130.
  20. ↑ La Parra López, 2002, p. 376.
  21. ↑ La Parra López, 2002, p. 377-378.
  22. ↑ La Parra López, 2002, p. 380.
  23. ↑ La Parra López, 2018, p. 130-132.
  24. ↑ La Parra López, 2002, p. 372-373; 381-383. ”Es va interpretar l'entrada de les tropes franceses com a mida de protecció del príncip d'Astúries front a la perfidia de Godoy”
  25. ↑ 25,0 25,1 La Parra López, 2018, p. 132.
  26. ↑ 26,0 26,1 La Parra López, 2002, p. 375.
  27. ↑ La Parra López, 2002, p. 383-384.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 La Parra López, 2018, p. 133.
  29. ↑ 29,0 29,1 La Parra López, 2018, p. 137.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 La Parra López, 2018, p. 134.
  31. ↑ La Parra López, 2002, p. 384.
  32. ↑ La Parra López, 2002, p. 384-385.
  33. ↑ 33,0 33,1 La Parra López, 2002, p. 385.
  34. ↑ 34,0 34,1 La Parra López, 2002, p. 387.
  35. ↑ La Parra López, 2002, p. 385-386. ”El pas del Consell, ajustat formalment a la llegalitat, era greu. Contra lo acostumat anys arrere, s'atrevia en tota claritat a desobedir al príncip de la Pau i, ademés, presentava a Carlos IV una proposta de presumible calat polític. […] Tot lo que pretenien els consellers de Castella era dilatar el trasllat de tropes a Aranjuez per a desbaratar els plans de Godoy…”
  36. ↑ La Parra López, 2002, p. 388.
  37. ↑ 37,0 37,1 La Parra López, 2018, p. 134-135.
  38. ↑ La Parra López, 2002, p. 389.
  39. ↑ La Parra López, 2002, p. 387-388.
  40. ↑ 40,0 40,1 La Parra López, 2002, p. 389-390.
  41. ↑ La Parra López, 2018, p. 137-138.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 La Parra López, 2018, p. 135.
  43. ↑ 43,0 43,1 La Parra López, 2002, p. 392.
  44. ↑ 44,0 44,1 La Parra López, 2018, p. 139.
  45. ↑ 45,0 45,1 La Parra López, 2002, p. 391.
  46. ↑ La Parra López, 2018, p. 138-139.
  47. ↑ La Parra López, 2002, p. 391-392.
  48. ↑ La Parra López, 2018, p. 140-143.
  49. ↑ La Parra López, 2018, p. 143; 147. ”L'abdicació va ser resultat del triumfo del colp d'Estat, i de no ser aixina no s'hauria produït”
  50. ↑ Giménez López, 1996, p. 100.
  51. ↑ La Parra López, 2018, p. 143-144.
  52. ↑ La Parra López, 2018, p. 144; 147. ”[Colp d'estat] perpetrat per un grup d'individus en poder dins del sistema: un membre de la família real (l'infant Antonio Pascual de Borbón), casi tots els ministres, dominats per Cavaller, i destacats aristócrates. Tots ells varen contar en la colaboració de l'Eixèrcit i de l'embaixador de França. Cual correspon a la dinàmica del colp d'Estat triunfante, la transferència del poder es va efectuar de forma súbita, inesperada, sense guardar les formalitat establides en la monarquia espanyola. [...] El general Savary va anotar en les seues memòries que si l'abdicació haguera segut lliure, s'haurien celebrat les cerimònies pròpies del cas en la pompa corresponent i les persones que rodejaven a Fernando no hagueren mostrat tant interés per obtindre el reconeiximent de l'emperador”
  53. ↑ La Parra López, 2018, p. 147-148.
  54. ↑ «Carta de Carlos IV a Napoleón sobre els successos d'Aranjuez (març de 1808)». www.grimh.org. Consultat el 2021-09-09.
  55. ↑ La Parra López, 2018, p. 148.
  56. ↑ Moreno Alonso, 2008, p. 214.
  57. ↑ 57,0 57,1 La Parra López, 2018, p. 136.
  58. ↑ La Parra López, 2018, p. 136-137.
  59. ↑ Fonts, 2007, p. 12-13.
  60. ↑ Giménez López, 1996, p. 98.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBahamonde2011">Bahamonde (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
  • (2012).Quaderns de Història Moderna. Anexos.(11)
145-164.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElorza2023">Elorza (2023). Un joc de trons castiç. Godoy i Napoleón: una agònica lluita pel poder, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 978-84-1148-241-7.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiménez López1996">Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2002">La Parra López (2002). Manuel Godoy. L'aventura del poder, Barcelona: Tusquets Editors. ISBN 84-8310-805-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMoreno Alonso2008">Moreno Alonso (2008). José Bonaparte. Un rei republicà en Espanya, Madrit: L'Esfera dels Llibres. ISBN 978-84-9734-703-7.
  • Ortiz Còrdova, Ángel. Llogaret, lloc, poble: Aranjuez 1750-1841. Edicions Dotze Carrers, 1992, ISBN 978-84-87111-27-3. En particular: Capítul XII: La Gresca. La revolució d'Aranjuez (pàgines 169-212).
  • Ortiz Còrdova, Ángel. Amats vassalls meus. Els hòmens de la Gresca. Edicions Dotze Carrers, 2008, ISBN 978-84-9744-069-1.
  • Pérez Galdós, Benito. La cort de Carlos IV: el 19 de març i el 2 de maig. Aliança Editorial, 2008. ISBN 978-84-206-6260-2.
  • (2003).L'Aventura de l'Història.Arlanza.Madrit:(56)
44-51.ISSN 1579-427X.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gresca_d%27Aranjuez&oldid=900150»