Conferència de Asilomar sobre el ADN recombinante

La conferència de Asilomar sobre l'ADN recombinante va ser un important event organisat per Paul Berg i celebrat en febrer de 1975 en el centre de conferències de Asilomar State Beach en Pacific Grove, Califòrnia, EE. UU. per a debatre sobre els possibles riscs biològics i la regulació de la biotecnología. Uns 140 professionals (principalment biòlecs, pero també advocats i físics) varen participar en la conferència per a establir les directrius voluntàries que garantisaren la seguritat de la tecnologia de el ADN recombinante. La conferència també va situar l'investigació científica en el punt de mira de l'opinió pública i pot dir-se que va adoptar una versió del principi de precaució.

Els efectes d'estes directrius se seguixen experimentant a través de l'indústria biotecnológica i la participació del públic en general en el discurs científic. Pels possibles riscs, els científics de tot lo món havien interromput els experiments en la tecnologia de el ADN recombinante, que implicava combinar ADN de diferents organismes. Despuix de l'implantació de les directrius durant la conferència, els científics varen continuar en la seua investigació, lo que va incrementar tant el coneiximent bàsic sobre la biologia com l'interés del públic per l'investigació biomèdica.

Antecedents: tecnologia del ADN recombinante

La tecnologia del ADN recombinante va sorgir com a resultat dels alvanços en biologia que varen començar en la década dels anys 50 i 60. Durant estos anys, la tradició de fusionar els enfocaments estructurals, bioquímics i informatius en els principals problemes de la genètica clàssica, es varen ser fent cada volta més evidents. Els dos conceptes principals subjacents a esta tradició es basaven que els gens estaven composts de ADN i que el ADN codificava informació que determinava els processos de replicació i síntesis de proteïnes, els quals es varen plasmar en el model de ADN produït a través de l'esforç conjunt de James Watson, Francis Crick i Rosalind Franklin. Atres investigacions sobre el model Watson-Crick varen produir alvanços teòrics que es varen traduir en un nou potencial per a manipular el ADN. Una d'estes capacitats va ser la tecnologia de el ADN recombinante.

Disseny experimental

Archiu:Paul Berg in 1980.jpg

Paul Berg en 1980

Esta tecnologia implica l'unió de ADN de diferents espècies i la posterior inserció de el ADN híbrit en una cèlula hoste. Un dels primers individus en desenrollar la tecnologia del ADN recombinante va ser el bioquímic de Stanford Paul Berg. En el seu disseny experimental de 1974, va dividir (va tallar en fragments) el virus de simi SV40 (virus 40 vacuolado). Despuix va dividir la doble hèliç d'un atre virus; un agent antibacteriano conegut com bacteriòfec lambda. En un tercer pas, va fixar ADN de el SV40 en el ADN del bacteriòfec lambda. L'últim pas va consistir en colocar el material genètic mutante en un cep de laboratori de la bactèria E. coli. No obstant, este últim no es va terminar en l'experiment original.

Preocupacions inicials sobre la bioseguridad

Berg no va terminar el pas final per l'advertència de varis investigadors que temien els riscs biològics que pogueren derivar-se d'esta acció. Es coneixia que el SV40 causava tumors cancerosos en rates. Ademés, la bactèria Escherichia coli (encara que no el cep utilisat per Berg) habitava en el tracto intestinal humà. Per este motiu, atres investigadors temien que el pas final poguera crear un ADN de SV40 clonat que poguera passar a l'atmòsfera i infectar als treballadors del laboratori, podent patir de càncer. La preocupació per este possible risc biològic, entre uns atres, va fer que un grup de destacats investigadors enviaren una carta al President de l'Acadèmia Nacional de Ciències (NAS, per les seues sigles en anglés), solicitant que es nomenara un comité ad hoc per a estudiar les repercussions d'esta nova tecnologia sobre la seguritat biològica. Este comité, format en 1974 i cridat Comité de Molècules de ADN Recombinante de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, va concloure que era necessària una conferència internacional per a resoldre el problema i que fins al moment, els científics devien interrompre els experiments que implicaren l'us de tecnologia de ADN recombinante. Un atre punt a tindre en conte és el risc de mutacions que podria presentar-se per als organismes de l'experiment.

Conferència de Asilomar

Principis establits

La Conferència de Asilomar sobre ADN Recombinante va tindre lloc en 1975 en el Centre de Conferències de Asilomar, en la Península de Monterey, Califòrnia. L'objectiu principal de la conferència va ser abordar els riscs biològics que presentava la tecnologia de el ADN recombinante. Durant la conferència es varen redactar els principis que establixen les recomanacions sobre cóm realisar experiments de forma segura utilisant esta tecnologia. El primer principi per a fer front als riscs potencials va ser que la contenció devia ser un mig important en el disseny experimental. Un segon principi era que l'eficàcia de la contenció devia aproximar-se lo màxim possible al risc estimat. La conferència també va propondre l'us de barreres biològiques per a llimitar la propagació de el ADN recombinante, entre les que s'incloïen hostes bacterians perjudicials incapaços de sobreviure en un ambient natural. Atres barreres eren els vectores no transmisibles i igualment perjudicials (plásmidos, bacteriòfecs o atres virus), capaços de desenrollar-se solament en hostes específics. Ademés de les barreres biològiques, la conferència va advocar per l'us de factors de seguritat complementaris. Un d'eixos factors de seguritat va ser la contenció física, ejemplificada per mig de l'us de campanes o, en el seu cas, l'accés llimitat a laboratoris en una pressió negativa. Un atre factor va ser l'estricte adheriment a les bones pràctiques microbiològiques, la qual pot llimitar l'escape d'organismes del mig experimental. Ademés, l'educació i formació de tot el personal que participa en els experiments és fonamental per a l'eficàcia de totes les mides d'aïllament.

Recomanacions

La Conferència de Asilomar també va presentar recomanacions per a adequar els tipos d'aïllament necessaris als tipos d'experiments. Estes es varen basar en els diferents nivells de risc associats en l'experiment, que requeririen diferents nivells de contenció. Estos nivells varen ser de risc mínim, baix, moderat i d'alt risc. El nivell de contenció de risc mínim és adequat per a aquells experiments en els que els riscs biològics poden valorar-se en exactitut i tot faça esperar que siguen mínims. El nivell d'aïllament de baix risc era apropiat per a experiments que generaven biotipo nous, pero quan l'informació assequible indicava que l'ADN recombinante no podia alterar de manera apreciable el comportament ecològic de les espècies receptores, aumentava de manera significativa la seua patogenicidad, i impedia un tractament efectiu de la possible infecció resultant. El nivell d'aïllament de risc moderat és apropiat per a experiments en els que hi haja provabilitat de generar un agent en un potencial significatiu, pel que fa al seu patogenicidad o destrucció ecològica. La contenció d'alt risc està orientada a experiments en els que el potencial de destrucció ecològica o patogenicidad de l'organisme modificat pot ser greu i, per tant, presenta un perill molt sério per al personal del laboratori o per al públic. Estos nivells de contenció, junt en les mides de seguritat mencionades anteriorment, varen formar la base de les directrius utilisades pels investigadors en futurs experiments que varen incloure la construcció i propagació de molècules recombinantes de ADN, utilisant ADN de procariota, bacteriòfecs i uns atres plásmidos, virus animals i eucariota.

Recomanacions aplicades als experiments

Per a procariota, bacteriòfecs i atres plásmidos, els experiments podrien realisar-se en instalacions d'aïllament de risc mínim quan la construcció de molècules recombinantes de ADN i la seua propagació implicaren agents procarióticos coneguts per intercanviar informació genètica de forma natural. Els experiments que implicaven la creació i propagació de molècules recombinantes de ADN de DNA d'espècies que normalment no intercanviaven informació genètica ni generaven nous biotipo, devien realisar-se a lo manco en una instalació de contenció de baix risc. Si l'experiment aumentava la patogenicidad de les espècies receptores o resultava en noves rutes metabòliques en les espècies, devien utilisar-se instalacions de contenció de risc moderat o alt. En experiments a on s'ampliara el ranc de resistència de patógenos humans a antibiòtics o desinfectantes d'us terapèutic, els experiments es portarien a terme solament en instalacions de contenció de risc moderat o alt. En treballar en virus animals, els experiments que impliquen l'unió de genomes virals o segments de gens a vectores procariota i la seua propagació en cèlules procariota deurien ser realisats en sistemes d'hoste-vector, en una capacitat de desenroll nula fora del laboratori i en mides de seguritat adequades per a un risc moderat. A mida que anem disponent de sistemes d'hoste-vector més segurs, estos experiments podrien realisar-se en instalacions de baix risc. En experiments dissenyats per a introduir o propagar ADN d'agents no virals o atres agents de baix risc en cèlules animals, solament el ADN animal de baix risc podria usar-se com a vector i les manipulacions devien realisar-se en instalacions de contenció de risc moderat. En eucariota, els intents de clonar segments de ADN usant tecnologia d'ADN recombinante a partir de genomes de vertebrats de sanc calenta solament es realisarien en sistemes hoste-vector que hagueren mostrat una llimitada capacitat de creiximent fora del laboratori i en una instalació de contenció de risc moderat. Açò es deu a que podrien contindre genomes virals crítics que eren potencialment perillosos per als sers humans. No obstant, a menos que l'organisme produïra un producte perillós, l'ADN recombinante dels vertebrats de sanc freda i de tots les demés eucariota inferiors, podrien construir-se i propagar-se en el sistema vectorial més segur disponible en instalacions de contenció de baix risc. Ademés, el ADN purificat de qualsevol font que realisara funcions conegudes i fora considerat no tòxic podria ser clonat en vectores disponibles en instalacions de contenció de baix risc.

Experiments prohibits

Ademés de regular els experiments realisats, les directrius també varen prohibir la realisació d'atres experiments. Un d'estos experiments prohibits va ser la clonació d'ADN recombinante derivat d'organismes altament patógenos. Ademés, estes directrius no permetien ni la clonació de el ADN que continguera gens de toxines, ni els experiments a gran escala utilisant ADN recombinante que foren capaços de crear productes potencialment amoladors per als sers humans, animals o plantes. Estos experiments es varen prohibir perque els possibles riscs biològics no podien evitar-se en les mides de seguritat disponibles en eixe moment.

Ciència i opinió pública

Els participants de la Conferència de Asilomar també es varen esforçar per donar a conéixer la ciència al públic en general, potser motivats pel escàndal del Watergate. L'escàndal va resultar d'un intent de robo frustrat en l'hotel Watergate, que havia servit com a sèu del Comité Nacional Demócrata en 1972. Dos anys despuix del robo, es varen descobrir unes gravacions que posaven de relleu que, una semana despuix d'este, el president Nixon havia parlat sobre el seu encobriment. Tres dies despuix de la publicació de la cinta, Nixon va presentar la seua dimissió com a president. Este incident va fer que la nació fixara la seua atenció en el problema de com el secretisme governamental fomentava comportaments illegals i immorals. El politòlec Ira H. Carmen va sugerir que açò va motivar als científics de la Conferència de Asilomar a posar la ciència en el punt de mira del públic per a assegurar-se de que no serien acusats d'encobriment. Ademés, segons el Dr. Berg i la Dra. Singer, en ser francs, els científics varen evitar la llegislació restrictiva pel desenroll d'un consens sobre cóm anaven a portar a terme les seues investigacions. L'acostament de la ciència al públic també va coincidir en la rapidea en la que la tecnologia del ADN recombinante va entrar en el món industrial. Per les aplicacions pràctiques de la tecnologia, la finançació per a l'investigació va començar a derivar-se més del sector privat i menys del sector públic. Ademés, molts biòlecs moleculars que abans s'havien tancat en el món acadèmic, varen desenrollar vínculs en l'indústria privada com a propietaris de capital, eixecutius corporatius i consultors. Açò va dur a la creació d'una indústria biotecnológica, encara que durant este temps, es varen produir debats públics sobre els perills de el ADN recombinante, que varen anar finalment guanyats per científics que varen afirmar que els perills s'havien exagerat i que l'investigació podia portar-se a terme d'una forma segura. Aixina es va vore en l'informe Ascot, trobat en el Registre Federal en març de 1978, que feya recalcament en que els riscs del ADN recombinante per a la societat eren menuts fins al punt de no tindre cap rellevància pràctica per al públic en general. Per esta raó, ademés de per les fortes pressions econòmiques per al desenroll industrial i per l'ambient polític més propici existent des de 1979, l'investigació i l'indústria basada en l'ADN recombinante varen continuar expandint-se.