Conca sedimentaria de l'Ebre

Conca sedimentaria de l'Ebre

Archiu:Cuencas sedimentàries cenozoicas ibéricas.svg

Principals conques sedimentàries cenozoicas de la península ibèrica.

La conca sedimentaria de l'Ebre (nordest de la península ibèrica) és una acumulació de fins a 8 km de gruixa de sediment d'edat majoritàriament del Cenozoico provinents de l'erosió de les cadenes montanyoses circumdants: Pirineus, Cordillera Ibèrica i Cordillera Coster-Catalana. La conca sedimentaria es va formar com a resultat de l'acumulació de sediment marins, detrítics i evaporíticos en la depressió topogràfica compresa entre estes cadenes. D'elles, la dels Pirineus és la de formació més recent i la que ha sofrit major acurtada tectónico, tenint com resultat la major altitut mija i sent per tant la principal font dels sediment de la conca.

La presència d'una mar interior fins a fa 37 millons d'anys està registrada per fòssils marins en zones com Ricla en la província de Saragossa o la de Yebra de Basa en la província d'Osca o pels depòsits salinos que trobem en zones com a Moles en la vora del Ebre. Fa 37 millons d'anys, eixa mar va quedar desconectat de l'oceà per alçament tectónicos en la zona actual de la Rioja en algun moment entre el Neógeno i del Plioceno i va donar lloc a una enorme conca llacustre evaporítica (endorreica, sense eixida fluvial). Lagos residuals d'este periodo són per eixemple els estanys endorreicas que encara persistixen en Gallocanta, Sariñena o les del Baix Aragó.

Com en casi en qualsevol atra conca de antepaís, la seua formació va començar en una etapa marina de subsidencia deguda al apilamiento dels Pirineus i al consegüent afonament isostático de la litosfera Ibèrica (vore flexión litosférica). No obstant, en la conca de l'Ebre a esta fase va seguir un periodo de desconexió de l'oceà per la clausura de la conexió marina en l'Atlàntic en la zona de Guipúscoa, causat per un alçament tectónico. Pel clima sec durant aquell periodo, els llac formats en l'interior d'eixa conca tancada evaporaven tota l'aigua que rebien sense abocar als oceans (endorreísmo). El llarc periodo de sedimentación continental que va seguir es va caracterisar per la deposición de evaporitas (i.g., algeps) en llac centrals que denoten el caràcter endorreico que va tindre llavors la conca. Esta situació anómala de la conca va durar fins a un moment encara poc determinat (entre 13 i 8 millons d'anys arrere) que els llac, que havien alcançat una altitut varis centenars de metros sobre el nivell de la mar per l'acumulació dels sediment, varen trobar una eixida a les seues aigües a través de la Cordillera Coster-Catalana i el sistema llacustre va començar a desaguar en la mar Mediterrànea, formant-se l'actual ric Ebre. Per l'altitut de la conca i la curta distància a la mar (poques decenes de quilómetros), les aigües abocades al Mediterràneu varen produir en poc temps una incisió fluvial suficient per a baixar el nivell del sistema llacustre de la conca i permetre el pas a una etapa d'incisió dels sediment en ella depositats. A partir d'eixe periodo es va formar l'actual ret fluvial de l'Ebre i el Delta de l'Ebre, del com la part visible sobre el nivell de la mar és mínima. El volum actual de sediment terciarios en la Conca de l'Ebre és d'uns 70 000 km³, mentres que abans de l'incisió va deure aplegar a uns 120 000 km³. La diferència entre abdós cantitats es troba actualment en el Golf de Valéncia, Mediterràneu Occidental.

L'actual relleu en la conca de l'Ebre i la magnífica exposició dels estrats dels seus sediment (que li donen gran importància geològica) és el resultat de l'incisió fluvial posterior al fi del endorreísmo.